Fou la que més m’agradà de la trilogia de la Montserrat Roig. Poc en sabia llavors, dels vincles d’aquest títol novel·lesc amb l’Europa revolucionària del segle XIX. La Comuna de París, “Le temps des cerises” dedicada a una infermera morta durant la “Semaine sanglant” de 1871. Charles Trenet la va portar al segle XX, com Yves Montand o els Noir Désir. Fins i tot el cantautor rossellonès Joan Pau Giné en va fer una versió en català.
“Quan el cantarem el temps de les cireres…”.
És temps de creure en la meravella: “trobar-me” en una parada de Sant Jordi a la Rambla, vint anys més jove, on una tal Maria Garganté, “estudiant d’Història de l’Art”, publicava el seu primer article sobre una “trobairitz”, Azalais de Porcaraigues. Tantes coses revingudes, dels meus dinou anys, que em vaig tornar jove per dintre. I torno a ser una nena que corre entre fruiters en assaborir la polpa de les cireres que tornen cada any –mans amigues que les cullen per nosaltres!
“Mireu que és ben curt el temps de les cireres...”.
Què ho deu fer a la primavera (“l’arribada del temps clar”), que els meus afectes es “medievalitzen” i torno a la “matèria de Bretanya” i a veure “Excalibur” les vegades que calgui: la luxuria com a condemna (Uther Pendragon i Igrayne; Lancelot i Ginebra); l’amor pur com a salvació. Perceval i el graal, que només es fa present quan Artur és capaç de perdonar (i perdonar-se). El graal “interior”, l’amor i la força que neix de les profunditats de l’ànima i que batega en aquell múscul o víscera que de vegades se’ns fa tendra i que ens fa sospirar.
“Un cop hi sereu al temps de les cireres
També ne tindreu de penes d’amor”
Però ja hi tornem a ser, al temps de les cireres. Temps de creure en els petits miracles, temps de creure en el “re-encantament” del món.
“L’estimaré sempre el temps de les cireres
És ell que em va fer al mig del meu cor
Una esgarrinxada
I si la fortuna me sigués donada
Per jo mai seria un remei prou fort
Sempre estimaré el temps de les cireres
I aqueix record que n’hi tinc al cor”.
Deixa un comentari