Fa uns dies em van enviar l’article del Txema Martínez a la contraportada del Segre, on parlant de poesia (el seu ofici) feia referència a l’atorgament del Premi Sikarra d’aquest any a la també poetessa i escriptora cerverina Rosa Fabregat. Em va fer il·lusió que el Txema, poeta com és, hi fes referència, alhora que les seves paraules –“El guardó a Fabregat, doncs, és una escletxa d’esperança i de sensibilitat en un medi desanhelat i estéril”- eren una evidència més de la quantitat (i la qualitat) de persones que s’estimen la Rosa i que van alegrar-se d’aquest premi-reconeixement que des del nostre humil i segarrenc Fòrum l’Espitllera (i des de la Fundació Jordi Cases i Llebot) li vam atorgar.
Jo no la coneixia pas personalment, a la Rosa, però només amb la primera trucada telefónica se’m va fer evident que estem parlant d’una dona extraordinària on s’agermanen amb igual intensitat l’energia i la delicadesa. Me’n sento contenta i orgullosa, que hagi estat ella la primera dona que rep el Premi Sikarra.
Sí que coneixia la Rosa com a escriptora segarrenca, perquè sempre he pensat que “el lloc, compta” i m’ha interessat conèixer l’obra de les “segarrenques” de tots temps. I a més, sense saber-ho d’entrada, vaig descobrir que compartim dia de naixement (el 3 de febrer) i que aquest any ella n’ha fet 84, mentre jo n’he fet just la meitat, 42. M’agraden els jocs de números malgrat sempre he estat dona de lletres. Ella, en canvi, també ha estat una reeixida dona de ciències. Es doctorà en Farmàcia i va treballar per a la indústria alemanya, arribant a dirigir a Barcelona una gran empresa de productes farmacèutics, en uns anys poc propicis encara per a que les dones tinguessin funcions de direcció importants.
Isidor Cònsul, al pròleg que li dedicà a El turó de les Forques explica com:
“…I d’aquesta manera, esclatà la crisi i la rebel.lió de la Rosa, una dona que va refusar el rol de comparsa, el paper d’una figurant, en un drama en el qual n’havia esdevingut, fins aquell mateix moment, el protagonista principal. Quedaren enrera, fites mortes d’un passat, els enrenous i neguits del món empresarial. Al davant, però, s’obria esperançador un futur que feia l’ullet entre vinyes, ametllers, oliveres i conreus de cereals. Era la perspectiva, gairebé bucòlica, d’obrir una farmàcia a un poblet del Baix Penedés”.
La dificultat, com a dona científica, per obrir-se pas en un món encara d’homes, va recordar-me una cita que Milagros Rivera recull de Marirí Martinengo (Las Trovadoras, 1997) on parla de la importància del reconeixement i la circulació d’autoritat femenina al món occidental d’avui: “Es sens dubte important recollir documents que provin l’existència efectiva i l’autoria […] d’artistes, poetesses, científiques, pensadores i escriptores…, -documents sense els quals faltarien els pressupòsits per a fer història-; però sense autoritat femenina present en l’avui, les proves no resulten mai suficients. El problema és polític: “-conclou-“és la circulació d’autoritat simbòlica femenina, convertida en sentit comú, allò que garanteix l’existència històrica de les dones i els assegura l’atribució de la seva obra”. Això venia a tomb del descrèdit d’algunes professions quan aquestes passen a ser exercides de forma massiva per dones. Un exemple que fou molt comentat als anys setanta fou el fet que l’accès de moltes dones de la Unió Soviètica a l’exercici de la medicina, una de les professions de més prestigi i diners d’aquells anys, va fer disminuir ràpidament aquell prestigi i aquells diners. D’aquesta manera, recollint les paraules de l’antropòloga Margaret Mead, “tot allò que facin els homes, ni que sigui vestir ninots per a una cerimònia, estarà dotat sempre de més valor”.
En qualsevol cas, el “canvi de vida” que escollí la Rosa Fabregat ho trasbalsà tot i facilità, al mateix temps, el sorgiment de la seva personalitat literària. Edità la seva poesia (Estelles, 1979, El cabdell de les bruixes, 1979, Temps del cos i Tretze llunes de maduixa, 1980, Tramada –volum col.lectiu-, 1981). També començà a fer recitals poètics en la tradició joglaresca de l’espectacle per al poble.
L’any 1994 aplegà el conjunt de la seva obra poètica en un gran volum, sota el títol Ancorada en la boira i ha excel.lit també en el conreu de la narrativa, abordant temes agosarats com la biogenètica o el sacerdoci femení, amb títols com Embrió humà ultracongelat núm. F-77 i Pel camí de l’arbre de la vida (reunits en un sol volum l’any 1997, en tant que díptic, sota el títol La dama del glaç), La capellana o Francina i la Providència.
Entre les seves obres també cal destacar Temps del cos, que fou prologada per Montserrat Roig l’any 1980, que li dedicava aquests mots:
(…) “Rosa Fabregat és una dona que ha fonamentat la seva vida en una elecció dolorosa i alhora apassionant. L’ha fonamentada en la recerca del seu ésser a partir del coneixement de les seves arrels i de la seva identitat. I no ha estat fàcil. Descomposta dins el trencaclosques de la pròpia biografia, a poc a poc ha anat reconstruint el seu ésser. Primer, es tractava d’identificar vida amb natura, després, vida amb professió i, per fi, vida amb decisió individual abandona la garantia de les multinacionals i es refugia a Llorenç del Penedés i reconstrueix la funció socialment desvaloritzada dels vells apotecaris.
La seva vida ho ha estat fàcil. Des de petita ha tingut al seu voltant coixins falsament protectors. Envolada de rigidesa i d’autoritarisme, ha hagut de descobrir a través de la pròpia paraula la seva íntima seguretat. A poc a poc, doncs, la Rosa Fabregat ha tornat al vell i primitiu verb i aquest, en forma de boomerang, li ha retornat la identitat”.
Les paraules de la malaguanyada Montserrat Roig sobre “la identitat”, tan crucial qual es tracta d’escriure –i durant segles les dones hem patit “la por a escriure”- em fan pensar també en el concepte d’”autoritat” al que ja ens hem referit anteriorment i que res té a veure amb “l’autoritarisme”. Autoritat és una paraula que procedeix del llatí augere, que vol dir “créixer, acréixer”. Lia Cigarini n’ha dit que és un més, que és una qualitat simbòlica de les relacions, i que “és una figura de l’intercanvi; no s’encarna, doncs, en cap dona, sino que existeix en tant que circula”.
Rosa Fabregat, sempre generosa, no ha parat de reconèixer “autoritat” als que escriptors, homes i dones, que l’han precedit, des dels cerverins Josep Solsona o Jaume Ferran, que en recollir el premi a Sant Ramon va voler recordar i reivindicar, fins al deliciós homenatge a la poeta Maria Mercè Marçal en una obra, que a mi em va commoure i que es diu Rèquiem per una poeta (1998). També, i a un nivell molt personal, del que jo he sentit sempre que he llegit la Rosa Fabregat, puc dir que fa molts anys que passejar pel mític carreró de les Bruixes equival a fer-ho pensant els seus versos:
sobre les lloses.
Un cartipàs perdut.
Unes escales, com un embut,
hi entren, al carreró
de les bruixes. Les reixes
amaguen els ulls antics de la por.
Fibla la lluna sota el conjur.
T’hi he trobat a tu, bruixot.
He jugat amb la teva barba
flonja, molsa. Negra i plena
de trossos de lluna. S’ha passejat
per la meva pell. Manta de gespa.
m’embolcallava. Ona, mans, llavis.
Em petonejava el vent.
La teva barba plena de lluna
feia florir el meu somni.
al carreró de les bruixes,
ni el cartipàs perdut,
ni els peus petits esporuguits.
Tan sols el sol i l’ombra
juguen geomètrics
dintre aquest budell que forada
les entrades de les cases.
Avui no hi ha més bruixes
al carreró de les bruixes.
I en definitiva, jo ara sóc una mica més feliç que abans, havent tingut l’honor de conèixer “aquesta Rosa humil i sempre propera, tendra i d’un orgull poètic insubornable, inextingible…” que deia el Txema Martínez, i també l’agudesa i elegància del seu espòs i company de vida, el també escriptor Josep Mª Prim i Serentill. Ara els dec una visita a Lleida, per dur-los a casa l’escultura de l’Ana Marín, intitulada “L’esguard alliberat”, que cada any ens fa tanta il·lusió entregar als guanyadors. I n’estic contenta, de la imminència de tornar-los a veure, perquè l’estona que compartiré amb ells, serà d’aquelles que de ben segur atresoraré com a precioses, de les que et fan sentir que aquell ha estat un dia guanyat. Felicitats i moltes gràcies, Rosa. Ens veurem ben aviat!
lafontdebiscarri 