Avui em disposo a emprendre una de les meves habituals expedicions arxivístiques a la Seu d’Urgell i no m’havia adonat que és 8 de març. És per això que, abans de marxar, volia escriure quatre ratlles fetes depressa, però que parlen de les dones. De dues dones.
Abans d’acabar l’any, navegant per la blogosfera, vaig descobrir el blog de la Isabel Núñez, escriptora i traductora de grans clàssics de la llengua anglesa. D’ella en coneixia obres com Si un árbol cae (que citava no fa massa dies), sobre la guerra dels Balcans, o l’exquisida La plaza del azuzaifo, però vaig quedar magnetitzada per la força i la intensitat del seu blog personal, més encara al saber que la darrera entrada és tot just de poques setmanes abans de la seva mort. Hi apareixen coses d’una bellesa tan profunda com estremidora, de quan una dona bellíssima i que havia tingut una vida apassionant veu la decadència del seu cos, la caiguda en picat de les seves forces, però encara és capaç d’irradiar una llum intensa a través de les seves paraules:
“Escribo. Cuando puedo, cuando tengo fuerzas y estoy sola, escribo. Escribo como Rufus duerme. Escribo ese libro extraño y desestructurado, ahora ya con su working title, lo cual es un alivio para mí: poner nombre a las cosas. Fotografío el cielo, como un arma contra la tristeza, que a veces se adhiere al cuerpo como una costra, como esta mañana, por el dolor, que me devuelve a la dureza de estos tiempos míos. Las nubes forman a veces masas luminosas, extrañas floraciones, tonalidades insospechadas. Hace noches que no veo las estrellas: pacificada y en plena aceptación de lo que vendrá, duermo algo mejor.
(…)
A veces me siento casi feliz, olvido que no puedo vivir, olvido que no tengo cuerpo, que habito en una jaula dolorosa y puedo soñar, respirar aunque sea con esta respiración mezquina de ahora. Me siguen ocurriendo cosas pequeñas maravillosas, aunque yo no pueda entender la paradoja de todo esto, ni la extraña duplicidad de sensaciones que engendran. Qué importa.”
Tenia 55 anys. Els mateixos que la Mª Rosa, quan desaparegué per sempre del capdamunt de la plaça a començaments de febrer.
Fa pocs dies tornava de caminar i entrava al poble pel carrer Escots i em va entrar una curiosa excitació quan, en arribar al tram final, ja a tocar de la plaça, em va semblar sentir una veu que era la seva, com si estés xerrant animadament fora de la botiga, com feia tantes vegades. Era una altra persona i no pas ella, evidentment, però a mi m’havia semblat poder recuperar una d’aquelles tantes imatges quotidianes que potser no valorem fins que les perdem per sempre. I llavors sabem que hem perdut un trosset més del nostre paisatge vital i sentimental.
La Mª Rosa de ca l’Alet també tenia 55 anys i una vida molt diferent a la de la Isabel Nuñez. Com dos rius paral·lels per edat i que mai s’haurien trobat, si no fos perquè de vegades, el curs d’un riu pot desbordar-se i fer un viratge inesperat. I al final trobar-se, en un insòlit, però cert i inexorable aiguabarreig… .
(La fotografia és d’un altre sanaügenc, l’Antoni Montroig)
lafontdebiscarri 