Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2017

Des que vaig saber-ho, que busco pels racons trossets de tu. Per les lleixes, pels calaixos, pels armaris… Trossets que m’ajudin a recompondre cada instant de la nostra amistat d’uns quants anys. Faig coses una mica obsessives, com repassar els darrers correus que ens havíem enviat, les “converses” sempre una mica escarransides que propiciava el “xat” del Facebook o fins i tot els “whatssapps” (què hi pot haver, més escarransit que un “whatssapp”?). Ressegueixo les dedicatòries als llibres amb la teva lletra i fins i miro de trobar a alguna nota o postal escadussera amb el teu traç manuscrit.

M’hi empenyen la tristor i l’enyorança, però també una mena de necessitat de recompondre la fesomia de la teva ànima, aquell teu riure sorneguer i mirada de persona bona, honesta i compromesa, que deixava entrellucar una saviesa profunda, antiga i reflexiva.

Ens vam conèixer pels volts de Sant Jordi de 2003 a Tàrrega, en aquell esdeveniment sempre entranyable que és la presentació de l’Urtx. No recordo si fou el Joan Yeguas o el Jaume Espinagosa, qui ens va presentar, però tinc la teva imatge ben nítida, dret a la cantonada d’una de les sales nobles del palau dels Perelló, amb aquella discreció que algú dels qui ara et recorda ressaltava aquests dies (“els grans homes no fan remor, treballen i són generosos”). Jo estava a punt de llegir la meva tesi i vaig entendre que tu tot just acabaves de llegir la teva. A partir de llavors van sovintejar les coincidències a l’Arxiu Comarcal de Cervera i junts vam recollir oficialment els nostres títols de doctorat en l’acte protocolari al Paranimf de l’edifici històric de la UB.

La veritat és que no podria escatir ben bé com va ser exactament, que “ens vam fer amics”, més enllà de “coneguts” que es saludaven amb cordialitat, però  sí que la nostra amistat va crèixer entre la teva darrera etapa a l’ensenyament secundari a Barcelona i el teu ingrès com a professor al departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida,  mentre jo començava el meu periple com a “eterna associada” en universitats d’arreu. La complicitat, però, no va venir pas per la via “acadèmica”. Les nostres recerques compartien una certa “geografia”, però poca cosa més. Així i tot, si algun dels dos havia d’aprendre de l’altre, era ben clar que havia de ser jo. Sempre dic que va ser un article teu el que em va donar la clau per entendre la naturalesa de la relació de forces entre pagesia, aristocràcia i església en la ruralia catalana de la fi de l’Antic Règim. I encara no havia tingut temps de dir-te res sobre el formidable “Sagrat i violencia…”, que fa poc em vaig descarregar. En qualsevol cas, si faig esment d’aquestes particularitats és pel fet que les nostres converses no anaven gairebé mai sobre temes “acadèmics” (per bé que hi treguessin el cap Lipovetsky, la postmodernitat o la “geografia desviada”). La Universitat només la tocàvem per doldre’ns una mica de la situació general i al cap i a la fi sempre coincidíem en l’estima cap als alumnes com allò més valuós de la nostra feina.

Els escrits que aquests dies et recorden parlen d’una part essencial de la teva personalitat, que era la teva vinculació amb la terra i l’honor als teus orígens pagesos –els articles de Miquel Pueyo o Mariona Lladonosa ho han recollit bellament. Un vincle d’una profunditat tel·lúrica, conscient i humanista. I crec molt sincerament que era això el que de veritat ens unia. Es parla de la teva relació amb l’Urgell, inapel·lable i ben certa. Però tots sabem que tu eres un home de la Segarra, amb tot i absolutament tot el que això comporta. Perquè ser de la Segarra no és ser de l’Empordà (i perquè la terra modula els temperaments i hi ha geografies “expansives” i d’altres, com la nostra, que ens fan mirar constantment cap endins). Urgellenca per via administrativa, però segarrenca d’història i ànima, la Vall del Corb com a “hinterland” geogràfic de la teva infantesa i Maldà com a centre. Els nostres correus electrònics sobre el tema ja s’han perdut “com llàgrimes en la pluja” del ciberespai, però recordo quan parlàvem de Maldà com a “lo sinyó de la marinada” o jo t’explicava la meva evolució des d’un temperament “romàntic” (que vinculava als meus afectes pre-pirinencs d’adolescència) a un temperament més “clàssic” (vinculat amb les suaus ondulacions segarrenques i fins i tot amb l’atonia dels plans), com a metàfora per explicar la meva “descoberta” tardana de la pròpia identitat segarrenca en un sentit profund. O de la meva “síntesi” personal entre la Segarra paterna i l’Urgell matern. La duresa de la terra com a motlle de l’esperit. Potser per això va agradar-te el poema del sanaüjenc Joan Margarit que es diu “Coneixement” i que vam enviar-vos fa un parell d’hiverns com a nadala:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Estimar i recordar. Re-cordar: tornar a passar pel cor. Recordar-te en la memòria “àgrafa” dels correus antics, on ens aconstumàvem a acomiadar amb “una abraçada des de les dues valls extremes de la Segarra històrica o natural”. El Maldà que m’ensenyaves i que m’explicaves i on acomiadàrem (fa tot just deu anys!) al Josep Mª Miró. I és que entre “Els morts” de James Joyce i les “Calaveres atònites” de Jesús Montcada, la consciència de la finitud no ens era pas aliena –“Tots tenim els nostres morts”, et deia a l’últim correu (tot just la proppassada primavera), en una frase que ara pren una dimensió especialment amarga. Sovint coincidíem amb el “sentiment” que ens provocava el traspàs dels veïns del poble, amb qui haguéssim compartit algun moment de la nostra vida, en una mena d’enyor pel que era irreversible i l’evocació de l’“ubi sunt” renaixentista o el “desengany” barroc.

No em reca dir que vam tenir fins i tot algun un petit “desencontre”, potser propiciat per les veritats incòmodes que es deixen anar per l’excés de confiança, implacable com eres amb l’autocomplaença i la frivolitat. Però al final penso que vaig ser capaç d’assumir amb humor que era una “hedonista moral” i potser et diria i tot que em vas ajudar a “pensar-me” com a persona. A saber-me (malgrat em fotés reconèixer-ho) les “tares”. I ara sempre dic que és des del reconeixement de la pròpia feblesa, que puc sentir-me més forta.

Però recoi, com me’n sap, de greu, que “els treballs i els dies” ens haguéssin dut, els darrers temps, a veure’ns tant poc (i encara rai “d’imposar-nos” almenys un sopar anual!). Sobretot durant els darrers anys, les nostres trobades eren quasi sempre “de parelles”. Quedàvem per sopar en algun punt proper a les nostres “valls extremes” i les vetllades eren sempre agradables i gens circumstancials. Segur que ja saps que per al Jordi eres també un referent i un amic. I amb la Sònia, la teva companya de vida: serena, intel·ligent i bellíssima, m’hauria agradat parlar-hi més de literatura, durant els nostres sopars, però el famós “procés” ens manllevava a tots plegats massa energia en les converses. Recordo quan ens vàreu anunciar, a Gualter, que seríeu pares de la Laia. No n’havíem parlat gaire a posteriori, però crec endevinar que vivies la teva paternitat “madura” amb una grandíssima i refrescant il·lusió, conjurant el pas del temps i la inevitable erosió del context. Tant la Laia com la Sònia et mereixien molts més anys al seu costat, Quim… .

Una vegada vaig fer-te la conya de que eres un home “d’un altre temps” (entenent sempre que aquest era pretèrit), però tu em vas sorprendre dient que el teu temps “encara havia de venir”. Uns pocs anys més tard, havies consolidat una carrera brillant, encara amb més futur que passat, i havies “fet escola” -I ben segur que les llavors del teu mestratge no deixaran de florir (quina sort de tenir-te, els teus deixebles!). El Joan deia que tenies “olfacte, talent i futur” i el Jaume sempre et definia com a un savi i un dels nostres intel·lectuals més brillants (“el nostre Vicens Vives”, deia l’article de Lladonosa). I no ens ho podíem permetre, això de perdre’t. No ens ho imaginàvem. Primer el Gener i ara tu. A l’Urtx se’ns en van els bons… És injust.

Ho tenia tot pensat, potser com a conjur contra la desesperança de les notícies que ens arribaven. Sortiries de la UCI i et durien “a planta” i amb el Jordi et vindríem a veure. Ho tenia tot pensat i t’hauria regalat el llibre d’Estranya forma de vida, del Ferran Sàez Mateu. Una lectura a manera de “breviari” i d’aquelles per no cansar-te massa. Em faria embolicar el llibre i potser hi afegiria una postal amb quatre parauletes sentimentals i refistolades, de les que em surten gairebé d’ofici (malgrat les hauria sentit de debò).

No ha estat possible, però saps què, amic? Doncs que miraré de conservar, amb totes les meves forces, aquell “sentit extrem de la llibertat personal” que sempre em deies que tu i jo compartíem. I t’enyoraré, perquè així ho vull, durant tota la meva vida.

Ara mateix, m’agradaria pensar que estàs fent tertúlia en algun lloc (potser un café d’ateneu noucentista?) amb el Gener. I que de Maldà t’has retrobat amb el Miró Rossinach i amb el Ton del “Catòlic”. Sobretot, m’agradaria creure que, a la manera d’Espriu,“un dia, tal vegada molt llunyà, ens trobarem, tu lliure i nosaltres lliures, en l’etern, immutable espai infinit”. Però ara em veig buscant trossets de tu al fons de les butxaques. I tot em sembla, com en el fado d’Amália Rodrigues, una absurda i “estranya forma de vida”…  .

Imatges: Fons Salvany (MDC) i Nació Digital.

Anuncis

Read Full Post »