Mai li agrairé prou a la Tieta Pepita (tieta del meu pare, exactament) que em fes el millor regal que m’han fet a la meva vida: la Enciclopedia Infantil Molino, quan tenia set anys i havia de fer la Primera Comunió. Una efemèride prou oblidable si tenim en compte que la vaig viure amb l’amargor de no poder-me vestir de “princesa” o de “núvia en petit”, ja que Mossèn Xavier –amb un bon criteri que llavors jo no entenia- no era amic d’ostentacions, i només va accedir a que anéssim tots i totes vestits “de carrer” (perquè la intenció inicial era anar tots i totes amb una túnica horrible com de novicis a punt d’entrar al claustre). Així que un dels millors records que tinc de la Comunió fou el regal de la Tieta Pepita. Perquè també hi va haver regals que vaig apreciar molt, com la Historia del Mundo de la Sra. Úrsula, però fou sobretot aquella enciclopèdia en tres volums la que em va obrir un món nou, farcit d’històries i de personatges fascinants. Un dels que més em va cridar l’atenció va ser un tal François Marie Arouet, que responia al sobrenom de Voltaire, i que estava representat per una imatge seva sense perruca.
Potser em va fer gràcia el nom, ja que en aquella tendra edat en que no tenia ni el més mínim coneixement de la llengua francesa, per a mi un “voltaire” (pronunciat “tal qual”) era una una persona a la que li agradava “voltar”. I sempre m’ho han dit, a casa, que sóc molt “voltaira”. També hi havia Rousseau, a la meva enciclopèdia, que com no podia ser d’una altra manera (pensava), presentava una imatge amb una mena de barret com aquells “dels russos” (i per això devia dir-se Rousseau –no rigueu, tenia set anys!).
L’Einstein sortia amb els cabells esvalotats i Tolstoi amb una barba blanca llarguíssima -i aquí ja no hi trobava tanta relació amb el nom, però vaig saber que el senyor de la barba llarga havia escrit Guerra i Pau i Anna Karenina (quin nom més bonic em semblava; tardaria anys encara a comparar-la amb una altra Ana, la Ozores de La Regenta). Faltaven anys perquè se’m despertés l’interès per Rússia: el país, la història, l’art, la música, el cinema i la literatura, però en aquells temps el meu pare ja m’havia explicat alguna vegada la història de Miguel Strogoff, que em semblava fascinant (tot i que l’havia escrit Jules Verne, el personatge era rus i ja està).
Però Voltaire va convertir-se en un dels meus preferits. Autèntic “fan” d’Anglaterra, la pàtria de John Locke (un dels altres que apareixia a la meva “enciclopèdia”), afirmava que els entusiastes eren perillosos perquè creien massa i llavors abdicaven de la Raó. I ja ho va il•lustrar Goya: “El sueño de la Razón produce monstruos”…(però val a dir que els entusiastes, per a Voltaire, eren els jesuïtes i Rousseau…).
Potser tinc una perillosa fascinació per l’ancien régime, on no tot era pas dolent: o bé no va nàixer la Il•lustració als “salons” parisencs de la Regència –recuperació de la tasca que havien fet les “salonnières” del segle XVII, abans que la Fronda terroritzés Lluís XIV i el fes fugir a Versalles, enduent-se la cort i tota una forma d’entendre la “sociabilité”? I qui va ser una de les principals impulsores i mecenes de l’Encyclopédie sinó Madame de Pompadour? Però tornant a Voltaire, bon epicuri format a la “Societat Llibertina del Temple”, triaré només tres aspectes de la seva obra que m’agraden i fins i tot m’emocionen particularment i que podríem traslladar perfectament als nostres dies:
El primer són els seus escrits sobre el terratrèmol que va patir la ciutat de Lisboa l’1 de novembre de 1755, i que va convertir-se en un dels desastres naturals fins llavors més terribles del món occidental, que va suposar la mort de desenes de milers de persones (més de cent mil, sembla) i un impacte destructor que va arribar fins a ciutats com Baeza, que es va veure notablement afectada, com la Giralda de Sevilla, que va patir desperfectes, com la Catedral Nueva de Salamanca…Fins i tot hauria arribat a Catalunya, ja que seria probablement a causa d’aquest terratrèmol que va obrir-se una esquerda a la muntanya de Montserrat, que donaria origen a la termal Font de la Puda. Voltaire glosa els efectes del terratrèmol de Lisboa a Poème sur le désastre de Lisbonne i també al seu més cèlebre Candide. No seria l’únic intel•lectual europeu que s’ocuparia de la qüestió, ja que per entendre el desenvolupament del concepte del “sublim” per part d’Immanuel Kant, s’ha de tenir aquest sisme en el pensament –no en va Walter Benjamin considerava que els escrits de Kant donarien inici a la “sismologia”. Però l’interessant de la visió de Voltaire al voltant del terratrèmol és que no el considerava un càstig diví –com encara avui van exclamant alguns telepredicadors evangèlics cada cop que passa una desgràcia d’aquestes en països com Haití, per exemple. Voltaire va impugnar, ja al segle XVIII, la creença que els cataclismes naturals fossin un càstig de Déu, tot i que és ben cert que alguna cosa va canviar en “les llums” setcentistes després del desastre: el control del món que semblava haver assolit l’home no era tal, i aquest tornava a trobar-se sol i desvalgut davant l’esdevenidor…
Un altre episodi que em commou especialment de l’obra de Voltaire em va revenir al cap fa pocs dies a Tolosa, quan tornava a passejar per la bonica i animada plaça de Saint-Georges, on fa 250 anys va sofrir martiri el comerciant hugonot Jean Calas, víctima de la intolerància (religiosa en aquell cas). Calas havia nascut a Lacabarède, prop de Castres, i tenia una botiga al carrer dels Filadors, on el 13 d’octubre de 1762 va aparèixer mort el seu fill Antoine. Els “capitouls” o cònsols de la bellíssima ciutat rosa van considerar del tot plausible que Jean Calas hagués assassinat el seu fill per evitar que aquest es convertís al catolicisme, quan la realitat era que el noi s’havia suïcidat. La brutal tortura pública a la que va ser sotmès el pare Calas abans de la seva també brutal execució va colpir enormement Voltaire, que va dedicar tres anys a reivindicar la seva innocència en la que podríem considerar la primera gran campanya del periodisme modern –o fins i tot els orígens d’”Amnistia Internacional”-, organitzant un grup de pressió al qual s’hi adheriren fins i tot “testes coronades” com Frederic II de Prússia o Caterina la Gran de Rússia. A més, va publicar el seu cèlebre Traité sur la tolérance à l’occasion de la mort de Jean Calas, fins que finalment, l’any 1765, el Parlament de Paris rehabilita la memòria de Calas i restitueix els seus béns a la família –fins i tot Lluís XV fa una donació personal de 30.000 lliures com a desgreuge. Sens dubte l’anomenat “affaire Calas” seria la més coneguda de les “croades” per la veritat i la justícia en les que es va involucrar Voltaire, però no l’única, ja que també el trobem en el mateix paper a l’”affaire Sirven” (de fet es tractava d’un cas semblant, succeït ben a prop, a Castres) o al del “Chevalier de La Barre”, en tots els casos denunciant la intolerància religiosa.
Finalment, un tercer aspecte que en el seu moment em va sorprendre i que vaig celebrar amb entusiasme va ser el seu coneixement de Catalunya (la seva tasca com a secretari de l’ambaixador francès a Holanda li devia permetre formar-se una opinió al respecte) i la seva lloança de la valentia dels catalans durant el setge de Barcelona. Ja a Le siècle de Louis XIV parla dels catalans com una “ nació bel•licosa i obstinada” -qui ho diria?-o bé que “Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra” -serà per allò de que “de les pedres en fem pans”- i, sobretot, que “Catalunya, pot sortir-se’n sense comptar amb l’univers, però els seus veïns no se’n poden sortir sense Catalunya” -avui dia, a que ens sonaria, tot això?. Aquesta és una obra dels anys cinquanta del segle XVIII, però l’any 1775, torna a escriure sobre Catalunya a l’Histoire de Jenni, que està localitzada a Barcelona, no durant el setge de 1714 sinó durant el de 1705, quan les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria van assaltar Montjuïc i es va guanyar la ciutat a Felip V. Per Voltaire, aquest fet representa la fricció o la topada entre el que ell defineix com a civilitzada actitud dels soldats anglesos, de confessió anglicana (la pàtria de Locke, un altre cop) i el fanatisme catòlic de catalans, francesos o castellans, fossin botiflers o austriacistes. Catalunya tenia una manera d’entendre la monarquia molt més “a l’anglesa” (parlamentària i no pas “absoluta”) i fins i tot hauria pogut avenir-se de bon grat a ser una república burgesa com Holanda, però el pes de la religió hi era encara massa present. Tot i això, i després de quedar corprès per la brutal desfeta de 1714, Voltaire no deixava d’admirar que els catalans perseguissin el “fantasma de la llibertat” (les citacions en català les he extret directament del blog undiaenlescarreres.blogspot.com).
Potser perquè en definitiva, la llibertat és i serà sempre –en tots els àmbits de la nostra existència- la veritable raó de viure. Vagi, doncs, el meu petit i humil homenatge al més gran intel•lectual de tot un segle, profundament ateu (però que no entenia un món “sense rellotger”) i que l’any 1769 es va mostrar entusiasmat per l’alliberament dels esclaus per part dels quàquers de Pennsylvania. No era dogmàtic ni sectari i, tot i que no ho va dir ell, va fer bo allò del “no estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho”. Tant de bo n’aprenguem una mica, tots plegats.
lafontdebiscarri 