Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2011

Mai li agrairé prou a la Tieta Pepita (tieta del meu pare, exactament) que em fes el millor regal que m’han fet a la meva vida: la Enciclopedia Infantil Molino, quan tenia set anys i havia de fer la Primera Comunió. Una efemèride prou oblidable si tenim en compte que la vaig viure amb l’amargor de no poder-me vestir de “princesa” o de “núvia en petit”, ja que Mossèn Xavier –amb un bon criteri que llavors jo no entenia- no era amic d’ostentacions, i només va accedir a que anéssim tots i totes vestits “de carrer” (perquè la intenció inicial era anar tots i totes amb una túnica horrible com de novicis a punt d’entrar al claustre). Així que un dels millors records que tinc de la Comunió fou el regal de la Tieta Pepita. Perquè també hi va haver regals que vaig apreciar molt, com la Historia del Mundo de la Sra. Úrsula, però fou sobretot aquella enciclopèdia en tres volums la que em va obrir un món nou, farcit d’històries i de personatges fascinants. Un dels que més em va cridar l’atenció va ser un tal François Marie Arouet, que responia al sobrenom de Voltaire, i que estava representat per una imatge seva sense perruca.

Potser em va fer gràcia el nom, ja que en aquella tendra edat en que no tenia ni el més mínim coneixement de la llengua francesa, per a mi un “voltaire” (pronunciat “tal qual”) era una una persona a la que li agradava “voltar”. I sempre m’ho han dit, a casa, que sóc molt “voltaira”. També hi havia Rousseau, a la meva enciclopèdia, que com no podia ser d’una altra manera (pensava), presentava una imatge amb una mena de barret com aquells “dels russos” (i per això devia dir-se Rousseau –no rigueu, tenia set anys!).

L’Einstein sortia amb els cabells esvalotats i Tolstoi amb una barba blanca llarguíssima -i aquí ja no hi trobava tanta relació amb el nom, però vaig saber que el senyor de la barba llarga havia escrit Guerra i Pau i Anna Karenina (quin nom més bonic em semblava; tardaria anys encara a comparar-la amb una altra Ana, la Ozores de La Regenta). Faltaven anys perquè se’m despertés l’interès per Rússia: el país, la història, l’art, la música, el cinema i la literatura, però en aquells temps el meu pare ja m’havia explicat alguna vegada la història de Miguel Strogoff, que em semblava fascinant (tot i que l’havia escrit Jules Verne, el personatge era rus i ja està).

Però Voltaire va convertir-se en un dels meus preferits. Autèntic “fan” d’Anglaterra, la pàtria de John Locke (un dels altres que apareixia a la meva “enciclopèdia”), afirmava que els entusiastes eren perillosos perquè creien massa i llavors abdicaven de la Raó. I ja ho va il•lustrar Goya: “El sueño de la Razón produce monstruos”…(però val a dir que els entusiastes, per a Voltaire, eren els jesuïtes i Rousseau…).

Potser tinc una perillosa fascinació per l’ancien régime, on no tot era pas dolent: o bé no va nàixer la Il•lustració als “salons” parisencs de la Regència –recuperació de la tasca que havien fet les “salonnières” del segle XVII, abans que la Fronda terroritzés Lluís XIV i el fes fugir a Versalles, enduent-se la cort i tota una forma d’entendre la “sociabilité”? I qui va ser una de les principals impulsores i mecenes de l’Encyclopédie sinó Madame de Pompadour? Però tornant a Voltaire, bon epicuri format a la “Societat Llibertina del Temple”, triaré només tres aspectes de la seva obra que m’agraden i fins i tot m’emocionen particularment i que podríem traslladar perfectament als nostres dies:

El primer són els seus escrits sobre el terratrèmol que va patir la ciutat de Lisboa l’1 de novembre de 1755, i que va convertir-se en un dels desastres naturals fins llavors més terribles del món occidental, que va suposar la mort de desenes de milers de persones (més de cent mil, sembla) i un impacte destructor que va arribar fins a ciutats com Baeza, que es va veure notablement afectada, com la Giralda de Sevilla, que va patir desperfectes, com la Catedral Nueva de Salamanca…Fins i tot hauria arribat a Catalunya, ja que seria probablement a causa d’aquest terratrèmol que va obrir-se una esquerda a la muntanya de Montserrat, que donaria origen a la termal Font de la Puda. Voltaire glosa els efectes del terratrèmol de Lisboa a Poème sur le désastre de Lisbonne i també al seu més cèlebre Candide. No seria l’únic intel•lectual europeu que s’ocuparia de la qüestió, ja que per entendre el desenvolupament del concepte del “sublim” per part d’Immanuel Kant, s’ha de tenir aquest sisme en el pensament –no en va Walter Benjamin considerava que els escrits de Kant donarien inici a la “sismologia”. Però l’interessant de la visió de Voltaire al voltant del terratrèmol és que no el considerava un càstig diví –com encara avui van exclamant alguns telepredicadors evangèlics cada cop que passa una desgràcia d’aquestes en països com Haití, per exemple. Voltaire va impugnar, ja al segle XVIII, la creença que els cataclismes naturals fossin un càstig de Déu, tot i que és ben cert que alguna cosa va canviar en “les llums” setcentistes després del desastre: el control del món que semblava haver assolit l’home no era tal, i aquest tornava a trobar-se sol i desvalgut davant l’esdevenidor…

Un altre episodi que em commou especialment de l’obra de Voltaire em va revenir al cap fa pocs dies a Tolosa, quan tornava a passejar per la bonica i animada plaça de Saint-Georges, on fa 250 anys va sofrir martiri el comerciant hugonot Jean Calas, víctima de la intolerància (religiosa en aquell cas). Calas havia nascut a Lacabarède, prop de Castres, i tenia una botiga al carrer dels Filadors, on el 13 d’octubre de 1762 va aparèixer mort el seu fill Antoine. Els “capitouls” o cònsols de la bellíssima ciutat rosa van considerar del tot plausible que Jean Calas hagués assassinat el seu fill per evitar que aquest es convertís al catolicisme, quan la realitat era que el noi s’havia suïcidat. La brutal tortura pública a la que va ser sotmès el pare Calas abans de la seva també brutal execució va colpir enormement Voltaire, que va dedicar tres anys a reivindicar la seva innocència en la que podríem considerar la primera gran campanya del periodisme modern –o fins i tot els orígens d’”Amnistia Internacional”-, organitzant un grup de pressió al qual s’hi adheriren fins i tot “testes coronades” com Frederic II de Prússia o Caterina la Gran de Rússia. A més, va publicar el seu cèlebre Traité sur la tolérance à l’occasion de la mort de Jean Calas, fins que finalment, l’any 1765, el Parlament de Paris rehabilita la memòria de Calas i restitueix els seus béns a la família –fins i tot Lluís XV fa una donació personal de 30.000 lliures com a desgreuge. Sens dubte l’anomenat “affaire Calas” seria la més coneguda de les “croades” per la veritat i la justícia en les que es va involucrar Voltaire, però no l’única, ja que també el trobem en el mateix paper a l’”affaire Sirven” (de fet es tractava d’un cas semblant, succeït ben a prop, a Castres) o al del “Chevalier de La Barre”, en tots els casos denunciant la intolerància religiosa.

Finalment, un tercer aspecte que en el seu moment em va sorprendre i que vaig celebrar amb entusiasme va ser el seu coneixement de Catalunya (la seva tasca com a secretari de l’ambaixador francès a Holanda li devia permetre formar-se una opinió al respecte) i la seva lloança de la valentia dels catalans durant el setge de Barcelona. Ja a Le siècle de Louis XIV parla dels catalans com una “ nació bel•licosa i obstinada” -qui ho diria?-o bé que “Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra” -serà per allò de que “de les pedres en fem pans”- i, sobretot, que “Catalunya, pot sortir-se’n sense comptar amb l’univers, però els seus veïns no se’n poden sortir sense Catalunya” -avui dia, a que ens sonaria, tot això?. Aquesta és una obra dels anys cinquanta del segle XVIII, però l’any 1775, torna a escriure sobre Catalunya a l’Histoire de Jenni, que està localitzada a Barcelona, no durant el setge de 1714 sinó durant el de 1705, quan les tropes de l’arxiduc Carles d’Àustria van assaltar Montjuïc i es va guanyar la ciutat a Felip V. Per Voltaire, aquest fet representa la fricció o la topada entre el que ell defineix com a civilitzada actitud dels soldats anglesos, de confessió anglicana (la pàtria de Locke, un altre cop) i el fanatisme catòlic de catalans, francesos o castellans, fossin botiflers o austriacistes. Catalunya tenia una manera d’entendre la monarquia molt més “a l’anglesa” (parlamentària i no pas “absoluta”) i fins i tot hauria pogut avenir-se de bon grat a ser una república burgesa com Holanda, però el pes de la religió hi era encara massa present. Tot i això, i després de quedar corprès per la brutal desfeta de 1714, Voltaire no deixava d’admirar que els catalans perseguissin el “fantasma de la llibertat” (les citacions en català les he extret directament del blog undiaenlescarreres.blogspot.com).

Potser perquè en definitiva, la llibertat és i serà sempre –en tots els àmbits de la nostra existència- la veritable raó de viure. Vagi, doncs, el meu petit i humil homenatge al més gran intel•lectual de tot un segle, profundament ateu (però que no entenia un món “sense rellotger”) i que l’any 1769 es va mostrar entusiasmat per l’alliberament dels esclaus per part dels quàquers de Pennsylvania. No era dogmàtic ni sectari i, tot i que no ho va dir ell, va fer bo allò del “no estic d’acord amb el que diu, però defensaria fins a la mort el seu dret a dir-ho”. Tant de bo n’aprenguem una mica, tots plegats.

Anuncis

Read Full Post »

La Vanguardia, 6 de desembre de 1933

“El auto que hace el servicio de viajeros entre Solsona y Torà, arrolló el otro día a una mujer llamada Antonia Argerich Ribalta, dejándola muerta en el acto. Por este Juzgado se instruye el correspondiente sumario.”

De petita em cridaven força l’atenció els cenotafis de les carreteres. Eren com les làpides de cementiri, que m’agradava llegir amb atenció quan fèiem la “visita” el dia de Tots Sants. Algú diria que es tracta d’una curiositat macabra o, senzillament, d’un altre costum estrambòtic dels meus (una altra “freakada”, que en dirien ara). M’agradava observar la data de defunció –per veure quines eren les més antigues-, l’edat del difunt, si hi havia alguna explicació sobre la circumstància del decés…I són ben coneguts els epitafis, no tan sols de personatges famosos –alguns convertit en “llegendes” com el suposat i fals epitafi de Groucho Marx-, sinó de personatges anònims i amb un gran sentit de l’humor, com aquell que vaig llegir una vegada al cementiri de Poble Nou de Barcelona:

Josep Verneda em diguí: Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nou anys, robust i trempat visquí. Un metge… no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m’ordenà, responguí que no el volia: em digué que em curaria i vaig morir l’endemà”.

Dels cenotafis de les carreteres –molts dels quals avui desapareguts o arraconats- en sabíem la motivació, que acostuma a ser un accident de trànsit, si bé a la mateixa carretera de Torà a Solsona, prop del trencall de Puigredon n’hi ha un que commemora la mort de dos homes assassinats durant la Guerra Civil. Del malmès cenotafi de l’Antònia Argerich no en tenia notícia fins que el Xavi va enviar-nos, a mi i als companys de “l’Espitllera”, una fotografia que ell mateix definia com “una pedra a la carretera” i que primer no vaig mirar amb gens d’atenció i ni tan sols la vaig situar en el seu context –d’aquí a que fins i tot errés el meu primer diagnòstic pensant que es tractava d’un tros de làpida que havia anat a parar “accidentalment” ves a saber on… L’observació més acurada del David va situar aquell element insignificant en la direcció correcta i va encetar un animat debat en el sí dels mateixos “espitllers pedraferits”, que va concloure amb la troballa d’hemeroteca que aclaria la sobredita causa de la mort de la finada i, en definitiva, el motiu del senzill i oblidat cenotafi, avui també en una oblidada carretera del nord de la Segarra o del sud del Solsonès… .

I és que les carreteres i els seus revolts han estat sovint escenari d’històries de fantasmes, esperits o apareguts, alguns convertits en llegendes urbanes d’abast transcontinental –qui no ha sentit a parlar de les nombroses “noies de la corba” (i no em refereixo a les professionals del sexe de la carretera de Martorell a Terrassa) que fan autoestop i adverteixen els conductors de la perillositat d’un revolt just abans de desaparèixer. O les “dames blanques” que s’apareixen als mateixos revolts en les nits de pluja (a la carretereta que duu a Tudela de Segre n’hi ha una, diuen). També diuen que prop d’Ogern s’hi apareix un noi que, de sobte i des del mig de la carretera, fa com qui llença una pedra al cotxe que li ve de cara… Això per no parlar de les llegendes més urbanes i contemporànies sobre cotxes que van sense llums a la nit i que formarien part de perillosos grups sectaris que sota consigna perseguirien i assassinarien al primer conductor que els avisés.

Però les històries amb fantasma incorporat sempre són les que m’han agradat més –i potser per això havia estat partícip, en la meva adolescència, d’infructuosos intents de captar “psicofonies” a la “presó” del castell de Sanaüja o a Sallent de Solsonès, on deixàvem la gravadora amb l’esperança (i el terror, també) d’albirar “focs fatus” al cementiri o de sentir ves a saber quins laments. Esperàvem una estona dins del Panda i després comprovàvem que els únics sons enregistrats eren els lladrucs llunyans dels gossos de la masia de Cucurulls, que alertaven d’una presència estranya (la meva i dels meus amics) pels encontorns de l’abandonat llogarret de Sallent. Però malgrat sempre he estat aficionada (al mateix temps que després m’atemoria tota sola sota els llençols) a les llegendes d’ “apareguts” i visions de tota mena, fins al “llibre negre del Rialb” o els especialistes en “fer ballar cadires” i tot tipus de mobiliari a la zona de Plans del Sió (telequinèsia avant-la-lettre?), he de dir que els hi tinc també un respecte profund. Serà que les coses del “pensament mític” o el “pensament màgic”, que tant bé explicava el senyor de Bearn, sovint se’ns escapen i no les podem controlar.

 Per això em fascina la història de l’espiritisme a l’època contemporània, quan després de les revolucions del segle XVIII cau el teocentrisme “tradicional” però la gent comença a lliurar-se a tota una sèria d’heterodòxies (polítiques i religioses) que van des de la masoneria fins a la teosofia, passant per l’espiritisme. I com aquestes mateixes “heterodòxies” tindran també un paper rellevant en les revolucions del XIX ho explica, per exemple Gerard Horta a De la mística a les barricades, de títol ben eloqüent i també a Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. I és que ja ho deia Chesterton, que “quan vam deixar de creure en Déu vam començar a creure en qualsevol cosa“…

Per això em va fer gràcia descobrir fa anys, tot visitant el cementiri parisenc de Père Lachaise, la tomba d’Allan Kardec, “pare” de l’espiritisme com a “doctrina” contemporània i que avui jau prop de l’Edith Piaf i del Jim Morrison. Aquest pedagog francès (Kardec, no el cantant dels The Doors) que abans s’havia dedicat a escriure sobre aritmètica, va publicar el 1857 el Llibre dels esperits, al que seguiran El llibre dels mèdiums (1861), L’Evangeli Segons l’Espiritisme (1864), El Cel i l’Infern o la Justícia Divina segons l’Espiritisme (1865) i Gènesi, els Miracles i les Profecies segons l’Espiritisme (1868). El 1858 va fundar la Revista Espírita, de la qual fou director fins a la seva mort.

No sé que en pensava Verdaguer de tot plegat quan practicava els seus exorcismes a Vallcarca –a casa de les Duran- o al carrer Mirallers, però el moviment espiritista va tenir una gran incidència a Catalunya a finals del segle XIX i començaments del XX. Queden per la història personatges com Amalia Domingo Soler, gran espiritista, seguidora de Kardec i fundadora a Barcelona, l’any 1879, del diari La Luz del Porvenir, dirigit a la “dona espirita”, o el fet que el mes de setembre de 1888 va celebrar-se també a Barcelona el primer congrés espiritista mundial al Saló Eslava de la Ronda de Sant Pere. Així mateix, l’eminent lleidatà Humbert Torres fou una de les màximes autoritats en espiritisme de tot l’Estat espanyol –el seu fill i recentment traspassat Víctor Torres recordava com a casa el seu pare organitzava reunions de “mediumnitat” amb d’altres assistents. I si encara avui a Tàrrega hi ha un Centre Espirita!

El cas és que la descoberta del cenotafi de l’Antònia Argerich Ribalta m’havia fet fantasiejar amb els esperits. Li havíem retornat el nom, l’havíem tornat a “anomenar” i l’havíem tret de l’oblit. Això despertaria el seu esperit, que dormia el son dels justos o, per contra, li retornaria la pau manllevada per tants anys d’oblit maldestre? Durant el debat telemàtic el David recordava com els antics egipcis creien que pronunciar el nom d’un difunt el feia, d’alguna manera, reviure i al mateix temps, si el nom no es pronunciava, desapareixia també el seu record –de fet, no és pas molt diferent a avui en dia: quants noms oblidats s’han hagut de recuperar per “desenterrar” el que en diem “memòria històrica”. Amb la descoberta d’aquella “pedra a la carretera”, l’Antònia havia reviscut novament. D’altra banda i en un altre sentit, la visió del senzill i malmès cenotafi se’m presentava com aquella làpida descoberta pels pastors de l’Arcàdia –i representada per les pintures d’Il Guercino o de Nicolas Poussin- amb la inquietant i certa sentència: “Et in Arcadia Ego”… . I sí, la mort també es troba a l’Arcàdia mítica i a la del Llobregós, prop de Fontanet, on l’Antònia hi deixà la vida fa gairebé vuitanta anys.

La mort, els records, la persistència i fragilitat de la memòria. Tot plegat concentrat en un nom de dona, que m’ha de dur irremissiblement a fer un símil cinematogràfic. Es tracta de “Closer”, la pel•lícula basada en l’obra teatral de Patrick Marber. Parla d’un redactor de necrològiques i aspirant a escriptor que interpreta Jude Law, que té una relació de quatre anys amb una misteriosa jove, interpretada per Natalie Portman, que respon al nom –que al final de la pel•lícula es revelarà com a fals- d’Alice Ayres. Efectivament, quan al final la noia desapareix de la seva vida, un dia el protagonista descobreix, al parc londinenc de Postman’s Park una làpida commemorativa amb el nom d’Alice Ayres i que en realitat feia referència a una nena que “who by intrepid conduct” i amb el cost de la pròpia vida havia salvat tres nens d’un incendi el 24 d’abril de 1885.

Read Full Post »

Tret del que va representar allò que en deien “Rock català” a començaments dels anys 90 –els meus primers concerts, per exemple: Sopa de Cabra a Artesa de Segre o bé la creació de tot un himne com el “Boig per tu”- sempre havia dit que a mi la música dels grups catalans no m’entusiasmava. Que a mi el que de veritat m’agradava era una altra cosa. Més “seriosa”. Més anglosaxona. Més no sé com…

Amb els anys, podria dir que he anat cultivant una certa admiració –a voltes tan abrandada com intermitent- per cantautors com el Quimi Portet o el Roger Mas, però els grups no m’acabaven de fer el pes. Ni els incombustibles de Constantí, ni els entusiastes xicots del Vendrell, ni els místics nois de Manresa…M’era, fins i tot, més simpàtica la nostrada “patxanga” dels Mesclat, els enyorats i “desternillants” Ossifar o els ebrencs Quico el Cèlio, el Noi i el Mut de Ferreries. És per això que els Manel no em van cridar pas l’atenció en un primer moment, amb aquell aspecte de “gent normal” que ells mateixos reivindicaven, massa “bons nois” per al Pau Riba i certament d’un aire i aspecte poc “transgressor” .que jo també pensava que és com allò de la dona del Cèsar: un artista, a més de ser-ho, ha de semblar-ho, no? Tot això ho dic perquè de fet, no és pas que ara pensi massa diferent, sobretot tenint en compte que a mi el grup que m’ha interessat des del principi –dels que canten en català- han estat els Antònia Font: surrealistes, insulars i planetaris, soberbis al seu darrer disc on glossen la vida en un remot poblet de pescadors on veuen jugar –via satèl·lit-el Manchester United contra el Celtic de Glasgow entre pintes de Guinness, fish & chips i Pilsen. Pura poesia. Com poesia pura és l’al·legoria de la figura del Clint Eastwood en els seus bons temps:

I en Clint només il·luminat per sa foganya s’encen es puret i amaga un secret…” i la cançó segueix amb somnis de trens de mercaderies, i d’indis dalt d’una “colina” a sa llum de sa lluna. I el Clint desenfunda i es carrega als que “Volen sebre on és el Morgan Freeman, que és es negre de Million Dollar Baby –Do you know? Maybe”.

 http://www.youtube.com/watch?v=ofT4B2jN2mE

 Però ho vulgui o no, els Manel ja fa dos anys que posen una persistent banda sonora al meu estiu. L’any passat amb “El mar”, que posava a tot drap mentre enfilava carretera cap a les platges del Maresme a començaments del mes de juliol, quan encara quedaven exàmens per corregir i coses i idees per endreçar abans de les vacances, que ja s’albiraven tan properes com desitjades.

I ves per on aquest any també és una cançó dels Manel la que m’acompanya de forma alegrement tossuda aquest mes de juliol: la que parla de coses de fa temps, “d’aquell juliol en què es va fondre l’Indurain i vam maleir al danès i les rampes d’Hautacam”. Algunes cançons dels Manel tenen aquesta bondat: la de passar els dits per fibres sensibles dels teixits de l’ànima, sovint sota la forma d’estats momentanis, insignificants però al mateix temps intensos en el record. I és que jo també me’n recordo molt bé d’aquell juliol que marcava la fi d’una època i apuntava l’hegemonia futura del Lance Amstrong.

De petita odiava el Tour de França. L’associava a llargues i avorrides migdiades. I sempre guanyava un individu que es deia Bernard Hinault. En canvi el Dakar m’agradava més: veure volar poderosos cavalls mecànics d’Ari Vatanen i Jacky Ickx per la immensitat de les sorres saharianes (amb l’edat he anat desenvolupant un altre sentit de l’èpica, i ara la meva admiració més rendida és per als participants a la Marathon des Sables…).

Al meu pare deia que li agradaven els paisatges del Tour i potser llavors vaig començar a fixar-m’hi. Aquella França verda i endreçada de poblets bonics i homogenis de teulades inclinades i porticons de fusta. El tour de Perico Delgado –en aquells temps ja m’estava bé ser espanyola- i, sobretot, d’aquell navarrès enorme, que devia pesar el doble que els seus companys i que no obstant semblava invencible. Fins aquell juliol. Deien que li havia agafat una “pájara” –vaig pensar que com les m’agafaven a mi de petita, quan anava a missa sense esmorzar i de sobte els ciris de l’altar començaven a multiplicar-se i a desdibuixar-se perillosament… Fou el final d’una època, sí, i també d’alguna manera el final d’una “èpica”. L’èpica ciclista que va acabar sucumbint a la perversió i que es va endur pel camí un altre mite com Marco Pantani. Ara, “Il Pirata”  té un port del Giro d’Italia –el que duu fins al santuari alpí d’Oropa- amb el seu nom.

Però el Tour és el Tour i és de França. Per això no vaig tenir cap interès en anar a Barcelona o prop de Solsona per veure’l passar fa dos o tres anys. Perquè per a mi els escenaris del Tour són uns altres, potser més vinculats amb amb una certa França irreal i “lepeniana”: la de “Les Tripplettes de Belleville”, “Amélie” –malgrat és i sempre serà una de les meves pel·lícules preferides- o del Monsieur Hulot de “Mon oncle”.

Un país amable i civilitzat que va redactar la Declaració de Drets de l’Home i del Ciutadà però que va guillotinar l’autora (Olympe de Gouges) de la Declaració de Drets de la Dona i la Ciutadana. El país d’una revolució que anunciava el despotisme de la llibertat i va acabar exercint el “despotisme de la guillotina”, com va dir l’Eduardo Galeano. On un cors baixet que responia al nom de Napoleó es feia retratar per Jacques-Louis David –el del “Jurament dels Horacis” o “La mort de Sòcrates” d’anys abans- travessant els Alps en un cavall rampant i al costat de noms com Aníbal o Carlemany, dels que se’n considerava successor. Un país que va tractar com una merda a la major part de refugiats que fugien de les misèries de la Guerra Civil i també un país que encara guillotinava l’any 1977, quan jo ja havia nascut.

Però també el país de tantes altres coses que sovint ens han fet mirar amunt. El país d’una ciutat que ho ha estat tot i on han començat i acabat tantes coses. Però al cap i a la fi, quin significat tindria el Tour de França en la meva vida? Al capdavall potser cap ni un, més enllà de saber que al juliol sempre hi és. Des dels anys en que “menjàvem pipes amb arrogància”.

Però sobretot –i potser per això la cançó dels Manel em fa somriure quan parla del Tour- serà perquè cadascun de nosaltres té el seu propi Alpe d’Huez o particular Tourmalet per conquerir…

 http://www.youtube.com/watch?v=uw3IoBlJ6Nw&feature=related

Read Full Post »