“Vaig fugir als boscos”…

Jo que no sóc massa de “la caixa tonta” (tot i que tampoc sóc de les persones que diuen que no la miren mai), aquesta setmana sí que puc dir que he tingut dues alegries televisives.

La primera al programa que “El convidat” dedicava al Kilian Jornet, que és l’únic personatge dins la categoria d’idolatries que engloben esportistes-actors-músics-etcètera que a mi em desperta una profunda i sincera admiració.

Aquest noi menut i criat al refugi cerdà del Cap del Rec, ara corre més que ningú per les muntanyes d’ací i d’allà i el seu cos encara no coneix els límits, potser perquè ja s’ha fos –per una estranya simbiosi- amb els líquens de les roques humides, les fulles seques, la pissarra i la tartera. No sé si és la història “d’un que volia ser ocell”, que cantaven els Sangtraït, però sí que els seus reptes constants (http://www.summitsofmylife.com/en/philosophy) em fan pensar allò de “El cel és un somni on ell hi vol arribar, els núvols les seves muntanyes, el sol l’horitzó llunyà”.
http://www.youtube.com/watch?v=UJTIaGXEiwI

La segona alegria televisiva que deia és el “Sense ficció” que van fer l’endemà. En aquest cas era un programa dedicat als dietaris de personatges –fonamentalment pagesos (i un capellà)- dels segles XVII i XVIII. L’estudi d’aquests documents preciosos ve impulsat pel projecte Memòria personal de la UAB ( http://www.memoriapersonal.eu/ ). Relats de vida que potser no tenien un afany explícit de posteritat, que ens parlen en alguns casos de la duresa de la pròpia existència. Paraules dites i escrites en aquell català emocionant, que fa que unes simples anotacions sovint circumstancials, agafin de sobte un to vibrant i extraordinàriament vital, que posa majúscules a unes vides anònimes que podrien ser les nostres.

I si em poso sentimental amb aquestes coses és perquè la malenconia tardorenca s’agreuja aquests dies amb la constatació diària d’una realitat urbana duríssima i implacable, quan veus les mirades que s’abaixen quan algú demana almoina al tren o al metro i com remenar escombraries ha esdevingut rutina i necessitat per cada cop més gent (i gent d’aquella que abans tenia una feina “normal”, una casa “normal” i una família “normal”…Una vida “normal” sotragada de cop per una absurda adversitat).

No sé si serveix de massa pensar en les no sempre falagueres històries personals dels homes de fa tres o quatre-cents anys (i prendre-s’ho, com suggeria el documental, com un esperó per tirar endavant, perquè ells se’n sortiren de coses pitjors -les guerres, les plagues, la fam…-), com tampoc fugir a les muntanyes i anar a buscar aigua al riu per escalfar-la amb un càmping-gas. Però pot ser sí que ja fa massa temps que hem perdut la noció de quin és el món “real”; massa temps que vivim en el “Màtrix” cinematogràfic que també glossava Zizek.

És per això que em semblen especialment clarividents els versos d’Enric Casasses al seu darrer llibre, Bes Nagana, i que he extret (perquè el llibre no el tinc) del magnífic comentari que en fa el Jordi Galves (del bloc http://undiaenlescarreres.blogspot.com ):

 “De l’ensurt que se’ns prepara

quan se’ns acabin els mistos

i no corri ni una gota

de petroli i catacroc

no sabem encendre foc”

(…)

“Ni distingir la cicuta

del julivert ni trenar

cànem per a una espardenya”.

 

Al poeta Casasses el recordo una nit a Tàrrega, pels volts de Sant Jordi, on havia estat convidat en motiu d’unes jornades literàries i compartíem espai amb els integrants del consell de redacció i autors de la revista Urtx. No sé com va ser que vam intercanviar uns pocs mots i ell em va escriure un títol en un trosset de paper arrugat: La tragèdia de cal Pere Llarg. Es tractava d’una nova edició, que ell mateix havia curat, d’una obra d’Eduard Girbal i Jaume (1881-1947), que havia viscut a Matamargó i que situa la seva “tragèdia” en aquelles boscúries de Pinós i Aguilar de Segarra. Una visió segurament gens bucòlica d’un món (el rural, el “de pagès”) que deliberadament volem idealitzar, però que a la vegada, com Casasses ho manifesta, esdevindrà ben aviat l’única salvació possible. 

 

Read Full Post »

Des del camí de les Garrigues

El camí de les Garrigues surt del poble pel portal dels “Escots” –on comença, al seu torn, el camí empedrat del mateix nom (que més aviat seria una contracció de “les cots”, enteses com a pedres). Aquesta singularitat d’un camí amb les pedres tan ben posades, va fer que l’imaginari popular el relacionés d’antuvi amb una via romana –la “via Appia”, m’havia dit algú, salvant el detall que l’Àpia fos la que anava de Roma a Brindisi, per la qual cosa era bastant difícil “desviar-la” cap a Sanaüja.

Sigui com sigui, el camí que en dèiem “dels romans” s’enfila entre el turó del castell i el de Rocabandera, i és bonic de fer, per bé que sense un manteniment com cal ben aviat esdevé impracticable i el seu traç es perd al quilòmetre escàs. El camí de les Garrigues, en canvi, discorre pels peus del mateix turó, que pren el nom de l’encaix circular excavat en una alterosa roca, que suposadament hauria servit per situar-hi “la bandera” que assenyalaria presumiblement el “territori carlí” al que Sanaüja pertanyia (i avui una bandera quadribarrada torna a senyorejar aquest punt privilegiat).

Però per mi Rocabandera encara és la “costa del Renegat”, com se n’hi deia quan era petita i Joan Margarit l’evocava en un seu poema: “Costa del Renegat, sortint del poble…”. I d’aquí enfilem cap a “les Garrigues”, no pas les “comarcals” –també de geografia tan aspra com fascinant- sinó una partida de terme, on caminar-hi a les tardes és especialment plaent, perquè la zona és solana i fins i tot a l’hivern (quan en l’escarpada orografia sanaüjenca s’hi fan més presents les obagues) dóna el confort de les darreres i escasses hores de llum.

A les Garrigues no hi ha grans propietats, sinó que cadascú te “les seves” –com a casa tenim “les nostres” (és a dir, que molta gent té alguna peça de terra, mai massa gran, en aquest indret). Aquesta fragmentació del terreny és fa evident amb l’abundància de les sempiternes parets de marge i amb la presència d’alguna cabana de volta ben feta. A les “Garrigues” de casa també n’hi teníem una, de cabana, no pas de volta sinó de teula, tot i que el meu pare diu que ell ja l’havia vist ensorrada des de sempre. Sí que havia vist, en canvi, al “Iaio” de casa treure aigua d’una bassa semi-oculta, on omplia el càntir d’aigua fresca, com si fos un saurí coneixedor d’un tresor secret (que l’aigua sempre ho és, un tresor, en aquesta terra eixuta). 

Figueres, magraners i olivers afavoreixen l’ impuls de la recol·lecció –puntualment furtiva, sense que es noti massa, o bé amb permís del propietari (seria el cas de la Josefina, que em deixa collir els fruits de la seva figuera, on s’hi ha d’anar expressament, ja que es troba prou resguardada dels ulls i les intencions dels eventuals passavolants).

La fita del caminant de les Garrigues acostumava a ser l’ermita i casa (antic hostal) dels Esclopets, on una enjoiada imatge mariana –que jo sempre he figurat del segle XVI i “parenta” de la Verge del Pla de Biosca- ens fitava des del cambril quan, essent canalla, hi anàvem d’excursió amb l’escola. Jo fa anys que no arribo als “Esclopets” i el meu objectiu és, passant-hi de llarg, el revolt que marca l’arribada a l’asfalt de la carretereta que duu fins dalt al poble de Ribelles.

Tornant cap a Sanaüja es veu, de manera inexcusable, el “llençol de l’Estamariu”, a la carena que segueix cap a Biosca, gairebé a tocar de la masia de Pedrafita. Es tracta d’un quadrat ben visible format per una successió de parets de marge afilerades una damunt de l’altra, formant petites feixes que fan l’efecte d’una mena de codi de barres horitzontal. Desconec encara ara qui n’és el propietari (era un tal Estamariu?) i si aquest ho era de tot el “llençol” (en al·lusió a la seva forma, que s’estén per la carena com a tal) o, per contra, hi havia diferents titulars a repartir les feixes llargues i primes que el conformen.

Mirant-m’ho des de les Garrigues, que ja és de per sí una partida prou fragmentada, se’m fa difícil pensar com algú podia esmerçar qui sap el temps en anar a cultivar aquell cap de serra, on ben just s’hi devia arribar per un mal camí de ferradura –que no pas de carro. És clar que no ho he descobert pas jo, que aquesta és una terra sense massa concessions al lirisme.

Ara la secada és inapel·lable, el blanc del sauló i de la terra eixuta (que sembla sal, però sabem que és guix) aflora pertot i quan veus un tractor que feineja, l’endevines pel núvol de pols. Encara fa calor –aquell sol de setembre, que tant em fa pensar amb el Toni, quan em deia que “no vas desencaminada en la sensació del sol de setembre: pensa que el dia ja s’ha escurçat molt i el sol passa a menys altura sobre l’horitzó, malgrat que la temperatura encara pugui passar dels 30º al migdia i es noti calent”.

Ell també defensava que de secades extremes n’hi havia hagut sempre –reflexiu “historiador del temps” com era- i n’aportava –en les múltiples xerrades on el convidaven o als articles del Segarra actualitat, dades fefaents i contrastades.

I potser per això em commou encara més pensar en els anys de carestia (quan la PAC no existia) i en els hiverns duríssims dels sanaüjencs d’antuvi, que caminaven qui sap quant per arribar a les feixes –avui abandonades i només trepitjades per atletes de muntanya- del llençol de l’Estamariu… .

*Les imatges (extemporànies) són de l’Antoni Monroig. Només aquesta darrera és actual i és meva…

Read Full Post »

(Des)enyor de l’estiu

L’estiu s’acaba, i amb l’estiu moltes coses, que han anat finint en un degoteig lent aquestes dues setmanes de setembre. Avui s’han acabat els vermuts de la piscina de Sedó i amb la Festa Major de Cervera, d’aquí a una setmana, l’estiu del 2012 s’haurà acabat per sempre. No és cap novetat que no hi ha res etern, però per fer-nos passar aquell no sé què i aquell petit (o gran) desfici que ens suposa la fi del somni (per bé que aquest final d’estiu en comencen d’altres de ben prometedors), aquestes paraules del Jordi Llovet (“L’agost del novelista” a Brins de literatura universal, Galàxia Gutenberg 2012) ens serveixen per no enyorar l’agost i per deixar-lo enrere amb un somriure:

 

“Farà una calorada d’abrigall. Mestresses maltractades es quedaran a casa planxant la roba i fent dinars; els homes, tot fatxendes, faran com qui atalaia mentre les criatures, deleroses, es ficaran a l’aigua mar endins per gran surt dels salvadors de platja, mirífics sempre. La sorra se’ns quedarà a la pell i a les sabates, i hi restarà fins a la nit, quan n’omplirem rajoles i llençols per a disgust d’eventuals feinejadores. Els macarrons seran de plàstic; i hi haurà gelats molt indigestos; costaran tomàquets i enciams talment com una astronomia. Hi haurà veïns de perpètua tabola; jovent en gresca afeccionada al rock –i, el que és pitjor, a les músiques  efervescents del Sònar-; però hi haurà, per redimir-nos, empolainades dames vellejants que passaran (“Adéu-siau!”) com un espectre; vindran carrosseries sorolloses, al cor de nits d’insomni, per fer viable l’improperi més esgotat i més groller; i els mossos, fent esquadra, diran que ara és l’estiu i porta agost aquesta llei de mortificació o suplici. Els dies passaran, i posarem un ciri al primer sant de la parròquia, quan ja en tindrem un tip, perquè s’acabi tot plegat i retornem a la rutina i al tresc de cada dia. Malsons s’esfumaran i tornarà la calma, a la tardor, a les cases nostres”. 

Read Full Post »

Del ventre a la consciència

The Awakening Conscience (1853) és una pintura de William Holman Hunt, que representa la sobtada presa de consciència de la jove que estava a punt de perdre la seva reputació i el seu honor als braços d’un senyor que no li convenia. De ben joveneta em cridava l’atenció la mirada un xic al·lucinada de la noia, que de sobte prenia impuls per aixecar-se de la falda del desconcertat llibertí. Però com arriba, si ho fa, aquesta “epifania” de la realitat conscient? 

Quan sóc dins la piscina m’agrada imaginar-me com aquell bebè que apareixia a la mítica portada del disc de Nirvana, “Nevermind”. És com sentir-me en una mena de claustre matern, “in the womb” (parafrasejant els famosos documentals del National Geographic sobre la gestació humana i animal).

Viure en una bombolla o en una bossa fetal és confortable (fins que peta). No hi ha conflicte ni dolor. Què guapo trobava al Príncep d’Astúries a la desfilada inaugural de Barcelona 92’! Carreras i Caballé cantaven una sardana i La Fura dels Baus, re-interpretava la fundació mítica de la ciutat, omplint l’estadi de màgia i bellesa. Jo no em sentia interpel·lada, més enllà de la còmoda vitel·la amniòtica. Tot semblava en ordre i els músics anaven vestits de Dalí sota les ordres de Carles Santos. Rememorant-la aquest estiu, comentàvem que ara seria impossible, una cerimònia com la de fa vint anys -i en fer aquesta afirmació, ho interpretava com un lamentable retrocés. Ben mirat, però, ara penso que en lloc de retrocedir, més aviat hem avançat cap a una altra direcció, i tant que sí. Fa vint anys, la closca era fràgil, però no s’havia trencat. I encara podíem viure raonablement enganyats a múltiples nivells –aquestes darreres setmanes, amb la difusió del documental “Operació Garzón” he constatat un cop més la textura pantanosa dels llims en què molts vivíem.

No amago pas que jo no vaig néixer independentista i no sé si m’hi he tornat, com el Raül Romeva, “des de la raó i la serenor”, però que sí he adquirit consciència plena de la impossibilitat que Espanya pugui dir-se el “meu” país. Perquè l’any 92 m’enganyava quan pensava que no existia el conflicte -el malaguanyat Joan Solà ho va deixar ben clar, en aquell seu discurs al Parlament.

La manifestació de dimarts m’hi va tornar a fer sentir, com un nadó submergit en una bombolla amable i protectora. Com m’hi vaig notar el deu de juliol de fa dos anys i vaig intuir-ho les primaverals jornades a Brussel·les o a Ginebra, quan la meva ment evocava l’aire fresc de les paraules de la Colometa “barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella”. Copio de l’Espinàs –que al seu torn també ho copia- que “el problema de moltes persones és que pensen d’acord amb les seves esperances i amb les seves pors, molt més que amb les seves ments”.

Ahir no gosava llegir, veure o escoltar massa, potser per por a que la bombolla es trenqués de cop o per un pànic precipitat a la “placenta prèvia” (per seguir amb la terminologia obstètrica). Venir al món mai és fàcil i sortir de la mare deu fer una barreja de mandra i basarda. Néixer és tan traumàtic com meravellós. De la bombolla al món –ni que el món “real” sovint no en sigui tant, d’amable. Deia ahir l’Enric Vila: “Hi ha res més bonic que veure com es desperta un poble?”.   

Read Full Post »

Festa Major de Sanaüja (retalls de fa dos segles)

El “setembre congelat” que va irrompre amb virulència dissabte passat ens va oferir ahir una mica de treva. La Festa Major s’acosta. Estelada al castell i taulons d’escenari a la plaça. L’escalf “diferent” del sol de setembre, manyac com una pròrroga a la irrealitat del somni de les nits d’estiu. Les meves festes majors: barreja d’il·lusió, nus a la panxa i aquesta eterna sensació de pròrroga, amb el punt de melangia que deixa l’olor de pólvora de la traca de fi de festa.  

Situem-nos cent-vuitanta anys enrere, l’any 1831, quan el sanaüjenc Ignasi Combelles –que vivia al carrer Major- escriu al seu germà Albert, advocat resident a Barcelona, sobre els preparatius de la Festa Major de setembre a Sanaüja. Com a prevere, Ignasi Combelles era un membre destacat de la confraria de la Minerva (o del Santíssim Sagrament) i es preocupa per ultimar determinats detalls al voltant de la festa, com el fet que “las prioras, apar que havent passat la festa de Corpus no van de pressa de fer tintar la bandera, que volian per lluhir-la; si ellas no me’n parlan, jo no los diré res (…). Me admira que també haia arribat la notícia de la habilitat de la Munda per pentinar la geganta, y segons lo parer de algunas senyoras va quedar tan bé que volia pentinar lo gegant, però com tenia lo cap tinyat hu va suspendrer perquè hauria quedat sens cabells”. I és que els gegants eren propietat de la confraria i sortien només per Corpus i la Festa Major. El problema amb els cabells o el cap del gegant venia precisament de l’última festa de Corpus, on en una altra carta (aquest cop en castellà), descriu com: “dos o tres bioscans fatchendones, que por envidia o por impericia tomaron el gigante y lo derribaron en tierra, malogrando el penacho y algun dedo. Perseguidos por la autoridad del Bayle, los pusieron en el calabozo por haberles hallado armas blancas prohibidas: Pero se trata de composición, y pagaran los daños y perjuicios del gigante”. Més endavant insisteix que: “Me ofrecieron los bioscanos que cuidase de la recomposición del gigante, y que les avisase sus coste para entregármelo”. Però sembrava, doncs, que a les portes de la festa major, el gegant encara patia les conseqüències de la bretolada del jovent de Biosca.

L’any següent, el 1832, trobem també per les mateixes dates una carta que evidencia que els preparatius per la Festa Major ocupaven gran part de l’activitat qüotidiana dels Combelles que residien a Sanaüja. Escriu Ignasi a finals d’agost: “Nosaltres havem alarmat a tots los carrers tirant des del nostre quarto un poch de foc artificial que vaig fer venir de Manresa, y posant per tot lo carrer archs y al mig unes bombes per lluhir tot lo carrer. Amb això tots se esmeren en fer tot lo que poden y particularment lo carrer dels bufons, que és lo del Forn, que se diu que faran moltas cosas”. Tot això fa referència a la importància dels focs d’artifici ja en aquella època (fins i tot focs d’artifici “particulars”) i al fet que els carrers s’engalanaven de forma especial, tal com avui ho veiem a les arxifamoses festes del barri barceloní de Gràcia o a les de Sants –tradició que des de l’any passat han implantat també a la festa major de Castellfollit de Riubregós.

Finalment, l’any 1833 trobem una altra carta de mitjans d’agost, on Ignasi Combelles li escriu al seu germà, novament en castellà: “Que no solo tendremos en las próximas fiestas los bailarines del Corpus, calles y plazas guarnecidas con brancas de árboles, iluminación por las noches, sí que también fuego artificial, que podremos será muy particular, puesto que Mº Pascual es el compositor. Solamente faltaran músicos, porque los del vecindario de Guissona y Cervera no pueden comparecer por hallarse unos ocupados en aquellas iglesias, y otros en las fiestas mayores de los pueblos y de consiguiente, puesto que en esa son abundantes, debían acudir aquí para que viniesen algunas docenas más para lucir las funciones.”

Sembla, doncs, que faltarien músics, en aquella Festa Major de fa cent-vuitanta anys –però els focs d’artifici d’aquella època sembla que ja prometien… .

*Des de ben a prop els Combelles miraven per la finestra fa cent-vuitanta anys…

(Les fotografies són totes “feisbuqueres” de l’Antonio Montroig)

Read Full Post »