“Barrabás llegó a la familia por vía marítima” comença La casa de los espíritus d’Isabel Allende, referint-se a un gos d’una estranya raça que no parava mai de crèixer. El Duc no va arribar pas amb vaixell, però sí que vaig trobar-lo a casa, com un peluix sobre el sofà de la cuina, un cap de setmana tornant de Barcelona. Me’l vaig mirar de reüll; els gossos no em féien ni mica de gràcia -els tombs que de petita havia arribat a donar per no trobar-me’n cap de cara quan anava a comprar a la plaça! I de sobte, un “intrús” petaner, amb poques setmanes de vida, campava temerós per la cuina, seguint a la meva mare a tot arreu. El meu pare l’havia dut de Tornabous, per tal que fos un gos més dels que, com el vell Tac, fes vida a la part posterior del jardí de casa, entre la zona de l’hort i el cobert -i d’aquells als quals, malgrat ser “de casa”, jo no feia ni el més mínim cas… .
Però el Duc va resultar ser massa petit per dormir fora, i la pietat de la meva mare –refractària, d’entrada, a tenir gossos a dins de casa- va fer que ja es quedés a dormir a dins per sempre. De vegades penso que n’hauríem de tenir més, de pietat a la vida. Que tenir només una mica de compassió ens la pot canviar i tot, la vida… . Dormia en una caixeta petita de fruita, on hi tenia un platet de menjar i les seves joguines: un nus de roba blanca i una “hombrera”. Li agradava especialment una tovallola vermella, que agafava amb la boca i que subjectava, ferotge, quan jugàvem a fer veure que li preníem.
En aquells temps jo devia començar tot just la tesi doctoral, i em passava temporades al poble, bé treballant llavors al Museu de Cervera, bé començant a anar pels arxius. Després de llargues jornades escrivint, un dels millors moments de la rutina diària era sortir (gairebé al fil de la mitjanit) a passeig amb el meu pare i el Duc. Caminar pel poble desert, enfilar les carrers més costeruts en silenci i veure, des del camí del castell, les llumetes dels pobles propers. Em vaig anar acostumant a la presència del “Duquet” –tanta por que m’havien fet sempre els gossos!- i no em feia res acariciar-lo, ben al contrari i ni tan sols ja em molestaven aquells ullals com de dents “de llet”, afilats com un ganxo. Si flexionaves els genolls i hi picaves les mans, venia i d’un salt et pujava als braços. M’acompanyava a llençar la brossa i en les meves caminades a la tarda, pels voltants del poble. Potser tot plegat només eren foteses i petites coses, però que sempre t’arrencaven una rialla i et feien sentir l’escalf d’aquella tendresa tan necessària, que més sovint del que ens pensem ens ajuda a viure.
Encara recordo la primera setmana que vaig marxar de Sanaüja des que el Duc hi havia arribat. Acostumat a veure’m cada dia i qui sap si estranyat per la meva “desaparició” sobtada, la tarda que tornava a peu des del cotxe de línia, pel camí del convent, em va reconèixer de lluny. I mentre mon pare pensava que el gos, esperitat, havia sortit a empaitar un gat, el Duc em va venir a rebre de manera tan alegre i efusiva, com si fes un any que no m’hagués vist. I a mi sempre m’ha emocionat recordar-ho.
Després va arribar el “Noi” des de la gossera de Cervera. Un gos gran, noble i de bellíssima estampa, que s’hauria pogut menjar al Duc d’una queixalada si hagués volgut, però que sempre va entendre que l’altre havia arribat primer, i respectava aquesta mena de “jerarquia canina” escrupolosament. Tenien les seves bregues i alguna enrabiada, però eren grans companys que el primer que feien de bon matí –quan els meus pares treien el Duc a fora- era una cursa fins al capdamunt de la pujada fins a tocar la reixa. El Noi va marxar prematurament i el Duc el va trobar molt a faltar –sobretot quan sortia al matí i el seu amic no l’estava esperant per la cursa diària-, de manera que ni l’Estrella, bonassa com ella sola, mai va poder omplir el buit que havia deixat el seu amic de l’ànima. Però ara cap al final, gairebé cec i ben sord com estava, tenir a prop l’Estrella li donava seguretat. Potser una mica com les persones, que amb l’edat anem perdent prejudicis i necessitem el suport dels altres.
El Duc, sempre delicat de salut, petit i fràgil, va sobreviure a nombrosos “enemics” –com aquell esperit que “rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, que deia Francesc Pujols. Gossos més grans i ferotges que l’havien enganxat amb mala gaita, mossegat i fet anar, més d’una vegada, a revolcons per terra. Però els altres gossos anaven passant avall i el Duquet resistia, i així fins als 17 anys, com un campió que els havia guanyat a tots.
Fa ben just un parell d’estius que vaig redescobrir aquell Platero y yo de Juan Ramón Jiménez, entre els llibres de text de la nostra infantesa. Vaig trobar-hi no pas un llibre per nens, sinó tota una lliçó d’humanitat pels grans. I altre cop la tendresa: “Només la bellesa ens pot salvar”? La bellesa de la tendresa, en qualsevol cas:
“Como hemos venido a la capital, he querido que Platero vea El Vergel… Llegamos despacito, verja abajo, en la grata sombra de las acacias y de los plátanos, que están cargados todavía. El paso de Platero resuena en las grandes losas que abrillanta el riego, azules de cielo a trechos, y a trechos blancas de flor caída, que, con el agua, exhala un vago aroma dulce y fino.
(…)
Ya en la puerta, y cuando voy a entrar en El Vergel, me dice el hombre azul que lo guarda con su caña amarilla y su gran reloj de plata:
—Er burro no pué’entrá, zeñó.
—¿El burro? ¿Qué burro?— le digo yo, mirando más allá de Platero, olvidado, naturalmente, de su forma animal.
—¡Qué burro ha de zé, zeñó; qué burro ha de zéee…!
Entonces, ya en la realidad, como Platero no puede entrar por ser burro, yo, por ser hombre, no quiero entrar, y me voy de nuevo con él, verja arriba, acariciándolo y hablándole de otra cosa…”.
Ara el Duc reposarà sempre al jardí de casa. Perquè ell ja era de casa. Benaurada animeta, com tantes altres, que donen tant a canvi de tan poca cosa i ens posen davant el mirall de la nostra humana imperfecció. Potser més que un cel dels homes, qualsevol idea d’un paradís en el més enllà hauria de pertànyer només a les criatures que entenen el significat de l’amor incondicional. La majoria dels humans no en som dignes.
lafontdebiscarri 