Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2012

Qui estigui més o menys afeccionat a la història de la literatura sabrà –gairebé sense excepcions- que Dante Alighieri és considerat el primer escriptor en llengua italiana (tot i que hauríem de dir més aviat “toscana”), encapçalant la meravellosa “tríada capitolina” (Dante-Petrarca-Bocaccio). Però en canvi m’atreviria a assegurar que força menys persones saben que el considerat primer escriptor “professional” en llengua francesa és en realitat una escriptora, de nom Christine de Pizan (o Cristina de Pisa, 1364-1430), formada en la cort de Carles Vè de França i que aconseguí viure plenament de l’escriptura.

Prou reconeixem que de Divina Commedia i de Vita nuova només n’hi ha una, i que qui més qui menys –els prerrafaelites, sense anar més lluny- s’ha sentit fascinat per la història d’amor impossible de Dante i Beatriu, però la vida de Christine fou de ben segur força més intensa –i al meu entendre més interessant- que la de les Beatrius o Laures dels refinats i apassionats herois literaris toscans. Participà en la famosa “Querelle du Roman de la Rose”, que fou el primer gran debat literari francès, on Christine va defensar amb contundència el sexe femení de la visió estereotipada i profundament esbiaixada que n’havia donat Jean de Meung al seu best-seller intitulat Le Roman de la Rose. Combinà poesia i prosa i acabà escrivint la seva pròpia autobiografia, en part per defensar la seva dignitat com a rèplica als seus detractors. Davant d’això, tampoc és estrany que un dels seus darrers escrits estigués dedicat a Jeanne d’Arc… .

La seva obra més coneguda, però és la Cité des dames (1405), on elabora una genealogia d’heroiques dones medievals, inaugurant una tradició que reprendran autores com la valenciana Isabel de Villena a la seva Vita Christi –on elaborarà aquesta mateixa genealogia femenina però a partir de personatges bíblics.

Milagros Rivera recull una cita de Marirí Martinengo (“Las Trovadoras” a Horas y horas, 1997) on parla de la importància del reconeixement i la circulació d’autoritat femenina al món occidental d’avui: “Es sens dubte important recollir documents que provin l’existència efectiva i l’autoria […] d’artistes, poetesses, científiques, pensadores i escriptores…, -documents sense els quals faltarien els pressupòsits per a fer història-; però sense autoritat femenina present en l’avui, les proves no resulten mai suficients. El problema és polític:” -conclou- “és la circulació d’autoritat simbòlica femenina, convertida en sentit comú, allò que garanteix l’existència històrica de les dones i els assegura l’atribució de la seva obra”.

Tal com diu Marie-José Lemarchand a la introducció de l’edició de La Ciudad de las Damas que fa anys va fer l’editorial Siruela: “El más valiente desafío de Cristina de Pizán acaso haya sido promover, elevar y levantar como una verdadera fortificación la imagen del cuerpo femenino, sano y hermoso, como fuente inagotable de confianza”, deixant enrrera els predicadors que s’entestaven a fer creure que sota els cossos d’aparença blanca i fina de les dones només hi havia inmundícia. D’aquesta manera, La ciutat de les dames no deixa de ser una invitació a recuperar la confiança en el propi cos, alhora que una obra legitimadora de tot el saber de les dones.

Però la “Ciutat de les Dames” materialitza també la culminació de la creació d’espais simbòlics propis, en una mena de “ginecotopia”. D’aquesta manera, la ciutat fortificada seria la protecció de les dones contra les agressions externes, de manera que a l’Edat Mitjana foren moltes les dones que cercaren aquesta protecció i seguretat en els murs dels monestirs o convents –on les dones podien dedicar-se a l’estudi i al treball intel.lectual com l’extraordinària Eloïsa, la monja Ende (la que decorà amb meravelloses miniatures el “Beatus” de Girona) o fins i tot (ja en època moderna) Teresa de Jesús o Juana Inés de la Cruz.

Una altra opció de vida la trobem als beguinatges, molt estesos sobretot a l’Europa central i que es presenten com un model alternatiu de vida en comunitat, sense el rigor de la clausura però sense la presència d’homes. Com diu Milagros Rivera: “Las beguinas desconectaron de la obligación de la heterosexualidad y de la virginidad porque se quieren célibes, ignoran el mito de la desnudez del cuerpo femenino porque hablan públicamente entre ellas y en el mundo común, y transgreden el tabú de la movilidad femenina, ya que rechazaron la sujeción a una regla. Ellas participaron en el proyecto común de construcción de existencia femenina con su deseo de habitar un cuerpo sexuado desde la introspección y desde el recogimiento intelectual.”

Els beguinatges eren una mena de petites “ciutats de dames” i així es pot percebre al passejar per l’antic “beguinhof” de Bruges. Una petita ciutat com a espai de llibertat. I pensava això mentre aquest cap de setmana la mal anomenada “violència de gènere” ha colpejat fins i tot la placidesa de la Baixa Segarra, a l’antiga vila comtal de Santa Coloma de Queralt. Una més, de la trista comptabilitat que els mitjans ens recorden al ritme del curs de l’any. La Rosa Regàs parlava l’altre dia de víctimes que no ens afecten tant com quan són per terrorisme i fins i tot sempre solem sentir allò de “si no se’n parlés, no n’hi hauria tantes”. I jo no sé massa que dir, devant d’això i sempre, davant la brutalitat absurda, quedo com mig “encarallotada”. Sempre es parla de “casos aïllats”, però no és just que una dona hagi de viure amb por, sota cap concepte ni en qualsevol part del món, pel sol fet de ser-ho, de dona.

I és per això que llavors m’estimo més recordar Christine de Pisan i la seva “ciutat fortificada”, on les dones brillen i tenen confiança. Són invencibles perquè han vençut tota por.

Archivo:Christine de Pisan and her son.jpg

Anuncis

Read Full Post »

D’aquí a unes poques hores –potser no seran ni les set del matí- em despertaré sobressaltada. Segur. I la causa serà la de cada 17 de gener: petards tronadors que “conviden” a tot el poble a l’esmorzar de germanor. És la festa de Sant Antoni Abat; la nostra petita festa major d’hivern. Abans, després de missa es beneïen els “matxos”, preuades eines imprescindibles de la pagesia antiga, de manera que prou valien una benedicció. Ara s’hi beneeixen animals de companyia, i des que bous i mules donaren pas als “cavalls” dels tractors, aquests es beneeixen per Sant Isidre, com els cotxes per Sant Cristòfol.

Abans Sant Antoni era festa grossa i concorregudíssima, donat el gran nombre de traginers que hi havia a la vila, cada un dels quals almenys tenia dos “matxos” per beneir. La benedicció dels animals tenia lloc al santuari del Pla –per bé que jo sempre l’he vist ja a la plaça- i en acabar es feien els tradicionals “Tres tombs” per la vila, que avui encara es mantenen. Ara no n’hi ha, de traginers, però els sanaüjencs que treballen per compte propi –siguin pagesos, paletes, ferrers o pintors-  tots fan festa per Sant Antoni, com també se’n fa a l’escola –i els que entre setmana no vivim al poble, sempre fem mans i mànigues per poder-hi ser.

Aquest any cau en dimarts, el que vol dir que la concurrència serà gairebé segur exclusivament sanaüjenca. Però això ja ens està bé, tot i que els més grans sempre enyoren la « festassa » d’abans, amb un nombre important de cavalls i mules que participaven als tres tombs i que lluïen els seus millors guarniments. Demà, en canvi, pot ser que només n’hi hagi un, de cavall –i que sigui aquell noi de Sant Climenç (el de sempre) qui dugui la bandera. Ja ho veurem, però.

Després dels tres tombs es repartirà coca, figues seques i porrons de barreja o mistela a la plaça. Altres anys s’anava al santuari del Pla, a menjar la coca, on el Jacint Grau, de Cal Tirolet, ja fa anys que reviu la tradició de fer una carbonera (que abans de les seves, jo només havia vist una carbonera a la pel·lícula “Tasio”, de Montxo Armendáriz).

Fer una carbonera per Sant Antoni és com una metàfora del fred i els rigors de l’hivern i una manera de fer memòria d’un de tants oficis perduts per sempre. De fet, l’antic ofici de carboner era força dur, ja que els qui l’exercien no podien anar cap a casa fins que la carbonera era apagada i s’aixoplugaven en unes barraques efímeres que ja eren anomenades “de carboners” -entre Cucurulls i Lloberola encara n’havia vist una-, construïdes amb troncs o rames i cobertes de terra. Les carboneres s’anaven canviant de lloc, segons les condicions del terreny i la presència de fusta al bosc. Es construïen apilant la llenya de manera que quedés una gran ximeneia a dalt i llavors se’n feia tres o quatre de petites al voltant. El carbó el portaven al poble o bé els traginers ja els hi anaven a buscar al mateix bosc.

El carbó es posava a la venda i la gent el comprava, entre d’altres utilitats, per als fogons. Tot i això, quan treien la carbonera, les dones també anaven a acabar de plegar-ne les restes i així poder disposar de carbó per al foc sense haver-lo de comprar –el mateix succeïa amb els desperdicis del molí de l’oli, que la gent anava a recollir per tal de fer-ne sabó. Els traginers eren els qui venien el carbó fora del poble, portant-lo a les ciutats i anaven dos cops per setmana a Igualada i a Cervera. Veurem si aquest any també l’ha feta, la carbonera, el Cintet…

Després de menjar la coca i els figues es tornava a la plaça Major, on els genets que havien participat dels “tres tombs” realitzaven alguns jocs d’habilitat, com despenjar ampolles de cava suspeses d’una corda o encertar anelles de fusta amb una mena de “llances”, com si es tractés d’un torneig o encamisada. Anys enrera s’organitzava l’anomenat joc de la paella on, prèviament untada amb betum i querolet, s’hi enganxaven dues pessetes de plata. El joc consistia en agafar-les amb la boca muntat a cavall, amb l’ajuda d’un company que, també muntat a cavall, aguantava la paella amb la boca mentre l’altre intentava desenganxar les monedes. Si ho aconseguia es quedava les pessetes, però a més tenia de regal dos pollastres.

A la nit sempre hi ha ball: abans amb les millors orquestres, ara  hi ha un teclista (que pot dur un nom tan “evocador” com “Only Antony”), però sí que hi ha entrepans de butifarra i de llom, que jo sempre em cruspeixo amb delectació sibarítica. Val a dir que abans, el ball de Sant Antoni també era conegut com el ball del compromís, ja que noi i noia es garantien el ballar fins a Carnestoltes, per bé que ara, els “compromisos”, de l’índole que siguin, són més aviat escassos. M’imagino que el ball s’acabarà cap a les dotze o abans (que l’endemà hi ha resignades matines) i tornarem, com ventafocs, cap a casa. Per Santa Rita és diferent, perquè llavors ja estem a finals de maig, i ni que el ball s’acabi, sempre hi ha algú que es queda xerrant amb el vas a la mà o tot remenant les cendres del foc que ha servit per coure la butifarra dels entrepans.

A mi Sant Antoni em fa pensar en la Teresa Muntó, la “Tereseta de Cal Tardà”, que tant me n’havia parlat d’aquesta festa –i fins i tot l’havia escrit per recordar-la amb detall. Ella n’havia estat espectadora i participant privilegidada, abans de la guerra, quan vivia i treballava a Cal Sila, la botiga i fonda regentada per la seva tieta i que, situada en un dels extrems de la plaça Major, era un punt de referència per als traginers, protagonistes indiscutibles de la diada. La Tereseta ja no hi és i no sé on deu haver anat a parar el seu quadern, on escrivia sobre les festes i efemèrides de la Sanaüja de la seva infantesa i adolescència.  Tampoc sé si en algun armari de la que era casa seva hi deu haver un treball mecanografiat per la seva filla, la també malaguanyada Ester, que contenia una relació de noms de totes les cases de Sanaüja, amb els seus renoms antics, aquells que ningú avui recorda (i “tot el que es perd es perd per sempre”, que deia el poeta…).

La Teresa posseïa una extraordinària vivacitat narrativa i jo l’animava a què escrigués una mena d’història de la seva vida, que permetés explicar el curs de l’any a través de les festes i les seves vivències. Va començar pels Sants Antonis alegres d’abans de la guerra. I es va encatllar al 36. Em deia que si escrivia sobre la guerra, “hauria de ferir” i no volia pas fer-ho. I ho deia sense cap tipus de rancúnia ni coragre. Només li feia mal escriure-ho, més que no pas parlar-ne.

Avui els diaris anaven plens de la biografia d’un home decrèpit que no obstant això, semblava que només hagués viscut trenta-set anys, ja que alguns semblaven haver oblidat qualsevol aspecte de la seva vida abans de l’any setanta-cinc. Sigui com sigui, però, m’han revingut novament frescos i rabiosos d’orgull els versos del sonet de Brossa:

Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
                      ha mort el dictador més vell d’Europa.                   
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

PS. Aquesta setmana és la de la matança del porc. Aquest any l’hem mort abans de Sant Antoni!

Read Full Post »

Divendres passat era dia de Reis o de l’Epifania, segons el calendari cristià. A mi la paraula “epifania” (= manifestació) em fascina i m’agrada utilitzar-la pretensiosament per parlar de coses que representin una “epifania de la realitat”. El cas és que, després del Naixement, l’Epifania representa la “manifestació” de Jesús als homes i brilla dins una resplendent aureola dins la menjadora que li fa de bressol a l’establia, davant els Reis que van a adorar-lo. Una escena que assoleix el seu màxim grafisme en la pintura del barroc, quan el Jesús esdevé el focus de llum (una mena de Nen-bombeta) que il·lumina tot el quadre. El Nen és el centre, i brilla com a encarnació del Pare, mentre la Mare el mostra o el contempla ja des d’un discret segon terme. El mateix efecte fan moltes escenes del “Naixement”, on els que adoren són els pastors, com en el cas de  Rembrandt o d’una Nativitat de Rubens que m’agrada especialment, perquè és dels pocs casos en que entre els pastos s’hi veu clarament una pastora!

 

Pensava com en la mitologia grega, la figura de la mare ha estat constantment fagocitada per la masculinitat dels déus o dels herois, de la mateixa manera que Cronos devorava els seus fills, nascuts de Rea. De fet, observem com nombrosos personatges femenins com Dànae o Leda només són l’objecte de desig sexual de Zeus, que es transmuta en allò més inversemblant per tal d’aconseguir-les. Després, aquestes dones pariran herois o semi-déus, que ja mai més recordaran el nom de la mare, sinó que faran honor al pare. En altres casos fins i tot Zeus pot prescindir de la figura de la mare per tal d”engendrar” i “donar a llum” els seus propis fills, sobretot si aquest han d’esdevenir ja no tan sols immortals sinó déus. Seria el cas d’Afrodita, que neix del semen de Zeus convertit en escuma de mar; Atenea, que neix del cap del seu pare, ja armada i amb el casc que la caracteritza, segons al seva imatge guerrera, viril i virginal alhora. Fins i tot Dionisos neix de la cuixa de Zeus, lloc on aquest havia cosit el fetus un cop la mare, Semele, hagués mort a causa de l’ira d’Hera.

Així doncs, quan ens centrem en la religió cristiana, monoteista, amb un sol Déu (masculí), que és el principi i la fi de totes les coses, veurem que la intervenció de la dona (real, no divina) com a mare del déu fet home tampoc té gaire més importància, de manera que si reflexionem una mica al voltant de la figura de Maria com a dona hom s’adona que, al llarg de la història, el patriarcat s’ha esforçat en allunyar la imatge dela Mare de Déu de qualsevol identificació amb una dona real, malgrat algunes representacions iconogràfiques –sobretot a partir de l’època gòtica- la representin com a tal.  

D’aquesta manera, malgrat la immensa popularitat de Maria en el seu paper de Mare del a Humanitat (la Gran Mare) i alhora com a dona que pateix , que sap què és el dolor i que pot intercedir per nosaltres (“els seus fills”), l’Església oficial ens diu que precisament Maria no és una dona qualsevol, no és com Eva, capaç de perdre a la humanitat, sinó que en el seu paper de “Nova Eva”, la Verge Maria ve a redimir-la. Així doncs, representada com a Immaculada, Maria repararà els estralls causats per la primera dona (que de fet no era Eva, sinó Lilith…). D’aquesta manera, Maria és apoteòsicament representada com una dona celestial, ideal, especulació vivent de totala Santíssima Trinitat, envoltada d’un estol d’àngels i núvols. Per tal de caracteritzar aquesta “nova Eva” es posa sota els seus peus no ja al dragó apocalíptic, sinó la serp del paradís, que segueix oferint el fruit de perdició.

Un altre aspecte equívoc i que cal destacar alhora de parlar de la “feminitat” o “sobrenaturalitat” de Maria és el seu paper com a mare i com a filla. S. Pomeroy, parla de la possible relació existent entre la deessa Isis i el seu fill Horus amb la Mare de Déu i el Nen, tot i que si bé en la imatge dela Verge sempre es fa incidència en la seva maternitat virginal, el fill de Isis, Horus, queda patent que és fruit de la unió carnal entre Isis i Osiris. Però malgrat que aquest fet -una maternitat virginal- pugui posar en dubte en algun moment la figura de la Verge com a mare autèntica, el cert és que no és el fill qui en surt perjudicat, ben al contrari -en psiquiatria es parlaria del complexe d’Edip i de la negació per part del fill de la sexualitat de la mare. Segons Luce Irigaray, som les dones a qui la relació amb la mare ens ha estat negada, ja que en les societats patriarcals, la relació privilegiada és la de la mare amb el fill, tal i com ho posa de manifest la relació dela Verge amb el seu Fill Jesús.

D’altra banda, si hom analitza que hi diu la Bíblia, veurem com en el Nou Testament, a diferència de l’Antic, Maria sí que té mare, Anna, però aquesta no apareix a l’Evangeli, malgrat una altra vegada és la devoció popular i la necessitat no massa conscient de la Mare perduda, la que va ocasionar la gran eclosió de la figura de Santa Anna, representada en múltiples manifestacions d’imatgeria popular (sense anar més lluny, a Riber és la patrona de l’església i a Cervera hi tenia una capella vora l’antic portal del mateix nom).

L’origen del grup de l’Anna Triplex o Santa Anna Triple s’ha de buscar en la representació de la dona apocalíptica, que també va donar la pauta perla Verge de l’Esperança, amb la fórmula del ventre entreobert que posava de manifest al minúscul Nen Jesús. Per tal de posar en relleu i de forma gràfica el gran privilegi de la concepció sobrenatural de Maria a les entranyes de Santa Anna, es va recórrer a presentar la santa deixant entreveure en el seu sí a la Verge i al Nen. Així doncs, a mesura que el veritable concepte de la Immaculada Concepció passa dels llibres de la patrística a la pietat popular, el culte a Santa Anna es multiplica i la converteix en una de les figures més venerades, alhora que, després de la Verge, és la que inspira la creació de més imatges i confraries. Tornant  a les Escriptures, però, veiem com, per exemple, Maria dóna la bona nova del seu embaràs a la seva cosina Santa Isabel, i no a la seva mare, de manera que tampoc l’àvia de Jesús apareix a la Presentació al Temple, ni Jesús en parla mai durant la seva vida pública. Recordem, altrament, com els canonistes arremeten contra la representació iconogràfica de Santa Anna ensenyant a llegir a Maria, constatant, una vegada més, la voluntat d’interceptar i de negar qualsevol vincle de la filla amb la seva mare, qualsevol relació entre el poder generador i transmissor de vida.

Què lluny quedarien les Verges de les catacumbes! I és que a partir de la legitimació del culte a la Verge Maria com a Theotokos (Mare de Déu), en el Concili Ecumènic d’Efes, l’any 431, el gènere femení, que amb tan mal peu havia entrat en la història, es reconciliaria de nou amb la religió oficial a través d’una dona exempta de totes les mancances i defectes que s’atribuïen a les altres. Però tot i que la declaració de Maria com a Mare de Déu formularà les bases sobre les que es recolzarà tota la mariologia posterior, l’art de les catacumbes ja es feia ressò, durant el segle III, dels primers tempteigs del culte marià, ja que en les catacumbes de Priscil·la, a Roma, podem contemplar dues pintures que són considerades com les imatges més antigues dela Mare de Deú. Ambdues representen una figura femenina en actitud d’amamantar a un nen, i la presència en una d’elles d’un personatge masculí assenyalant una estrella ha fet pensar que es tractava d’una Adoració dels Mags. D’altra banda, una mica posterior és la pintura que es conserva a les catacumbes del Cementiri Major de Roma, on es representa una dona dempeus, amb el nen damunt del pit i amb els braços aixecats en actitud orant.

En definitiva, malgrat la meva deformació professional em pugui dur, en un moment determinat, a exaltar la bellesa de la Immaculada salmantina de Ribera o l’exuberant feminitat de la de Tiépolo (més que no les impúbers immaculades zurbaranesques), a mi m’agraden més les marededéus romàniques, que hom pot considerar com a poc “femenines” –qui no ha comentat alguna vegada com en són de lletges, algunes d’elles- i que presenten una imatge gairebé “totèmica” (la de Núria, amb aquella mena de brutalisme expressionista que recorda els ídols primitius), malgrat també hi hagi exemples de bellesa delicadíssima dela Verge de Covet. La verge romànica, com a “sedes sapientiae”, té el Fill a la falda, sense necessitat d’acaronar-lo ni dirigir-li cap mirada tendra, però ella n’és la “Gran Mare”, és aquella poderosa força de la natura que dóna vida, més propera a la “Venus de Willendorf” que no pas a les de Murillo. És per això que m’agrada reivindicar a les romàniques com les marededéus “més dones” de totes, com aquella “Mater Magna” que un dia ja força llunyà, la Teresa Vinyoles em descobria que donaria nom, en l’albada dels temps, al poble gironí de “Madremanya” (beneïda etimologia; beneïda toponímia!).

 

Read Full Post »

El dia de Cap d’Any deixàvem Salamanca sense saber que es commemoraven els setanta-cinc anys de la mort de Miguel de Unamuno. Sí que la nit anterior, quan les dotze ja havien tocat, passejant pels carrers de la ciutat de la pedra daurada em va cridar l’atenció una flamant corona de llorer, amb una llaçada vermella a l’estàtua que homenatja l’escriptor i intel·lectual basc. Aquesta es troba gairebé a tocar de la casa on va morir, al carrer Bordadores i davant l’esvelt i deliciós absis gòtic del convent de les ursulines. La casa on va traspassar no era seva, sinó que li havien deixat després d’haver estat expulsat, dos mesos abans, del càrrec de rector dela Universitat.

El 12 d’octubre de 1936 havia tingut lloc al Paranimf de l’egrègia institució, a l’edifici històric del segle XVI, l’enfrontament del vell rector amb el tolit general José Millán Astray, fundador de la Legión. Un Unamuno entre circumspecte i finalment atordit per la violència de la cridòria amenaçadora va haver de sortir de l’edifici escortat per Carmen Polo i José María Pemán, entre braços alçats i crits de “Viva la Muerte!” i “Mueran los intelectuales!”. Aquella tarda va voler tornar al Casino, que ell mateix havia presidit i on es congriava tant debat i saber en forma de tertúlies, però d’on va sortir-ne aquella tarda entre crits de rebuig, sabent que no hi entraria mai més.

Unamuno era un dels màxims representants de l’anomenada “Generación del 98” (jo en recordo especialment San Manuel Bueno, màrtir, com a lectura filosòfica de la meva adolescència) i havia patit exili durant la dictadura de Primo de Rivera. Va xocar també amb el govern de la segona República –considerava que feixisme i bolxeviquisme eren les dues cares d’una mateixa moneda- i en un primer moment va donar suport a l’alçament militar de Franco. Ben aviat, però, va adonar-se del seu error (i se’n va retractar públicament), i altre cop va manifestar-se sense pèls a la llengua, com havia fet sempre. Aquell “Día de la Raza” al paranimf de la Universitat de Salamanca, després d’un discurs inflamat del professor Francisco Maldonado i de les delirants proclames de Millán Astray, Unamuno va aixecar-se i va pronunciar el cèlebre discurs, que no em puc estar de transcriure, ni que siguin alguns fragments:

“Estáis esperando mis palabras. Me conocéis bien, y sabéis que soy incapaz de permanecer en silencio. A veces, quedarse callado equivale a mentir. Porque el silencio puede ser interpretado como aquiescencia. Quiero hacer algunos comentarios al discurso – por llamarlo de algún modo – del profesor Maldonado que se encuentra entre nosotros. Dejaré de lado la ofensa personal que supone su repentina explosión contra vascos y catalanes. Yo mismo, como sabéis, nací en Bilbao. El obispo, lo quiera o no lo quiera, es catalán, nacido en Barcelona.

Pero ahora acabo de oír el necrófilo e insensato grito, “Viva la muerte”. Y yo, que he pasado mi vida componiendo paradojas que excitaban la ira de algunos que no las comprendían, he de deciros, como experto en la materia, que esta ridícula paradoja me parece repelente. El general Millán Astray es un inválido. No es preciso que digamos esto con un tono más bajo. Es un inválido de guerra. También lo fue Cervantes. Pero desgraciadamente en España hay actualmente demasiados mutilados. Y, si Dios no nos ayuda, pronto habrá muchísimos más. Me atormenta el pensar que el general Millán Astray pudiera dictar las normas de la psicología de la masa. Un mutilado que carezca de la grandeza espiritual de Cervantes, es de esperar que encuentre un terrible alivio viendo como se multiplican los mutilados a su alrededor.”

Un Millán Astray fora de sí l’interrompia per proferir novament el seu “¡Viva la muerte!” i afegir un “¡Muera la intelectualidad traidora!”. Unamuno va seguir:

Este es el templo de la inteligencia. Y yo soy su sumo sacerdote. Estáis profanando su sagrado recinto. Venceréis porque tenéis sobrada fuerza bruta. Pero no convenceréis. Para convencer hay que persuadir. Y para persuadir necesitaréis algo que os falta: razón y derecho en la lucha. Me parece inútil el pediros que penséis en España. He dicho.”

El vell rector havia governat la universitat salmantina en tres etapes des de 1901 i coneixia perfectament la importància del lloc on pronunciava les seves paraules: la primera universitat dela Península, una de les més importants de l’Europa medieval juntament amb Bolònia (la “degana”), París i Oxford. Des del segle XIII l’activitat universitària es concentrava al voltant del claustre de la Catedral i els primers col·legis majors com el de San Bartolomé (més conegut com el d’Anaya) i a partir del segle XV es construirà l’edifici principal, que el conclou l’any 1533. La façana d’aquest edifici històric és un prodigi d’argenteria pètria i alhora símbol orgullós de la ciutat i del “temple de la saviesa” que representava. Avui els turistes hi baden força estona tot cercant la granota esculpida damunt d’una calavera, mig amagada entre el bosc de filigrana vegetal. Prodigi en una pedra amorosa que hi pren les formes més delicades, també a la Catedral Nueva, la Casa de las Conchas, el convent dominic de San Esteban o els magnífics claustres de las Dueñas o las Escuelas Menores.

IMG_5556

L’edifici històric de la Universitat és el digne testimoni manifest de la gramàtica de Nebrija, del dominic Francisco de Vitoria, precursor del Dret Internacional, amb obres com De Indis, De iure belli, o De potestate civili, o de Fray Luis de León.  Aquest frare agustí, empresonat durant cinc anys per la seva traducció en llengua vulgar del bíblic Càntic dels càntics, protagonitzà una de les anècdotes més cèlebres vinculades amb el món universitari de tots els temps. Després del seu injust confinament, arribà novament a la seva càtedra i, reprenent el punt de la lliçó on l’havia deixat cinc anys enrere, va començar la classe amb el sacramental “Decíamos ayer…” (Dicebamus hesterna die).

Aquesta era –malgrat els quatre-cents anys de diferència- la Salamanca d’Unamuno. La que recolzava Copèrnic, malgrat era proscrit en aquell moment a mitja Europa;  la Salamanca de Beatriz Galindo, una de les dones més cultes de la seva època, gran estudiosa d’Aristòtil i més coneguda amb el sobrenom de “La Latina”, que fou preceptora d’Isabel de Castella i que donà nom al popular barri madrileny, on va viure. I també a Salamanca hi exercí la docència Luisa de Medrano, en substitució ni més ni menys que d’Antonio de Nebrija, convertint-se en la primera professora universitària de la història (del món!).

No siguem cridats a engany: hi ha la Salamanca “dels papers”, que omplia la Plaza Mayor mentre un Torrente Ballester decrèpit bramava allò del “derecho de conquista”, però també hi ha la Salamanca de la Universitat, que cedia els espais a la Comissió de la Dignitat per a la celebració dels seus actes, cada cop que el consistori els barrava el pas. Hi ha la Salamanca de la “Calle Expolio” i hi ha la que ha demanat al mateix consistori que retornés al carrer el seu nom originari, el de “Calle Gibraltar”, en honor del setge (l’any 1350) on va morir Alfonso XI, l’únic rei salmantí de naixement.

La Salamanca d’Unamuno –que diuen que parlava catorze llengües- era la del lliurepensament, malgrat la derrota final –i la ironia pòstuma de ser enterrat com a falangista. Fa poc va ser notícia la descoberta de correspondència inèdita de l’escriptor, on defensava que Catalunya s’havia de separar d’Espanya i constituir-se en estat.

Miguel de Unamuno va morir el 31 de desembre de 1936: cansat, trist, resignat… . La casa on va traspassar limita paret per paret amb l’anomenada “Casa de las Muertes”, un bellíssim palauet renaixentista, amb la façana del temps de la Universitat, quan la celebrada pedra salmantina, d’una calidesa cromàtica inconfusible, es transmutava en les més delicades formes i expressions. A la façana hi ha calaveres, però també hi ha “renaixement” i glòria: Juli Cèsar i Marc Antoni en sengles medallons. Un manifest humanista. La veritat abans que la pau; la llibertat com a raó de viure, una vegada més…

IMG_5534

Read Full Post »