Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2013

taj-mahalDel Taj Mahal en digué Rabindranath Tagore que era com “una llàgrima en la galta del temps”. I jo que sempre he estat una sentimental, de ben joveneta m’impressionava la trista història de l’emperador mogol Xa Jahan, que aixecà el Taj en honor de la seva difunta esposa,  Mumtaz Mahal (l’escollida del palau), que havia mort durant el part de la seva catorzena filla. Ho pensava cada cop que em mirava la fotografia a doble pàgina que sortia a Las maravillas del mundo. Era aquest (i és, encara) un llibre de malmeses cobertes, que per la rutilant dedicatòria amb la cal·ligrafia paterna, sempre he deduït que fou un regal per a la meva mare, en aquells temps pretèrits fets de diumenges a la tarda i abans que jo hagués estat cridada a existir. El llibre s’arrossega encara per algun prestatge dels del menjador de dalt. Les primeres “meravelles” que hi apareixien, però eren les de l’Antiguitat, entre les que hi havia la tomba que Artemisa de Caria construí per al seu espòs, Mausolo (i que donarà nom a la denominació de “mausoleu” aplicada a un sepulcre monumental). Del Mausoleu d’Halicarnàs (avui a Turquia) només n’hi havia un gravat imprecís, com era el cas del Far d’Alexandria o dels jardins de Babilònia i per això potser la història no feu en mi el mateix efecte que el marmori Taj Mahal. Qui devia ser aquella dama anglesa que exclamà allò de que desitjaria morir l’endemà mateix si pogués reposar eternament en una joia com aquella?

Potser és que no podem preveure les emocions i jo sovint em trobo a mi mateixa emocionant-me davant les coses més inversemblants –mentre d’altres, de ben cerimonioses, em deixen força indiferent. Deu ser que sóc una sentimental que encara creu en les històries d’amor. Per això l’emoció pot aparèixer de sobte, en el silenci d’una església com la de Saint Margaret- antiga església dels Comuns empetitida al costat de l’abadia de Westminster-, en trobar-hi el sepulcre de Lady Marie Dudley, filla del Lord “High Admiral” Howard d’Effingham; néta de Thomas, segon duc de Norfolk i germana de Charles Howard, comte de Nottingham i responsable de la marina britànica en temps de la desfeta de l'”Armada Invencible” (no era necessari, però em fascina la cosa aquesta de la noblesa britànica…). La finada es casà primer amb Edward Sutton, Lord Dudley i en segones núpcies amb Richard Montpesson, qui li erigirà el monument funerari. Fins aquí res de nou: una notable escultura jacent d’una dama de començaments del XVII, però als peus de la qual s’hi representa, acompanyant-la en fidel actitud orant, el seu segon marit i comitent de l’obra. Potser no és res de l’altre món, però és preciós i poc usual que el cònjuge viu es representi no tan sols honorant l’esposa morta, sinó que ho faci agenollat als seus peus, amb total humilitat.  

Lady Dudley

*(a la imatge -d’internet, a l’església no es podien fer fotos- només es veu la figura de Lady Dudley i l’efigie del marit tan sols s’endevina a l’extrem inferior esquerre…)

Albert_Memorial,_London_-_May_2008

Imprevisible, de la mateixa manera (per bé que sigui molt més conegut), se’m presentà l’Albert Memorial, a la part baixa dels jardins de Kensington, davant de la rotonda imponent del Royal Albert Hall, que també li fou dedicat. Estic parlant del monument executat per George Gilbert Scott a la memòria d’Albert de Saxe-Coburg Gotha, que havia mort de tifus l’any 1861 i que era ni més ni menys que el consort de la reina Victòria d’Anglaterra. Ja se li estava a punt de casar un fill, però tot i així morí ben jove, als quaranta-dos anys. La seva dona promogué el monument i en va triar el projecte.

Personatge culte i emprenedor, interessat en l’aplicació de la ciència i l’art a la manufactura industrial. Havia estat Canceller a la Universitat de Cambridge, on va promoure la renovació i modernització del currículum, amb la introducció de l’estudi de la història moderna i de les ciències naturals. També fou el promotor de l’Exposició Universal de 1851, celebrada al famós Crystal Palace de John Paxton, que s’erigí a Hyde Park, ben a prop del monument que avui l’honora.

El monument com a tal ens presenta, en un templet neogòtic, la daurada estàtua sedent del príncep, envoltat per les al·legories del comerç, la indústria, l’agricultura i l’enginyeria, com a compendi dels seus interessos progressistes, alhora que la base del templet està adornada per un fris representant el “Parnàs” dels artistes, filòsofs, escriptors, músics i científics –no tan sols britànics: hi apareixen des de Giotto a Velázquez, passant per Dante, Cervantes o Molière. Als quatre extrems que delimiten el perímetre del memorial, la representació al·legòrica de les “quatre parts del món”, expressió de la grandesa de l’Imperi britànic.

Universitat, Dalmases i Solsona 041

No sé perquè el memorial dedicat al príncep Albert va fer viatjar el meu pensament fins a la porta d’entrada de la planta noble de la cerverina Casa Dalmases. Potser fou perquè Faust de Dalmases hi col·locà una làpida de marbre dedicada amorosament a la seva esposa, Carmen Jordana i Pipó, que també havia mort prematurament i que hi apareix qualificada, entre d’altres, de “literis erudita, uxor dulcissima”.

Potser no s’hi escau massa, l’Everlasting love (versió de Jamie Cullum http://www.youtube.com/watch?v=f3tROimHbuo) que em ve al cap, davant el respecte que imposa l’Albert Memorial i prou que seria més apropiat cantar alguna cosa més solemne com “I vow to thee my country” amb música de Gustav Holst.

http://www.youtube.com/watch?v=bvouc8Qs_MI

Però sigui com sigui, més que veure’l com una obra “faraònica” i grandiloqüent, l’Albert Memorial m’inspirà l’emoció de pensar-lo com a tribut d’una esposa enamorada –quantes vegades hom no diu allò de què la seva parella “es mereix un monument”? És clar que tot és més fàcil si ets la Reina d’Anglaterra… . Però no penso treure-li mèrit: “Queen Victoria and her People, To the memory of Albert, Prince Consort, As a tribute of their gratitude For a live devoted to the public good”.  Les emocions no es programen; l’amor etern tampoc.

Londres 341

Anuncis

Read Full Post »

This is Britain”, és el que es llegeix en un rètol immens quan hom arriba a la que abans era la Tate Gallery i que avui adopta una significativa –i per ells tan “normal” denominació patriòtica i identitària (quan en canvi aquí va semblar, en un determinat moment, que fins i tot molestava que “Catalunya” o “Nacional” fossin mots que acompanyessin el nom d’un museu d’art). El cas és que la Tate és l’orgullós pinyol de la pintura britànica de tots els temps: el lloc de Turner, dels retratistes del XVIII –fiadors de l’herència de Van Dyck- i del sarcasme de Hogarth. Des del novembre fins al gener, el museu ha donat la màxima rellevància a un moviment que també ha esdevingut una icona de la Gran Bretanya victoriana,  de manera que fins i tot l’estació de metro de Pimlico –la més propera a la Tate- mostra un mural de rajoles amb la representació de The beloved (the bride) de Rossetti, que he de suposar que ja hi era de fa temps, com a reclam del museu.

Una gran exposició sobre els prerafaelites és avui la recepta perfecta de l’èxit. Per bé que en el seu moment, aquests “rebels” anti-acadèmics (d’alguna manera, la seva pot considerar-se la primera de les avantguardes artístiques) ben aviat van “passar de moda”, la seva estètica ha estat recuperada per  la postmodernitat i la “new age” en clau neoromàntica, sovint onírica i sublimada.

La mostra estava concebuda en set àmbits, d’ordenació més temàtica que no pas cronològica, tot i que potser significativament un pintor com Edward Burne-Jones, que seria considerat “l’últim prerafaelita”, gairebé no apareix fins al final -exceptuant la seva visió dels personatges “històrics” de la “bella Isolda” o les germanes Clara i Sidonia von Bork.

La primera sala, sota la denominació d’ “Origins and Manifesto”, pretenia esser un espai de presentació del grup i dels seus orígens estètics i filosòfics -Blake, els natzarens… – i presenta una sèrie de retrats (fotografies o dibuixos) d’alguns membres destacats –i amb al presència femenina de la poeta Christina Rossetti i la pintora i  model Elizabeth Siddhal- o retrats pictòrics de personatges que els influïren notòriament, com el teòric i crític John Ruskin, que d’alguna manera va avalar l’entusiasme del que podríem considerar els “primitius” del grup, que serien John Everett Millais, Dante Gabriel Rossetti i William Holman Hunt, als quals podem afegir-hi l’interessantíssim Ford Madox Brown.

Dante_Gabriel_Rossetti_-_Ecce_Ancilla_Domini!_-_WGA20105

Els prerafaelites, que pretenien el retorn a la puresa moral, a la crida més directa dels sentits s’autoqualificaven com a “germandat” i Rossetti signarà “L’educació de la Verge” com la primera obra on apareixen les sigles “PRB” (Pre-raphaelite Brotherhood). Aquest caràcter de “societat secreta” pot anar vinculat a l’auge de les heterodòxies polítiques i religioses del segle XIX –el pare del propi Rossetti era un refugiat italià que havia estat vinculat amb moviments carbonaris. Val a dir que aquest primerenc caràcter de “germandat” implicarà sovint la col·laboració dels diversos membres en l’acabament d’algunes obres –seria el cas del famós Ecce ancilla domini de Rossetti, on la torbadora imatge de la Verge i la presència imponent de l’àngel fan que ens passin per alt algunes dificultats resolutives en el tractament de l’espai i la perspectiva (essent Rossetti en aquest cas ajudat pels seus companys).

La pintura “d’història” comptava també amb un espai propi, no obstant seria una de les temàtiques preferides del grup. Però no es tracta pas de la història més èpica, de grans batalles i epopeies clàssiques, sinó els temes que apareixen a la Divina Comèdia, o llegendes medievals: Sant Jordi casant-se amb la princesa Sabra, la història d’amor entre un hugonot i una catòlica, o l’esplèndida Mariana de Millais, inspirada en l’obra shakespeariana Measure for Measure. És també en aquesta mateixa sala que hi trobàvem aquarel·les i dibuixos d’Elizabeth Siddahl, totes ells d’inspiració medieval i artúrica -una dama de Shalott, una Lady Clare… .

Seguia la sala dedicada a la relació i la interpretació de la natura, on hi podíem trobar des d’obres delicioses com An English Autumm Afternoon – evocadora vista londinenca de Madox Brown des de Hampstead Heath- o May, in Regent’s Park, de Charles Alliston Collins, fins a l’Ophelia de John Everett Millais, de la que d’entrada ens sobtà que l’haguessin emplaçat en relació a la natura més que no a la pròpia i cèlebre temàtica. Però podem pensar que la decisió prenia tot el sentit si pensem en com el minuciós sentit de l’univers vegetal –la infinitat d’espècies botàniques que hom hi pot reconèixer, per exemple-  de l’Ofèlia tindrà una transcendència notable, arribant fins al 1900 amb obres com La guerra dels böers de John Byam Liston Shaw, que participa d’un mateix esperit. D’altra banda, també de Millais són els prats lluminosos que s’estenen darrere The blind girl, per bé que jo tinc debilitat per l’obra Pegwell Bay, Kent de William Dyce, que em duu evocacions cinematogràfiques, com la inoblidable Ryan’s daughter.

300px-Brown_last_of_england

En l’apartat dedicat a la “Salvació” hi sobresortien obres de temàtica bíblica de William Holman Hunt, personatge d’una espiritualitat profunda que viatjà fins i tot a Terra Santa, on representa, per exemple, la figura del “boc expiatori”, que vaga per un paisatge desèrtic carregant els pecats del món. Però malgrat la preferència per temes bíblics o extrets de l’imaginari medieval –els cicles artúrics, l’obra literària de Dante, etc.-, gairebé tots els representants del grup fan incursions en la pintura “costumista” i de temàtica contemporània, i que també estava representada en aquestes escenes de “salvació”. Seria el cas de The Awakening Conscience, també de William Holman Hunt, que representa la sobtada presa de consciència de la jove que estava a punt de perdre la seva reputació i el seu honor als braços d’un senyor que no li convenia o bé “Found”, de Dante Gabriel Rossetti, que ens representa de la “dona caiguda” –la victoriana “fallen woman”-, encarnada en una noia de poble que, maltractada per la vida i el seu fracàs a la ciutat, cau en la prostitució i probablement la malaltia. La jove defalleix i en la seva quasi agonia és reconeguda pel qui havia estat el seu primer amor, el granger al qual ella rebutja amb un tràgic “Leave me—I do not know you—go away!”, segons el poema que el propi Rossetti hauria creat per a la composició. Podríem pensar que no deixen de ser els temes propis de la moral victoriana, però que ells tracten amb una dosi elevadíssima de crítica. Crítica i manifest d’una època a l’obra “Work”, de Ford Maddox Brown, que també serà inclosa entre les obres dedicades a la “salvació”, potser perquè d’alguna manera té la pretensió de ser un cant a la dignificació del treball manual –els treballadors seran els escollits, els “salvats”, al contrari que els rics i ociosos, en una imatge polièdrica que fins i tot recorda una mica l’èpica de la posada en escena de la versió cinematogràfica de Les Misérables, avui tant d’actualitat. De fet, he de confessar que, personalment i vist “en directe”, Ford Madox Brown ha estat per a mi la “descoberta” de l’exposició (“rossetiana” com he estat sempre, he sucumbit a la força d’obres com The Last of England o, sobretot, la impressionant i inacabada Take your son, Sir.

beata-beatrix-1880

El següent àmbit estava dedicat a la “bellesa” o al concepte que els pintors prerafaelites en tingueren, vinculant-lo al paper que tingué la dona i un determinat imaginari de la feminitat en l’universi i ideal estètic del grup. Hi trobem des del retrat de la bella Sophie Grey, de Millais, que també la fa sortir a Autumn Leaves, fins a qui fou potser l’encarnació de la musa prerafaelita per excel·lència, Elizabeth Siddahl, que seria el prototip del culte a la “tísica sublim”, referit per Bram Dijkstra a Perversity idols, com a dona etèria i translúcida, més fantasmal que d’aquest món –de fet, Rossetti (que s’havia casat amb ella) ja la pinta de manera espectral a Beata Beatrix, realitzada després de la mort d’Elizabeth per una sobredosi de làudan. La imatge d’aquesta es correspon amb la de les dones que apareixen en la literatura victoriana, pertanyents a un tipus de patró que promovia el col·lapse de la salut femenina, no obstant les naturaleses malaltisses i dèbils s’associaven al sacrifici, la bondat i l’elegància, mentre una anatomia robusta i vigorosa era pròpia de vulgars camperoles.

Així doncs, la manca d’exercici i l’opressió d’un corset, que podia produir lesions importants, juntament a la inactivitat i la morbidesa d’una vida reclosa i sedentària, conduïen inevitablement a malalties físiques i psíquiques, que de forma paradoxal i segons Dijkstra, arribaren a considerar-se en el seu temps com l’essència la feminitat, en una societat que semblava aplaudir el suïcidi lent de les víctimes i el culte a la invalidesa era fomentat des de la literatura i l’art.

250px-Dante_Gabriel_Rossetti_Bocca_Baciata_1859

Però tot i que aquest model sigui el de les nombroses i melancòliques donzelles que l’imaginari prerafaelita ens pugui proporcionar, en les representacions femenines d’un dels més grans definidors de la “bellesa” prerafaelita com fou Dante Gabriel Rossetti també hi trobem la joiosa opulència de Fanny Cornforth a Bocca bacciata  o de la cosidora Alexa Wilding en obres com Monna Vanna o Veronica Veronese, que també li feu de model a Rossetti en diverses ocasions –malgrat que no hi arribés a tenir cap relació sentimental, a diferència de Fanny. I entre aquests dos pols dins l’univers “rossetià” -“l’ etereïtat” d’Elizabeth Siddahl i l’exuberància de Fanny Conthworth- tindríem a la bellíssima Jane Burden (Morris, pel seu matrimoni amb William), que seria finalment la darrera (i definitiva) musa i amant de Rossetti (i segons la meva opinió, una de les dones més esplendorosament belles de la història de la pintura i de l’art).

En aquesta mateixa sala, però, a part de la bellesa de les dones representades pels pintors –i que en certa manera ens recorden a les composicions fotogràfiques del cèlebre Mario Testino-, la “bellesa” estava representada per les possibilitats creatives de la fotografia, encarnades aquí per les meravelloses imatges de Julia Margaret Cameron. La presència d’aquesta ens va tornar a donar motius per aplaudir la presència de la dona en aquest tast d’“avantguarda victoriana”, no tan sols com a musa sinó també com a creadora.

Julia Ma 14-cameron-maud

Es tornava a reivindicar el paper de la dona -no sé si amb la rellevància que mereixeria- en el penúltim àmbit de l’exposició, que intitulat “Paradise”, mostrava la vinculació i el compromís del grup vers un tipus de societat utòpica. Per això és aquí on apareixia amb més força un altre personatge fonamental i polifacètic, com és William Morris: pintor, dissenyador, impressor, activista polític, poeta i l’autor de la novel·la News from nowhere, que propugnava una societat comunista inspirada per Ruskin i Marx, però com a resposta a les utopies socialistes que ell considerava “fredes” i “sense ànima”.

Bed Morris

peacock_and_bird_carpet_william_morris_gallery_core_0

Creador del moviment de les Arts & Crafts, des de la seva empresa The Firm reivindicava la primacia de l’home per damunt de la màquina i l’exposició presentava belles i delicades mostres de les manufactures que inspirà, brodats o tapissos en la realització dels quals l’esposa de Morris, Jane i la seva filla May hi tingueren un paper actiu i important, recuperant la tradició de les brodadores medievals (qui no recorda la batalla de Hastings representada al tapís de Bayeux?). Els mobles i altres objectes de la sala semblaven mirar de transmetre l’esperit de la “Red house” que el propi Morris va concebre amb l’ajuda de l’arquitecte Philip Webb, per tal de convertir-la amb la seva llar i la de la seva esposa Jane, però que també fou un punt de referència on es congriaven les inquietuds i els debats del grup, un lloc on tot adquiria un clar sentit d’identitat.

WmHuntLadyShalott

El sentit d’identitat i de grup que intentava donar la pròpia exposició en el seu conjunt. Si hi hagués de trobar una mancança, diré que potser sí que m’hauria agradat una part final que recollís una mica més el “testament” o el llegat prerafaelita. Des de les generacions immediatament posteriors com la de John William Waterhouse, les connexions amb el simbolisme i fins i tot amb Klimt, arribant fins a la influència d’aquest imaginari estètic en manifestacions que van des del disseny fins al cinema. Però és clar que tot això ja requeriria una altra macro-exposició, com també ho seria el contacte amb d’altres artistes que es mouen estrictament dins l’àmbit acadèmic, com Frederick Leighton o Lawrence Alma-Tadema, però que presenten contactes evidents amb l’estètica prerafaelita. 

Al darrer apartat, dedicat a les “mitologies”, una esplèndida «Lady of Shalott” –un dels temes probablement més representats per la globalitat del grup i els seus seguidors, però que l’exposició no ha volgut reiterar. La que aquí apareix és de William Holmant Hunt i està teixint –descalça, amb els esclops deixats per terra (a l’estil del “Matrimoni Arnolfini)- un fabulós tapís que ben bé hauria pogut sortir de la factoria “The Firm”.   

Finalment, una bellíssima i monumental Astarté syriaca clou la mostra i s’erigeix en anunci d’aquesta i portada de catàleg. Encert en la tria: Rossetti, el mite, la bellesa, Jane Morris… . Vides fascinants, utopia i avantguarda en la respectable Anglaterra victoriana.

Read Full Post »

Divendres tinc examen d’Etnologia regional i, mirant d’estudiar una miqueta, m’he topat amb les Fontes Hispaniae Antiquae, compilades per Adolf Schulten. En els textos que s’hi apleguen, més o menys fragmentaris, es va veient quin ha estat l’imaginari que l’Antiguitat va anar conformant sobre el medi a la Mediterrània occidental i a Ibèria en particular.

Des de la creença de que la península ibèrica no era sinó una illa enmig de l’oceà, un lloc terrorífic on vivien les “Gorgones” –els éssers femenins alats i amb serps en lloc de cabells-, fins a una imatge més humaitzada i heroica, que entronca amb les llegendes fundacionals vinculades amb Hèrcules i emplaçaments mítics com Tartessos. Tot això fins a l’aparició de personatges com Polibi o Estrabó, que ja podem anomenar “geògrafs” amb totes les lletres.

La Geografia d’Estrabó divideix la península en sis grans segments: la Bètica, que seria la part més meridional; l’àrea oriental, que es correspon amb la Mediterrània i molt relacionada amb l’anterior; al centre hi situa les dues “mesetas”, separades pel Sistema Central i a la part més occidental, tot l’àmbit lusità, que es correspon geogràficament i amb força precisió amb el Portugal modern. Finalment, a la part més septentrional, des de les terres dels vascons, la serralada cantàbrica fins al Duero i Galícia, que caracteritza com un país de muntanyes, sense ciutats ni connexions amb la Mediterrània. Un lloc de solitud, aïllament i que preserva un caràcter cultural més “primitiu”, vinculat amb la civilització ciclòpia i els pastors.

El que resulta interessant, però, és que hi ha una mena d’interpretació cultural del concepte de “civilització”, segons el qual aquesta resulta d’un abandonament de formes i sistemes primitius, en un esquema que seria “ascendent” des del punt de vista mental, però “descendent” des del punt de vista físic, donat que les zones més urbanitzades, situades a les valls, les planes i properes a la costa, serien les més “civilitzades”. Però el millor de tot és que també es dóna una interpretació del medi en clau moral, de manera que les societats més “civilitzades”, serien també les més corruptes, mentre la muntanya queda exempta d’aquesta corrupció.

No és pas difícil assimilar, en aquests temps nostre de grans corruptes i corrupteles, que la interpretació dels antics era força afinada, si tenim en compte que Madrid –ni que no sigui una ciutat en realitat de configuració molt “moderna”- està situada en una plana –alterosa, però plana, al cap i a la fi- i Barcelona és una urbs antiga vora el mar. Tampoc París, Londres o Roma serien ciutats “de muntanya”, sinó exemples perfectes de “civilització” –i el que seria el mateix, a la llum d’Estrabó, també de corrupció, com a centres de poder que són.

De fet, tot això no és pas nou per als catalans, que des del segle XIX hem fet de la muntanya el nostre “paradís” (perdut o no), malgrat el que en deia Josep Pla: “Passen, però, els anys i, malgrat tots els esforços, no he pogut comprendre les muntanyes. Les he trobades sempre massa altes. Les trobo inútils. Les trobo inassequibles. No puc comprendre per què les muntanyes han d’ésser tan terriblement altes, tan inútils, tan fantàsticament inassequibles.” En canvi, però, ho deixà ben clar Àngel Guimerà al cèlebre final de Terra Baixa, quan Manelic (“l’home pur”), exclama allò de: “Sí, anem-hi, sí, que allà es perdona tot; que no és com aquí baix, on tot se corromp. Quin fàstic. Que allà dalt, Marta, fins els cossos en la neu se conserven: ves què faran les ànimes!”.

Haurem d’anar-hi tots? De moment i per si de cas ens emocionéssim massa, una tasseta més d’escepticisme “planià”:

Catalunya és un país muntanyós. Hom desitjaria poder, bufant, reduir a la meitat, l’alçària d’aquestes berrugues del planeta. Les muntanyes us porten sempre a fer coses extraordinàries, a estar hores i hores amb un peu més alt que l’altre, a vestir-vos d’alpinista, amb unes sabatasses espantoses i un pal amb una virolla perillosíssima. Les muntanyes us converteixen en un personatge llegendari. Això no m’agrada. Els meus ideals són vulgars i pedestres. L’heroisme desaforat dels alpinistes és excessiu. Les meves pretensions consisteixen a arribar a tot arreu pels meus propis passos, sense massa cordes ni escales, vestit com tothom i sense que els mèrits se’m pintin a la cara. A Sils-Maria, a l’Engadina, Nietzsche va escriure: “Em trobo a tres mil cinc-cents peus d’alçària. Ho veig tot clar. He formulat la doctrina del retorn etern”. No he pas tingut mai tanta sort. Ho veig tot fosc. No veig res i el que veig menys és el retorn etern.[…]”

Read Full Post »

Els gimnàs també noten la crisi, si fem cas de les quasi delirants ofertes amb les que miren de captar nous clients. I amb mi prou que els ha funcionat, de manera que per primer cop a la vida, me n’he fet sòcia (tenir-lo, a més, a tres minuts de casa, m’ha acabat de decidir). Passo així a engreixar la quantitat de persones que comencen l’any amb propòsits que sempre són si fa no fa els mateixos, per bé que en el meu cas, el tema del fumar no em preocupa especialment, perquè no cal deixar allò que no has fet mai –i amb l’anglès, ens anem espavilant com podem. Descartats, doncs, els anteriors propòsits, només quedava anar al gimnàs.

I recoi com costa, acostumar-se a tot el que s’ha de portar: des de la tovallola a l’ampolla d’aigua, la goma pels cabells, tot el “necesser” de dutxa (xancletes incloses), una pinta i una muda de roba interior –i una moneda d’un euro per les guinguetes. Ho dic perquè han passat alguns dies fins que he aconseguit no deixar-me a casa res de tot això.

Un cop a la sala “de fitness”, procuro passar desapercebuda i de moment tinc una rutina d’allò més discreta. En part, perquè no sé per a que serveixen ni com s’utilitzen la majoria de les màquines o aparells en qüestió. Així que el primer dia em vaig dirigir cap a la “cinta de córrer” i d’allà a dos o tres coses més que no sé com es diuen però són fàcils de fer. I és que mentre sóc a la cinta ja miro de fixar-me en com l’altra gent utilitza determinades màquines –aquesta té d’anar bé pels braços; aquella per fer abdominals…- però els meus problemes de coordinació i de lateralitat creuada fan que quan em dirigeixo a provar-les, ja no sé per on començar i ni si la cosa aquesta anava cap a la dreta, cap a l’esquerra o cap a dalt. I és per això mateix que llavors acostumo a acabar les sessions pedalant discretament en aquell enginy que es diu bicicleta estàtica i que almenys sí que sé com va.

Però malgrat la litúrgia que cada dia s’oficia en aquests espais, amb totes les implicacions que podem imaginar com a susceptibles d’anàlisi –més d’una tesi doctoral en sociologia o antropologia es deu haver fet o es deu estar fent, sobre el tema i les seves variables-, el que a mi més m’interessa són els vestidors (els femenins, en el meu cas, que són els únics que m’estan permesos).

gracias

El vestidor –no tant quan s’arriba i es té pressa per canviar-se i començar a “aprofitar” l’hora, sinó quan ja s’ha acabat la sessió i hom està més relaxat- és l’autèntic moment del cos. Del cos sense trampa i sense artifici. El moment de la veritat. I a mi m’agraden, els cossos de la gent. M’agrada veure els efectes del temps (i la inexorable gravetat) en senyores de setanta anys, que van al gimnàs per salut, sovint a nedar o a fer aquagym –molts gimnàs tenen piscina; el meu és diu, a més, Club Natació de Terrassa. O aquelles senyores un xic més joves, que potser ronden la seixantena i que encara estan estupendes (potser perquè porten anys de pilates i tonificació). Algunes te les imagines tota la tarda a El Corte Inglés, però d’altres transmeten una saludable maduresa sense complexos, i jo quasi les puc veure rient amb una pinta de house ale a la St. George’s tavern de Belgrave Road.

M’agrada veure els cossos de les noies adolescents, que no precisen de cap potinga amb efectes hidratants o anticel·lulítics, perquè elles mateixes són tot col·làgen: les sento riure a la dutxa, fent-se confidències a crits i ja em comencen a recordar massa coses de mi mateixa –d’aquell orgull insolent de quan la bellesa esclata i la jovenesa ens fa sentir invencibles. Miro llavors les dones com jo, d’entre trenta i quaranta anys o fins i tot de quaranta passats: barreja de d’autoconfiança –sempre hi ha un allò de “la que tuvo, retuvo”- i un punt de nostàlgica inseguretat (què guanyem i què perdem? Sempre fent balança, sempre fent mitjanes amb la vida). Batalles que deixen marca (moltes mares), blaus que et deus haver fet qui sap on i ni te n’havies adonat i algun tatuatge discret, fet de fa anys. I aquelles engonals “brasileres” al costat de pubis “courbetians” (els que ens recorden “l’origen del món”), que no han estat temptats per aquesta modalitat depilatòria.

Els cossos de gimnàs són tots aquests: els de les tres edats de Hans Baldung Grien, els dels pits petits i orgullosos de l’Olympia de Manet, els de la turgent pell de taronja de les natges de les Tres Gràcies “rubensianes” –perquè Rubens no pinta pas dones grasses sinó les més belles que hom pugui imaginar en aquell moment-; les caderes de la Venus de Milos, la panxeta de la Betsabé al bany, de Rembrandt, i les cames de la meravellosa Hendrikje Stoffels entrant a l’aigua. La humanitat de les prostitutes de Toulouse-Lautrec i també algun perfil escardalenc, com els que pinta Egon Schiele. Tot cos. Aquest potent significant. El cos que som. L’únic que tenim. Potser tot el que tenim… .

M’agrada asseure’m una mica, després de la dutxa. Sentir els cabells molls i les gotes d’aigua a la pell, una mica fent-me la “baigneuse” de Renoir o bé més aviat la d’Ingres (pel símil de l’efecte de la tovallola al cap). I mirar el temps com passa: els cossos que passen.

Rembrandt_Hendrikje_Stoffels_badend_in_rivier valpincon[1]

Read Full Post »

L’hivern és una estació de llum. No pas de la llum astronòmica, que més aviat es fa enyorar de tant escassa, sinó d’altres tipus de llum. Per exemple, les que el 13 de desembre omplen en forma de ciris devots la capella (posem per cas la barcelonina) de Santa Llúcia de Siracusa, patrona de les modistes (i, per tant, de la bona vista). També és per Santa Llúcia que a Suècia vesteixen a nenes representant la santa, amb una corona de set espelmes al cap, i fan pastissets en forma d’ull.

Un dels esdeveniments europeus més vinculats amb la llum, per la seva espectacularitat, és la “Fête des Lumières” de Lió, on les lluminàries més sofisticades recorden avui la tradició antiga de posar una espelma a l’exterior de les cases, en honor a la Verge (és la festa de la Puríssima) i en agraïment per haver deslliurat la ciutat de la pesta, cap a mitjans del segle XVII. Potser és que la llum representa l’inici de l’advent, coincidint també amb l’hivernal solstici. La llum preludia canvis tan importants com el de l’any, però sempre és símbol d’esperança.   

També Nadal és temps de llums. Més enllà d’estratègies comercials, les llums de Nadal que m’agraden són les dels balcons de les cases, que descobria passejant pels carrers en silenci, qualsevol nit durant les Festes.

Girona i altres 075

Faltaven poques hores per la missa del Gall quan tornava de Ponts, ara va fer un any,  de comprar llums per posar al pessebre i vaig trobar-me a la carretera amb el fatal accident del Jaume Zaldo, vora Ribelles. Una persona del poble que ens deixava, poc abans de la Nit de Nadal. No feia pas un mes i mig que se n’havia anat també la Mª Carme de cal Cinca, una altra persona d’aquelles –com el Jaume- carismàtiques i amb personalitat, i sempre disposada a col·laborar amb les coses del poble. D’aquelles persones “que omplien”.  

Aquest any també vaig comprar llums, aquest cop pel balcó i d’aquelles tipus mànega, que només van funcionar un dia.

I fou aquest cop, la nit de cap d’any, que ens deixà “l’abuelo” de la família Parra, un home bo, tan popular com entranyable. El José Parra havia arribat d’Andalusia, concretament de la serra de Cazorla (Jaén), feia gairebé cinquanta anys. El meu pare se’n recorda, de veure’l travessar la plaça, amb la seva esposa Catalina i al davant d’una família amb vuit fills (el novè, el Toni, ja naixeria aquí).

El meu record particular del José, que sempre tenia una salutació i una paraula amable per tothom –amb aquella veu tan inconfusiblement particular- va indiscutiblement lligat a la seva passió hortalana. L’hort del camí de la Font de Ferro era el seu paradís i el seu regne, on va sentir-se viu i útil fins gairebé el darrer moment. Un hort que feia produir com ningú i que ell havia convertit en un arcàdic verger.  

La Vane, una de les seves nombroses netes i també la meva amiga, li dedicà unes paraules tendres al recordatori que repartiren durant el funeral, en un gest que em recordà al que jo també vaig escriure quan va traspassar el meu padrí Magí. Tots dos s’havien fet amics de grans. Homes de pedra picada quasi centenària i que sovint no han tingut la vida gens fàcil, però d’aquells que amb bon humor i rialla afable et donen una incommensurable lliçó de saviesa. Essent una de les persones més grans del poble i per la seva mai perduda alegria i afabilitat, el José era una mica “l’abuelo” de tots, que caminava lentament al capvespre, tornant de l’hort, sovint ben carregat i segurament satisfet.

A la font de Ferro s’hi pot arribar d’una altra manera menys habitual que la dels dos camins “principals”. Hi ha un caminet que surt del de la Canaleta, a l’alçada de l’hort del Subirats, que condueix a uns trossos puntejats d’ametllers; bancals grans que al bon temps s’omplien de garbianes i feien l’efecte d’un gran prat, al mateix temps que eren un mirador privilegiat –no pas per alçada però sí per la perspectiva- del poble, en un dels seus perfils més elegants. D’aquí s’anava a parar al camí de la font, a l’alçada de la baixada del pontet, per un corriol que espetegava just a l’hort del José. Una vegada que em va veure baixar-hi, em va dir si venia “de la pradera”. I jo vaig trobar que era el nom exacte per aquell indret que tant m’agradava, i que per mi i els de casa va ser, per sempre més, “la pradera”. 

Ara fa anys que no hi passo, per la “pradera”, i a la font hi vaig pels dos camins habituals. El de baix –l’autèntic- ja no serà el mateix sense el José. 

L’endemà de Reis, acabàvem les vacances i marxàvem de Sanaüja després de dinar. Hi havia una llum especial, que colrava el paisatge com una pàtina d’or vell. Era una llum coneguda de cada any. Aquella llum d’hivern que torna per escalfar-nos una mica l’ànima i solidificar els records.

Londres 384 

 

Read Full Post »

El proppassat dia 30 sortíem de Sanaüja per anar a passar el cap d’any Pirineus enllà.

Ja que l’eix transversal hi passa relativament a prop i teníem tot el temps del món, ens varem acostar a la població osonenca de Centelles, a veure de què anava la festa del Pi. Perquè festes amb arbres vinculades al solstici d’estiu n’hi ha un fotimer, des dels arbres de maig fins a l’”haro” o les falles pirinenques, però a l’hivern no són tan habituals –si deixem de banda la “fia-faia” de Bagà, que serien com una mena de falles hivernals que, “cristianitzades”, celebren el naixement de Crist: “Fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia”. I, de fet, ara me n’adono que potser hauria de rectificar això de què hi ha poques tradicions del solstici d’hivern que tinguin a veure amb un arbre: si a Catalunya fem cagar el tió! (amb la meravella que suposa que un tronc sense vida sigui capaç d’excretar saborosos presents).

El cas és que de Centelles m’havien explicat alguna cosa d’un pi que l’anaven a buscar de bon matí i el portaven a la vila en un carro de bous, amb la finalitat de dur-lo fins a l’església, on el penjaven al presbiteri (al pi, no pas als bous) de cap per avall.

Ningú m’havia dit, però, que a Centelles hi ha una associació de trabucaires (que allà es diuen “galejadors”) en honor a Santa Coloma, patrona de la vila, i que precisament aquest dia fan la seva festa grossa, convertint la plaça en un infern de trons i pólvora. Però reitero que això jo no ho sabia. Sí que m’havia cridat l’atenció, només arribar, la cua de gent a la farmàcia, que sortia fins al carrer –“quina feinada per ser diumenge; què els agafa, a la gent?”, me’n fotia tota ingènua i enriolada.

I és que a mi no m’agraden els trabucaires: ras i curt, els odio (amb tot el “carinyo”, però els odio). Ves per on, en canvi, que sense saber-ho, n’havia anat a veure (i sobretot a sentir-ne) uns tres-cents seixanta de cop! Fou llavors quan, mentre mirava de protegir-me sense èxit de les estrepitoses galejades, que em colpejaven els sentits i el magí en una tortura inclement, pensava en el que ens deia el Manuel Delgado a classe: allò de que “no hi ha etnografia feliç…”, parafrasejant la cançó de Brassens, ara versionada pels Mishima “No existeix l’amor feliç”. I ho pensava perquè en aquells moments vaig ser plenament conscient de lo babaus que som, els turistes, que només podem anar a tafanejar, però que és impossible que entenguem res (“què bèstia! Què bèstia! Aquesta gent està sonada…” –no podia parar de repetir-me a mi mateixa).

M’imaginava que la cosa acabaria amb aquest plany, que em feia pensar que “Il n’y a pas d’amour heureux”. Però va arribar llavors EL PI, de repent i com suspès en l’aire entre un mar de boira, majestuós ídol pagà celebrat amb més trabucades. Esvanit finalment el núvol de la fumera dels trabucs i sense que s’hagués ensorrat cap edifici, seguírem entre curiosos i atordits el trajecte de carro i pi cap a l’església. Primer i un cop descarregat del carro, l’arbre es lliurà a un frenètic ball rodó davant la façana setcentista, que cridà la meva atenció pel seu regust moratonià (la deformació professional sempre pot acabar entorpint qualsevol altra cosa que res hi tingui a veure). Però més que l’arquitectura, era el pi el que mirava: pensava en com l’entaforarien al temple; pensava en què podia passar-hi, allà dins. Valdria la pena entrar-hi? Si no s’hi cabria, etc., etc. Però si érem a Centelles i havíem sobreviscut a l’infern galejador, era per veure el que passaria precisament allà dins.

Havien tret tots els bancs; ni rastre del rector o de quelcom que fes pensar que allà s’hi oficiaven misses. El pi fou adornat amb pomes i neules i començà a elevar-se, cap per avall, talment un “deus ex-machina”. Els congregats acompanyaven l’Ascensió (clamorosament pagana, podríem dir; però potser és que el vincle amb el sagrat i la religió és inherent a qualsevol forma de ritual), tot cantant l’himne de Santa Coloma, patrona de la vila. I fou en aquest moment que em vaig estremir de veritat: havia pagat la pena el martiri del trabuc, només per tenir l’oportunitat d’escoltar un cant religiós (uns goigs, en definitiva), entonats a ple pulmó, amb una potència inusitada, com si es tractés del més revolucionari dels himnes (prego al lector que visioni el vídeo per fer-se’n una idea i que el visioni fins al final; se n’adonarà que si fos pels centellencs -als quals Felip Vè atorgà el privilegi de les armes-, la independència seria cosa de bufar i fer ampolles…).

Vam fer nit a Nîmes; l’endemà ens esperava l’amic Vicenç a la ciutat dels dos rius, de la que tantes pastisseries en prenen el gentilici. Però aquella nit, ni les romanes arenes ni la “maison carrée” atreien massa la meva atenció, magnetitzada encara per l’excitació d’una força estranya, d’un clam, d’un desig per al nou any que ja s’entrellucava: “Patrona de Centelles, Coloma ocell del cel, guieu vers el camí de les estrelles a aquest poble fidel!!!”.

http://www.youtube.com/watch?v=bj2tDTVZxjQ

(fotografia del diari ARA)

Read Full Post »