Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2016

  1. La sang fa sang.

Com que sóc del que se’n diu “efectes retardats”, a misses dites em poso amb el tema de la CUP de Manresa i la seva proposta per a que una informació més completa sobre la menstruació i la manera de “gestionar-la” arribés als instituts d’ensenyament secundari del Bages. Però no vull posar-me pas ni en tot el rebombori, hilaritat i demés conseqüències –inclosa l’exponencial augment de les vendes de la copa menstual o vaginal (que temps enrera era coneguda com la “moon cup”)- que tingué aquesta proposta, que d’altra banda a mi em semblava del tot sensata.

Evax

Només dir que, en qualsevol cas, les mateixes befes i escarafalls posaven de manifest que parlar de la regla encara és tabú i “fa lleig”, si no és en anuncis de compreses on unes joves etèries i immaculades es pregunten de què fan olor els núvols… . Efectivament, de la regla ja era lleig parlar-ne quan “ens venia” a les de la meva època, quan ens havíem muntat una pel·lícula tan terrible (que incloïa una mena de “culpabilitat” simbòlica) que el nostre principal neguit era que ningú se n’assabentés i, sobretot, que no “es notés”… . És clar que aviat farà trenta anys, de les meves pors i la meva vergonya, però sembla que encara és una cosa que tan sols pot concernir a cada dona des d’un punt de vista estrictament particular i que “ningú n’ha de fer res”.

És més, tothom té assumit que hi hagi milers i milers de dones per a les que cada regla equivalgui a dolors i transtorns gens agradables que han “d’aguantar” a còpia de Saldeva i resignació, quan això no hauria de ser “normal” i podria fins i to ser indicatiu de malalties com l’endometriosi. Normalització d’un patiment considerat “intevitable”, com bíblica maledicció. Tabú i silenci, que d’entrada ens faria pensar en la qüestió, procecent d’algun aspecte de la tradició judeocristiana (més jueva que no pas cristiana), que determinava que si tenies la regla no et podies banyar i ni tan sols –quan es donava el cas- participar en l’elaboració de les viandes a la festa de la “matança del porc”, perquè podies malmetre la carn crua només de “tocar-la”.

És clar que més que donar la culpa “als de sempre”, el romà i pagà Plini el Vell ja s’expressa en aquests termes a la seva Historia Naturalis:

“Aproximarse a una mujer en este estado [refererint-se a la menstruació] tornará el vino agrio, las semillas que sean tocadas por ella se volverán estériles, los injertos se secarán, las plantas resecadas y la fruta se caerá del árbol debajo del cual ella se siente”. I al capítol 23 del llibre 28 segueix: “…las abejas, todos lo saben, rechazarán a sus hembras si son tocadas por una mujer que está menstruando… el mismo fuego, un elemento que triunfa sobre todas las demás sustancias, es incapaz de vencerla.”

La demonització i, al mateix temps, el “poder” de la dona que menstrua. Allò que ancestralment era incomprensible als homes i que emanava del sexe remarcat de les estatuetes de les “Venus” paleolítiques de pits generosos i caderes amplíssimes. El “fascinum letal” d’allò desconegut. El misteri i la meravella.

Rupi Kaur

Amb tot, però, als onze anys ni ho sabia que, segons el pes de la tradició, mentre mestruava jo era “impura”. Com també era impura la dona que paria i no podia dur a batejar el seu fill perquè li era prohibit entrar al temple durant quaranta dies –és a dir, durant la famosa “quarantena” en la que es produeixen també secrecions vaginals “post-part”… . Serà encara per això mateix, per la força d’aquest tabú, que encara pugui “escandalitzar” que hi hagi artistes que utilitzin la sang menstrual com a pretext artístic? Els hi va passar a Rupi Kaur –que va penjar fotos de dones “tacades” de sang –sang menstrual, s’entén- com a part d’un projecte que es deia Period, o a Petra Collins, que va dissenyar samarretes amb vagines sagnants. O a Jen Lewis, que en el seu projecte Beauty in blood utilitza la seva pròpia sang com a matèria pictòrica.

beauty in blood

Però és que a part de ser molt tronat, això de fer escarafalls per no res, potser hauríem de recordar que al cap i a la fi, el que fan aquestes artistes tampoc és rabiosa novetat, si tenim compte que Piero Manzoni ja va comercialitzar els seus propis excrements enllaunats l’any 1961, sota l’explícit reclam de “merda d’artista”. L’objectiu en unes i altre és molt diferent, ja ho sabem. Però em refereixo al fet que, si més no, utilitzar “matèria orgánica” procedent del propi cos com a recurs artístic no hauria de ser cap cosa extraordinària.

En qualsevol cas, tot plegat em remet a mil anys enrere, a la cèlebre sentència d’Odó, segon abat de Cluny, que a propòsit de les dones esgrimia:

“La bellesa del seu cos, resideix per sencer en la seva pell. Si poguéssim veure el què hi ha a sota, només mirar a les dones ens semblaria vomitiu. Penseu en el que hi ha dintre el seu nas, sota el seu pit, a l’interior del ventre: per totes parts només putrefacció. I nosaltres, a qui ens repugna tocar amb els dits el més mínim fem i brutícia, ¿com podem desitjar aquests sacs d’excrements?”.

El mateix semblen recordar-nos les delicades Venus de cera fetes com a models anantòmics al segle XVIII, com l’anomenada “Venus Mèdici” que avui podem veure al museu de La Specola de Florència o les que hi ha al museu Javier Puerta de Madrid. Com sota la bellesa s’amaga allò que de veritat ens iguala: la sang, la carn, les mucoses, les vísceres… .

Venerina

 

  1. I el pèl fa la carn…?

No sabem que li devia passar exactament pel cap a John Ruskin (1819-1900) –l’escriptor i teòric de les arts del segle XIX, protector i impulsor de la germandat prerrafaelita, entre d’altres facetes- quan va veure per primera vegada, la nit de noces, el cos nu de la seva dona, que responia al nom d’Effie Gray. Es veu que la va rebutjar des del primer moment i ella va acabar guanyant una demanda de divorci, en la que alegava impotencia i no consumació del matrimoni. Alguna cosa molestava a Ruskin, del cos de l’Effie; alguna cosa que el feia profundament desagradable als seus ulls i que, segons els seus biògrafs, podia ser la simple visió de pèl al pubis de la seva dona.

Venus de Urbino - Tiziano (1538)

Més enllà de l’origen patològic de les seves fòbies, diuen que Ruskin estimava la perfecció, però aquella que se situa en l’ideal impossible, on el pèl púbic femení no existeix. Ni en trobem a les Venus grecorromanes, ni a l’Eva medieval i ni tan sols a les Venus renaixentistes –la de de Botticelli fa el gest de la clàssica “Venus púdica”, mentre que les de Giorgione o Tiziano, ajagudes de manera sensual i “receptiva”, també es tapen el sexe amb la mà, deixada caure de manera “indolent” però estratègicament deliberada –podria, la suggestió de l’ombra de la mà de la Venus d’Urbino, ser un indici de l’existència de pèl incògnit? De fet, són comptadíssimes les excepcions, com “La mort i la donzella” de Hans Baldung Grien (1517) que deixen “entreveure” (més que no pas “veure” de forma explícita) pèl al pubis femení, mentre que a les “Tres Gràcies” de Rafael el pèl púbic no és ni tan sols insinuat. Així mateix, els nus voluptuosos de Rubens també s’acostumen a cobrir el sexe sigui amb porcions de tela fina o bé mitjançant la seva ocultació degut als moviments i postures que adopten (seria el cas del Rapte de les filles de Leucip, 1617-18). Tot i això, l’exposició més evident de les “Tres Gràcies” sí que ens deixa veure almenys dos pubis femenins convenientment rasurats… . Finalment i durant el mateix segle XVII, l’àmbit hispànic, tan poc propens a la celebració de la carn, solsament ens donarà la magnífica Venus del mirall de Velázquez que, ai las! Se’ns mostra d’esquena, sense que el mirall que li sosté l’amoret ens deixi intuir qualque miratge de la part més íntima del cos de la deessa.

Der-Tod-und-das-Maedchen Rubens

Atansant-nos ja a l’època de Ruskin, la “Maja” de Goya –amb aquells pits tan estranys- tampoc és massa generosa al respecte, per no parlar dels nus escultòrics propis de l’estètica neoclàssica (Canova, Thorvaldsen…). En aquest sentit, l’absència de la representació del pèl púbic femení en l’escultura és quelcom ben habitual –les dones dibuixades per Rodin en els seus esboços mostren ben explicitament uns genitals sense depilar, a diferència de les seves escultures, que segueixen en aquest sentit la tònica clàssica- i amb el mateix model arribarem fins al segle XX, amb les mediterrànies deesses de Clarà o de Maillol.

En canvi, val a dir que en les escultures masculines el pèl púbic no s’ha fet pregar tant. Pensem ja en l’Hermes de Praxítel·les, els anomenats “Guerrers de Riace”, el Laocoont, l’anomenat “tors Belvedere” o el mateix David de Miquel Àngel. Tot i això, cal destacar que en la tradició de l’escultura clàssica, la representació del genitals masculins té poca importància, perquè l’atribut de la força es posa de manifest en altres recursos com la potent musculatura –seria el cas de l’”Hèrcules Farnese”, amb un físic imponent amb uns genitals que sorprenentment ens poden semblar “petits” i tot.

En qualsevol cas, un coetani de Ruskin com era Lord Byron no tenia pas les mateixes manies ni la mateixa aversió pels pubis sense depilar, i diu la llegenda que guardava en sobres nominals “relíquies” de pèl púbic de les més de dues-centes dones amb les que s’havia allitat –no sabem si Julio Iglesias guarda algun record semblant de les seves mil… . D’altra banda, aquesta anècdota em recorda una una seqüència de “La escopeta nacional”, la pel·lícula de Berlanga de l’any 78, on l’empresari català Jaume Canivell (interpretat per José Sazatornil) exclama: “¡Ostras, collons, pero si son pelos de coño!”, davant de les ampolletes de vidre que guarda en un armari el Marquès de Leguineche (interpretat per Luis Escobar, si no ho recordo malament…).

origine-monde-courbet

Tot i això, si tornem a quina ha estat la representació del sexe femení en la història de l’art, podem dir que no serà fins a L’origin du monde (1866), al que pràcticament ens “amorra” Courbet, que no es mostrarà amb tanta contundència l’exhuberància d’uns genitals femenins coberts d’una espessa pelussera. La dona anònima de Courbet –sense extremitats i sense rostre (malgrat la seva pressumpta “descoberta”, que tampoc es va poder determinar, fa poc temps)- obrirà pas als sexes pèl-rojos de Klimt, als dels cossos famèlics i escardalencs d’Egon Schiele o als delimitadament “triangulars” de Modigliani, per posar només alguns exemples del que serà la representació pictòrica del cos femení durant el segle XX. I així s’anirà fent també en el cinema, que és una manifestació artística decididament “contemporània” i on en les primeres pel·lícules que podríem considerar “pornogràfiques”, els genitals de negríssims “matolls” de les grassonetes actrius de les pel·lícules dels germans Baños –“produïdes” pel rei Alfons XIII- es mostren ufanosos i tenen continuïtat fins i tot en el delicat erotisme de Sylvia Kristell a Emmanuelle (1974).

Klimt Black-Haired-Nude-Girl-Standing-Egon-Schiele-1910 Modigliani

stephanie-estefania-monaco-ouragan-bikini

No sé exactament quan es produeix el viratge cap a la moda del sexe “sense pèl”, però probablement ja estaria relacionat amb la “indústria” del cinema porno, on des de la mítica Linda Lovelace, s’anirà mostrant progressivament actrius indefectiblement rasurades. Sense parlar, d’altra banda, de com les depilacions genitals augmentaran en l’àmbit esportiu i en determinades disciplines com el culturisme, veurem com des de finals dels anys vuitanta assistirem a un canvi significatiu en la moda dels vestits de bany. Així doncs, els biquins tipus “coulotte” dels anys setanta i primers vuitanta passaran a mostrar cada vegada més porció de cadera i glutis, arribant al paroxisme del banyadors dissenyats per la princesa Estefania, aquella filla díscola de Grace Kelly i Rainiero de Mónaco. Aquestes vertiginoses formes dels banyadors femenins ens exposaven al “perill” que un bri inoportú de pèl púbic s’acabés “escapant” al nostre control, provocant una visió desagradablement antiestètica i, sobretot “inapropiada”. S’imposava la depilació del pubis, potser no pas totalment, però sí que almenys en els extrems a banda i banda, per evitar la “traïció” d’un banyador excessivament “escotat”.

La sol·lució –esgrimida com a “definitiva”- arribarà durant la dècada dels 90, quan començarà a utilitzar-se amb finalitats estètiques i depilatòries l’anomenat “Làser Ruby” per eliminar tot tipus de pèl “indesitjable”. S’havia acabat patir per si el biquini no ens amagava el pèl del tot; podíem dir adéu a les irritacions, pèls infectats o fins i tot als talls accidentals provocats per voler anar massa depressa amb la “gillette”. Amb el nou seble arribaven les “engonals brasileres” i la moda dels “quasi rasurats” s’imposava.

t_olivia_wilde_nude_vinyl2-310x310

Tal ha estat així que avui, la visió d’un pubis excessivament “poblat” en una pel·lícula o sèrie de televisió pot ser motiu de les crítiques més ferotges. Que li preguntin sinó a l’actriu Olivia Wilde, que en el seu nu integral aparegut a la sèrie “Vinyl”, la presència d’un pubis sense depilar va tot tipus de curiosos però ferotges atacs a les xarxes, que van provocar que s’hagués de donar tot tipus d’explicacions vinculades amb que la sèrie estava inspirada en els anys 70, quan la moda de la depilació genital no s’havia imposat. Si fins i tot es va voler especificar que la “vellositat púbica” del nu d’Olivia Wilde era artificial! La mateixa actriu fou preguntada per aquesta qüestió en una entrevista televisiva, on ella mateixa explicava els avantatges de dur una “perruca púbica”(en reproduïm la traducció al castellà apareguda a la web ecartelera.com):

“Es genial. Te hace sentir un poco menos desnuda. La razón de la peluca es porque en los 70 la gente se lo dejaba crecer todo, que supongo que es la única manera de notar hoy en día que estás viendo una serie ambientada en el pasado. Otras cosas como los peinados o la moda las hemos adaptado a nuestro tiempo… pero ves el vello púbico y es como ‘¡Esto pasó hace mucho tiempo!” (…). “Tenemos una pared de pelucas para todas las mujeres de la serie. Todas tienen nombres y tú diseñas la tuya. Es un ‘construye tu matojo’… eliges el color… ¡es fantástico!.

Personalment, aquesta poca tolerancia al pèl púbic femení –perquè malgrat hi hagi homes depilats, la seva vellositat sempre és més “tolerable” (i fins i tot, en determinats contextos, “desitjable”)- em resulta inquietant i em fa pensar en la idea de “Genital Panic”, la performance perpetrada per l’artista Valie Export (nom artístic de Waltraud Lehner) en una sala de cinema “X” a Múnich l’any 1969. L’acció va consistir en la seva irrupció a la sala, amb la part davantera dels texans retallada, deixant al descobert els seus genitals. L’artista empunyava una arma de foc i va increpar el públic dient que en lloc de veure “conys” en una pantalla, ara en tenien un de real al davant i els conminava a “utilitzar-lo”. La reacció fou l’abandonament de la sala per gairebé tot el públic, esporuguit, confirmant d’aquesta manera la reacció de “pànic genital” o pànic a l’exposició “real” de la genitalitat femenina, malgrat en fossin consumidors “virtuals” mitjançant la pornografia. Aquesta acció –de la qual no se’n guarda cap tipus de document gràfic o fílmic (només fotografies de l’artista amb la indumentària –els texans esquinçats- i l’arma en qüestió) i de la que fins i tot s’ha arribat a dubtar de la seva veracitat- fou recreada anys més tard i en un museu per Marina Abramovich, vestida de cuir negre i amb el sexe descobert (i, naturalment, com en el cas de Valie Export) sense depilar.


ExportActionPants marinagenital-panic

Ben entrat el segle XXI, el refrany popular d’”on hi ha pèl hi ha alegria” ha perdut tota vigència i les dones no tan sols hem d’estar primes sinó que hem d’anar perfectament depilades. El somni de John Ruskin! “Depilades” com les sobredites escultures de les Venus clàssiques, sí, però amb la insana diferència que, almenys, a la Venus de Milos o a les de Tiziano se’ls hi permetien uns “quilets” (beneïdes caderes “clàssiques”) que a nosaltres no ens estan permesos… . La tirania d’una encara massa optimista talla 40. L’harem occidental que glossava Mernissi. Tot acompanyat de la pulcritud extrema que hem d’esperar de la genitalitat femenina, ni que sigui utilitzant tampons emblanquits amb agressius detergents químics o compreses immaculades que fan que la nostra olor quan tenim la regla sigui la que fan els núvols. Higiene, neteja, puritat… . Potser sí que al final tot es resumirà, a manera d’adagi, en allò de que una dona “l’important és que sigui neta” o en aquell savi consell de “a la dona busca-la prima i neta, que grossa i bruta ja s’hi torna”, on la referència a la neteja confon deliberadament el cos i la casa -com la “Femme-maison” de Louise Bourgeois?

Per què serà, en definitiva, que els anuncis de compreses i de cera depilatòria s’assemblen tant?

anuncio cera depilatoria

(*) Monòlegs de la vagina és el títol d’una obra escrita per la feminista nord-americana Eve Ensler (1996) i que va convertir-se en un moviment reivindicatiu que ha transcendit des de llavors l’àmbit estrictament teatral.

Anuncis

Read Full Post »