Estimat Quim

Des que vaig saber-ho, que busco pels racons trossets de tu. Per les lleixes, pels calaixos, pels armaris… Trossets que m’ajudin a recompondre cada instant de la nostra amistat d’uns quants anys. Faig coses una mica obsessives, com repassar els darrers correus que ens havíem enviat, les “converses” sempre una mica escarransides que propiciava el “xat” del Facebook o fins i tot els “whatssapps” (què hi pot haver, més escarransit que un “whatssapp”?). Ressegueixo les dedicatòries als llibres amb la teva lletra i fins i miro de trobar a alguna nota o postal escadussera amb el teu traç manuscrit.

M’hi empenyen la tristor i l’enyorança, però també una mena de necessitat de recompondre la fesomia de la teva ànima, aquell teu riure sorneguer i mirada de persona bona, honesta i compromesa, que deixava entrellucar una saviesa profunda, antiga i reflexiva.

Ens vam conèixer pels volts de Sant Jordi de 2003 a Tàrrega, en aquell esdeveniment sempre entranyable que és la presentació de l’Urtx. No recordo si fou el Joan Yeguas o el Jaume Espinagosa, qui ens va presentar, però tinc la teva imatge ben nítida, dret a la cantonada d’una de les sales nobles del palau dels Perelló, amb aquella discreció que algú dels qui ara et recorda ressaltava aquests dies (“els grans homes no fan remor, treballen i són generosos”). Jo estava a punt de llegir la meva tesi i vaig entendre que tu tot just acabaves de llegir la teva. A partir de llavors van sovintejar les coincidències a l’Arxiu Comarcal de Cervera i junts vam recollir oficialment els nostres títols de doctorat en l’acte protocolari al Paranimf de l’edifici històric de la UB.

La veritat és que no podria escatir ben bé com va ser exactament, que “ens vam fer amics”, més enllà de “coneguts” que es saludaven amb cordialitat, però  sí que la nostra amistat va crèixer entre la teva darrera etapa a l’ensenyament secundari a Barcelona i el teu ingrès com a professor al departament de Filologia Catalana i Comunicació de la Universitat de Lleida,  mentre jo començava el meu periple com a “eterna associada” en universitats d’arreu. La complicitat, però, no va venir pas per la via “acadèmica”. Les nostres recerques compartien una certa “geografia”, però poca cosa més. Així i tot, si algun dels dos havia d’aprendre de l’altre, era ben clar que havia de ser jo. Sempre dic que va ser un article teu el que em va donar la clau per entendre la naturalesa de la relació de forces entre pagesia, aristocràcia i església en la ruralia catalana de la fi de l’Antic Règim. I encara no havia tingut temps de dir-te res sobre el formidable “Sagrat i violencia…”, que fa poc em vaig descarregar. En qualsevol cas, si faig esment d’aquestes particularitats és pel fet que les nostres converses no anaven gairebé mai sobre temes “acadèmics” (per bé que hi treguessin el cap Lipovetsky, la postmodernitat o la “geografia desviada”). La Universitat només la tocàvem per doldre’ns una mica de la situació general i al cap i a la fi sempre coincidíem en l’estima cap als alumnes com allò més valuós de la nostra feina.

Els escrits que aquests dies et recorden parlen d’una part essencial de la teva personalitat, que era la teva vinculació amb la terra i l’honor als teus orígens pagesos –els articles de Miquel Pueyo o Mariona Lladonosa ho han recollit bellament. Un vincle d’una profunditat tel·lúrica, conscient i humanista. I crec molt sincerament que era això el que de veritat ens unia. Es parla de la teva relació amb l’Urgell, inapel·lable i ben certa. Però tots sabem que tu eres un home de la Segarra, amb tot i absolutament tot el que això comporta. Perquè ser de la Segarra no és ser de l’Empordà (i perquè la terra modula els temperaments i hi ha geografies “expansives” i d’altres, com la nostra, que ens fan mirar constantment cap endins). Urgellenca per via administrativa, però segarrenca d’història i ànima, la Vall del Corb com a “hinterland” geogràfic de la teva infantesa i Maldà com a centre. Els nostres correus electrònics sobre el tema ja s’han perdut “com llàgrimes en la pluja” del ciberespai, però recordo quan parlàvem de Maldà com a “lo sinyó de la marinada” o jo t’explicava la meva evolució des d’un temperament “romàntic” (que vinculava als meus afectes pre-pirinencs d’adolescència) a un temperament més “clàssic” (vinculat amb les suaus ondulacions segarrenques i fins i tot amb l’atonia dels plans), com a metàfora per explicar la meva “descoberta” tardana de la pròpia identitat segarrenca en un sentit profund. O de la meva “síntesi” personal entre la Segarra paterna i l’Urgell matern. La duresa de la terra com a motlle de l’esperit. Potser per això va agradar-te el poema del sanaüjenc Joan Margarit que es diu “Coneixement” i que vam enviar-vos fa un parell d’hiverns com a nadala:

Cavar entre les pedres, els terrossos
i les arrels que mai no arrencaràs.
Però aquest és el preu del que és profund.
Cavar és religiós.
És una forma de bondat.
Cavar de nit. Després agenollar-se
i aixecar els ulls a les estrelles
sabent que cal buscar-ho tot a terra:
com construir una casa, com escriure un poema.
I fins i tot des d’on tornar a estimar
en aquest temporal de la memòria.

Estimar i recordar. Re-cordar: tornar a passar pel cor. Recordar-te en la memòria “àgrafa” dels correus antics, on ens aconstumàvem a acomiadar amb “una abraçada des de les dues valls extremes de la Segarra històrica o natural”. El Maldà que m’ensenyaves i que m’explicaves i on acomiadàrem (fa tot just deu anys!) al Josep Mª Miró. I és que entre “Els morts” de James Joyce i les “Calaveres atònites” de Jesús Montcada, la consciència de la finitud no ens era pas aliena –“Tots tenim els nostres morts”, et deia a l’últim correu (tot just la proppassada primavera), en una frase que ara pren una dimensió especialment amarga. Sovint coincidíem amb el “sentiment” que ens provocava el traspàs dels veïns del poble, amb qui haguéssim compartit algun moment de la nostra vida, en una mena d’enyor pel que era irreversible i l’evocació de l’“ubi sunt” renaixentista o el “desengany” barroc.

No em reca dir que vam tenir fins i tot algun un petit “desencontre”, potser propiciat per les veritats incòmodes que es deixen anar per l’excés de confiança, implacable com eres amb l’autocomplaença i la frivolitat. Però al final penso que vaig ser capaç d’assumir amb humor que era una “hedonista moral” i potser et diria i tot que em vas ajudar a “pensar-me” com a persona. A saber-me (malgrat em fotés reconèixer-ho) les “tares”. I ara sempre dic que és des del reconeixement de la pròpia feblesa, que puc sentir-me més forta.

Però recoi, com me’n sap, de greu, que “els treballs i els dies” ens haguéssin dut, els darrers temps, a veure’ns tant poc (i encara rai “d’imposar-nos” almenys un sopar anual!). Sobretot durant els darrers anys, les nostres trobades eren quasi sempre “de parelles”. Quedàvem per sopar en algun punt proper a les nostres “valls extremes” i les vetllades eren sempre agradables i gens circumstancials. Segur que ja saps que per al Jordi eres també un referent i un amic. I amb la Sònia, la teva companya de vida: serena, intel·ligent i bellíssima, m’hauria agradat parlar-hi més de literatura, durant els nostres sopars, però el famós “procés” ens manllevava a tots plegats massa energia en les converses. Recordo quan ens vàreu anunciar, a Gualter, que seríeu pares de la Laia. No n’havíem parlat gaire a posteriori, però crec endevinar que vivies la teva paternitat “madura” amb una grandíssima i refrescant il·lusió, conjurant el pas del temps i la inevitable erosió del context. Tant la Laia com la Sònia et mereixien molts més anys al seu costat, Quim… .

Una vegada vaig fer-te la conya de que eres un home “d’un altre temps” (entenent sempre que aquest era pretèrit), però tu em vas sorprendre dient que el teu temps “encara havia de venir”. Uns pocs anys més tard, havies consolidat una carrera brillant, encara amb més futur que passat, i havies “fet escola” -I ben segur que les llavors del teu mestratge no deixaran de florir (quina sort de tenir-te, els teus deixebles!). El Joan deia que tenies “olfacte, talent i futur” i el Jaume sempre et definia com a un savi i un dels nostres intel·lectuals més brillants (“el nostre Vicens Vives”, deia l’article de Lladonosa). I no ens ho podíem permetre, això de perdre’t. No ens ho imaginàvem. Primer el Gener i ara tu. A l’Urtx se’ns en van els bons… És injust.

Ho tenia tot pensat, potser com a conjur contra la desesperança de les notícies que ens arribaven. Sortiries de la UCI i et durien “a planta” i amb el Jordi et vindríem a veure. Ho tenia tot pensat i t’hauria regalat el llibre d’Estranya forma de vida, del Ferran Sàez Mateu. Una lectura a manera de “breviari” i d’aquelles per no cansar-te massa. Em faria embolicar el llibre i potser hi afegiria una postal amb quatre parauletes sentimentals i refistolades, de les que em surten gairebé d’ofici (malgrat les hauria sentit de debò).

No ha estat possible, però saps què, amic? Doncs que miraré de conservar, amb totes les meves forces, aquell “sentit extrem de la llibertat personal” que sempre em deies que tu i jo compartíem. I t’enyoraré, perquè així ho vull, durant tota la meva vida.

Ara mateix, m’agradaria pensar que estàs fent tertúlia en algun lloc (potser un café d’ateneu noucentista?) amb el Gener. I que de Maldà t’has retrobat amb el Miró Rossinach i amb el Ton del “Catòlic”. Sobretot, m’agradaria creure que, a la manera d’Espriu,“un dia, tal vegada molt llunyà, ens trobarem, tu lliure i nosaltres lliures, en l’etern, immutable espai infinit”. Però ara em veig buscant trossets de tu al fons de les butxaques. I tot em sembla, com en el fado d’Amália Rodrigues, una absurda i “estranya forma de vida”…  .

Imatges: Fons Salvany (MDC) i Nació Digital.

Rosa de març, Rosa d’abril

Fa uns dies em van enviar l’article del Txema Martínez a la contraportada del Segre, on parlant de poesia (el seu ofici) feia referència a l’atorgament del Premi Sikarra d’aquest any a la també poetessa i escriptora cerverina Rosa Fabregat. Em va fer il·lusió que el Txema, poeta com és, hi fes referència, alhora que les seves paraules –“El guardó a Fabregat, doncs, és una escletxa d’esperança i de sensibilitat en un medi desanhelat i estéril”- eren una evidència més de la quantitat (i la qualitat) de persones que s’estimen la Rosa i que van alegrar-se d’aquest premi-reconeixement que des del nostre humil i segarrenc Fòrum l’Espitllera (i des de la Fundació Jordi Cases i Llebot) li vam atorgar.

Jo no la coneixia pas personalment, a la Rosa, però només amb la primera trucada telefónica se’m va fer evident que estem parlant d’una dona extraordinària on s’agermanen amb igual intensitat l’energia i la delicadesa. Me’n sento contenta i orgullosa, que hagi estat ella la primera dona que rep el Premi Sikarra.

Sí que coneixia la Rosa com a escriptora segarrenca, perquè sempre he pensat que “el lloc, compta” i m’ha interessat conèixer l’obra de les “segarrenques” de tots temps. I a més, sense saber-ho d’entrada, vaig descobrir que compartim dia de naixement (el 3 de febrer) i que aquest any ella n’ha fet 84, mentre jo n’he fet just la meitat, 42. M’agraden els jocs de números malgrat sempre he estat dona de lletres. Ella, en canvi, també ha estat una reeixida dona de ciències. Es doctorà en Farmàcia i va treballar per a la indústria alemanya, arribant a dirigir a Barcelona una gran empresa de productes farmacèutics, en uns anys poc propicis encara per a que les dones tinguessin funcions de direcció importants.

Isidor Cònsul, al pròleg que li dedicà a El turó de les Forques explica com:

“…I d’aquesta manera, esclatà la crisi i la rebel.lió de la Rosa, una dona que va refusar el rol de comparsa, el paper d’una figurant, en un drama en el qual n’havia esdevingut, fins aquell mateix moment, el protagonista principal. Quedaren enrera, fites mortes d’un passat, els enrenous i neguits del món empresarial. Al davant, però, s’obria esperançador un futur que feia l’ullet entre vinyes, ametllers, oliveres i conreus de cereals. Era la perspectiva, gairebé bucòlica, d’obrir una farmàcia a un poblet del Baix Penedés”.

La dificultat, com a dona científica, per obrir-se pas en un món encara d’homes, va recordar-me una cita que Milagros Rivera recull de Marirí Martinengo (Las Trovadoras, 1997) on parla de la importància del reconeixement i la circulació d’autoritat femenina al món occidental d’avui: “Es sens dubte important recollir documents que provin l’existència efectiva i l’autoria […] d’artistes, poetesses, científiques, pensadores i escriptores…, -documents sense els quals faltarien els pressupòsits per a fer història-; però sense autoritat femenina present en l’avui, les proves no resulten mai suficients. El problema és polític: “-conclou-“és la circulació d’autoritat simbòlica femenina, convertida en sentit comú, allò que garanteix l’existència històrica de les dones i els assegura l’atribució de la seva obra”. Això venia a tomb del descrèdit d’algunes professions quan aquestes passen a ser exercides de forma massiva per dones. Un exemple que fou molt comentat als anys setanta fou el fet que l’accès de moltes dones de la Unió Soviètica a l’exercici de la medicina, una de les professions de més prestigi i diners d’aquells anys, va fer disminuir ràpidament aquell prestigi i aquells diners. D’aquesta manera, recollint les paraules de l’antropòloga Margaret Mead, “tot allò que facin els homes, ni que sigui vestir ninots per a una cerimònia, estarà dotat sempre de més valor”.

En qualsevol cas, el “canvi de vida” que escollí la Rosa Fabregat ho trasbalsà tot i facilità, al mateix temps, el sorgiment de la seva personalitat literària. Edità la seva poesia (Estelles, 1979, El cabdell de les bruixes, 1979, Temps del cos i Tretze llunes de maduixa, 1980, Tramada –volum col.lectiu-, 1981). També començà a fer recitals poètics en la tradició joglaresca de l’espectacle per al poble.

L’any 1994 aplegà el conjunt de la seva obra poètica en un gran volum, sota el títol Ancorada en la boira i ha excel.lit també en el conreu de la narrativa, abordant temes agosarats com la biogenètica o el sacerdoci femení, amb  títols com Embrió humà ultracongelat núm. F-77 i Pel camí de l’arbre de la vida (reunits en un sol volum l’any 1997, en tant que díptic, sota el títol La dama del glaç), La capellana o Francina i la Providència.

Entre les seves obres també cal destacar Temps del cos, que fou prologada per Montserrat Roig l’any 1980, que li dedicava aquests mots:

(…) “Rosa Fabregat és una dona que ha fonamentat la seva vida en una elecció dolorosa i alhora apassionant. L’ha fonamentada en la recerca del seu ésser a partir del coneixement de les seves arrels i de la seva identitat. I no ha estat fàcil. Descomposta dins el trencaclosques de la pròpia biografia, a poc a poc ha anat reconstruint el seu ésser. Primer, es tractava d’identificar vida amb natura, després, vida amb professió i, per fi, vida amb decisió individual abandona la garantia de les multinacionals i es refugia a Llorenç del Penedés i reconstrueix la funció socialment desvaloritzada dels vells apotecaris.

La seva vida ho ha estat fàcil. Des de petita ha tingut al seu voltant coixins falsament protectors. Envolada de rigidesa i d’autoritarisme, ha hagut de descobrir a través de la pròpia paraula la seva íntima seguretat. A poc a poc, doncs,  la Rosa Fabregat ha tornat al vell i primitiu verb i aquest, en forma de boomerang, li ha retornat la identitat”.

Les paraules de la malaguanyada Montserrat Roig sobre “la identitat”, tan crucial qual es tracta d’escriure –i durant segles les dones hem patit “la por a escriure”- em fan pensar també en el concepte d’”autoritat” al que ja ens hem referit anteriorment i que res té a veure amb “l’autoritarisme”. Autoritat és una paraula que procedeix del llatí augere, que vol dir “créixer, acréixer”. Lia Cigarini n’ha dit que és un més, que és una qualitat simbòlica de les relacions, i que “és una figura de l’intercanvi; no s’encarna, doncs, en cap dona, sino que existeix en tant que circula”.

Rosa Fabregat, sempre generosa, no ha parat de reconèixer “autoritat” als que escriptors, homes i dones, que l’han precedit, des dels cerverins Josep Solsona o Jaume Ferran, que en recollir el premi a Sant Ramon va voler recordar i reivindicar, fins al deliciós homenatge a la poeta Maria Mercè Marçal en una obra, que a mi em va commoure i que es diu Rèquiem per una poeta (1998). També, i a un nivell molt personal, del que jo he sentit sempre que he llegit la Rosa Fabregat, puc dir que fa molts anys que passejar pel mític carreró de les Bruixes equival a fer-ho pensant els seus versos:

Uns peus petits, esporuguits,
sobre les lloses.
Un cartipàs perdut.
Unes escales, com un embut,
hi entren, al carreró
de les bruixes. Les reixes
amaguen els ulls antics de la por.
Fibla la lluna sota el conjur.
T’hi he trobat a tu, bruixot.
He jugat amb la teva barba
flonja, molsa. Negra i plena
de trossos de lluna. S’ha passejat
per la meva pell. Manta de gespa.
m’embolcallava. Ona, mans, llavis.
Em petonejava el vent.
La teva barba plena de lluna
feia florir el meu somni.

No hi són les bruixes
al carreró de les bruixes,
ni el cartipàs perdut,
ni els peus petits esporuguits.
Tan sols el sol i l’ombra
juguen geomètrics
dintre aquest budell que forada
les entrades de les cases.
Avui no hi ha més bruixes
al carreró de les bruixes.

I en definitiva, jo ara sóc una mica més feliç que abans, havent tingut l’honor de conèixer “aquesta Rosa humil i sempre propera, tendra i d’un orgull poètic insubornable, inextingible…” que deia el Txema Martínez, i també l’agudesa i elegància del seu espòs i company de vida, el també escriptor Josep Mª Prim i Serentill. Ara els dec una visita a Lleida, per dur-los a casa l’escultura de l’Ana Marín, intitulada “L’esguard alliberat”, que cada any ens fa tanta il·lusió entregar als guanyadors. I n’estic contenta, de la imminència de tornar-los a veure, perquè l’estona que compartiré amb ells, serà d’aquelles que de ben segur atresoraré com a precioses, de les que et fan sentir que aquell ha estat un dia guanyat. Felicitats i moltes gràcies, Rosa. Ens veurem ben aviat!

Última tarda amb el Manel

Ens acostumem a que les persones “sempre hi siguin”. Ens acostumem a la seva existència. Per això la mort sempre ens agafa a contrapeu, més encara quan a nosaltres ens sembla del tot inesperada. No hauria fet gairebé mig any que no veia al Manel, si ho hagués sabut… . Saber què? De la malaltia que el va anar consumint en silenci? Una malaltia que va guardar-se per ell sense dir-ne gairebé res a ningú? Ara potser no serveix de res preguntar-s’ho, però la mort sempre se’m presenta intempestiva i curulla d’interrogants. Hi ha morts de tot tipus, és cert, i no pas totes ens fan el mateix efecte. I la del Manel m’ha tocat una fibra profunda, d’aquelles que costen de percebre en superfície. Potser perquè no podia tan sols “imaginar-me” que el Manel s’hagués de morir –“67 anys són pocs; hi ha persones que en viuen vint més…”. Excuses barates, absurdes. El desconcert d’adonar-te’n que no hi passaràs cap més tarda de divendres, conversant al seu estudi. Mai més m’aconsellarà algun llibre d’aparició recent (va fer-ho amb el de Nuccio Ordine abans que se’n parlés enlloc i jo pensava que com s’ho feia, per estar tant a “l’avantguarda” des del seu refugi pontsicà…). Ara s’ha acabat. Mai més. I per què no hi anava més sovint, si tant m’agradava parlar-hi? Per què, aquest estiu, “no vaig tenir temps” de visitar-lo? Per què aquest “tenir la nostra vida” sovint ens arrossega per les “vies ràpides” i només ens aturem a les “àrees de servei”? M’ho he preguntat mil cops des de diumenge. Tu no tenies temps i el Manel ara no hi és. I no hi serà mai més. Mai més, mai més… Nevermore.

Dilluns vaig engegar a dida les classes per anar fins a Ponts, perquè com a mínim, a la vida s’ha de ser agraït. Feia un bon dia, d’aquells de sol d’hivern que segur li agradaven. Cerimònia austera –el rector aclaria que ja arribaria el moment dels homenatges. El “recordatori”,  inapelable; preciós homenatge del Joanpere Massana (el Manel i Sant Pere, Sant Pere i el Manel…). Sense ensucral l’homilia, Mn. Jaume va dirigir-se, però, als alumnes de 2n de batxillerat, que encara havien tingut al Manel de professor. I els va recordar que el Manel un dia va ser jove, com ells; però que la seva vida s’havia construït amb l’esforç com a base. Sembla un tòpic recurrent, però tots sabem com, aquell setembre de l’any 1989, el Manel tot just s’estrenava com a professor d’institut a Ponts, amb quaranta anys, després de fer la carrera de Geografia i Història per la UNED i treure’s les oposicions. Deixava enrere treballar des de molt jove com a pintor de parets i moltes hores d’estudi nocturn i viatges a Cervera. Temps d’estrena, per ell –sempre elegant, amb “pull-over’s” clàssics que li donaven un cert aspecte doctoral que el feia més gran, amb posat de professor estricte rere el qual hi havia algú que oscil·lava entre l’humanista renaixentista i l’il·lustrat setcentista, però sobretot algú que t’obria la porta a tots els móns possibles. Hildegarda de Bingen -“Columba aspexit per cancellos fenestrae“. La confiança ens mostra el camí… .

El Manel era el de “les pedres” o de “la cultura” –el Manel historiador, el Manel folclorista, el Manel pintor, el Manel dinamitzador… . Però el “meu” Manel també és altres coses: les lectures sempre estimulants. Les análisis grafològiques. Les lliçons de “fox-trot” a les “setmanes culturals”. Les excursions amb el “Lada Niva”. Descobrir Sant Girvés de la Torra. La roca de Mas de l’Olives. La capella d’Ensamora. Covet –la “catedral romànica emmig del camp”. El tarot de Marsella. Els feng-shui, el tai-chi i el chi-kun. El tresor amagat de Montsegur. La Provença. El toc de campana en un convent d’Ávila. El políptic de l’Anyell místic. Cimabue.  El retaule de Hildesheim. Abans Irene que no pas Sofia: la pau abans que la saviesa. El Manel dels còmics del Marc: “Mano-lee i les Forces diabòliques de Sanaüja”. La Universitat Catalana a Prada. El bosc del Siscar. La Torre del Castellà. El Cant de la Sibil·la. La polifonia ortodoxa. El laberint de Chartres i la Verge de “la Belle Verrière”. Les “històries” de Ponts. Sant Pere per l’escaire de la finestra de l’aula. Clau de volta. La memòria… El Manel. Va ser el nostre particular “professor Keating” (aquell de “El club de los poetas muertos”) que ens impel·lia a “collir les roses mentre puguem” i jo vaig fer Història de l’art no pas per Leonardo o Caravaggio, sinó per ell, perquè ell va ser “el meu professor d’Història de l’art”. Així de ras i curt. I ara em sembla que tot just me n’adono.

S’anava fent gran, potser sí. I potser la solitud mateixa l’havia tornat un poc misàntrop, pel que alguns amics em diuen. Com de voler fer veure que no necessitava ningú, que tot –fins el tràngol de la mort anunciada- podia passar-ho ell sol, enretirat entre els seus llibres i la pintura. I ara no hi serà mai més, quan vagi a Ponts els divendres a la tarda. Mai més. Mai més. I com en fa, de mal, la maleïda “gestió del mai més”…. . I potser visitarem algun dia (com en una cerimònia) els llocs que ens el recorden i el cementiri on ell mateix ens havia ensenyat la creu del Samarra. Beurem i llegirem a la seva salut. I en parlarem. Amb la Nuri, amb el Marc, amb el Pere… . I jo pensaré en tot el que li comentaria -de la vida, de les coses- i ja no li podré dir. Estimava la manera com Màrius Torres definia la mort: “escoltar el silenci de quan la música comença”.

“La solitud no és estar sol; és estar buit”. Sèneca. Però la frase me la va dir el Manel, un asolellat matí de diumenge. L’última frase que li recordo. Una divisa. Potser un epitafi.

AIXÒ ÉS LA JOIA

Això és la joia –ser un ocell, creuar

un cel on la tempesta deixà una pau intensa.

I això és la mort –tancar els ulls, escoltar

el silenci de quan la música comença.

Imatge del recordatori: Joanpere Massana

Fotografia del Manel: Vicent Loscos

Per què m’agrada l’estiu?

Per què m’agrada l’estiu, tant i des de sempre? Doncs perquè la calor només n’és un dany col·lateral sense importància (i que no em molesta particularment). Perquè a l’estiu faig vacances (important a l’hora de tenir-ho en compte…). Pels projectes i les il·lusions (que a l’estiu se’m multipliquen). Per les nits a Sanaüja: la marinada sota les moreres, sentir el xut i les granotes a la bassa. Per alguna nit (poques) a Barcelona: la ciutat des de l’Arrabassada, la plaça de Sant Vicenç, la lluna des de la torre del Port. Per algun dia a Barcelona: l’emoció de l’expectativa -aquella excitació quasi-infantil i tot. Per alguna nit a Terrassa, de cinema escadusser i insòlites sardanes nocturnes. Per les nits a qualsevol lloc. Pels vestits alegres i de colors. Per ensenyar les cames, ni que no siguin les de fa vint anys. Per ensenyar l’escot, que ha resistit prou bé aquests vint anys… . Per les Festes Majors, ni que n’estigui parcialment retirada. Per lo Cercacurts de Montornès de Segarra. Per l’Aquelarre de Cervera. Per “segarrejar”. Per tantes coses on no puc anar. Pel cric-cric dels grills a l’hora de màxima canícula. Perquè va ser a l’estiu el primer petó. Per les imatges aèries del Tour de França. Perquè res ha estat comparable a les emocions de l’estiu. Perquè cap aventura és comparable a les viscudes a l’estiu. Per les falles de Taüll. Per la fresqueta de l’Aran. Pels llibres que llegeixo i pels que mai llegiré. Pels Cursets d’Arquitectura Popular, ni que faci anys que no hi vagi. Pels eterns sopars a la fresca. Pel teatre clàssic a Almagro i la solitud nocturna cordovesa. Per la poesia en qualsevol racó. Per Pere Quart als safareigs de Guissona. Per l’espígol a la Provença. Per l’abadia de Senanca. Per les expos a Madrid. Per refrescar-me a les fonts. Pels ibèrics del “Doctrinos”. Per les tardes a Salamanca i el color daurat de la pedra. Pels porxos de Plaza Mayor. Per les nits a la Ribeira do Porto. Pel tramvia fins a Foz. Per la llum de Lisboa i els “caracois”. Per “Dona Marialda” i l’home trist de la rua Douradores.  Pel silenci de la nit a Faro. Pel silenci de la nit a Èvora. Pel mercat dels diumenges a Guarda. Per les inevitables “postals italianes”. Per Chiaia, la “impepata di cozze” i la festa de “Noantri”. Per Altomonte, Marzamemi i Martina Franca. Per la Mediterrània més amable. Pels tresors de Montsegur i Rennes-le-Château. Per les “psicofonies” i els globus-sonda. Per mullar-me els peus a Ax-les-Tèrmes. Per Sant Bertran de Comenge. Pel “retaule de Sant Ermengol”. Pel passeig Joan Brudieu. Pel càmping de Solsona. Per llegir el cel. Per la calor de nit a Lleida, fins i tot! Per la platja de Castell sense gent (entre setmana i al setembre, però estiu encara). Per les platges del Maresme fins a mig juliol: Burriac a l’horitzó, Caldetes, cementiri d’Arenys, Hispània. L’Ajuntament del Masnou -com n’és de bonic!- des d’Ocata. Per la piscina de Sanaüja al matí (hi trobaré a faltar l’Esteve…). Pels vermuts al migdia i els gelats sense motiu. Pels berenars-sopars de la infància a Tornabous. Pel “bacardí amb coca-cola” de fa vint anys. Per la cervesa amb llimonada d’ara. Per l’olor de rostoll al capvespre. Pel congost de Montrebei. Per Farrera. Per les excursions prop del poble. Per caminar de nit fins a la carretera. Per la vespa fins a Ribelles. Per la furtivitat: allò del risc imaginat i tota la pesca… . Per l’olor de goma cremada. Pels bars de la plaça a la nit. Pels bars de la plaça al matí. Per la coca de pa, anís i sucre per esmorzar. Per la síndria i el meló. Pels “macarrons freds”. Per la fresqueta dels horts al matí. Per fer coses amb les amigues. Per fer coses amb els amics. Per fer coses amb l’home que estimo. Pel riure. Per tots els possibles i els impossibles. Per allò que era i ja no és. Per allò que no era i ara és. Per fer migdiada. Per no fer res… .

“Monòlegs de la vagina”(*): la CUP, la regla, John Ruskin i el “Genital Panic”

1. La sang fa sang.

Com que sóc del que se’n diu “efectes retardats”, a misses dites em poso amb el tema de la CUP de Manresa i la seva proposta per a que una informació més completa sobre la menstruació i la manera de “gestionar-la” arribés als instituts d’ensenyament secundari del Bages. Però no vull posar-me pas ni en tot el rebombori, hilaritat i demés conseqüències –inclosa l’exponencial augment de les vendes de la copa menstual o vaginal (que temps enrera era coneguda com la “moon cup”)- que tingué aquesta proposta, que d’altra banda a mi em semblava del tot sensata.

Només dir que, en qualsevol cas, les mateixes befes i escarafalls posaven de manifest que parlar de la regla encara és tabú i “fa lleig”, si no és en anuncis de compreses on unes joves etèries i immaculades es pregunten de què fan olor els núvols… . Efectivament, de la regla ja era lleig parlar-ne quan “ens venia” a les de la meva època, quan ens havíem muntat una pel·lícula tan terrible (que incloïa una mena de “culpabilitat” simbòlica) que el nostre principal neguit era que ningú se n’assabentés i, sobretot, que no “es notés”… . És clar que aviat farà trenta anys, de les meves pors i la meva vergonya, però sembla que encara és una cosa que tan sols pot concernir a cada dona des d’un punt de vista estrictament particular i que “ningú n’ha de fer res”.

És més, tothom té assumit que hi hagi milers i milers de dones per a les que cada regla equivalgui a dolors i transtorns gens agradables que han “d’aguantar” a còpia de Saldeva i resignació, quan això no hauria de ser “normal” i podria fins i to ser indicatiu de malalties com l’endometriosi. Normalització d’un patiment considerat “intevitable”, com bíblica maledicció. Tabú i silenci, que d’entrada ens faria pensar en la qüestió, procecent d’algun aspecte de la tradició judeocristiana (més jueva que no pas cristiana), que determinava que si tenies la regla no et podies banyar i ni tan sols –quan es donava el cas- participar en l’elaboració de les viandes a la festa de la “matança del porc”, perquè podies malmetre la carn crua només de “tocar-la”.

És clar que més que donar la culpa “als de sempre”, el romà i pagà Plini el Vell ja s’expressa en aquests termes a la seva Historia Naturalis:

“Aproximarse a una mujer en este estado [refererint-se a la menstruació] tornará el vino agrio, las semillas que sean tocadas por ella se volverán estériles, los injertos se secarán, las plantas resecadas y la fruta se caerá del árbol debajo del cual ella se siente”. I al capítol 23 del llibre 28 segueix: “…las abejas, todos lo saben, rechazarán a sus hembras si son tocadas por una mujer que está menstruando… el mismo fuego, un elemento que triunfa sobre todas las demás sustancias, es incapaz de vencerla.”

La demonització i, al mateix temps, el “poder” de la dona que menstrua. Allò que ancestralment era incomprensible als homes i que emanava del sexe remarcat de les estatuetes de les “Venus” paleolítiques de pits generosos i caderes amplíssimes. El “fascinum letal” d’allò desconegut. El misteri i la meravella.

Amb tot, però, als onze anys ni ho sabia que, segons el pes de la tradició, mentre mestruava jo era “impura”. Com també era impura la dona que paria i no podia dur a batejar el seu fill perquè li era prohibit entrar al temple durant quaranta dies –és a dir, durant la famosa “quarantena” en la que es produeixen també secrecions vaginals “post-part”… . Serà encara per això mateix, per la força d’aquest tabú, que encara pugui “escandalitzar” que hi hagi artistes que utilitzin la sang menstrual com a pretext artístic? Els hi va passar a Rupi Kaur –que va penjar fotos de dones “tacades” de sang –sang menstrual, s’entén- com a part d’un projecte que es deia Period, o a Petra Collins, que va dissenyar samarretes amb vagines sagnants. O a Jen Lewis, que en el seu projecte Beauty in blood utilitza la seva pròpia sang com a matèria pictòrica.

Però és que a part de ser molt tronat, això de fer escarafalls per no res, potser hauríem de recordar que al cap i a la fi, el que fan aquestes artistes tampoc és rabiosa novetat, si tenim compte que Piero Manzoni ja va comercialitzar els seus propis excrements enllaunats l’any 1961, sota l’explícit reclam de “merda d’artista”. L’objectiu en unes i altre és molt diferent, ja ho sabem. Però em refereixo al fet que, si més no, utilitzar “matèria orgánica” procedent del propi cos com a recurs artístic no hauria de ser cap cosa extraordinària.

En qualsevol cas, tot plegat em remet a mil anys enrere, a la cèlebre sentència d’Odó, segon abat de Cluny, que a propòsit de les dones esgrimia:

“La bellesa del seu cos, resideix per sencer en la seva pell. Si poguéssim veure el què hi ha a sota, només mirar a les dones ens semblaria vomitiu. Penseu en el que hi ha dintre el seu nas, sota el seu pit, a l’interior del ventre: per totes parts només putrefacció. I nosaltres, a qui ens repugna tocar amb els dits el més mínim fem i brutícia, ¿com podem desitjar aquests sacs d’excrements?”.

El mateix semblen recordar-nos les delicades Venus de cera fetes com a models anantòmics al segle XVIII, com l’anomenada “Venus Mèdici” que avui podem veure al museu de La Specola de Florència o les que hi ha al museu Javier Puerta de Madrid. Com sota la bellesa s’amaga allò que de veritat ens iguala: la sang, la carn, les mucoses, les vísceres… .

 

1. I el pèl fa la carn…?

No sabem que li devia passar exactament pel cap a John Ruskin (1819-1900) –l’escriptor i teòric de les arts del segle XIX, protector i impulsor de la germandat prerrafaelita, entre d’altres facetes- quan va veure per primera vegada, la nit de noces, el cos nu de la seva dona, que responia al nom d’Effie Gray. Es veu que la va rebutjar des del primer moment i ella va acabar guanyant una demanda de divorci, en la que alegava impotencia i no consumació del matrimoni. Alguna cosa molestava a Ruskin, del cos de l’Effie; alguna cosa que el feia profundament desagradable als seus ulls i que, segons els seus biògrafs, podia ser la simple visió de pèl al pubis de la seva dona.

Més enllà de l’origen patològic de les seves fòbies, diuen que Ruskin estimava la perfecció, però aquella que se situa en l’ideal impossible, on el pèl púbic femení no existeix. Ni en trobem a les Venus grecorromanes, ni a l’Eva medieval i ni tan sols a les Venus renaixentistes –la de de Botticelli fa el gest de la clàssica “Venus púdica”, mentre que les de Giorgione o Tiziano, ajagudes de manera sensual i “receptiva”, també es tapen el sexe amb la mà, deixada caure de manera “indolent” però estratègicament deliberada –podria, la suggestió de l’ombra de la mà de la Venus d’Urbino, ser un indici de l’existència de pèl incògnit? De fet, són comptadíssimes les excepcions, com “La mort i la donzella” de Hans Baldung Grien (1517) que deixen “entreveure” (més que no pas “veure” de forma explícita) pèl al pubis femení, mentre que a les “Tres Gràcies” de Rafael el pèl púbic no és ni tan sols insinuat. Així mateix, els nus voluptuosos de Rubens també s’acostumen a cobrir el sexe sigui amb porcions de tela fina o bé mitjançant la seva ocultació degut als moviments i postures que adopten (seria el cas del Rapte de les filles de Leucip, 1617-18). Tot i això, l’exposició més evident de les “Tres Gràcies” sí que ens deixa veure almenys dos pubis femenins convenientment rasurats… . Finalment i durant el mateix segle XVII, l’àmbit hispànic, tan poc propens a la celebració de la carn, solsament ens donarà la magnífica Venus del mirall de Velázquez que, ai las! Se’ns mostra d’esquena, sense que el mirall que li sosté l’amoret ens deixi intuir qualque miratge de la part més íntima del cos de la deessa.

 

Atansant-nos ja a l’època de Ruskin, la “Maja” de Goya –amb aquells pits tan estranys- tampoc és massa generosa al respecte, per no parlar dels nus escultòrics propis de l’estètica neoclàssica (Canova, Thorvaldsen…). En aquest sentit, l’absència de la representació del pèl púbic femení en l’escultura és quelcom ben habitual –les dones dibuixades per Rodin en els seus esboços mostren ben explicitament uns genitals sense depilar, a diferència de les seves escultures, que segueixen en aquest sentit la tònica clàssica- i amb el mateix model arribarem fins al segle XX, amb les mediterrànies deesses de Clarà o de Maillol.

En canvi, val a dir que en les escultures masculines el pèl púbic no s’ha fet pregar tant. Pensem ja en l’Hermes de Praxítel·les, els anomenats “Guerrers de Riace”, el Laocoont, l’anomenat “tors Belvedere” o el mateix David de Miquel Àngel. Tot i això, cal destacar que en la tradició de l’escultura clàssica, la representació del genitals masculins té poca importància, perquè l’atribut de la força es posa de manifest en altres recursos com la potent musculatura –seria el cas de l’”Hèrcules Farnese”, amb un físic imponent amb uns genitals que sorprenentment ens poden semblar “petits” i tot.

En qualsevol cas, un coetani de Ruskin com era Lord Byron no tenia pas les mateixes manies ni la mateixa aversió pels pubis sense depilar, i diu la llegenda que guardava en sobres nominals “relíquies” de pèl púbic de les més de dues-centes dones amb les que s’havia allitat –no sabem si Julio Iglesias guarda algun record semblant de les seves mil… . D’altra banda, aquesta anècdota em recorda una una seqüència de “La escopeta nacional”, la pel·lícula de Berlanga de l’any 78, on l’empresari català Jaume Canivell (interpretat per José Sazatornil) exclama: “¡Ostras, collons, pero si son pelos de coño!”, davant de les ampolletes de vidre que guarda en un armari el Marquès de Leguineche (interpretat per Luis Escobar, si no ho recordo malament…).

Tot i això, si tornem a quina ha estat la representació del sexe femení en la història de l’art, podem dir que no serà fins a L’origin du monde (1866), al que pràcticament ens “amorra” Courbet, que no es mostrarà amb tanta contundència l’exhuberància d’uns genitals femenins coberts d’una espessa pelussera. La dona anònima de Courbet –sense extremitats i sense rostre (malgrat la seva pressumpta “descoberta”, que tampoc es va poder determinar, fa poc temps)- obrirà pas als sexes pèl-rojos de Klimt, als dels cossos famèlics i escardalencs d’Egon Schiele o als delimitadament “triangulars” de Modigliani, per posar només alguns exemples del que serà la representació pictòrica del cos femení durant el segle XX. I així s’anirà fent també en el cinema, que és una manifestació artística decididament “contemporània” i on en les primeres pel·lícules que podríem considerar “pornogràfiques”, els genitals de negríssims “matolls” de les grassonetes actrius de les pel·lícules dels germans Baños –“produïdes” pel rei Alfons XIII- es mostren ufanosos i tenen continuïtat fins i tot en el delicat erotisme de Sylvia Kristell a Emmanuelle (1974).

  

No sé exactament quan es produeix el viratge cap a la moda del sexe “sense pèl”, però probablement ja estaria relacionat amb la “indústria” del cinema porno, on des de la mítica Linda Lovelace, s’anirà mostrant progressivament actrius indefectiblement rasurades. Sense parlar, d’altra banda, de com les depilacions genitals augmentaran en l’àmbit esportiu i en determinades disciplines com el culturisme, veurem com des de finals dels anys vuitanta assistirem a un canvi significatiu en la moda dels vestits de bany. Així doncs, els biquins tipus “coulotte” dels anys setanta i primers vuitanta passaran a mostrar cada vegada més porció de cadera i glutis, arribant al paroxisme del banyadors dissenyats per la princesa Estefania, aquella filla díscola de Grace Kelly i Rainiero de Mónaco. Aquestes vertiginoses formes dels banyadors femenins ens exposaven al “perill” que un bri inoportú de pèl púbic s’acabés “escapant” al nostre control, provocant una visió desagradablement antiestètica i, sobretot “inapropiada”. S’imposava la depilació del pubis, potser no pas totalment, però sí que almenys en els extrems a banda i banda, per evitar la “traïció” d’un banyador excessivament “escotat”.

La sol·lució –esgrimida com a “definitiva”- arribarà durant la dècada dels 90, quan començarà a utilitzar-se amb finalitats estètiques i depilatòries l’anomenat “Làser Ruby” per eliminar tot tipus de pèl “indesitjable”. S’havia acabat patir per si el biquini no ens amagava el pèl del tot; podíem dir adéu a les irritacions, pèls infectats o fins i tot als talls accidentals provocats per voler anar massa depressa amb la “gillette”. Amb el nou seble arribaven les “engonals brasileres” i la moda dels “quasi rasurats” s’imposava.

Tal ha estat així que avui, la visió d’un pubis excessivament “poblat” en una pel·lícula o sèrie de televisió pot ser motiu de les crítiques més ferotges. Que li preguntin sinó a l’actriu Olivia Wilde, que en el seu nu integral aparegut a la sèrie “Vinyl”, la presència d’un pubis sense depilar va tot tipus de curiosos però ferotges atacs a les xarxes, que van provocar que s’hagués de donar tot tipus d’explicacions vinculades amb que la sèrie estava inspirada en els anys 70, quan la moda de la depilació genital no s’havia imposat. Si fins i tot es va voler especificar que la “vellositat púbica” del nu d’Olivia Wilde era artificial! La mateixa actriu fou preguntada per aquesta qüestió en una entrevista televisiva, on ella mateixa explicava els avantatges de dur una “perruca púbica”(en reproduïm la traducció al castellà apareguda a la web ecartelera.com):

“Es genial. Te hace sentir un poco menos desnuda. La razón de la peluca es porque en los 70 la gente se lo dejaba crecer todo, que supongo que es la única manera de notar hoy en día que estás viendo una serie ambientada en el pasado. Otras cosas como los peinados o la moda las hemos adaptado a nuestro tiempo… pero ves el vello púbico y es como ‘¡Esto pasó hace mucho tiempo!” (…). “Tenemos una pared de pelucas para todas las mujeres de la serie. Todas tienen nombres y tú diseñas la tuya. Es un ‘construye tu matojo’… eliges el color… ¡es fantástico!“.

Personalment, aquesta poca tolerancia al pèl púbic femení –perquè malgrat hi hagi homes depilats, la seva vellositat sempre és més “tolerable” (i fins i tot, en determinats contextos, “desitjable”)- em resulta inquietant i em fa pensar en la idea de “Genital Panic”, la performance perpetrada per l’artista Valie Export (nom artístic de Waltraud Lehner) en una sala de cinema “X” a Múnich l’any 1969. L’acció va consistir en la seva irrupció a la sala, amb la part davantera dels texans retallada, deixant al descobert els seus genitals. L’artista empunyava una arma de foc i va increpar el públic dient que en lloc de veure “conys” en una pantalla, ara en tenien un de real al davant i els conminava a “utilitzar-lo”. La reacció fou l’abandonament de la sala per gairebé tot el públic, esporuguit, confirmant d’aquesta manera la reacció de “pànic genital” o pànic a l’exposició “real” de la genitalitat femenina, malgrat en fossin consumidors “virtuals” mitjançant la pornografia. Aquesta acció –de la qual no se’n guarda cap tipus de document gràfic o fílmic (només fotografies de l’artista amb la indumentària –els texans esquinçats- i l’arma en qüestió) i de la que fins i tot s’ha arribat a dubtar de la seva veracitat- fou recreada anys més tard i en un museu per Marina Abramovich, vestida de cuir negre i amb el sexe descobert (i, naturalment, com en el cas de Valie Export) sense depilar.

 

Ben entrat el segle XXI, el refrany popular d’”on hi ha pèl hi ha alegria” ha perdut tota vigència i les dones no tan sols hem d’estar primes sinó que hem d’anar perfectament depilades. El somni de John Ruskin! “Depilades” com les sobredites escultures de les Venus clàssiques, sí, però amb la insana diferència que, almenys, a la Venus de Milos o a les de Tiziano se’ls hi permetien uns “quilets” (beneïdes caderes “clàssiques”) que a nosaltres no ens estan permesos… . La tirania d’una encara massa optimista talla 40. L’harem occidental que glossava Mernissi. Tot acompanyat de la pulcritud extrema que hem d’esperar de la genitalitat femenina, ni que sigui utilitzant tampons emblanquits amb agressius detergents químics o compreses immaculades que fan que la nostra olor quan tenim la regla sigui la que fan els núvols. Higiene, neteja, puritat… . Potser sí que al final tot es resumirà, a manera d’adagi, en allò de que una dona “l’important és que sigui neta” o en aquell savi consell de “a la dona busca-la prima i neta, que grossa i bruta ja s’hi torna”, on la referència a la neteja confon deliberadament el cos i la casa -com la “Femme-maison” de Louise Bourgeois?

Per què serà, en definitiva, que els anuncis de compreses i de cera depilatòria s’assemblen tant?

(*) Monòlegs de la vagina és el títol d’una obra escrita per la feminista nord-americana Eve Ensler (1996) i que va convertir-se en un moviment reivindicatiu que ha transcendit des de llavors l’àmbit estrictament teatral.

“Es deia Teresa”: aproximació a la veritable història de la bruixa de Biosca

El primer cop que vaig sentir-li parlar de la “causació diabólica” al Manuel Delgado va ser a Granyena, una nit d’estiu a l’interior de l’ermita de la Verge del Camí. Era a propòsit d’una xerrada sobre els templers i la seva fi, calumniats i finalment eliminats en una persecució que té el seu punt culminant en l’execució a la foguera del gran mestre de l’orde Jacques de Molay. L’expressió procedia de Léon Poliakov, que defininia d’aquesta manera la “causació diabòlica” per boca d’Evans-Pritchard, citat al seu torn per Lévi-Strauss a La pensée sauvage (1982):

“Considerada como sistema de filosofía natural, ésta (witchcraft) implica una teoría de las causas: la mala suerte proviene de la brujería, actuando en concierto con las fuerzas naturales. (…) La brujería no es responsable del búfalo, el granero, la enfermedad, pues existen por sí solos, pero lo es de esa particular circunstancia que los pone en una relación destructora con un cierto individuo. El granero se hubiera hundido de todos modos, pero será la brujería la culpable de que caiga en un momento dado, y además cuando un individuo dado descansaba debajo. Entre todas esas causas, la brujería es la única que admite una intervención correctiva, puesto que sólo ella emana de una persona”.

Aquesta qüestió sempre em ve al cap a propòsit de la història de “la bruixa de Biosca” o “l’ultima bruixa” cremada a Catalunya tot just encetada l’època contemporània. Jo vaig descobrir-la no pas per tradició oral a la pròpia vall del Llobregós, sinó a les sales de l’arxiu del Centre excursionista de Catalunya, deu fer cap a vint anys. Hi cercava fotos antigues i estava asseguda al davant de l’antropòloga (sense llavors jo saber-ho) Josefina Roma, que al percatar-se de la geografia que m’ocupava, m’explicà la història de “l’última bruixa” i del calfred que a ella li recorregué l’espinada el dia que va visitar Biosca, que recordava amb “un aspecte inquietant; opresiu…”, com “d’haver-hi passat coses grosses…”. I potser sí que jo mateixa vaig evocar, llavors, que quan hi anava per la Festa Major, de ben petita, i amb les amigues no ens atrevíem a  sortir del perímetre de la plaça per aventurar-nos pels carrerons estrets, que ens semblaven massa foscos.

Va ser l’amic Fermí Manteca, que n’havia estat rector, qui em va fer a mans el text extret del llibre de notes del quin havia estat rector de Biosca entre 1884 i 1889, Mn. Ramon Berengué, localitzat al seu torn per Mn. Xavier Bosch -l’erudit capellà toranès que va fer d’interlocutor al folclorista Valeri Serra i Boldú en la seva recerca de tradicions i rondalles. Reproduïm, doncs, aquest text, publicat íntegrament a  Arxiu de tradicions catalanes (Palma de Mallorca, Olañeta, 1980, vol. VII, p. 59):

“Por los años 1800 había en Biosca una comadrona llamada la Baquiol, mujer anciana, pobre, fea y un poco de mal genio, circunstancias poco favorables a ella. El vulgo ignorante y malicioso la llamaba bruja. Ella recibía muy mal este apodo y se incomodaba… Un día fue la Baquiol a pedir limosna a casa Fornet, y como fuese poca la limosna que recibiera, desagradecida les amenazó diciendo que se acordarían de ella. La muchacha al momento lo contó a su madre. Al cabo de pocos días se puso enfermo el hijo mayor de casa Fornet y murió. Sus desconsolados padres, acordándose de la amenaza que les había hecho la mendiga Baquiol, a ella atribuyeron la muerte prematura de su primogénito. Pasada una temporada, viniendo Baquiol de recoger leña seca del bosque del manso Aubagueta, le salieron al encuentro, la ataron en un roble y le dieron una fuerte paliza. Ella por la noche, forcejeando, se desató, y como pudo vino a Biosca, yéndose a referirlo al reverendo señor párroco Gatuellas, el cual, movido a compasión la tuvo en su… hasta que estuvo perfectamente restablecida. La primera noche que la Baquiol fue a pernoctar en su propia casa, fue asaltada por hombres desconocidos, se la llevaron, la condujeron al pie de la cruz que está cerca la fuente de la ribera donde tenían preparado un montón de leña, y encendida, echaron viva en el fuego a la infeliz mujer. Tres veces fue echada en las llamas; dos se salvó de ellas y la tercera sucumbió y fue reducida a cenizas.

Al día siguiente, teniendo noticia de este horrendo atentado el señor párroco lo denunció al Juzgado. Mientras la justicia perseguía o practicaba las diligencias para descubrir a los autores del crimen, los franceses invadieron España y se suspendió la causa.

En 1814, el reverendo Gatuellas emprendió de nuevo la persecución de los asesinos de la pobre Baquiol, pero todo fué inútil.

Dicen que el reverendo Gatuellas era un hombre rico, sabio y soberano. A propósito de esto … Solsona envió de incógnito a su Vicario general para tomar datos relativos al asesinato de la Baquiol. El Vicario general, que era íntimo amigo del párroco de Biosca, en vez de hospedarse en la casa del cura, se fué al hostal. Cumplido su cometido, se fué a hacer una visita al párroco, y este no quiso admitirle en su casa, porque al llegar no se había dirigido inmediatamente a ella”.

El text ens parla d’una dona sola, lletja, pobra, rondinaire i que a més era llevadora, amb aquell estrany poder d’ajudar a donar vida en un moment de trànsit en el qual “la mort sempre passava per sota el llit”; aquell moment “de dones”, que s’escapava –fins que la medicina “oficial” (o dels homes) va capitalitzar l’acte de parir, posant-lo sota la seva tutela i supervisió.

Però una recerca recent a l’Arxiu Diocesà de Solsona ha posat de manifest que a la versió de Mn. Berengué, explicada vuitanta anys després dels fets i quan ja no devia quedar un sol supervivent coetani d’aquell crim infame, li mancaven detalls importants per atansar-nos a la veritable història de la “bruixa de Biosca”. Així fou com una carta redactada el 19 d’abril de 1865 pel llavors rector Jorge Santander, i dirigida al preveré cardoní Mn. Joan Riba (personatge erudit i àvid col·leccionista, a part de creador de la “Col·lecció Riba” d’objectes fets amb sal –avui al Museu Diocesà i Comarcal de Solsona), ens apropa una mica més al que devia passar. Recollim també la part de la carta que fa referència al que ens ocupa:

“Por hoy le hablaré solamente de la célebre historia de la bruja y del entonces Reverendo Párroco Gatuelles. De todo esto nada se encuentra en el archivo, ni aún la partida de defunción de la llamada bruja. Lo que voy a referirle me lo ha contado un anciano de ochenta y cuatro años sobrino de la misma.

Por los años 1806 vivía en esta villa una mujer vieja, fea y pobre llamada Teresa Guardia; pedía limosna de puerta en puerta y cuando en alguna casa no la socorrían, decía con toda formalidad: “Vos asseguro que me la pagareu”. De aquí provino que todo el mundo la llamara bruja. En una de las casas que había amenazado con sus brujerías enfermó un hombre, que consultando a un brujo le dijo este que la dicha Teresa era la bruja que le hacía padecer.

Los deudos del enfermo trataron de dar una muerte terrible a la tal mujer, atándola al tronco de un árbol fuera de la población, pero por entonces pudo salvar la vida y se refugió en la casa rectoral por algunos días, pero cuando parecía que había pasado el peligro, le aconsejó el párroco que volviera a su casa sin ningún temor. Pero los deudos del enfermo, en unión con unos cuantos jóvenes de los más descamisados de la población, prepararon una noche un gran montón de leña en el punto llamado la Font de Baix. Van a casa de la bruja, se escapa esta por el tejado, pero el dueño de la casa en que había ido a refugiarse, tan bárbaro como los demás, la entrega vilmente a sus enemigos, quienes para que no grite, le atan fuertemente la boca con un pañuelo, la arrastran fuera de la población en el lugar precitado, la atan sobre la leña y pegan fuego al montón. Con el fuego se rompen las ataduras y se escapa hasta tres veces, pero siempre es echada de nuevo al fuego por aquellos tigres y por último pierde las fuerzas y queda consumida por las llamas.

La autoridad no se cuidó de dar parte del hecho y los criminales quedaron impunes. Por entonces sobrevino la guerra de la Independencia y nadie pensó en tal cosa.

Parece imposible que esto sucediera en unos tiempos en que los ancianos nos lo pintan todo de color de rosa, pero es una triste verdad.

El año catorce se trató de procesar a los criminales y con este motivo hubo fuertes reyertas entre el párroco y el alcalde en una de las cuales el alcalde recibió del párroco un fuerte bofetón, se acudió a la autoridad superior, se dejó lo de la bruja y se procedió contra el párroco.

La autoridad eclesiástica le mandó comparecer a Solsona a lo que se negó; se le fue a buscar con fuerza armada y cuando con violencia lo sacaron de la casa rectoral, se puso a gritar: “Feligreses míos ayudadme”. A estas voces acudió el pueblo amotinado y sin respetar al alcalde ni a la fuerza armada se apoderaron de él y le volvieron a su casa; se previene con unos cuantos hombres armados dispuestos a hacer fuego a cualquiera que se le presente, pero por último tuvo que ceder y fue conducido preso a Solsona y después fue trasladado a Barcelona, donde murió.

Este párroco se llamaba Antonio Gatuelles, tan distinguido por su talento como por su genio extravagante. Este fue el que edificó la magnífica casa rectoral que ahora existe, que es de las mejores del obispado”.

Si comparem les dues narracions, veiem que aquesta darrera és molt més precisa tant alhora d’explicar amb més detall els fets, com de posar dates (1806), noms i cognoms als protagonistes –malgrat el relat publicat a l’obra de Valeri Serra especificava alguns noms com el de la casa de la “víctima” (casa Fornet) o el mas (Aubagueta) vora el qual la van lligar a un arbre la primera vegada. En el segon relat, però –i que cronològicament és més primerenc i compta encara amb testimonis directes de l’època- el malnom de “La Baquiol” (que jo sempre havia pensat que es podia correspondre amb el cognom “Lavaquiol”, no pas estrany a la zona) és substituït aquí pel de Teresa Guàrdia, amb l’accent en el fet que qui explica la història al capellà Santander sembla ser un nebot de la pròpia “bruixa”.

El que no apareix en el segon relat és la seva condició de llevadora. Podia ser que en la narració més tardana, aquesta hagués estat una característica “afegida”, pel simple fet que sovint, les considerades “bruixes” ho eren, de llevadores? Sí, en canvi, que es mantenen els estereotips de “vella, lletja, pobra…”, ingredients tots ells que, units a la primordial condició de “dona”, ja formaven la combinació idònia per a crear l’estigma. Una diferència interessant entre els dos relats és la sort de la suposada víctima. En el relat més tardà, l’hereu de casa Fornet emmalalteix i mor, mentre al relat més primerenc només es parla d’un home que “va emmalaltir”, però que ell mateix va consultar a un “bruixot”, que li va confirmar que la causant de la seva desgràcia era “la bruixa”.

Podria ser, també, si seguim l’estereotip de la “bruixa llevadora”, que la suposada mort de la víctima sigui la conseqüència més lógica del malefici, de manera que el relat tardà, estrafet ja a partir de vaguetats, en realitat construeix la versió més “coherent” amb l’imaginari vinculat a la bruixeria.

La narració explicada pel nebot de Teresa, però, tampoc té desperdici quan es posa de manifest que la víctima de “bruixeria” (que sempre és un home), davant la seva malaltia consulta un home-bruixot, que culpabilitza del seu estat a la dona-bruixa.

Finalment, en l’altre vèrtex del triangle format per la “bruixa” i “l’embruixat i agressors” hi hauria la figura del capellà, que en ambdós casos se’ns descriu com un home erudit (per bé que extravagant), que auxilia en primera instància a Teresa i en denuncia l’assassinat, però que acaba essent ell l’empresonat per una simple agressió a l’autoritat que representa l’alcalde. En qualsevol cas, podem dir que seria una lluita de poder “masculina” la que acabaria  desplaçant “l’assumpte” de la bruixa, que acabaria oblidat i distorsionat entre les vicissituds del segle.

En definitiva, la desgraciada història de la bruixa de Biosca evidencia el que Gerard Horta ens recorda a propòsit del fet que “la història del món occidental ha estat en gran manera una història de les persecucions de minories etiquetades com a abjectes, la supressió de les quals es percep en un moment determinat com a urgent amb vista a salvar la societat”. El cas és que les dones no ho som pas, de “minoria”, però sovint som percebudes com a tal, i sobretot ho són les que no encaixen dins el confort de l’ordre establert, les que la seva manera de viure de ser ja és percebuda com una subversió d’aquest ordre. Perquè ja sabem que una dona com cal no pot tenir les mateixes característiques de la bruixa: ni pot ser lletja, ni pobra, ni vella, ni rondinaire (i menys encara saber –com les antigues llevadores- coses que els homes no saben…).

Dos-cents deu anys són quatre dies si parlem d’història. La superba rectoria feta construir pel rector Gatuelles senyoreja encara (reconvertida en un establiment de turisme rural) el perfil de la població. Fa molt temps que no hi entro, a Biosca -i “veïns” com som-, però si un dia passo per la Font de Baix, tindré un pensament per la Teresa Guàrdia. La dissortada “bruixa de Biosca”… .

El Duc i jo

“Barrabás llegó a la familia por vía marítima” comença La casa de los espíritus d’Isabel Allende, referint-se a un gos d’una estranya raça que no parava mai de crèixer. El Duc no va arribar pas amb vaixell, però sí que vaig trobar-lo a casa, com un peluix sobre el sofà de la cuina, un cap de setmana tornant de Barcelona. Me’l vaig mirar de reüll; els gossos no em féien ni mica de gràcia -els tombs que de petita havia arribat a donar per no trobar-me’n cap de cara quan anava a comprar a la plaça! I de sobte, un “intrús” petaner, amb poques setmanes de vida, campava temerós per la cuina, seguint a la meva mare a tot arreu. El meu pare l’havia dut de Tornabous, per tal que fos un gos més dels que, com el vell Tac, fes vida a la part posterior del jardí de casa, entre la zona de l’hort i el cobert -i d’aquells als quals, malgrat ser “de casa”, jo no feia ni el més mínim cas… .

Però el Duc va resultar ser massa petit per dormir fora, i la pietat de la meva mare –refractària, d’entrada, a tenir gossos a dins de casa- va fer que ja es quedés a dormir a dins per sempre. De vegades penso que n’hauríem de tenir més, de pietat a la vida. Que tenir només una mica de compassió ens la pot canviar i tot, la vida… . Dormia en una caixeta petita de fruita, on hi tenia un platet de menjar i les seves joguines: un nus de roba blanca i una “hombrera”. Li agradava especialment una tovallola vermella, que agafava amb la boca i que subjectava, ferotge, quan jugàvem a fer veure que li preníem.

En aquells temps jo devia començar tot just la tesi doctoral, i em passava temporades al poble, bé treballant llavors al Museu de Cervera, bé començant a anar pels arxius. Després de llargues jornades escrivint, un dels millors moments de la rutina diària era sortir (gairebé al fil de la mitjanit) a passeig amb el meu pare i el Duc. Caminar pel poble desert, enfilar les carrers més costeruts en silenci i veure, des del camí del castell, les llumetes dels pobles propers. Em vaig anar acostumant a la presència del “Duquet” –tanta por que m’havien fet sempre els gossos!- i no em feia res acariciar-lo, ben al contrari i ni tan sols ja em molestaven aquells ullals com de dents “de llet”, afilats com un ganxo. Si flexionaves els genolls i hi picaves les mans, venia i d’un salt et pujava als braços. M’acompanyava a llençar la brossa i en les meves caminades a la tarda, pels voltants del poble. Potser tot plegat només eren foteses i petites coses, però que sempre t’arrencaven una rialla i et feien sentir l’escalf d’aquella tendresa tan necessària, que més sovint del que ens pensem ens ajuda a viure.

Encara recordo la primera setmana que vaig marxar de Sanaüja des que el Duc hi havia arribat. Acostumat a veure’m cada dia i qui sap si estranyat per la meva “desaparició” sobtada, la tarda que tornava a peu des del cotxe de línia, pel camí del convent, em va reconèixer de lluny. I mentre mon pare pensava que el gos, esperitat, havia sortit a empaitar un gat, el Duc em va venir a rebre de manera tan alegre i efusiva, com si fes un any que no m’hagués vist. I a mi sempre m’ha emocionat recordar-ho.

Després va arribar el “Noi” des de la gossera de Cervera. Un gos gran, noble i de bellíssima estampa, que s’hauria pogut menjar al Duc d’una queixalada si hagués volgut, però que sempre va entendre que l’altre havia arribat primer, i respectava aquesta mena de “jerarquia canina” escrupolosament. Tenien les seves bregues i alguna enrabiada, però eren grans companys que el primer que feien de bon matí –quan els meus pares treien el Duc a fora- era una cursa fins al capdamunt de la pujada fins a tocar la reixa. El Noi va marxar prematurament i el Duc el va trobar molt a faltar –sobretot quan sortia al matí i el seu amic no l’estava esperant per la cursa diària-, de manera que ni l’Estrella, bonassa com ella sola, mai va poder omplir el buit que havia deixat el seu amic de l’ànima. Però ara cap al final, gairebé cec i ben sord com estava, tenir a prop l’Estrella li donava seguretat. Potser una mica com les persones, que amb l’edat anem perdent prejudicis i necessitem el suport dels altres.

El Duc, sempre delicat de salut, petit i fràgil, va sobreviure a nombrosos “enemics” –com aquell esperit que “rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”, que deia Francesc Pujols. Gossos més grans i ferotges que l’havien enganxat amb mala gaita, mossegat i fet anar, més d’una vegada, a revolcons per terra. Però els altres gossos anaven passant avall i el Duquet resistia, i així fins als 17 anys, com un campió que els havia guanyat a tots.

Fa ben just un parell d’estius que vaig redescobrir aquell Platero y yo de Juan Ramón Jiménez, entre els llibres de text de la nostra infantesa. Vaig trobar-hi no pas un llibre per nens, sinó tota una lliçó d’humanitat pels grans. I altre cop la tendresa: “Només la bellesa ens pot salvar”? La bellesa de la tendresa, en qualsevol cas:

 “Como hemos venido a la capital, he querido que Platero vea El Vergel… Llegamos despacito, verja abajo, en la grata sombra de las acacias y de los plátanos, que están cargados todavía. El paso de Platero resuena en las grandes losas que abrillanta el riego, azules de cielo a trechos, y a trechos blancas de flor caída, que, con el agua, exhala un vago aroma dulce y fino.

(…)

Ya en la puerta, y cuando voy a entrar en El Vergel, me dice el hombre azul que lo guarda con su caña amarilla y su gran reloj de plata:

—Er burro no pué’entrá, zeñó.

—¿El burro? ¿Qué burro?— le digo yo, mirando más allá de Platero, olvidado, naturalmente, de su forma animal.

—¡Qué burro ha de zé, zeñó; qué burro ha de zéee…!

Entonces, ya en la realidad, como Platero no puede entrar por ser burro, yo, por ser hombre, no quiero entrar, y me voy de nuevo con él, verja arriba, acariciándolo y hablándole de otra cosa…”.

Ara el Duc reposarà sempre al jardí de casa. Perquè ell ja era de casa. Benaurada animeta, com tantes altres, que donen tant a canvi de tan poca cosa i ens posen davant el mirall de la nostra humana imperfecció. Potser més que un cel dels homes, qualsevol idea d’un paradís en el més enllà hauria de pertànyer només a les criatures que entenen el significat de l’amor incondicional. La majoria dels humans no en som dignes.

Rubinades

Els qui tenim algun tipus de vincle amb l’Urgell, de sempre hem sentit a parlar de la “Rubinada de Santa Tecla”, que s’esdevingué la nit del 22 al 23 de setembre de 1874 i que en realitat també va afectar les comarques del Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà i les Garrigues. La memòria d’aquest aiguat extraordinari no es troba només als documents i cròniques de l’època, sinó que tot tipus de senyals, discretes però prou visibles al caminant observador, es manifesten en forma de plaques o marques que recorden que “l’aigua va arribar fins aquí”. Fins i tot a Tàrrega, aquest proppassat setembre l’associació cultural Guixanet va convertir la memòria de la rubinada de Santa Tecla en un espectacle adreçat a fer conèixer la història a la mainada. S’hi posava de relleu la figura d’un tal “Cacauero”, sobrenom d’un veí que va salvar 45 persones de morir ofegades i en una mena de joc o de conte, els nens i nenes targarins d’avui havien d’aconseguir fer fora la rubinada –convertida en un personatge malvat que vivia en una cova- del casc antic.

Qui ho hauria de dir, que tot just un mes i mig més tard les nostres comarques, de rius migrats i secaners, viurien una altra rubinada històrica –i malauradament, en el cas d’Agramunt, luctuosa i tot… . Ondara, Sió i Llobregós baixaven amb una virulència extraordinària; mai s’havia vist a Sanaüja l’aigua en un nivel tan alt, que deixava ben poc espai a la part superior de les grans arcades del pont romànic. El cas és, doncs, que jo vaig voler batejar la riuada com a “Rubinada de les Ànimes”, donat que aquesta es produí la nit del 2 de novembre –una mica abans de mitja nit. La Virgínia Costafreda em precisava, però, que a Agramunt la rubinada havia arribat ja de matinada, per la qual cosa llavors ja érem a 3 de novembre, dia de Sant Ermengol.

En qualsevol cas, sigui de les Ànimes o de Sant Ermengol, l’efemèride va recordar-me dos aspectes vinculats amb sengles onomàstiques. Pensem que Sant Ermengol va morir el mateix 3 de novembre de l’any 1035, en una visita d’obres al Pont de Bar. El relat fet llegenda explica com el cos del bisbe sant hauria estat arrossegat per l’aigua cap a la Seu d’Urgell, on les campanes de la catedral s’haurien posat  a tocar soles al seu pas. Algunes variants de la llegenda asseguren, però, que el bisbe no s’hauria pas aturat a la Seu, sinó que el seu cos hauria seguit fins a Organyà o Peramola.

D’altra banda, tot l’imaginari vinculat al dia de les Ànimes del Purgatori em va fer pensar en un dels tan magnífics contes de Jesús Moncada, que té la mort –i l’aigua, lo riu omnipresent- com a protagonista. Es tracta de “La riada”, un dels contes apareguts a Històries de la mà esquerra, recull publicat l’any 1981. S’hi explica una riuada que va inundar els carrers de Mequinensa, entrant fins i tot als baixos de les cases. A cal Dalmau tenien l’avi difunt a l’entrada, com era habitual als velatoris de poble, quan els tanatoris no existien i la gent moria a casa. I això és que tot d’una, la implacable avinguda del riu irromp sense miraments a l’entrada d’aquella casa, emduent-se el taüt –amb el difunt a dins-, que començaria a partir d’aquell moment tot un periple que el duria fins al delta. El relat de Moncada és impagable, i ens dibuixa una mort sorneguera, que per bé que rarament és desitjada, s’imposa amb inexorable naturalitat, de manera que ens arrenca un somriure i tot:

“Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l’oncle Dalmau, que guaitaven la riada des del balcó del segon pis: «El iaio se’n va! El iaio se’n va! Adéu-siau!». Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n’anava. L’aigua, en regolfar a l’entrada, havia tret el taüt al carrer i se l’enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de l’alcova i començà a exclamar, desesperada: «¿On vas, Dalmau? Mira que pots prendre mal! Torna! Dalmau, no te’n vagis! ¿On estaràs millor que aquí?» –Tot allò va ser de cosco! –digué, al cap d’una estona, el cafeter.

–I tant!

–A Riba-roja, el van veure passar al migdia.

–I a Tortosa, al tardet.

–Diuen que allí va ser la rehòstia.

–Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d’allò més fina i el va esquivar.

–Vell dels collons! –exclamà Josep Terrer–. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça de navegar.”

Avui fa una setmana de la rubinada -de les Ànimes o de Sant Ermengol-, però pel que fa a la vida política del nostre país, ara tan sols se sent, llunyana, la remor del riu… La rubinada encara ha d’arribar.

Somni d’una nit d’estiu

A la Sanaüja de la meva infantesa no hi havia “cine” i el que teníem més a prop era el de Ponts. Que ens hi portessin era un aconteixement, fos a veure les aventures gal·làctiques dels Jedi, les d’Indiana Jones o tots els “Karate Kid”. I mentrestant, a casa, la meva relació amb el cinema es limitava a l’expectativa de si la peli de la nit seria amb o sense “rombos”-les d’un me les deixaven veure; les de dos, no… .

Anar a estudiar a Barcelona va ser tota una altra cosa: la Barcelona dels primers anys fou l’impacte de “Pulp Fiction” i el ball frenètic d’Uma Thurman en solitari, que mirava d’imitar quan ningú em podia veure. El somriure còmplice de Harvey Keitel a “Smoke” i les sessions a la Filmoteca: revisitar els clàssics del cine mut amb l’acompanyament del piano i veure Joan Brossa a la butaca. La “meva” Filmoteca és una nit de divendres d’hivern, on m’hi havia citat per veure “La Strada”, però la meva “cita” havia quedat retingut a l’aeroport de Frankfurt, a causa del mal temps. Vaig veure sola un dels millors Fellini i vaig tornar cap a casa, consirosa i entotsolada, caminant a poc a poc com si jo mateixa fos una d’aquelles dones tretes d’un quadre de Hopper i de les pel·lícules de Douglas Sirk.

Barcelona i el cinema eren les classes a la facultat, on Miquel Porter, mestre com cap altre, ens parlava d’Eisenstein i de la importància dels crits de Fay Wray i el rugit de King Kong en les beceroles del cinema sonor, o que la melodia que xiulava l’assassí de “’M’ : el vampir de Düsseldorf” era “Peer Gynt” de Grieg. Vaig xalar amb “El cabinet del Dr. Caligari” i amb l’Anna Casanovas vam aprendre a gaudir dels “remakes”, com aquell llavors recentíssim “Dràcula” de Coppola que homenatjava els jocs d’ombres de Murnau i l’elegància de Christopher Lee.

Més tard va arribar el “Verdi” –tot i que jo mai vaig ser una “noia Verdi”- i el Meliès, que llavors tenia ben a prop de casa. Temps d’incerteses i de sessions intempestives –les “matinée” que glossava García Márquez, que carregaven sempre un cert sentiment de culpa i furtivitat, quan en el fons sabies que “hauries d’estar fent una altra cosa”. El “cine” com a refugi i com a evasió de la realitat, que diría el tòpic. Però el cas és que, en el fons, jo no penso pas que el cinema sigui merament “evasiu”, perquè en la concentració extrema davant una pantalla gran i una sala a les fosques, la nostra ànima no està solsament exposada als estímuls que connecten amb les nostres emocions, superficials o no, sinó que hi ha pel·lícules (bones o dolentes) que tenen el do de confrontarnos amb el nostre jo més profund, amb aquell desert interior que, com deia un savi, “és el contrari a la discoteca, on la gent no parla perquè no se sent”.

Fa tot just una semana que fugia de la calor anant al cinema. Ara, el meu “cine” d’habitud és el Catalunya, de Terrassa, que vindria a ser una mica el “Verdi” egarenc però sense versions originals. M’agrada anar al Catalunya, sobretot a la sala de baix. Una sala grandiosa, de les “d’abans”, amb un punt de decadencia art-decó  i que a tot estirar acull unes deu o quinze  animetes a les projeccions habituals. A mi no m’agrada pensar que els que hi anem som uns esnobs o “els últims de Filipines”, sinó que som uns “resistents”. Practiquem aquella “resistència íntima” que defensa el JM Esquirol i que és en sí mateixa tota una declaració de principis contra l’aclaparament de l’excessiva immediatesa i volubilitat.

L’última lliçó de Miquel Porter a la facultat, abans de jubilar-se, havia estat: “Sigueu subversius!”. La subversió i la resistència com a maneres d’enfrontar-se a un món hostil, al canibalisme del sistema i al buit de les incerteses. Resistir i revoltar-se, si cal amb un somriure i tot.

És en aquestes coses que pensava tornant dissabte passat de la cloenda de “Lo Cercacurts”, el festival de curtmetratges que fa nou anys que se celebra a Montornès de Segarra, un poble orgullosament aturonat al fons de la vall del Cercavins i un indret d’una força extraordinària, que s’enfila cap als Comalats i veïneja amb la Vall del Corb. Que unes poques persones facin realitat un projecte tan atractiu i agosarat com “Lo Cercacurts” és creure en un tipus de revolta necessària per fer del món un lloc més agradable, però també és creure en el territori. I això també és una forma d’amor. A la terra, la gent, el paisatge i la certesa que els somnis mai s’han d’abaratir.

Sempre dic que sortir del cinema després d’una bona pel·lícula et produeix aquella sensació de que el món continua girant, però tu t’has pogut permetre el luxe d’aturar-lo una estona. Dissabte a la nit, a Montornés, també el temps es va aturar d’alguna manera, potser embadalit per la bellesa del paisatge a l’hora del crepuscle o per la complicitat de les històries que s’anaven desgranant.

-“A la Segarra passen coses extraordinàries…”, pensava. I “Lo Cercacurts” n’és un exemple ben remarcable. Potser perquè el cinema té màgia, sí, però també perquè la màgia està en fer que les coses extraordinàries s’esdevinguin i es facin possibles. Nits de juliol a la Segarra. El somni d’una nit d’estiu… .

 

(Fotografies: Montserrat Fornells)

 

L’estiu que torna (a la Font de Biscarri…)

Aquesta nit -la més curta- fa quatre anys que vaig començar a anar a la font. M’agrada recordar-ho i acomplir el ritus d’escriure’n una entrada “commemorativa”. Si en deu estar, la font, d’embardissada, que darrerament no m’hi passejo gaire… . A veure quin dia m’hi arribo per netejar una mica l’herbassar i que es torni a veure el pedrís, tan bonic, que forma aquella peixera natural que tants pocs coneixen.

De vegades penso que potser ens fem grans, ens interessen d’altres coses i ens en cansem d’unes altres, però després penso que no és pas això. Tenim èpoques, és ben cert, però m’abelleix comprovar que per anys que passin, sota el canyís i l’herbassar sempre acaba sortint aquella bellesa de la pedra intacta.

Aquest solstici ha tingut gust de dinars al riu i vermuts de poble,  so de tractor, “cossetxadora” i olor de rostoll; els crits llunyans dels nens a la piscina i les granotes a la bassa, del grill entre l’herba seca i la por de trepitjar la serp. Deia un amic que “els quaranta són temps de promeses”. L’estiu sempre és temps de promeses. Aquella rauxa dels temps d’estrena, aquell voler córrer a les nits pels carrers deserts. Ha arribat, novament, el temps de creure en els prodigis; temps d’embriagar-se d’olor de nit. De veure gegants fets de bales de palla, de besar-se als portals (petons amb regust de goma cremada…).

Tornarem a la font i hi plantarem la tenda. Ballarem a les fosques i sentirem, llunyans, els gossos. Resseguirem constel·lacions amb la mirada i encalçarem somnis en el resplandor intuït dels focs d’artifici de les festes majors veïnes. Aquella emoció de cada estiu que comença. La nostra petitesa i la vida que, com cada estiu, esclata… .