Paisatge interior (I)

Fa uns dies vaig ensopegar amb una divertida “lletania del turista” que signava Sergi Pàmies a La Vanguardia, que em va fer somriure per directa, prosaica i al mateix temps per ben certa i afinada. Perquè una part gens menyspreable dels mortals occidentals (o no) a l’agost ens dediquem a fer el turista. I perquè la gent que viatja de veritat, no acostuma a fer-ho a l’agost, no tria els hotels a través del booking o del tripadvisor i no compra els bitllets amb l’atrápalo o l’edreams.

Com a turista amb pretensions que sempre he estat, fa alguns anys vaig llegir-me un llibre que ara trobo bastant absurd i que es diu El arte de viajar (Taurus, 2002), d’Alain de Botton. Aquest filòsof suís –mediàtic, però no a l’estil de Zizek, sinó més aviat en “plan” pedagògic, que no exposa les seves pròpies teories sinó que mira d’explicar-nos quina utilitat pot tenir la filosofia en les nostres vides-, es va començar a fer famós amb El consol de la filosofia i d’altres llibres com Obsessió per l’estatus (aquest força interessant), arribant a tenir un predicament acceptable i superior a l’infumable Más Platón y menos Prozac de Lou Marinoff.

Consagrat com una mena de guru de la filosofia pràctica, Botton ens donava les claus per viatjar de forma profitosa i intel·ligent, argumentant que viatjar precisa d’un ensinistrament propi del que pretén embarcar-se en qualsevol altra activitat artística i intel·lectual. S’ha de prescindir de les guies de viatge dels llocs que volem visitar, s’han de fer dibuixos en lloc de fotografies, etc. Lo dels dibuixos és una crueltat per a qui no posseeix dots de “vedutista” venecià, per la qual cosa l’individu pot tornar del viatge en qüestió amb una crisi d’ansietat i afegint una altra frustració a la llista. En canvi, prescindir de les guies i optar per textos literaris que parlin del lloc en qüestió o en el seu defecte, per “guies” de les d’abans, escrites per autors com Goethe, Stendhal o Wordsworth és més plausible que no pas passar-se els dies fent dibuixets –amb l’excepció d’alguns amics artistes que dibuixen com els àngels i són capaços de convertir les impressions d’uns quants dies en una obra d’art amb la que cap àlbum dels senyors de Hoffmann o de Fotoprix hi podrà mai competir.

Com a turista amb pretensions ho he fet, això d’optar per lectures “amb bona reputació” –i no pas perquè ho digués el tal de Botton, sinó per iniciativa pròpia i per romanticisme, que a mi també m’agradaria fer el “Grand tour of the Continent” sense presses, deixant-me retratar per pintors mediocres com Tischbein, amb un tros de capitell corinti trencat a la vora i observant malenconiosament l’Appia antica i el mausoleu de Cecilia Metel·la. Però en realitat no sé si m’agradaria tornar a l’època de les diligències i sense penicil·lina.

Un altre teòric contemporani del viatge és l’inefable Michel Onfray –capaç d’enervar qualsevol amb el seu ego catòdic-, que a Théorie du voyage es pregunta el viatge “veritable” encara existeix: el dels pastors transhumants, els descobridors i aventurers, l’emoció de trobar un Dr. Livingstone després d’una llarga travessia… . Conclou que el viatge ha estat reemplaçat per la nostra set compulsiva de saber i conèixer –no en el sentit pròpiament “epistemològic”, sinó només per poder dir que “hi hem estat”-, conjugada amb el mateix afany compulsivament consumista: els viatges es “compren”, a l’agència o per Internet, on no podem fer cap reserva sense tenir memoritzat el número de la nostra tarja de crèdit. És el turisme “low cost” i el que ell anomena el seu “fals germà bessó”: el turisme verd, solidari o sostenible, com li vulguem dir (i que no deixaria de ser una moda –turisme amb més bona o més mala consciència).

I si dic que penso que tant el llibre d’Alain de Botton com el del pedant filòsof d’Argentan em semblen estèrils és perquè crec que tampoc ens aporten res essencial que hagi de modificar substancialment la forma que donem als nostres viatges de fireta – “Je ne prétends pas dire ce que sont les choses, je raconte la sensation qu’elles me firent », que deia Stendhal-, , tret de la il·lusió de fer veure que fem de “viatgers” en lloc de turistes. O potser això ho dic només per aquella ràbia que em feia el Miki Moto amb el programa d’”Afers exteriors”? O és la ràbia que fa un tio com l’Onfray, que se les dóna de pagès normand però que a cada moment ens ha de fer saber que en realitat ha voltat per tot el món mundial?

Res, que potser en definitiva no caldria deixar constància a cada moment del molt que ens “traslladem” d’una geografia a una altra si fóssim capaços d’aplicar una mirada més intensa i apassionada al nostre entorn més immediat. És el que va fer Xavier de Maistre per allà l’any 1790, quan va emprendre un singular viatge per la seva pròpia habitació (és el que té haver-hi de romandre reclòs durant 42 dies), que va publicar quatre anys més tard amb el títol Voyage autour de ma chambre (1794), que ja convidava a veure amb ulls renovats allò que ens resulta més quotidià però que no pas per això ha de deixar de ser fascinant.

I cap aquí va el títol de la meva entrada d’avui: “Paisaje interior” era el nom de l’exposició de Las Edades del Hombre, que es va dur a terme a Sòria durant el 2009. El títol evocava la pròpia geografia soriana, cantada pel seu paisatge (Machado, Gerardo Diego…) i perquè és un paisatge que convida a la introspecció (una mica com la Segarra). Però el títol també evocava –inevitablement, donada la idiosincràsia de l’exposició- una certa espiritualitat, al mateix temps que pretenia ser un contrapunt a la contemporaneïtat, marcada per la pressa i poc donada a aturar-se, al silenci i a la reflexió.

No obstant això, tots hem experimentat alguna vegada aquella estranya i irresistible excitació de la que parla Michel Onfray davant les pàgines d’un atlas obert. I jo no sóc prou íntegra per a conformar-me amb la meva habitació com de Maistre, i me’n vaig a fer el turista amb aspiracions de Goethe, a fer una altra porció d’Italinaische Reische, però com que no sé alemany (Auch ich in Arkadien), sempre cridaré amb la mateixa excitació allò de “a Itàlia! A Itàlia! París serà la meva escola, Roma la meva universitat. Perquè de fet és una universitat per a qui l’ha contemplada completament”.

Aquest cop no vaig a la “meva” Roma idolatrada, que vaig conèixer primer gràcies a la mítica pel·lícula de Fellini, que em proporcionà un imaginari definitiu sobre la ciutat, que mai m’ha abandonat sempre que hi he anat i que la realitat mai ha pogut superar. És per això que la “Roma” de Fellini em va fer plantejar, ja fa molts anys, aquesta necessitat absurda “d’anar” a tot arreu, perquè amb aquesta pel·lícula n’hi ha prou per conèixer Roma (i per conèixer-la millor del que ho fa un turista). És el que m’explicava també una senyora entranyable, avui tristament traspassada, quan em deia que ella mai havia volgut anar a Egipte –malgrat tenia totes les possibilitats materials de fer-ho i el seu marit i el seu fill hi havien anat un parell de cops-, perquè sabia del cert que la realitat no podia estar mai a l’alçada de les seves expectatives.

És per això que tant hi fa, a quina riba del Mediterrani em trobi. Provaré de mirar un xic cada dia –per una secreta espitllera- el paisatge interior que portem arreu, i no pensaré en grans viatges i epopeies, sinó que em conformaré tan sols en fer una mica d’allò que en diem “vacances” i que tampoc s’escau massa amb la mística dels “autèntics” viatgers.

 

Però tornant de vacances espero -com sempre- iniciar una nova etapa, en la que no m’apuntaré al gimnàs, ni aniré a classes d’anglès i, sobretot sobretot, miraré de fer els “posts” una mica més curts. Això s’esdevindrà un dia encara incert del mes de setembre, imprecís i imprevisible, com la Font de Biscarri…

Read Full Post »

“Reality bites” (o de la solitud i el silenci)

No he posat la bandera de Noruega amb el crespó negre al meu facebook. No per a res, que sempre saben greu, les desgràcies. I no és que una desgràcia com aquesta, a la vila del pingüí, al país salmó dels fiords i del sol de mitjanit, hagi de saber més greu, però sí que sembla d’entrada menys “aprehensible” en un oasi de persones tan civilitzades, on ni la policia porta pistola. I és que en un lloc on mai passa res, un crim com aquest sembla més brutal que en un institut de Columbine o que en una escola d’Ossètia del Nord. Més aviat esdevé un sòrdid “Fargo” sense sentit.

Però que potser no en moren moltes més, de persones, cada dia i en altres latituds? És clar que no faig cap descoberta si dic que sempre ens preocupen més “els nostres”, de morts, que no pas “els altres” –sempre que considerem que els descendents dels víkings siguin “els nostres”, és clar… . Però gairebé sempre són “els altres” els que pateixen guerres i desplaçaments de forma endèmica, i els que també –com si es tractés d’una llei natural i irrefutable- s’estan morint davant dels nassos del món, allà on en diuen –com si fos “El país de Nunca Jamás”- la “banya d’Àfrica” (“el cuerno”, en castellà, de manera que ja ens podem imaginar on ens envien si algú ens envia “al cuerno”, no?).

Però recordo les paraules de Gillo Dorfles, quan explicava que en part, si ens hem tornat tant insensibles al sempitern problema de la fam a l’anomenat “tercer món”, és perquè hem acabat interioritzant que aquells “negrets de l’Àfrica” no tan sols no són “els nostres”, sinó que ni tan sols són humans. Sona molt fort, però crec que en el fons és així com ho hem assumit, que són d’una altra “espècie”, aquells negrets… I no ens confonguéssim pas, com deia l’antre dia un tertulià radiofònic; Keita i Abidal no són negres: són jugadors de futbol! I així ens envilim poc a poc, sentint-nos fins i tot incòmodes amb la proximitat d’algú altre a l’ascensor, quan després, darrera la porta i en la seguretat de casa nostra, ens sentim protegits i sols. I és la solitud definitiva i inapel•lable de les neveres de l’Antonio López, dels seus lavabos de rajoles brutes i de les seves vistes nocturnes de Chamartín des d’una finestra amb persiana enrotllable. Deia l’Espriu solitari: “Darrera aquesta porta visc, però no sé si en puc dir vida”… .

 Surto del museu Thyssen, de veure l’Antonio López. A mi no m’agrada gens comprar: ni roba, ni sabates, ni gairebé res. Sí que l’únic tipus d’establiment comercial d’on costa déu i ajuda que me’n treguin són les llibreries, grans espais de llibertat autèntica que resava el poeta sanaüjenc, on perdo sovint la noció del temps i m’hi sento especialment còmoda –sempre que sigui una d’aquelles llibreries de “triar i remenar”. Però hi ha una altra cosa que sí que m’agrada a efectes comercials, i és el marxandatge dels museus. No pas de tots, és clar. Però sí que hi ha algunes botigues de museus que –a part de ser sovint també magnífiques llibreries-, m’enamoren irremissiblement fins al punt de fer-me gastar petites “fortunes” en objectes inútils, que ni tan sols en el moment de comprar-los he pensat que utilitzaré. Per què hauria de voler, sinó -jo que no em maquillo mai- un mirallet amb la jove llegint de Gustav Adolph Henning? O per què hauria de voler un “vano” o ventall amb esbossos “goyescos”? I un moneder amb la dama jove de Hans Baldung Grien? I un estoig d’ulleres (per quines ulleres?) amb gamusa de la Giovanna Tornabuoni de Domenicho Ghirlandaio?

Però serien sobretot els imants de nevera, els que em perden: des de tot tipus de bodegons i “floreros” del Prado fins a “vedute” venecianes. Però l’altre dia vaig trobar, al Thyssen, dos imants que em van tornar boja de contenta i que no veig el moment que llueixin, tornant de vacances, a la nevera de Terrassa (perquè ha de ser una nevera més “urbana”, que em permeti escenificar el sospir existencial dels interiors de l’Antonio López, emmig d’una ciutat industrial i …Res, que estic de “guasa”! ). Es tractava de dues dones d’Edward Hopper, un dels meus pintors preferits de l’Amèrica dels anys vint (i trenta, quaranta i cinquanta, de fet, ja que mor l’any 1967).

 

Les de Hopper són dones soles. Amb una presència increïble i torbadora, com figures “vermeerianes” no pas en els interiors de Delft, sinó en cafès nocturns, en la penombra d’un cinema o en la fredor d’una habitació d’hotel. Són dones tot just d’abans que els beatniks es llencessin “a la carretera”, però tot en la pintura de Hooper té un to crepuscular, de “sensesortida” i d’ocàs del “somni americà”. Sensació que també trasllada als paisatges rurals, on els seus personatges pateixen el mateix mal dels seus personatges urbans. Podrien ser els personatges de Winesburg, Ohio, de Sherwood Anderson –malgrat l’edició catalana del llibre la van il•lustrar amb l’”American gothic” de Grant Wood. Però fonamentalment, les dones de Hopper són dones urbanes i soles,  i prou que haurien pogut inspirar algun dels contes de What we talk about when we talk about love, de Raymond Carver (reeditada tot just ara fa dos anys en la seva versió complerta, sota el nom de Beginners). Perquè els “principiants” de Carver estan sols, sigui a Detroit, a Chicago o a Minnesota. La solitud inapel•lable d’horitzonts infinits i de deserts interiors de l’ànima, com la carretera que tira cap a Denver o com la calma quieta i trista de les platges de Nova Anglaterra… .

L’obra de Hopper que ténen al Thyssen –i per la qual em faria lladra d’obres d’art- és la Hotel Room, on una dona a mig vestir (o a mig despullar) seu absorta amb el que sembla un llibre a les mans –serà una de les bíblies que sempre trobem als calaixos dels hotels americans?-, però també podria ser una carta de l’home que potser l’ha deixada (o que ella vol deixar) o potser només un tros de paper que resumeix la vida que ella ha deixat enrere. No sabem res d’aquesta dona: ni d’on ve ni cap a on va, però el punt àlgid de la seva existència es concentra en aquell precís instant en aquella habitació precisa, de mobiliari reduït a la mínima expressió impersonal dels hotels de carretera, amb les maletes per fer o per desfer, potser com la pròpia vida.

M’agraden les dones de Hopper, que no esperen que un home vingui a salvar-les. Ténen fat i una poderosa vida pròpia. Quan Hopper les pintava, a Europa es feien coses més “d’avantguarda”, amb importants manifestos que pontificaven els límits de l’art i de la vida. Hopper seria més aviat (per alguns) un reaccionari i conservador pintoret d’ “american scenes” (que en canvi ell rebutjava aferrissadament), però que a mi m’emociona més que no pas l’urinari de Duchamp. Potser també perquè la solitud i el silenci de la pintura de Hopper representa un lapse balsàmic i alhora cruel en l’eixordadora i frenètica existència dels qui habitem aquest segle XXI, quan seguim sense trobar resposta a l’absurd i al desfici.

Si teniu una horeta per gaudir-la, us recomano aquest magnífic documental, per veure –entre d’altres coses- el que el cinema i la fotografia li deuen a Hopper: http://documaniatico.blogspot.com/2008/06/edward-hopper-el-pintor-del-silencio.html

Si no teniu una horeta, cinc minutets cantats pel Leonard Cohen (tot i que també podria ser Tom Waitts…). http://www.youtube.com/watch?v=n9wcY-qK1IY&playnext=1&list=PLDD1857600485ADF4

Read Full Post »