“El jorn del judici, parrà qui haurà fet servici”

Aquesta setmana no tenia massa ganes d’escriure, potser perquè em semblava que no hi havia res sobre el que valgués la pena escriure (tot i que per a la “realitat paral·lela i pseudo-literària”, que és aquest bloc, això és ben bé igual). Però aquesta setmana, la de Santa Cecília, s’ha mort la Montserrat Figueras, i això sí que ho he trobat important.

La premsa ja ha esbossat el perfil biogràfic d’aquesta dama, que havia fundat al costat del seu marit, Jordi Savall, els conjunts Hespèrion XXI,La Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations. Per a mi la Montserrat Figueras vol dir un temps en que em fascinaven els “terrors de l’any Mil” i per això vaig descobrir en la seva veu “El cant dela Sibil·la”, que s’emmarca dins la missa de Matines en el marc de les festes de Nadal i que conserven ben viu a Mallorca, on es canta en diferents parròquies, esdevenint un dels trets culturals identitaris més importants de l’illa. Cal destacar que aquesta bellíssima tradició -que també es pot veure (i escoltar) en llocs com Braga o Sardenya- havia estat prohibida pel Concili de Trento, però a Mallorca es mantigué, probablement gràcies a la intervenció del bisbe Joan Vic i Manrique al darrer terç del segle XVI.

 http://www.youtube.com/watch?v=iF1VClOAeyE

 Les institucions i la premsa li han reconegut la seva aportació vital en la recuperació del patrimoni musical antic. Entre les esqueles dels diaris, la que ha publicat la Fundació Centre Internacional de Música Antiga deia que la bellesa i l’espiritualitat havien estat l’eix i el nord de la seva vida. Això m’ha fet pensar de seguida en la frase que deia Ramon Trecet (per bé que la devia copiar d’Allen Ginsberg) de “la búsqueda de la belleza es lo único que merece la pena en este asqueroso mundo”, com a colofó del seu programa radiofònic.

Per bé que a molts els pugui semblar una “boutade” profundament snob i exagerada, la frase pren un sentit complet en el marc de les múltiples teories de la bellesa que ha produït la tradició filosòfica. Pensem en el Renaixement -per posar una època sobre la qual Montserrat Figueras havia treballat tant- i en el fundador de l’Acadèmia de Florència sota l’impuls dels Mèdici, Marsilio Ficino (1433-99), que a l’igual que Plotí identifica la bellesa suprema amb Déu, que és la llum, en contraposició a la foscor de la matèria –i és que se’ls hi diu “neoplatònics” per alguna cosa, a aquesta gent (a tots ens sona el “mite de la caverna”, no?). Doncs Ficino diu que el que defineix essencialment l’ésser humà és que és contemplador (comprensió de la bellesa, de Déu…) i també és creador (d’una bellesa que conté i que és fruit de la intel·ligència) i això és el que l’aproxima a la divinitat. La capacitat de crear és la manifestació de la grandesa de l’esperit humà. Però també introdueix el concepte de la dificultat i l’autosuperació per arribar a la contemplació=creació de la bellesa (Déu, en aquest cas), i això el grandíssim Miquel Àngel ho va entendre a la perfecció.

També m’ha vingut al pensament el mateix concepte d’espiritualitat, que ha esdevingut portador de tants significats, de manera que avui el podem entendre sota múltiples òptiques, sovint amanides per alguna doctrina més o menys esotèrica i sofisticada, vinculada amb la postmodernitat o el que abans en déiem “new age”. Jo em quedaria amb la definició que en feia un dominic del qui malauradament no recordo el nom i que sobre les característiques de l’espiritualitat deia el següent:

“És inexpressable i és laica. Conceptualment és inefable. És per això que cal recórrer al símbol, a la metàfora. Com succeeix en el domini de l’art, l’experiència espiritual autèntica només pot ser expressada poèticament, mitjançant metàfores. Quan s’emprin conceptes, serà per la seva riquesa simbòlica; es tractarà de conceptes símbols.(…) No són els referents religiosos els que fan que l’experiència sigui espiritual o no, sinó la seva qualitat pròpia: que sigui última, que sigui gratuïta. Aquest caràcter d’ ” ultimitat” i gratuïtat no és patrimoni de les religions sinó de l’ésser humà en allò que el fa ser veritablement humà”. I les músiques i la veu dela Montserrat són una bellíssima metàfora espiritual, com les músiques d’Hildegarda i les místiques que vaig descobrir fan tants anys, en aquelles sessions de tarda a casa del Manel. Temps aquells (ai!), en que m’escapava a Montsegur malgrat no haver estudiat prou per a la Sel·lectivitat i temps també per al meu primer article “publicat”: un petit estudi -copiant Martí de Riquer- de la trobairitz Azalais de Porcairagues (en aquells temps ja feia veure que tenia pretensions de ser una intel·lectual de pa sucat amb oli, per la qual cosa volia triar una “trobairitz” que no fos la més coneguda “Comtessa de Dia”), en un llibret editat pels “Amics dels càtars”, de la mà del bon amic Jordi Bibià.

El darrer record que tinc de la Montserrat Figueras va ser el gaudi immens, fregant l’emoció, que em va provocar el visionat (tres vegades, almenys) del documental sobre la música en temps dels Borja que fa temps va emetre el Canal 33  –jo sóc de les que, si s’escau, aplaudeix davant la tele (i no només per celebrar els gols del Barça davant el Madrid o a la Champions, ja  que els altres no m’importen massa, tanco parèntesi).

La presència del Valentí Miserachs en aquest reportatge, em recordava que ara que s’acosta la festivitat de la Puríssima, hi ha un lloc on m’agradaria ser especialment, més que en qualsevol estació d’esquí del món. Per la festivitat de la Immaculada Concepció, el director del Pontificio Istituto di Musica Sacra, nascut a Sant Martí de Sesgueioles i que cada any fa la missa en occità a Prats de Rei, dirigeix l’oratori “Beata Virgo Maria” a la basílica romana de Santa Maria Maggiore. Aquesta església, situada en el punt més estratègic de la “Roma Sancta” que dissenyà Sixte Vè, és la més important de les consagrades ala Verge i on, precisament el Papa Borja, Alexandre VIè deixà la seva empremta en el magnífic sostre de cassetons daurats, amb el blasó de la família que també encara es manté impertorbable, malgrat la ignomínia, al mateix Castel Sant’Angelo.

No fa massa dies mirava, pel youtube, la versió del “Miserere” d’Allegri (el que va copiar Mozart de memòria) que el conjunt vocal dels Tallis Scholars va gravar a Santa Maria Maggiore, en commemoració del quatre-cents aniversari de la mort de Palestrina. El Daniel Vilarúbias havia penjat al seu facebook: “a nivell de composició només és una collonada, però recony, quina collonada…”. No puc estar-hi més d’acord: quina meravella de collonada! Descansi en pau, Montserrat Figueras.   

http://www.youtube.com/watch?v=Cn39RzlhSao

Read Full Post »

L’àrea de servei i l’esperit de Gargantua

Com que no m’agraden gaire els cereals per esmorzar (però m’obstino a menjar-ne de tant en tant), compro aquells que tenen trossets de xocolata barrejats (Kellogg’s Special K –i això que no em paguen per fer propaganda) amb l’objectiu de fer la menja més passadora. Però sempre acaba passant que un dia agafo el paquet i començo a menjar només els trossets de xocolata, com si fossin crispetes (normalment l’escena s’esdevé davant d’una pel·lícula que fan per la tele -l’altre dia era “Cassandra’s dream”) fins que al paquet hi queden només els cereals –que després no em menjaré per esmorzar, perquè ja estaran desproveïts de la xocolata que els feia mínimament apetitosos… . Una situació ben absurda i que s’acaba produint amb la mateixa insistència amb la que un ratolí dóna tombs a la roda.

No és que la situació (per absurda) sigui rellevant pel que avui em venia de gust explicar, però són d’aquells absurds quotidians que sovint ens diuen coses prou significatives (i gens afalagadores) sobre nosaltres mateixos. En d’altres moments de distensió, m’agrada comparar expressions (generalment entre les llengües romàniques) que puguin assemblar-se o ser evocadores d’un significat precís. Per exemple, en francès i portuguès existeix l’expressió “être souffrant” i “estar doente” com a diverses maneres d’expressar que s’està malalt –expressions semblants a l’”essere dolente” italià, però que no tenen una equivalència exacta en català o castellà i que en  canvi a mi m’agraden especialment, però imaginant-me-les amb un altre significat que té més a veure amb el suggeriment o evocació metafòrica del “sofriment” i de la “dolència”, que trobo especialment inspiradors quan sento parlar de La Crisi a tot arreu. Per exemple, la setmana passada a la ràdio, quan un matí assolellat de dimecres –i que jo havia en part “malgastat” dormint fins gairebé les onze- em dirigia cap a Girona, amb aquell sentiment de culpa (propi de l’assistència a les sessions de “matinée” d’un cinema), que em feia rebre compungidament les constants proclames sobre la crisi –sempre formulades per personatges que no ho estan pas, en crisi.

Aquesta atmosfera depriment em feia pensar en alguns aspectes de la pintura espanyola del segle XVII, que tant s’hi recrea en aquest patiment gairebé místic. Pensava en el Sant Serapi de Zurbarán, o en els seus múltiples “sants Francescs” i en el “Discurso de la verdad” de Miguel de Mañara, l’inspirador del programa de l’Hospital de la Caridad de Sevilla, on Valdés Leal recreava dues visions implacables de la mort, que “in ictu oculi” (en un obrir i tancar d’ulls” posa fi a la “glòria del món”). Altre cop i amb insistència les pintures de “vanitas”, com la de Juan Francisco Carrión del museu d’Indiana, que duu aquell paperet amb la fatídica inscripció: “Oh tu que me estás mirando / Mira bien y vivas bien / Que no sabes cómo o cuando / Te verás así también. / Mira bien con atención / Este retrato o figura / Todo para en sepultura”. Ahhhhggg!!!

Tot això ho pensava fins que vaig fer una cosa inusual (almenys quan vaig a treballar), que va ser parar en una àrea de servei –concretament al Medas de Maçanet de la Selva, perquè camí de Girona encara tenia molt marge per arribar a temps a classe i aquell dia no portava carmanyola per (com faig alguna vegada) anar de pic-nic a les escales de la catedral -poc decorós i elegant, en sóc conscient. Així que tampoc em venia de gust el trist menú de parvulari del bar de la facultat, de manera que vaig pensar a comprar-me un entrepà d’aquells vegetals i que porten tantes coses (i que surten caríssims a les àrees de servei, tot s’ha de dir). Però tot i això, a la de Maçanet el preu es paga ben a gust per la possibilitat de menjar-te’l gaudint d’una fantàstica vista vers planes amables i ondulacions suaus (tot amb denominació d’origen gironina). Però a part de la vista, el que em va alegrar el moment va ser la sensació de vacances que s’hi respirava, allà dins. Pocs turistes que havien parat a fer un mos, alguna parella de jubilats francesos i alguns de joves que semblaven holandesos. I vaig fantasiejar llavors amb la idea de ser també una turista en aquell precís instant: passaria de llarg per Girona i enfilaria cap a les Corberes, Narbona, Béziers… Potser tombaria a l’esquerra, a l’alçada de Montpeller, cap a la Camarga per potser anar a petar a la “Promenade des anglais” de Niça (o fins i tot abans, al menys conegut i prou bonic Saint-Raphaël). Per contra, si enfilés Montpeller amunt aviat seria a Valence, on em podria perdre en qualsevol poblet del departament de la Drôme, d’aquells que em duien tants records de l’escola rural al film “Être et avoir”. O seguiria cap a la dreta, cap a Grenoble o bé tiraria recte amunt, cap a Lió –que les terres dels Ducs de Borgonya ja serien a un pas… .

El rellotge (fatídic artilugi baixmedieval –el rellotge mecànic, s’entén), em va tornar a l’imperatiu real que assenyalava que faltava poc més de mitja hora per començar la classe, de manera que hauria de deixar l’evasió cap a França per una altra ocasió (s’entén també que no era pas mecànic, el rellotge que em va avisar). Però la sensació agradable i de benevolència de la vida no va desaparèixer, i curiosament me l’havia donat ni més ni menys que una àrea de servei. Serà perquè aquestes formen part d’un imaginari fet de matins de cap de setmana o de començament de vacances, quan s’hi para a esmorzar tot desplegant el mapa de la ruta que ens disposem a encetar. Formen part d’aquella excitació interna de la vacança, tan poc usual al novembre i que per això prenia aquesta aureola de meravella un dimecres al migdia, quan se’m va oblidar la sensació d’“estar doente” o “être souffrant”, metafòricament parlant, que m’havien inoculat els de la ràdio.

I vaig continuar fins a Girona, on encara vaig tenir un darrer impuls de trencar cap a la carretera que duu al santuari dels Àngels, que ofereix una de les panoràmiques més belles de les contrades gironines i de l’Empordanet. Però vaig arribar a Sant Domènec, i encara vaig tenir temps de fitar el claustre (com faig sempre) abans de pujar cap a l’aula. El meu pensament darrer, abans de començar a parlar de qüestions estructurals de l’arquitectura gòtica, fou pel gegant Gargantua, el personatge de Rabelais. De petita sempre havia pensat que el meu cognom tenia el seu origen en aquest gegant francès (i de fet així m’ho havia assegurat algun parent més fantasiós que jo). Rabelais havia criticat la disciplina de l’educació medieval –que considerava “mecànica”- i crea un veritable “contramodel” amb l’Abadia de Thélème (a Gargantua et Pantagruel, c.1532), una mena d’anti-monestir carnavalesc on proposa una nova educació sense constrenyiments, tota una nova pedagogia:

“Toute leur vie était non par lois, statuts ou règles, mais selon leur vouloir et franc arbitre. Se levaient du lit quand bon leur semblait; buvaient, mangeaient, travaillaient, dormaient quand le désir leur venait. Nul ne les évellait, nul ne les parforçait ni à boire, ni à manger, ni à faire chose autre quelconque. Ainsi l’avait établi Gargantua”.

De vegades dic (i ho poso com a excusa!), que m’agradaria fer com el Josep Pla, que anava a dormir a les cinc o a les sis i no s’aixecava fins a l’hora de dinar. Però no tothom (i molt menys jo) pot ser Josep Pla, és clar. Tot i això, pensant en els personatges i l’abadia “thélemeriana” de Rabelais, la “culpabilitat” per haver-me adormit fins a les onze va esvanir-se, de sobte, amb un somriure per sota el nas… L’àrea de servei havia invocat l’esperit de Gargantua!

 

Read Full Post »

Pintura holandesa i la societat confiada

Qualsevol lloc de Flandes, l’any 1566: els calvinistes es dirigien a les esglésies i monestirs per “netejar-los” d’imatges idolàtriques, destruir-ne els frontals d’altar, les pintures, escultures, crucifixos… . En poques setmanes, per tot els Països Baixos (els de llavors, que ja començaven al nord de França: des de la pintoresca Bergues –aquella de l’exitosa pel·lícula francesa de fa dos o tres anys: “Bienvenus chez les chi’tis”- fins al Mar del Nord), centenars de llocs de culte foren saquejats pels iconoclastes protestants. Era “l’année des merveilles” pels calvinistes, que pensaven que la nova religió seria capaç de suplantar “l’antiga” confessió catòlica. Però l’aventura i l’esperança s’acabaran de forma tràgica, amb l’arribada dels terços espanyols, capitanejats per un implacable i sanguinari duc d’Alba, que va reprimir la rebel·lió iconoclasta amb una brutalitat esfereïdora, que va donar lloc a tota una “llegenda negra” al voltant del personatge, que apareix representat en gravats satírics com un voraç devorador d’infants.

La incursió espanyola fou el detonant definitiu per a l’aixecament de les “Provincies Unides del Nord” (l’actual Holanda), amb el príncep Guillem I d’Orange-Nassau, (anomenat “el Taciturn”), al capdavant. Seria l’inici de lluites continuades que culminarien, l’any 1648, amb la separació definitiva d’Holanda dels dominis de la corona espanyola. No deixa de ser curiós que les representants de dues dinasties com els Alba o els Orange avui siguin dues senyores de certa edat –Cayetana i Beatriu-, totes dues amb caràcter i maneres diferents de procedir, que tanmateix es fiten de tu a tu en títols i en fortuna, quatre-cents cinquanta anys més tard de les cuites d’avantpassats tan sinistres (perquè “el Taciturn” també tenia “tela”…).

És en aquest context (el dels Països Baixos de finals del segle XVI i del segle XVII) que es desenvoluparà un dels moments més interessants i efervescents de la història de la pintura occidental: per una banda tindrem a l’incomparable (i incommensurable) Rubens, el gran pintor de les monarquies catòliques i de rutilants i bellíssimes divinitats paganes (les dones que pinta Rubens no són pas grasses: brillen pletòriques de bellesa i sensualitat), el més ric, el més culte i el més exitós, tot un model social i professional per a la seva època. De l’altra banda, per bé que més jove, tot un Rembrandt que més aviat se’n riu, de la mitologia: pinta “deesses” que semblen disfressades i dones reals meravelloses, com Hendrijcke amb els peus en remull. Rembrandt -“el taller, la llibertat, els diners…”-, que pinta històries de la Bíblia per plaer i que es pinta a si mateix una trentena de vegades, es permet el luxe de negar-se a viatjar a Itàlia –pelegrinatge preceptiu per a qualsevol artista amb pretensions-, potser com a reflex de l’autoconfiança de la pròpia nació holandesa, que ja volava (o més aviat navegava: la fundació de la Companyia de les Índies Orientals data de 1621) pròspera i lliure del jou hispànic.

Rembrandt representarà com ningú els avatars del mercat de l’art holandès –per bé que ell havia estat ric i comprador compulsiu i capriciós d’antiguitats i objectes exòtics, mentre d’altres com Jan Steen (que va obrir una fàbrica de cervesa) havien de desenvolupar tot tipus d’oficis a part del de pintor (Van Goyen, per exemple, venia tulipans). Pintors que operaven a Amsterdam o a ciutats més petites com Leiden o Haarlem, on per exemple Frans Hals pintava alegres escenes tavernàries amb personatges enriolats que convidaven a la disbauxa i també solemnes retrats de grup, sovint després d’un banquet, de les milícies cíviques de la ciutat.

Potser no són retrats proclius a suscitar grans sentiments, però a mi sí que em produeixen una sensació semblant a l’emoció sincera. Perquè Hals aconsegueix, amb les seus retrats (corals o individuals), el miracle de la transcendència d’uns personatges que encara avui sembla que ens parlin i ens expliquin com n’estan d’orgullosos de ser qui són i de ser d’on són. Perquè de pintors de retrats n’hi ha molts, i fins i tot alguns són millors que Hals (Velázquez, o fins i tot el propi Rembrandt, del qual es diu que era més capaç de profunditzar en el personatge –potser perquè era un pintor més especulatiu, que en definitiva “investigava” més). Fins i tot podríem reconèixer la insuperable elegància i refinament dels retrats de Van Dyck –aquella mirada lànguida del Cardenal Bentivoglio o els vestits deliciosos de les nenes Philadelphia i Elizabeth Cary, preciós testimoni que recolliràn Gainsborough i Reynolds cent-cinquanta anys més tard.

Segur que hi ha millors retratistes que Hals, però els seus personatges són molt de veritat i són el reflex d’una societat nova, que respira lluny dels atavismes religiosos d’antuvi, que es llença al mar per conquerir-lo amb el comerç, amb la sagacitat que els mancava a les potències ibèriques.

 

L’holandesa és una societat que per representar al·legories dels “quatre elements” o de les “quatre estacions” pinta opulents mercats i cuines ben proveïdes, com les de Beuckelaer. Una societat que pinta natures mortes de luxe, amb llimones a mig pelar i cristalleria fina, tot en un suspès desordre després d’un breu instant de confusió –com si un animaló domèstic (un gat dels de Chardin, malgrat parlem d’un segle més tard) hagués assaltat la taula sobtadament i se n’hagués perdut el rastre. En definitiva, una societat que pinta l’equilibri tan precari dels objectes preciosos dels bodegons de Claesz Heda sap molt bé com n’és de fugissera, l’existència. La vida i el luxe de la porcellana i les tovalles de teles exòtiques de Willem Kalf. Una societat on Clara Peeters o Rachel Ruysch pinten la “vanitat de vanitats” en forma de rams de flors tant exuberants com fràgils –algunes ja jauen, despreses, vora el gerro- i fruita doça amenaçada pels insectes -la fruita que ja es marcia als cistells de Caravaggio i que ens recorda l’efímer d’aquest punt just de
maduració.

Però els personatges de Hals –captats en un moment precís, decisiu, com el desordre d’un bodegó de luxe- sobreviuen al pas dels anys amb la mirada alta, sovint convidant-nos a beure i amb la confiança de qui dirigeix la pròpia nau. Els podem trobar als museus o a “La kermesse héroique”, una fantàstica comèdia cinematogràfica de l’any 1935, on el blanc i negre no és cap obstacle per poder percebre la vivacitat i el dinamisme d’una societat burgesa i confiada (malgrat la pel·lícula encara parodiï el temor que despertava el record dels “tercios” hispànics), que correlaciona el progrés material amb el progrés espiritual.

http://www.youtube.com/watch?v=aCxStX-jM08

Però per damunt de tot, els personatges de Hals no semblen pensar-hi massa, en Déu -ni tan sols les desencantades figures crepusculars de les regidores de l’hospital d’ancians- i més aviat saben que la vida i les oportunitats passen tan ràpid com el gat que salta i ens desmunta, en un sol instant, la taula parada dels projectes i les certeses.

Tot i això, en aquesta orgullosa pintura holandesa també hi ha espai pel silenci sense pal·liatius, sigui en un sender arbrat pintat per Hobbema o vora un molí al qual Ruysdael li ha aturat les aspes. També s’escolta (i es veu) el silenci a l’estudi de Vermeer de Delft o Pieter de Hooch, on les dones joves escriuen, toquen l’espineta, llegeixen o broden absortes, parlen baixet amb criades o pretendents i només algun cop (poquíssims) ens miren amb un cert rubor, però de manera directa i incisiva, com el punt de llum de la perla que les ha fet eternes.

Read Full Post »

Vanitat i Sebastianisme

Em poso a escriure quan tot just deu haver començat oficialment la campanya electoral i la cercavila nocturna d’enganxada
de cartells. Fa una nit frescota pel record de la pluja, que ha guarnit el dia amb un tel de malenconia pròpia d’un novembre acabat d’estrenar. Fa dos dies, per Tots Sants, vaig fer les preceptives visites als diversos cementiris on reposen gent que he estimat i d’altra que vaig conèixer en algun moment dels trenta-sis anys que fins ara m’ha tocat viure. També –i això ha estat una
costum des de ben petita- he “revisitat” sepultures de gent antiga, de la que vivia sense penicil·lina i això els ocasionà un traspàs més o menys “glamourós” (si fou de tuberculosi, tipus “la dama de les camèlies” de la novel·la de Dumas) o més o menys absurd (per una ridícula septicèmia o qualsevol altra cosa). Visitar sepultures m’agradava de ben joveneta també per motius estètics (per bé que d’una estètica més que dubtosa o, aneu a saber, que ja apuntava la meva fascinació pel barroc) i m’embadalia al cementiri de Tàrrega davant els nínxols dels gitanos, que adornaven les làpides amb llumetes de colors i tot tipus d’imatges de marededéus diverses (del Carme, de Fàtima…) que ja sabia reconèixer pel color i característiques de la indumentària.

Ara fa anys que sembla que ens hem acostumat a visitar cementiris i a celebrar la castanyada gairebé en màniga curta, però la pluja d’avui m’ha evocat amb molta força l’aroma de les castanyes torrades i els panellets, humil banquet funerari que oferim sense saber-ho als nostres difunts i a la seva memòria. També m’ha vingut melangia d’un dia de difunts encara mai viscut a Mèxic (on sí tinc el record d’una vivència molt diferent de la mort), quan s’ofereixen esquelets dolços als infants i els amics i familiars es dediquen sengles “calaveres” (poemes satírics amb l’objectiu de burlar “la pelona”). En realitat sempre em fa una mica d’enveja l’exuberància (serà per barroca) llatinoamericana, en saber-me a mi mateixa més austera d’actitud i de formes del que sovint voldria.

Avui era un dia especialment procliu a la malenconia a causa d’un fet inapel·lable: hem enterrat una persona del poble, i això sempre em provoca sentiment (i amb els anys, cada cop més, com el fet de veure a les làpides els noms de gent amb la que havia compartit quelcom, sigui veïnatge, unes paraules o qualsevol altra petita cosa). I el record entranyable sempre s’acaba mesclant amb el somriure ambigu de l’amor victoriós d’ales fosques de Caravaggio, que trepitja la vanitat terrenal: “El mortal, nascut de la dona, de vida curta i plena de neguit, com la flor, s’esbadella i es mustiga, fuig de l’ombra i no s’atura” (Job, 14, 1-2). I sempre m’acaben revenint els “postrimeries” de Valdés Leal a l’Hospital de la Caridad de Sevilla, sota la inspiració de Miguel de Mañara (“In ictu oculi”, “Ni más ni menos”…) o les “vanitas” d’Antonio de Pereda, Tomás Yepes o els pintors flamencs i holandesos. Memento mori…

Però entre l’evocació de l’olor de xiprer i de terra mullada pensava en d’altres coses que avui només feien que agreujar el meu estat profundament melancòlic (en el fons transitori i una mica impostat). Per exemple, pensava en el meu escepticisme preocupant i congènit respecte als afers de la política i del país en general (escepticisme que contrasta amb la meva sempre hedonista postura de “gust general per la vida” en sentit “estellerià”). I dic que em preocupa perquè admiro sincerament les persones que creuen fermament en uns ideals mentre jo em descobreixo, dia rere dia, a mi mateixa com bastant incapaç de creure en res –i evitaré desplegar un diagnòstic d’auto-psicoanàlisi casolà.

Tot i això, estic contenta perquè des de fa una setmana he trobat la manera d’anomenar el meu desfici i actitud vers alguns aspectes de la vida i la política a casa nostra. La clau me la donava una amiga portuguesa, que em parlava amb passió de les núvies de negre de l’Alto Minho, del fado de Coimbra, de Camoes, de la malenconia…I del sebastianisme.

La veritat és que vaig recordar que de ben joveneta que tenia coneixement del mite –gràcies a la meva passió prematura pels llibres “amb moltes fotos” com la “Crónica de la Humanidad” que devien regalar-me amb nou o deu anys. Hi afiguro la imatge cinc-centista d’un ros i jove rei portuguès Dom Sebastián, que morí amb vint-i-quatre anys a la batalla d’Alcaçar-quibir, l’any 1578, sense que el seu cos fos localitzat i ningú l’hagués vist. Aquest fou un factor determinant per a que, a diferència del que s’havia fet amb Eduard d’Anglaterra o amb Lluís de França, el jove rei no fos canonitzat. I és que ningú podia donar proves fefaents i conclusives de la seva mort. I això deixava la porta oberta al seu retorn…

D’aquesta manera, el “sebastianisme” es convertí en un moviment de caràcter gairebé místic, que caracteritzava la disconformitat amb la situació política vigent i una expectativa de salvació miraculosa, a través de la resurrecció d’un mort il·lustre. El rei Dom  Sebastián havia de tornar qualque dia de boira, muntat en el seu cavall blanc per salvar la seva pàtria.

El sebastianisme s’insereix en la consciència popular com una espècie de nacionalització del messianisme judaic que ens duu a creure que en les èpoques de patiment col·lectiu vindrà algú a salvar-nos a tots. Però en el Portugal d’època moderna, d’aquesta consciència popular traspassa fins i tot als esperits cultes com el jesuïta António Vieira, traduint un estat de l’esperit que consisteix a creure que allò que desitgem profundament no deixarà de succeir, independentment del nostre esforç i sense implicació de la nostra responsabilitat.  Fernando Pessoa també aprofundirà en el concepte del sebastianisme i ell mateixa afirmava allò de : “deseijo ser um criador de mitos, que é o misterio mais alto que pode obrar alguém da humanidade”.

És ben cert que en un àmbit més nostrat, tenim un cas similar durant el període de les “germanies” amb el mite de l’Encobert, però jo em decanto més pel portuguès, que té un “je ne sais quoi” definitori d’una manera d’entendre la vida. Em declaro, doncs i des d’ara, apòstol d’un “sebastianisme mediterrani” i escoltaré els fados de l’esplèndida Mariza amb l’esperança que un Dom Sebastià torni “numa manhà de nevoeiro”…

http://www.youtube.com/watch?v=BdHbQBvgyQ0&feature=related&noredirect=1

Read Full Post »