Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Desembre de 2013

Era molt joveneta quan vaig llegir el nom de Shere Hite per primer cop. Devia ser en algun diari o revista i només vaig retenir la imatge d’una dona pèl roja de melena arrissada, que semblava que havia escrit un llibre o “informe” molt important sobre sexe (paraula que no gosava dir sense enrojolar-me, tenint com vaig tenir, en aquella època, una educació sexual bastant deficient…). Allà s’hi parlava també d’un tal senyor Masters i una tal senyora Johnson, que eren matrimoni i també havien escrit molt sobre el tema (amb les amigues, del “tema” en dèiem “allò”). Mai aprofundí en la naturalesa de “l’informe Hite”, però aquest proppassat cap de setmana vaig recuperar la imatge d’aquella dona –ara de 72 anys- de pell blanquíssima i cabells de foc, en una entrevista apareguda al “magazine” dominical de “La Vanguardia”.

hite Sembla que la revolucionària Shere Hite, que a mi em recordava a les models prerafaelites Fanny  Cornforth o Alexa Wilding, ha esdevingut un ésser d’una fragilitat física extrema, que parla amb dificultat. Però malgrat la situació prou decadent en la que es troba, amb una dependència gairebé absoluta de la seva parella, vint-i-cinc anys més jove i del seu “biògraf”, l’entrevistadora aconsegueix  finalment que aquella dona que va revolucionar el món i les teories al voltant de la sexualitat femenina, irradiï un punt de llum sota formes reflexives d’una palmària lucidesa. Per exemple, se li demana l’opinió sobre el fenomen de l’arxifamosa trilogia eròtica de les “50 ombres de Grey”, que ella afirma (o almenys ho fa veure) que no coneix. Quan la periodista li’n fa una sinopsi ràpida –mascle jove, atractiu i ric, a la cerca d’una virginal esclava sexual- ella li etziba, a manera de pregunta i amb un aire de perplexitat, si no hi han hagut manifestacions per tal de protestar contra aquest llibre… . I és llavors quan fa vergonya pensar que no tan sols no hi ha hagut manifestacions, sinó que l’autora n’ha venut milions d’exemplars!

9764621

Shere Hite va acabar renunciant a la seva nacionalitat nord-americana, degut en part a l’acarnissament contra la seva persona i els seus estudis que hagué de suportar des de diversos fronts, en la seva major part derivats d’una moral catòlica ultraconservadora, poc interessada no ja en el sexe, sinó en el fet que les dones el puguin viure d’una forma personal i intransferible, al marge de la relació heterosexual obligatòria i el ritus-convenció que santifica el coit com “l’acte sexual” per excel·lència. Des de la precarietat d’un equilibri fràgil i una veu tremolosa, Hite tornava a recordar-nos que el sexe no deixa de ser “una institució culturalment creada, i no pas biològicament donada” –el que d’alguna manera venia a ratificar la sentència de Simone de Beauvoir, quan afirma que “una dona no neix, es fa”, invocant la dialèctica eterna entre “natura” i “cultura”.

Caldria encara, doncs, reformular el concepte de la sexualitat en una societat “hipersexualitzada”, que ens és inoculada des de tots els fronts de masses possibles –la publicitat, el cinema, la televisió…- però des d’un punt de vista absolutament normatiu i patriarcal. I amb això no vull dir que les dones en siguem les úniques víctimes, d’aquest plantejament, perquè la violència simbòlica que s’exerceix des dels anuncis de colònia fins a qualsevol pel·lícula o sèrie de televisió, afecta tant a les dones com als homes, éssers els uns i les altres que es veuen impel·lits a creure que si no acrediten un prou nodrit “currículum” amorós (= sexual) i  que són unes “màquines al llit” (i la pròpia metàfora és esfereïdora), sembla que pateixin algun tipus de problema o disfunció.

Per això a mi em reconforta recordar una pel·lícula com “Lost in translation” de Sofia Coppola, on la presència de la sensualment ineludible Scarlett Johannson podria fer suposar tot tipus d’apriorismes argumentals –un home (madur) i una dona (jove), sols a Tòquio. Ressons de “Blade runner” en l’estètica de la metròpoli, el buit existencial… . Però que en canvi esdevé (almenys per a mi) una extraordinària història d’amor, que defuig la normativitat del sexe com a necessària “porta d’emergència”, de manera que el sexe fàcil i previsible és completament sobrer davant la complicitat d’una mirada –el crit desesperat d’un cor ferit i solitari- o la intensitat dels silencis en un bar nocturn, quan “la vida és un naufragi en un got de vi blanc” o senzillament és “caure al toll i trobar-hi l’amor”… . I és llavors quan entens que prescindir de la “hipersexualitat obligatòria” i de “l’erotomania normativa”, pot arribar a esdevenir un autèntic recer per l’esperit. Perquè no som “màquines”. Només som persones, però úniques i irrepetibles des de la nostra extrema petitesa… .'Lost in Translation' Movie Stills

Anuncis

Read Full Post »

El món acomiada aquesta setmana a Nelson Mandela. Però el mateix dia que Madiba tancava els ulls a Johannesburg, traspassava a Barcelona i als 84 anys, Ramon Julibert i Torras. El seu nom no apareixerà als principals diaris internacionals, tot i que ja ha passat a formar part de l’imaginari popular barceloní, com aquella “Monyos” que maldava pels carrers de la Barcelona vella. Ara diuen que recullen signatures per fer-li un monument. Els articles apareguts al diari Ara o a Núvol en glossaven el seu posat quixotesc, de figura allargassada, que a mi em recordava a una versió més senecta del John Cleese dels Monty Phyton. Jo no sóc especialment habitual de la que era la “seva” estació de metro, però sí que hi havia coincidit algun cop. Com explica la Dolors Boatella, a mi també em va sobtar, la primera vegada que el vaig veure cantant “alguna ària desordenada” i alçant els braços abrandadament –aquella estranyesa un pèl desconcertant que ens provoca allò que és insòlit i que està “fora” del que és “normal” en un espai determinat… . “Algú llegia el diari, els apunts de classe, el mòbil; els altres miraven fixament la via esperant el tren i dissimulant per tal que aquell comportament que no sabem encaixar quedés atenuat no fent-li cas. En Ramon seguia cantant.”

Poc sabia, aquest primer cop, que anys més tard (i ara ja en fa uns quants) hi compartiria un viatge en tren. Va pujar a l’estació de Manresa, i jo venia de Calaf. Quan se’m va asseure al costat i el vaig reconèixer, no vaig poder evitar el fet de pensar “ja t’ha tocat el boig que canta òpera al metro”, amb aquell punt de resignació de qui té la convicció –potser un pèl paranoica- de ser una mena “d’imant” per als personatges “estrafolaris” i pensar que si hi ha un sol “tocat de l’ala” en tot el tren, aquest s’asseurà al meu costat per donar-me la tabarra i no deixar-me llegir el llibre que tinc entre mans. don-quijote-leyendo

I certament el senyor Ramon no “es va fer pas estrany”, i va començar a parlar de seguida i amb una inusitada vivacitat. Només que en lloc de deixar anar els estirabots que els meus prejudicis li havien suposat, o posar-se a cantar amb aquell gest amb un pèl de grotesca grandiloqüència, va començar a descabdellar una conversa ben agradable i singular. Em va dir que havia anat a Manresa a recollir un gravat que li havien emmarcat i que era un record familiar (el duïa convenientment embolicat en paper d’embalar). Alguna cosa (tampoc massa) va explicar-me, d’aquella atzarosa existència que els mitjans li rescaten –una procedència acomodada, la vida en diferents llocs d’Europa… .

Vivia en una pensió, on compartia sostre i vivències amb d’altres persones –recordo que em parlava d’una amb la que no s’entenia “perquè estava malament del cap”. “És que hi ha gent que està ben boja!”, repetia ell, que era vist com un “boig” per molta gent… . I jo vaig pensar que tenia tota la raó en això que el món n’estava ple, de bojos. Al cap i a la fi, què és exactament ser un boig o què és no ser-ho? No pot esdevenir, la bogeria, un espai d’autèntica llibertat personal? El Ramon vivia, certament, en aquell espai liminar que hom anomena “els marges”. Era aquella figura “marginal” i fins a cert punt “antisocial”, però que en el fons passa a ser l’ésser més social de tots, perquè la seva pròpia existència és social, almenys en el nostre imaginari. I ara, com sempre, em sap greu que molts matisos d’aquella conversa –parlava molt i depressa- s’hagin esvaït en la meva memòria “com llàgrimes entre la pluja”.

Ara voldria recordar-ne cada mot, cada matís d’una història –la seva- poc comuna. Sí que em va ensenyar, tot orgullós, un document arrugat que protegia amb un plàstic, i que era una mena de certificat de “bona conducta” (eren estranys els termes que s’hi utilitzaven) per part de la Guàrdia Urbana, que amb aquell gest “reconeixia” que la seva activitat no era pas “delictiva” –ell ni tan sols demanava almoina-, sinó que formava part d’un cert “paisatge” –visual i sonor- d’aquell indret, i que d’alguna manera se’l felicitava per això. Algú se l’hauria mirat amb certa commiseració, pensant que era un “pobre home”, però ell n’estava orgullós, de la seva veu, convençut que la seva peculiar tasca podia alegrar el dia moltes persones i aixecar d’alguna manera el nivell de la grisor de les “bandes sonores” pròpies del frenesí urbà de cada dia –i què bonic, creure que una mica de bellesa ens pot salvar!

Vam coincidir uns quaranta minuts de viatge. Jo baixava a Terrassa i em va donar la mà, cavaller de la no sé si trista però inconfusible figura. Vaig somriure en acomiadar-lo, i vaig somriure una bona estona més, de camí cap a casa. I somric ara, en pensar-hi. No li recordo una ària concreta, els cops que l’havia sentit –serà que a mi, en el fons, l’òpera no m’agrada prou. Però sí que vull pensar que algun transeünt melancòlic, dels habituals de l’estació, haurà vessat “una furtiva lagrima” en el seu record. http://www.youtube.com/watch?v=aeA0VAGK2MY#t=36 (*Il·lustració de Dolors Boatella a “Núvol“)

Read Full Post »

La setmana passada vam fer un seminari dedicat a Velázquez amb els alumnes d’Art barroc de la Pompeu. Es tracta, generalment, de petites exposicions fetes per ells sobre un dels temes que jo els suggereixo a començament de curs i que generalment tenen a veure amb diferents aspectes al voltant de l’obra d’un artista concret. La majoria d’estudiants s’ho acostumen a treballar molt i a mi m’agrada escoltar-los, com m’agrada amb tota l’ànima aquesta meva pobra, dissortada i precària feina… . El cas és que sentir-ne les exposicions des de la bancada sempre em permet apreciar nous matisos al tema que s’està tractant, i això els ho he d’agrair especialment, a aquests estudiants que s’hi apliquen més enllà de fer la feina justa per aprovar la matèria. Heus aquí algunes de les petites coses que em suggeriren alguns aspectes del que s’anava comentant; uns pocs flashos molt “actuals” de l’obra d’un pintor de fa gairebé quatre segles. Potser només foteses, al cap i a la fi. 0108vela

Crist a casa de Marta i Maria (1620, National Gallery, Londres).- Es tracta d’una pintura de gènere -sempre se la qualifica de “bodegó amb figures- que té com a pretext un tema religiós o un episodi corresponent a la vida de Jesús. Es tracta de la visita que aquest fa a Betània, a casa de les germanes de Llàtzer, Marta i Maria. L’escena, que no té pas un protagonisme massa evident a la pintura de Velázquez, està relegada a l’angle superior dret de la composició. Maria està asseguda al terra, escoltant atentament les paraules de Jesús, mentre Marta li recrimina que no l’ajudi en les feines de casa –no perquè Marta pensi que escoltar Jesús sigui perdre el temps, sinó pel fet de tenir assumit que escoltar les ensenyances de qui sigui no és propi i ni és feina de les dones. Jesús li dirà a Marta que ella és una dona ocupada en múltiples afers, però que Maria, en canvi, havia escollit dedicar-se al més important. La narració deixa ben clar, d’aquesta manera, que el Jesús dels evangelis i les benaurances acceptava les dones com a deixebles.

Aquesta escena, doncs, està relegada en un segon pla –essent aquest el recurs que el mateix Velázquez utilitza al “Sopar d’Emaús”, també conegut com “La mulata”, on es dóna més protagonisme a la jove que feineja en primer terme que no pas a l’escena pròpiament bíblica, situada en aquest cas a l’angle superior esquerre de la composició. A l’obra que ens ocupa, en primer terme hi ha una jove que sembla mirar-nos amb cert retret. Està trinxant alls en un morter –deu preparar el mejar pel convidat il·lustre que ha arribat a casa? Es tracta de la pròpia Marta? En qualsevol cas, darrera seu hi apareix la figura d’una anciana –que recorda la model de la “Vella fregint ous”-, que sembla que l’està alliçonant o fins i tot advertint, com recordant-li quin és el seu lloc… . A mi tot plegat em fa pensar en el llibre que Cásate y se sumisa, de la italiana Constanza Miriano, recomanat per l’arquebisbe de Granada i de títol prou eloqüent com per estalviar el comentari del que deu ser-ne el contingut, que imagino, com Anna Sáez, ben semblant al “catecisme” d’aquella “Sección Femenina” de trista memòria. L’Església catòlica més recalcitrant novament en acció, i relegant -com feu la mateixa Església ja després de Jesucrist- les dones novament a la cuina. No sabem si la jove del quadre es tracta de la mateixa Marta que recrimina a Maria, però a mi em sembla que la seva mirada conté una certa tristesa (frustració?), com si fos el retret d’una certa condició. És una opinió “presentista”, en sóc conscient, però l’art també serveix per per interpel·lar-nos més enllà del temps i de l’espai. I a mi em sembla que aquesta noia voldria cridar. Cridar com ho fa el papa Innocenci Xè vist per Francis Bacon, com si alliberés la tensió continguda en el retrat que li va fer Velázquez tres-cents anys abans. francis-bacon-pope-innocente-x-velazquez-comparison Els borratxos (1629, Museo del Prado, Madrid).- Un altre tema que els acostumo a suggerir és Velázquez i la interpretació de la mitologia –radicalment diferent a la manera de veure-la que té Rubens, per exemple. Em va cridar l’atenció una cita de Ramón Gómez de la Serna a propòsit del Bacus de Velázquez, molt “caravaggesc” i voltat per una sèrie de personatges que podem suposar d’extracció humil; homes “del poble” en alegre estat d’embriaguesa: “Al encararse con los cuadros del Rubens fastuoso  […] se siente mareado, borracho de licores, engolosinado y ahíto de las golosinas.  Por eso en cuanto se fue Rubens comenzó a pintar un cuadro lleno de viril embriaguez.” Velázquez no fa una burla del mite, però sí que el capgira de manera que en lloc de deixar-se endur cap a un univers imaginari, ell fa que aquest univers se situï en el terreny de la versemblança. 0210vela En el comentari de l’obra que van fer l’Anna i la Blanca aparegué l’obra de Juan Pérez de Moya Filosofía secreta: donde debaxo de historias fabulosas se contiene mucha doctrina provechosa a todos estudios (1585), on es fa referència als diversos noms de Bacus: “Liber Pater se dice, según Séneca, porque estando uno borracho queda libre de todo cuidado […] acarrea la libertad a los hombres“. El vi dóna el poder als homes, Bacus o Dionís com a portador de la llibertat. Nietzsche i el naixement de la tragèdia… .

richardson_venus La Venus del mirall (1649-51, National Gallery, Londres). – El 10 de març de 1914, aquesta obra fou “atacada” amb un ganivet per la sufragista Mary Richardson, que justificava d’aquesta manera la seva acció: “I have tried to destroy the picture of the most beautiful woman in mythological history as a protest againts the Government for destroyiny Mrs. Pankhurts, who is the most beautiful character in modern history. Justice is an element of beauty as much as colour and outline on canvas”. (“National Gallery Outrage” a The Times, 11 mar. 1914).

Gairebé cent anys després de “l’atemptat” contra la Venus del mirall, els bisbes avalen un libel on s’hi diu que “la mujer lleva inscrita la obediencia en su interior” o bé “Pregúntate qué otro podría soportarte (…). Pregúntate qué otro podría tolerar algunas de tus gravísimas psicopatologías”. Fi del seminari i del cercle que es tanca. La desagradable sensació del dia de la marmota… .

richardson

Read Full Post »