Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2011

La Zambrano ha estat una filòsofa ignorada i oblidada, si no, no s’explica que el seu nom no aparegués fins fa poc ni a l’Enciclopèdia Catalana. Però el cas és que tampoc apareix en nombrosos llibres d’història de la filosofia.

En l’obra de María Zambrano es fan evidents la recuperació de temes i conceptes de la mística neoplatònica i baixmedieval, repensats en una època històrica en què la religió viu una crisi pel que fa a l’autèntica espiritualitat. Així doncs, en la línia de Heidegger, María Zambrano denuncia l’essència dominadora de la raó occidental que des de Plató fins a l’idealisme alemany ha construït un logos desarrelat, que fa de l’home contemporani un ésser exiliat i nihilista. Es enfront d’això que Zambrano reclama una raó poètica, una meditació que sense caure en l’irracionalisme, recuperi el contacte amb la terra. La influència de Jung en la seva obra duu a la filòsofa a destacar la polaritat històrica dels sexes com el dualisme ànima (femenina)/intel·lecte (masculí). El tractament que fa de les figures emblemàtiques de Diòtima i d’Antígona es troba emmarcat en la missió salvadora que atorga a la paraula femenina. Observem, tanmateix, que aquesta missió és coherent amb el refús explícit que Zambrano va fer del feminisme –“nada es ni vale el moderno feminismo” (Eloísa o la existencia de la mujer)-, donat que, segons ella, aquest participaria del racionalisme modern que creu que s’ha de superar (desinterès pel feminisme que també és present en altres pensadores com Hannah Arendt).

Aquest “situar-nos” en María Zambrano ve a compte de la reflexió que la pensadora fa davant el quadre “Santa Bàrbara” del Mestre de Flémalle dins el recull Algunos lugares de la pintura, una obra insòlita dins el pensament filosòfic i altrament tan rica i suggerent “esa revelación, ese lugar privilegiado que se da en la pintura, no solo depende de los pintores, sino también de la predisposición de quin mire y aporta la revelación solo a determinadas miradas”. D’altra banda, el fet de la reflexió filosòfica davant de la pintura posa de manifest el gran interès i curiositat de Zambrano per una gran varietat de temes, tractats amb rigor i sensibilitat, malgrat ella rebutja fer judicis de valor sobre qualsevol obra “porque yo de lo que es mejor o peor, en pintura ni en nada, no sé”.

Es coneixen uns vint-i-cinc quadres que la crítica coincideix a assignar a un pintor a qui, a manca de firmes o de qualsevol altre tipus d’identificació que reveli el seu veritable nom, se li ha donat la designació de “Mestre de Flémalle” (pel lloc del qual procedeixen tres plafons seus que es conserven en el museu de Frankfurt). S’han plantejat dues hipòtesis principals  per a la identificació d’aquest pintor anònim: una que es tracta de Rogier van der Weyden en la seva època de jovenesa; una altra, la hipòtesi amb més probabilitats d’encert, postula que el Mestre de Flémalle és Robert Campin, un artista nascut cap el 1378 i actiu almenys des del 1406 a Tournai, on morí el 1444. El cas de Robert Campin és simètricament oposat al del Mestre de Flémalle: mentre les dades que s’han exhumat dels arxius el defineixen com un pintor molt estimat, la seva producció s’hauria perdut o no hauria arribat fins a nosaltres. La proposta d’identificació Robert Campin = Mestre de Flémalle s’oferia així com a solució a dos problemes, tot i que encara ara es segueixi parlant fonamentalment del Mestre de Flémalle.

La Santa Bàrbara admirada per Zambrano forma part del tríptic Werl, del qual només se’n conserven dues ales (al museu del Prado) i és l’única obra datada (1438) i que tancaria la seqüència cronològica del catàleg atribuït al Mestre de Flémalle. A part de la Santa Bàrbara, identificada per l’atribut de la torre que presideix el paisatge emmarcat per la finestra. A l’altra ala, el donant, el franciscà Heinrich Werl, un doctor en teologia natural de Colònia, és presentat per Sant Joan Baptista.

María Zambrano queda captivada per la serenor de la imatge de la Santa, de la qual no li interessa la història (qualsevol martirologi la recull) sinó el fet d’estar en si mateixa, mestressa del seu propi ésser i la calma i la força que irradia. L’interior de l’estança no sembla cridar massa l’atenció de la Zambrano, però de ben segur que contribueix a ressaltar la majestuosa seguretat de la protagonista; a més, res és gratuït en els interiors de la pintura flamenca, on tot té el seu component simbòlic, des del foc que si evoca Zambrano fins als lliris símbol de puresa i el paisatge exterior amb el misteriós cavaller absent, evocador de la no menys misteriosa obra de Giorgione intitulada “La tempesta”.

Però per a mi el text de María Zambrano també pot relacionar-se d’alguna manera amb el concepte d’autoritat en el sentit més ple i meravellós de la paraula, tantes vegades malbaratada: “autoritat” ve del llatí augere, que vol dir “créixer, acréixer”. Lia Cigarini n’ha dit que és un “més”, que és una qualitat simbòlica de les relacions, i que “és una figura de l’ intercanvi i; no s’encarna, doncs, en cap dona, sinó que existeix en tant que circula”. Es un més que crea, que genera, la relació per la relació, pel fet d’estar senzillament en relació; un més que està a disposició d’aquell qui el reconegui i desitgi i aconsegueixi acollir-lo. Aquest més és una qualitat simbòlica (no metafòrica, o sigui, que diu el que és, no ho reemplaça); no és, doncs, mesurable a pes o en xifres sinó en termes de la seva capacitat d’obrir espais, parcel·les de realitat: és mesurable en termes de la seva capacitat de desplaçar barreres del dicible en un lloc i temps determinats. D’aquest últim procés, María Zambrano en va dir epifania de la realitat. “Es el entrar en la conciencia”, -va escriure el 1955- “y, aun más que en la conciencia, en la luz, un suceso glorioso, la epifanía que tiene toda realidad que accede por fin a hacerse visible”.

Per què escric això, ara? Potser perquè el reportatge sobre la Teresa Forcades i la vida de totes aquelles dones al monestir de Sant Benet m’ha fet pensar en la Santa Bàrbara del tríptic Werl, mentre de lluny se’m representava la “Columba aspexit” de Hildegard von Bingen (la monja i mística extraordinària a la qual li vaig manllevar allò de “la confiança ens mostra el camí”, que apareixia encapçalar la publicació de la meva tesi). Mai se m’ha passat pel cap, això de fer-me monja, tot i que sempre explico que monja és, precisament, el que hauria volgut ser si hagués estat dona fa tres-cents anys o més. No per cap mèrit espiritual, sinó per la comoditat de fugir de certes violències –totes les imaginables de l’època, però també la de la possibilitat de morir-me de part als catorze anys-, un accés més fàcil i sense excuses als llibres i per la bellesa d’imaginar-me en un “animadíssim” locutori d’un convent venecià. Frivolitat sense remei, la meva, que sovint m’aboca irremissiblement a no tenir cap sentit de l’ordre -serà això l’absència de Déu? Una trista manca de transcendència? De mirar més cap a terra que cap al cel? En canvi, sí que m’imagino a María Zambrano i Teresa Forcades parlant llargament, mentre una “Columba aspexit per cancellos fenestrae…”.  

http://www.youtube.com/watch?v=afckWlS8Bwk&feature=related

Anuncis

Read Full Post »

Són més de les dotze i tinc gana. La nevera presenta l’aspecte trist dels diumenges a la nit i acabo picossant d’un pot de sèsam torrat, de manera que faig el mateix efecte que un canari menjant pinso. Poc soroll de ciutat i repàs a l’agenda setmanal, encara molt variable en aquestes dates. Ara em sap greu perdre’m la visita nocturna al cementiri de Cervera el dimarts a la nit, ai! Em podia haver quedat dos dies més… .

Jo sempre he estat una noia de poble i conservo aquella cosa infantil de què em fa mandra marxar-ne, els diumenges a la tarda (de vegades m’oblido completament de què ja estic ben instal·lada en la trentena). Però al cap i a la fi, l’enyorança del poble és un xic supèrflua: és l’enyor d’aquella mena de “paradís perdut” que evocava quan parlava de la Festa Major. De vegades penso que a mi, el que m’agrada de veritat són les ciutats ben i ben grans (o m’enganyo? Que jo m’estremeixo amb allò de què “els llamps i les mestralades m’han fet lliure” i recoi! Que no podria viure pas sense marxar-ne els caps de setmana, de la ciutat…) . Però les ciutats m’agraden, després de tot. I potser m’agraden, precisament, per aquesta mateixa contradicció: com que mai ho he estat, jo, de ciutat, sempre me les he pogut mirar amb una certa distància i un cert “fascino”, sovint esbiaxat, malgrat ja porti mitja vida vivint en una ciutat o altra. De ben petita, Barcelona –on vaig nèixer- era la ciutat “dels metges” i els viatges no hi acostumaven a ser massa agradables, des de Sanaüja –llavors em marejava anant amb cotxe, les corbes de Castellfollit a Calaf, les de Copons o la carretera de “les Malloles”…-. Curiosament, el “toro” d’Osborne, llavors encara de sil•lueta omnipresent desafiant Montserrat, era el senyal inequívoc que ens acostàvem a “la capital” (i que s’havia acabat l’infern de les corbes marejadores –fins a l’hora de tornar!). M’agradava resseguir amb el dit els carrers de la “Guia urbana” que mon pare guardava al cotxe i, sobretot, contemplar de lluny aquella torre llavors abandonada, al peu de Collserola, que responia al nom de “El Pinar” i que evocava històries “d’entre segles”, al més pur estil “Mirall trencat”… .

Des de temps que m’agraden, doncs, les ciutats molt grans i els pobles molt petits. Els entremitjos mai m’han convençut, com en molts altres aspectes de la vida. Tinc el costum d’“empaperar” el meu estudi terrassenc amb mapes o plànols de ciutats: n’hi tinc un de molt bonic, del centre històric de Ciudad de México, o un de Nàpols, per tancar els ulls i veure el Vesubi des de la riba Chiaia o des del Palazzo di Donna’Anna, a Posilipo. N’hi tinc un de la suau Tolosa, que va des de la verdor del “Grand rond” fins al “Pont des catalans” i fins i tot un de València, per perdre’m una estona pel barri del Carme. De ciutats americanes (amb l’esmentada excepció asteca) no en tinc, que Manhattan és massa allargat i Filadèlfia massa quadrat. També en tinc que no són de ciutats, com un de ben gran, del Valle de Mexicali –per poder anar de Janitzio fins a Guadalajara en uns escassos dos kilòmetres i de Chiapas fins a Puebla en un plis plas- i un de petitó de Cadaqués, pel que em suggereixen el perfil de la punta des Sortell i les platgetes des Poal i des Pianc, on vivia –quan les barques eren negres i tristes- una noia dissortada que es va beure salfumant per un deshonor mal entès… .

L’altre dia, des del balcó del meu exili vallesà, pensava en tornar-hi, a Barcelona. La Barcelona on vaig nèixer i on vaig arribar –llavors pensava que per quedar-m’hi-, ja fa divuit anys. La Barcelona que mai he canviat del tot –ni pel perfil de Sant Llorenç del Munt, ni per la plaça Vella… . “No ho descarto pas”, pensava mentre el Vicenç em parlava de la inhumanitat del París on viu fa més de deu anys. Tantes ganes que en tindria, jo, de viure un temps a París… . I és que mai he arribat a avorrir una ciutat com Barcelona, perquè mai he estat prou conscient de “patir-la”: ni quan vivia al cor de l’Eixample i m’adormia amb l’ansietat de saber que al cap d’una hora em despertaria sobresaltada pel terrabastall del camió de la brossa que buidava el contenidor del vidre. Ni quan havia de fer, enllaunada a quarts de vuit del matí, el trajecte amb metro cap a fer classe a la facultat –que almenys quan estudiava hi podia anar a peu…-. I penso que no la patia, Barcelona, perquè el fet de “ser de poble” em donava, en el fons, uns referents molt clars a l’hora de saber on era casa meva. Barcelona no era l’única opció possible, no era una gàbia inel·luctable. Era només una elecció. I si s’esqueia, una elecció temporal. 

Però encara ara em sorprenc a mi mateixa quan, algun dia, passejant per Barcelona, és com si de sobte la veiés per primer cop. Em va passar aquesta setmana, quan dimarts entrava a la Ciutadella per anar a la Pompeu. Potser era només la sobreexcitació quasi primaveral, ocasionada per l’expectativa d’encetar una nova destinació laboral en un edifici bonic, tan diàfan i endreçat, que el món aquell dia em semblava un lloc benèvol i agradable. I la ciutat em recordava aquell text de l’enyorada Maria Mercè Marçal que s’intitulava “Viratges, reminiscències” i que passaré a reproduir tot seguit, perquè per a mi té un significat molt especial -sense que això vulgui dir que a partir d’ara hagi d’afegir a les entrades del bloc capítols complets de la literatura que m’abelleix. Però aquest text m’agrada rellegir-lo sovint, perquè hi trobo aspectes que em són molt familiars, i perquè transita aquells espais invisibles que fan de la ciutat pugui esdevenir un àmbit de llibertat escollida.

“La construcció de la ciutat” és el títol de l’assignatura que sembla que em tocarà impartir, d’altra banda, a la Universitat de Girona. Hauré de pensar-hi un temps, doncs, en la ciutat i en el que representa. Mentrestant, seguiré empaperant l’estudi, seguiré enyorant-me del poble els diumenges a la tarda i seguiré, com sempre, buscant un apartament a París… .

“VIRATGES, REMINISCÈNCIES

 Barcelona, capital en la marina, Lleida, en la terra ferma, digué el cronista. Per a una xiqueta d’un poble de l’Urgell, les paraules del vell Muntaner poden tenir, encara ara, un sentit estranyament literal, que passa per alt rasers d’importància i volums numèrics, com si el més lluny i el més a prop respectius anivellessin la balança i confonguessin una i altra ciutat en un nom, alhora vague, imprecís i mític: la capital. En el meu cas, però, Barcelona cimeja en la meva infantesa com un pol singularment lluminós, únic, a l’altre extrem de la meva realitat rural de cada dia. Circumstancialment va ser el lloc del meu naixement; un any abans, a casa, m’havia nascut, mort, un germà: ara, calia fer les coses tan bé com fos possible. I, de fet, sembla que a aquesta mesura provident devem la vida la mare i jo. La xiqueta d’Ivars, doncs, podia gallejar de ser, de dret, barcelonina: «de la capital». La xiqueta de terra endins s’estarrufava d’haver emergit del mar… Uns germans de la meva àvia materna, a més a més, havien deixat la Segarra pel Raval, un per fer-hi de carboner, l’altre per menar-hi un bar a la cantonada del carrer d’Elisabets amb la plaça del Bon Succés, a tocar de Canaletes. Alguns membres femenins de la generació següent en van seguir l’exemple, però desembarcaren a l’Eixample. Sovint per casar-s’hi o bé secundant alguna peripècia marital… Però una d’elles duia el seu propi governall. I m’era padrina. Com els Mags arribaven de l’Orient, la tieta Mercè arribava de Barcelona. I els meus ulls infantils transformaven en una fada poderosa aquella treballadora que planxava vuit hores diàries o més, en una clínica devant per davant de la Concepció, per un sou migrat. La mateixa que, poc abans, m’havia acollit en la seva falda de fadrina –petita reina destronada de dos anys!– mentre la meva mare s’escarrassava criant gossets en un pit per poder alletar, en l’altre, una menudíssima sismesona vestida de cotoó fluix… I els cadells, perquè no poguessin urpejar, duien guants de mitja que ella teixia…

El prestigi enorme d’aquella planxadora, convertida després en telefonista, es va mantenir intacte per a mi durant tota la seva vida, estroncada de sobte a poc més de cinquanta anys. I la ciutat que l’encerclava, que me la prenia i me la tornava, qui sap si feia més intensa la imatge de coratjosa autonomia que sempre me’n va pervenir, la seva condició de mestressa dels seus actes. Com fan la clucaina, els colors de la llibertat! Les coses, ara ho sé, no van ser gens fàcils per a una dona «sola», per a una dona sense home. Però la ingenuïtat infantil sovint percep l’essencial. I la seva aura, la sensació de poder quasi màgic que em comunicava no van minvar gens ni mica ni quan es va veure obligada a repartir en dos terminis un regal de comunió esperant amb deler. El conser vo, ara, les dues meitats desiguals reunides en l’estoig: una miniatura d’or de la gòtica «princesa de Barcelona», engavanyada encara per les vestidures que durant tant de temps la van desfigurar, i una cadena ben gruixuda perquè no la perdés mai… Quina baula, sinó ella, que em va donar el seu nom, fa certa aquesta altra cadena que em lliga, des del fons dels anys, a la capital del mar? Curiosament, però, ara que visc a Barcelona, que hi he viscut ja quasi la meitat de la meva vida fins avui, sovint falsejo el lloc del meu naixement, o eludeixo la mentida directa dient, simplement, que «sóc d’Ivars d’Urgell». I la vella realitat pren el relleu, així, en l’espai del mite. ✧ ✧ ✧

(…)

Fa quatre anys que vaig arribar en aquest barri, que sembla fet a mida per a un esperit híbrid, indecís, instal•lat de forma permanent en el solc entre dos mons, en el llindar entre dos paisatges, dues temptacions, dos codis. ¿Pot esdevenir un port, si no definitiu, almenys durador per al meu tarannà nòmada que m’ha dut a sembrar d’enclavaments emotius, de senyals incisivament subtils, tants punts diferents d’aquesta aglomeració de blocs d’obra i de vides que, des d’aquest terrat obert a tots els vents, s’estén ara als meus peus? Xarxa dins de la qual em debato, presa entre la compulsivitat frenètica i el bloqueig que ressegueixo amunt i avall, per dins, corrent darrere d’amors i d’altres coses… Ciutat que ens fas i que ens desfàs: coves, encara, alguna possibilitat inèdita? El dubte em manté, encara, vigilant, per si les cendres dels boscos cremats serveixen d’adob, tal com creien els antics artigaires de l’Arrabassada. Collserola aturarà, potser una fugida cap a Ponent? Miro, revessa, cap a Migdia, cap a Llevant, cap al Nord. Cap a la llenca desigual, corba, estrebada per un moviment imperceptible, de sal i d’aigua. No gaire lluny, emmarcat per la mola grisenca de Montjuïc, coronat de pins, el turó del Putget. Com un imant. Tants cops m’hi ha empès el desig, l’obsessivitat d’una tendresa! La febre capciosa d’un amor sense casa. (I, sense tu, casa no ha sabut ben bé ser casa meva). Més enllà, la llunyania difumina la virulència d’altres records. Reprenc, trio de nou els camins que m’han dut fins aquí. ✧ ✧ ✧

Des d’aquí no afiguro el carrer de l’Argenteria. L’antic camí del mar, quan se sortia de Barcelona per la plaça de l’Àngel. Camí gremial dels joiers, d’ençà que les noves muralles engolaren dins del ventre de la ciutat tota la Vilanova marinera, i fins al segle passat. Carrer dels joiers, fins a la joia de llum que és Santa Maria, de dins estant. Allà, a tocar, el Born, on sempre es torna, diuen. «Salvem el Born», «Born, ateneu popular»: els adhesius es descolorien encara en el meu cotxe vell quan me’l vaig vendre no fa gaires anys. Allà, a tocar, el carrer de Montcada, amb el seu enfilall de museus i palaus. L’any 1977, les columnes salomòniques del Palau Dalmases s’estremiren davant l’embranzida del professorat de català en cerca de normalització. Dins dels sumptuosos salons, escampadissa de sacs de dormir, batibull d’envasos i llaunes, formigueig d’ambaixades, comissions, assemblees. Vestuari informal, rescatat dels encants o de petits mercadals de roba usada. Escapades fins al pla de la Garsa, fins al Mundial o fins a minúscules tendes de vetes-i-fils del barri de Sant Pere. I, enmig, un reduït nucli femení debatia, reia, intimava, a contrallei de les hores mortes. Feia un any, tot just, del maig de les dones. Tot, encara, era possible. Allà, a tocar, el Fossar de les Moreres. Uns mesos més tard, l’onze de setembre, l’antic cementiri sobreeixia de gent. Una generació s’escampava per la placeta davant de l’església, pel passeig del Born. Però hi havia una absència. A la nit vaig tornar, allà on «no s’hi enterra cap traïdor», a colgar-hi la tristesa. Un gat es va enfilar dalt del meu cotxe i em va mirar de fit a fit. I la porta principal de Santa Maria del Mar, a la façana de ponent, va anar clarejant a passos lents des del moment precís en què l’alba la va sobtar per darrere. Començava el meu itinerari de dona «sola», de dona sense home. Com un peix sense bicicleta? ✧ ✧ ✧

El curs 1979-1980 accentua els seus contorns i dibuixa una fita, en escorç. Quin tic d’ensenyant, però, això de parlar per cursos! Període complex, trasbalsat. A cavall entre el Baix Llobregat, on encara treballava i hi tenia casa, l’esquerra de l’Eixample, on havia llogat a baix preu una barraca de terrat que jo anomenava, significativament, «el colomar», i el barri que envolta la Ciutadella. Al davant mateix del parc, sota uns porxos, un pis d’estudiants immens, amb una gran galeria assolellada, m’oferí el suport càlid de l’afecte, de l’amistat que dura. El primer dia que hi vaig anar, a penes llogat, una de les habitacions va aparèixer plena de fòtils vells dels anteriors estadants: recordo un bressol de vímet, sense potes, que ens va servir durant molts mesos de cove dels mal endreços. I una trona de criatura que ens va fer de tauleta de nit. Durant el curs següent, un cop mal instal•lada, però fixada per dos anys, en un cinquè pis sense ascensor del carrer de Muntaner, amb poca llum i poca aigua, hi vaig asseure l’Heura per donar-li les primeres farinetes. Enmig, però, un temps de foc: amors encavalcats, decisions sense retop, recerques de pis, trasllats, escissions de partit, les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, oposicions… I anades i vingudes entre el carrer de Lledó, al barri de Sant Just, i el de la Riereta, al Raval: llibreria, edicions, bar de les dones. I tot això, passejant un ventre altiu, que s’aventurava a navegar en aigües de ningú. Des del passeig que avui es diu de Picasso, anava cada dia fins a la plaça de Sant Agustí Vell i, en un d’aquells carrerons –no en recordo bé el nom– per unes escales estretíssimes i dretes, que en feien la pujada quasi inversemblant amb aquell embalum, arribava a un pis sense envans, sorprenentment espaiós. Els seus llogaters l’havien arreglat amb gràcia, recuperant fustam vell i pals de telèfon en desús, i agafaven l’electricitat directament del carrer. Allà es feia la preparació per al part a casa. A quina casa? –encara em preguntava un mes escàs abans d’arribar a terme. Per una estranya barreja de raons, afectives, pràctiques –imponderables– l’Heura va néixer no pas al barri de Santa Maria, com potser era previsible, ni a l’Eixample, on havia de viure els seus primers anys, sinó més enllà de Gràcia, passat el conglomerat muntanyós que barra el pas cap a Horta, al peu mateix d’un altre turó, isolat, que es destaca cap al nord: el turó de la Peira. En una petita vivenda barata, encimbellada dalt d’un vuitè pis d’un bloc entre tants d’altres, en un cap de barri sense arrels. En aquest mateix indret, però, jo hi posava, de petita, quan venia als banys. I recordo el trajecte fins a la platja de Sant Sebastià, i un banyador groc de gometes, i un barretet xinès de palla verda amb llunes blanques. I les escapades amb una cosina de la meva edat fins a la plaça de Catalunya a donar veces als coloms, mentre apreníem de cor la tirallonga de les estacions de metro o seguíem el traçat de les vies des del vagó del davant o del darrere. Poc abans de morir, la tieta Mercè havia reformat el pis i hi havia viscut uns pocs mesos. Jo hi vaig passar quasi tota la carrera i els primers anys de casada. Els «Llibres del Mall» hi van tenir el seu punt d’arrencada. En aquell moment hi vivia la meva germana. Al davant mateix, una llibreria singular ha anat fent la viu-viu, i ha sobreviscut com un lloc de trobada, com una referència insubstituïble. Per Xoc tot hi passa, tot s’agleva… Ara, hi pots prendre «aigua de València» cada divendres i trobar-hi cuadres penjats de la gent més diversa. No fa pas gaire temps que hi vaig comprar la deliciosa aquarel•la d’Ocaña que tinc a l’estudi: tot d’angelets bàquics hi festegen un campanar sensualmente ingenu… Ex-vot irreverent, penyora d’una altra Barcelona que bull i es congria Rambla avall. ✧ ✧ ✧

 Aviat farà nou anys: sota un sol d’hivern, en un banc arrecerat del parc del Turó de la Peira, em tirava amunt el jersei i oferia un pit mig esborronat a una boqueta badada i a unes mans nervioses. Els parcs se’t fan avinents i familiars, així que una criatura t’estira les faldilles. Ja traslladades al carrer de Muntaner, entre Diputació i Gran Via, sovintejàvem els jardins de la Universitat, on l’Heura maldava per enfilarse a les soques amples i rabassudes dels arbres exòtics i feia capgirells per la gespa. En el pati de lletres s’extasiava amb els peixos de colors i volia fer servir els nenúfars de passarel•la. A voltes, havia de perseguir-la sota els porxos, fins al bar subterrani, i ella en baixava les escales gatejant a recules. Encara ara hi anem, de tant en tant, i se’m fa un nus al cor de pensar en l’amenaça de destrucció imminent que pesa sobre aquest espai, d’un encant entranyable. Unes quantes illes més lluny, els dos petits triangles verds de la plaça de Letamendi oferien escassament gronxadors, tobogans, sorra per terrejar… Amunt i avall resseguia un i altre cop l’engraellat de carrers, amb cotxet o amb motxilla, carregada amb una immensa senalla de roba bruta o neta, de camí o de tornada de la bugaderia, fent un cafè agraït en algun dels bars que sempre hi ha a les cantonades –La Valenciana, El Colonial, Oro Negro– de vegades al costat de vells desvagats jugant al dominó o bé a les cartes; o bé aturant-me a comprar en alguna de les botiguetes d’aire menestral, que brindaven uns preus tan baixos… De casa estant, sentíem tocar campanes i, estranyament, en plena nit, el cant d’un gall. Les finestres donaven a un pati interior enorme, d’aquests típics de l’Eixample, una gran part del qual, però, era ocupat per un pàrking. M’agradava, així i tot, des d’allà mirar les torres de la Universitat, i els cimals dels arbres en restallera lluent. Més endavant, el pis va ser envaït pels ratolins. El vaig deixar l’any que, per carnestoltes, Barcelona es va disfressar insòlitament amb un vestit de neu, nou de trinca, ben aviat esquinçat per les roderes dels cotxes sense espera. Entre les seves parets pretenia deixar-hi, tancats, tot de fantasmes… –Amor de sempre, amor, amor de mai! Em seguirien, però, desfermats, costa amunt, més enllà de la Diagonal, pel carrer Gran de Gràcia fins a la plaça dels Josepets. I més enllà, encara. Més ençà. ✧ ✧ ✧

(…) 

 I més enllà, encara. Més ençà. Reprenc el fil que m’ha de dur fins aquí. Enmig, una breu escala de dos anys a l’avinguda de la República Argentina, en un pis col•lectiu, gran, de construcción sòlida i sostres alts, pintats per algú de blau marí i de verd fosc… A la cuina, amb les parets solcades per un envitricoll de tubs i canonades inservibles, tres generacions d’escalfadors d’aigua: de llenya, elèctric, de gas… No diré res de tot el que hi va néixer, créixer. De tot el que hi va arrelar. Ni del que hi prengué fi. El carrer d’Agramunt, allà mateix, ens duia, de pujada, al parc del Putget, i a les torretes i carrerons que pintà Olga Sacharoff… Per l’altre costat, descendíem fins a trobar el final de la Baixada de la Glòria, llarg pendís amb vorera esglaonada que sembla estimbar-se des del Parc Güell fins a l’avinguda de l’Hospital Militar. Ara, al mig, quan el sol fa el cor fort i lluu amb braó, el moviment de les escales mecàniques, recents, escarneix a penes, en sentit contrari al de la gravetat, el d’una aigua cascadejant en salts successius, des de l’antiga riera fins al Carmel. En aquests moments, hi ha un pòsit de fascinació en els meus ulls. Per un segon, imiten, fidels, els d’una xiqueta de l’Urgell, trenta anys enrere, meravellada, en el Sepu, davant les primeres escales mecàniques de Barcelona. ✧ ✧ ✧

 «Ara que ja de tanta casa torno», deia. I aquest vers de Clementina Arderiu m’acompanya, en veu baixa, en el meu recorregut matinal de cada dia –des del setembre fins al tomb de l’estiu. Aquest paisatge va ser, durant una època, el seu, i l’enyorà, des de l’exili. Itinerari de jardins que fiten, amb els seus colors canviants, el pas de les estacions–, des del meu barri, que duu per mal nom «Penitents», fins a Sarrià, on la meva filla va a escola, i fins a la carretera d’Esplugues, on l’institut Boscà s’empassa les meves hores, voraç. Enguany tornaré a resseguir, amb discontínua intensitat, el trànsit del verd al vermell i al coure de les vinyes verges, l’espurneig groc de la mimosa al febrer, estalonada ben aviat pel rosa malva dels arbres de Judea. El seguici esblaïmat dels lilàs. El morat viu de les buguenvíl•lies. Viratges sense aturall. Primaveres d’estiu, primaveres d’hivern que s’escampen arreu en reminiscències. L’Heura m’ha preguntat avui, a mig camí, on acaba, on comença Barcelona.”

(Maria Mercè Marçal, in memoriam)

Read Full Post »

De vegades l’actualitat no m’interessa. I no ho dic per justificar que aquest humilíssim bloc sigui un exercici continu de mirar-me el melic i, en canvi, en parli poc (o gairebé gens) de les coses que passen pel món o a casa nostra. De vegades alguns em diuen “historiadora” i no ho sóc pas -només em dedico a ensenyar i a escriure sobre el que en diuen “història de l’art”. Però no puc evitar que sigui sempre la mirada cap al nostre passat la que em permeti reconstruir i interpretar el caleidoscopi de la realitat (no diré ja la que ens envolta, sinó la que ens sacseja). I de vegades s’hi apleguen petits fragments de cristalls rars i meravellosos.

A la plaça Major de Sanaüja hi ha una placa commemorativa de quan va visitar el poble el “braç de Santa Teresa”, aquella relíquia que es passejava sota pal·li, com la custòdia del Corpus i precedida d’una cohort de nenes vestides de comunió. La placa fa especial referència al “Pare Roca”, il·lustre sanaüjenc i introductor de la reforma del Carme descalç a Catalunya, on va fundar vint convents.

Joan Bulló i Roca va néixer al meu poble l’any 1540 i després de graduar-se en arts a Barcelona, va ser capellà de la Roca del Vallès, abans d’anar cap a Castella i participar activament en la reforma carmelitana com a prior de diversos convents i procurador general davant la Santa Seu. L’home es cartejava amb Santa Teresa d’Àvila com si res. Tornà a Catalunya l’any 1585, fins que el 1603 fou, diguem-ne, “depurat” i retornat novament a Castella, en part per les seves normes pastorals que dictaven que els religiosos parlessin i prediquessin sempre en català. Poc abans de morir, l’any 1614, ell mateix predicava en les festes celebrades a Tarragona en motiu de la beatificació de Teresa Cepeda de Ahumada.

Ahir a la nit em disposava a escriure un article sobre el mecenatge artístic dels “bisbes il·lustrats” a Solsona durant el segle XVIII. A propòsit del bisbe Josep de Mezquía (que abans d’arribar a la mitra solsonina havia estat professor de teologia al col·legi mercedari de Salamanca i General de l’orde de la Mercè), Joan Bonet i Baltà ens parla de la seva “actitud valenta” davant la “lista de sermones” que el corregidor i l’ajuntament li havien presentat, per tal que fossin predicats en llengua castellana. Mezquía, que era castellà, respon amb contundència:

“(…) Y aunque mi deseo de servir a V.S. es muy eficaz, me es forzoso reprimirle en la ocasión presente por no obrar contra una de las Máximas fundamentales…y aún contra el dictamen de mi conciencia, que solo puede permitirme el conceder licencia para predicar en Idioma Castellano (…) resta una no pequeña parte, a quien en conciencia, y en particular razón debo procurar el pan de la doctrina, que será más útil ministrado en Idioma Cathalán, lo que de toda lengua Nacional afirmó San Pedro Chrysólogo, diciendo que es dulce a los doctos y muy amable a los Nacionales (…). Ruego pues a V.S. se siva tener a bien que se predique en Cathalán. Solsona y julio 21 de 1748. Fr. Joseph Obispo de Solsona”. 

 I encara trobo després una magnífica referència a un text del jesuïta mataroní Josep Manuel de Peramàs i Guarro (1732-1793), que després d’ensenyar humanitats a Cervera, fou missioner dels guaranís als Paraguai, on va escriure una famosa comparació entre La República i Les Lleis de Plató i el sistema de govern de les missions jesuítiques en territori guaraní. Josep Mª Benítez (a Jesuïtes i Catalunya: fets i figures) tradueix del llatí aquest interessant fragment del Comentarius de administratione guaranitica ad republicam Platonis, on Peramàs explica i justifica perquè els jesuïtes aprenien i defensaven el guaraní:

“Per què els missioners guaranís no havien d’usar la llengua guaraní? […] els jesuïtes mai no obligaren els guaranís a aprendre el castellà, com tampoc en la mateixa Espanya, i a la vista del rei, tampoc no són obligats a parlar-lo els balears, valencians, bascs, gallecs i catalans, quedant el castellà per a les aules. A posta he mencionat els catalans en darrer terme per a referir-me de pas a la piadosa severitat de l’Il·lustríssim don José de Mezquía, redemptorista, bisbe de Solsona, el qual mai no donà a ningú permís per a predicar si no era en català. Havent-li demanat una vegada que permetés a un cert sacerdot de Saragossa [el pare Larraz], amb el qual vaig viure llargament (i que encara viu), de gran renom en l’Acadèmia de Cervera, pronunciar un panegíric en castellà, el bisbe s’hi va negar, adduint que desitjava que les seves ovelles fossin alimentades en la mateixa llengua que havien après de llurs mares, i que entenen millor que qualsevol altra llengua. I tingui’s present que el bisbe Mezquía no era català, sinó castellà; però el prudent pastor (el qual conec) va anteposar el fruit més gran del seu ramat a la seva llengua nativa.”

 I això que la situació de la llengua catalana al segle XVIII no era pas per llençar coets –administrativament, la situació era molt més adversa que l’actual. De vegades l’actualitat no m’interessa, perquè senzillament em cansa.

Read Full Post »

Torno al bloc (més aviat del que tenia previst) i ho faig per mandra. Mandra d’escriure sobre arquitectura –que és el que hauria d’estar fent ara mateix. I mandra de la sensació de “rimorso” per no estar fent el que suposadament hauria de fer. Però també m’agrada recrear-m’hi, en la mandra… . Mandra dolça de perfum de llençols frescos i nets a l’hora de la migdiada, mandra d’allunyar-se del mar, tan agradable, d’una illeta minúscula del Mediterrani; dolça mandra que preserva el record de Villa Cimbrone o d’un bar de poble al Cilento, la mandra d’encalçar l’infinit del parc de la “reggia” de Caserta i la mateixa mandra que ens feia la carretera calabresa d’Altomonte i recórrer els carrerons de Matera durant les hores de massa sol…Però eren mandres que tenien sublims recompenses, que prenien la forma de la bellesa i de les nits d’encanteri. Mandra agradable de nits salentines, de què hi hagués massa barroc per mandra d’haver de fer massa fotos. Mandra de visitar el castell d’Otranto (que la novel·la de Walpole sempre me n’havia fet, de mandra…). Mandra de la calor d’olivera i grills de pedra seca i pobles blancs, però també mandra de què la calor se’n vagi, com el gust de mar…Ara també tinc mandra de les bestieses que no penso acatar mai de la vida. Però fins i tot em fa mandra parlar-ne.

Amb la mandra del setembre també arriben les meves campanyes d’assalt a les figueres i moreres silvestres –només em falta una cria penjada al coll per veure’m a mi mateixa com a prototip prehistòric de la “dona recol·lectora” que tant qüestionava la Sally Linton. I potser és la ingesta desmesurada de figues i mores la que propicia la sobreexcitació neuronal que sempre tinc a començaments de setembre, com si fos víctima d’una mena de “tarantisme” ben estrany. Li he cercat totes les explicacions fisiològiques possibles, des de les relacionades amb la meva pressió arterial fins a les climàtiques, amb la meva obsessió particular pel sol de setembre i que l’altre dia via “face” el nostre meteoròleg segarrenc m’ajudava a aclarir: “pensa que el dia ja s’ha escurçat molt i el sol passa a menys altura sobre l’horitzó … malgrat que la temperatura encara pugui passar dels 30º al migdia i es noti calent” (gràcies, Toni! 😉 ).

D’explicacions psicològiques també n’hi he buscat, i tampoc res. Potser només és una mena de crida tel·lúrica i inconscient (una mena de “call of the wild”) que prové de les  profunditats de l’Athanàgia mítica o dels plecs de l’anticlinal de la Canaleta. S’acosta, un any més, la Festa Major…

I la Festa Major no és només els balls de tarda i nit, el castell de focs o el vermut: són uns preuats dies de pròrroga que ens concedeix l’estiu. Una pròrroga vital que per a mi és una bella metàfora de l’esperança inútil i impossible: l’esperança d’un estiu etern i més encara, d’una Festa Major eterna, amb la que jo mateixa havia fantasiejat d’adolescent (i fins i tot no tant…), quan regnàvem darrera la barra i cada nit sortia el sol. Qui no recorda aquella vegada en què la Festa Major no s’acabava mai, perquè cada nit s’anunciava que demà hi tornaria a haver-hi ball –que si un dia pagaven els casats, que si un dia els solters, que si un dia algú altre…? Crec que aquell cop vam estar més a prop que mai de construir una nova societat en la qual el microcosmos sanaüjenc s’erigiria com la nova Utopia (ni que fos cada nit al so dels Harleem’s de Cervera…).

El cas és que dies abans de l’efemèride en qüestió sempre provo de treure-li importància (allò de bah, total, sempre el mateix…), però és un autoengany per mostrar-me a mi mateixa com a més adulta i assenyada, a la que aquestes “collonades” han deixat d’interessar-li i que preferiria ser al Bumbershoot de Seattle o a la Mostra de Venècia, mirant per un finestral del Palazzo Grassi (però per això m’hi hauria d’haver casat jo, amb el fill del François Pinault, i no pas la Salma Hayek…). Al cap i a la fi, però, vull creure que no hi ha cap altre lloc del món on voldria estar el cap de setmana del 8 de setembre.

Serà que cada any per aquestes dates se’m revifa el “morso”, la mossegada o picada tarantina, sense que ni Santa Rita ni San Paolo de Galatina hi puguin fer res. Tots els sanaüjencs tenim el verí del “morso della taranta” incorporat, i penso que a la majoria ens mataria un veritable “rimorso” (remordiment, en italià) si algun cop no hi poguéssim ser.

Read Full Post »