Mr. Darcy

Hi ha una part de la societat anglesa –no sabem si la mateixa que plorava Lady Di i que va embogir amb la boda de William i Kate l’any passat- que sovint s’embranca en debats ben curiosos, vinculats amb els personatges (reals o imaginaris) que formen part de la seva “iconografia” particular com a nació cultural. És per això que no és estrany que hi trobem partidaris de les germanes Brönte diametralment enfrontats (o potser hauria de dir “enfrontades”) amb els partidaris (o potser també hauria de dir “partidàries”) de Jane Austen. Encara recordo l’impacte de Wuthering heighs  (Cims borrascosos) en la meva adolescència, quan estava més abocada al temperament romàntic que no pas a la contenció clàssica i il·lustrada –i devia ser per això mateix que el primer cop que em vaig aproximar, en canvi, als llibres de Jane Austen, aquests van avorrir-me sobiranament. Vaig haver d’esperar a la descoberta cinemàtogràfica de les novel·les d’Austen, a la cara de babau encantador que posava el Hugh Grant fent d’Edward Ferrars a Sense and sensibility i, sobretot, a la descoberta de Mr. Darcy. Pels (o per les) puristes Mr. Darcy és Colin Firth i només Colin Firth –fixem-nos en el personatge de  Firth al Diari de Bridget Jones i que respon al nom de “Mark Darcy”, en tot un homenatge al Mr. Darcy que l’actor havia encarnat feia uns anys. Però tornant als enfrontaments entre “brontianes” i “austenianes”, un dels més antològics és el debat Edward Rochester versus Fitzwilliam Darcy. O encara més: la parella “bröntiana” Heathcliff-Rochester vs. Mr.Darcy. El feminisme clàssic pot llençar el crit al cel: el Heathcliff dels “cims borrascosos” és cruel i obsessiu i el Rochester de Jane Eyre té la seva primera dona (desequilibrada) tancada a les golfes. Són personatges, això sí, “apassionats” i disposats a pagar un preu molt alt en nom de l’amor.

http://www.youtube.com/watch?v=C8J6Cjn06kA

Jo –malgrat la meva preferència primerenca per les Brönte- sóc més de Mr. Darcy, ho reconec. I aquí també la feminista clàssica hi tindria quelcom a dir: perquè Fitzwilliam Darcy té una escassa habilitat social (només compensada per la seva immensa fortuna), té “prejudicis” (que sinó la novel·la no es diria Pride and prejudice…) i és, en definitiva, bastant desagradable. Però la gràcia de Darcy és que no s’enamora d’Elizabeth perquè aquesta sigui bella i salvatge (com la Catherine de Cims borrascosos) o vulnerable i humil com Jane Eyre. L’atractiu principal d’Elizabet Bennet és la seva intel·ligència i eloqüència.

I és en aquest punt que trobem la clau que pot propiciar un cert antagonisme entre Austen i les Brönte. Curiosament es tracta d’escriptores que no van tenir una vida massa diferent: crescudes en sengles rectories paternes, van romandre solteres i dedicades a l’escriptura. Charlotte i Emily Brönte naixien un i dos anys després de la mort d’Austen. Aquesta seria probablement la diferència més substancial: els personatges de Jane Austen són fills encara d’una cultura setcentista, la de la les convencions i la contenció, però amb un cert esperit hereu de la cultura “salonnière”, on l’art de conversar era tan important. Els personatges de les Brönte, en canvi, ja són victorians per època i romàntics per naturalesa, víctimes de la moral i les seves pròpies passions desbocades. Jo amb els anys m’he anat fent més de Jane Austen, i em diverteixen els grups de Facebook amb noms com I blame Jane Austen for my high expectation on men, Ladies who fantasize living in Jane’s Austen kind of world, Every girl is waiting for Mr. Darcy o fins i tot That awkward moment when Mr. Darcy asks to marry you! Potser la conya és tan inofensiva com les múltiples pàgines que ridiculitzen Sergio Ramos, però la cosa és més greu del que sembla: de debò que cada noia espera que un tipus arrogant i desagradable arribi a la seva vida? Deixem-ho en que Heathcliff i Rochester (magrat tenir algunes fervents partidàries, que suposo que els personifiquen en els rostres de Ralph Fiennes o el més recent i magnífic Michael Fassbender, respectivament) són “massa” impetuosos, fins al punt de la violència, i per això els descartem. Però que passa amb Mr. Darcy? No seria aquest una versió “soft” del “bad boy” que en el fons ens encanta perquè no ens ho posa fàcil? Si qualsevol (fins i tot jo) s’aixecaria a les sis del matí per sortir a passejar pel camp, tot esperant que aparegui entre la boira i les primeres llums de l’alba un tipus (concretament el Mr. Darcy interpretat per Mathew Mcfayden) que et digui: “My affections and wishes have not changed, but one word from you will silence me forever. If, however, your feelings have changed, I would have to tell you: you have bewitched me, body and soul, and I love… I love… I love you. And I never wish to be parted from you from this day on”. http://www.youtube.com/watch?v=pqidX_5ZsLg

I jo no sé si donar-li la culpa a Jane Austen, a Charles Perrault o als germans Grimm…Encara ho vaig veure més clar quan fa poc temps vaig enxampar, en no sé quin canal, una telesèrie que es deia Lost in Austen, on una noia d’avui dia (fan de les novel·les de l’escriptora anglesa, això sí) s’intercanvia amb l’autèntica Elizabeth Bennet (la protagonista de Pride and Prejudice) i es submergeix en el temps i l’espai de la novel·la, on fins i tot  acabarà renunciant a tornar al seu món “real” per quedar-se a viure a començaments del segle XIX amb el seu enamorat Mr. Darcy (que al començament s’havia mostrat tan desagradable amb ella com ho és en el llibre amb Elizabeth). Tot plegat “per vomitar”, pensava, mentre em deia que a mi no m’enredaria pas, un individu com Fitzwilliam Darcy. El mal és que he de reconèixer que aquest darrer (el de la telesèrie), em va posar molt però que molt tonta… . http://www.youtube.com/watch?v=7WOCU7eHzeI

Read Full Post »

Ritmes

Hi ha coses que contribueixen a fer agradable la vida de les persones: que a Guissona hi hagi una sala com el Teatre de Ca l’Eril n’és una. Dissabte hi actuava el Paul Fuster i dir que vaig xalar és poc i previsible. Eren quarts de dues quan vam sortir i a pocs metres, a l’església, celebraven la Pasqua ortodoxa… .

No tinc cap intenció de fer una “pseudo-crítica” musical, que l’única cosa que en sabia, jo, d’aquest xicot de “mirada opiàcia”(sic.) i que parla català amb accent “yankee” era que el seu pare és un reconegut cardiòleg, el que no és saber-ne gran cosa –i més encara tractant-se d’un músic. Es tractava, a priori, d’una mixtura curiosa d’arrels cardonines i d’aquella Nova York per la qual sempre bavejo, però que jo (ai, las!) només he vist de turista (el que tampoc és veure gran cosa). 

Serà potser perquè el millor que és pot esperar, doncs, és no esperar tampoc “gran cosa”, que llavors la vida va i et sorprèn de tant en tant, com en una nit d’abril al casal guissonenc dels Erill –egrègia arquitectura del segle XVII- en una sala de ball centenària, desempolsada i reinventada pel “petit” de la casa; aquell noi de veueta prima que sembla cantar-li a les sargantanes i als grills de l’estiu a la Segarra.

I així fou com els sons perpetrats per mans de soldador en guitarres de ferralla se’m van clavar a l’ànima –i no estic sent pas exagerada-, potser perquè també sóc molt susceptible d’enamorar-me de determinada música popular, que a mi em sembli que recull l’esperit de qualsevol riba del Mississipi -i que a més, en aquest cas, estava cantada en català. Però no era d’això que volia parlar, no. No pas de ritmes musicals, sinó de ritmes més aviat “vitals”. Hi pensava en els llargs interludis entre afinació i afinació, en els “ritmes” que sovint ens imposem en una època dominada per la “tirania del moment i de la pressa”.  Algú (sembla que un tal Thomas Hylland Eriksen, per ser més exactes i pedants) advertia de les escruixidores conseqüències de la pressa: “tant el passat com el futur entesos com a categories mentals es troben amenaçats per la tirania del moment. Fins i tot l’”aquí” i “l’ara” estan amenaçats, perquè el moment següent arriba tan de pressa que resultat difícil viure en el present” (la cita és de Jordi Llovet).

Paul Fuster jugava amb la percepció del temps i anava al “seu”, de ritme, mentre desgranava els temes de “Repte”. Parlava del fet de “desimportanciar” (treure “importància” al que és “important”), perquè el seu català lliure –el de la “Santa Collons”- li permet també “crear” paraules. Em va fer somriure la referència a la “confirmació”: catòlic sagrament que contrasta amb la paradoxa de la impossibilitat de “confirmar” res en la vida real, perquè no podem saber què farem ni si serem vius d’ací a dos dies… . Potser no és filosofia de gran alçada i no descobrim la sopa d’all, ara que tothom parla de la “liquid life“, però em va fer bé compartir-la aquella nit. Ritmes i reptes.

Perquè fins i tot coses com escriure aquest bloc m’hi fan pensar, en això dels ritmes: no hauria d’estar (ara mateix) escrivint un article d’art o arquitectura per a una revista “indexada”? No m’hauria d’estar preparant la classe aquella? No hauria d’estar omplint l’aplicació informàtica del currículum per enviar a l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación dela Calidad y Acreditación)? I no hauria d’acabar d’omplir la de l’AQU (Agència per la Qualitat Universitària)? No hauria d’estar fent coses més “importants”?

“Tant pis!”, com diuen a França… Perquè el cert és que en aquest precís moment m’és ben igual, tot això (és més: se’m refot!). Que avui vull el mateix que el “guardià” de Salinger, que qui segueix la carretera de Kerouac. I em deixo anar per les avingudes del “Manhattan líquid” que glossava Llibert Ferri, pel Brookyn de Paul Auster i pel Harlem de les noies com la “Precious” de la pel·lícula o la “gorda negra i sense orgull” del famós article censurat a l’Anna Grau. El cel i l’infern. Tot arreu i enlloc. I poden ser quatre, les vides, en una sola estona, sense que per això ens haguem d’aixecar, necessàriament, “ben d’hora, ben d’hora”… .  

 

Read Full Post »

Relectura de vacança: el temps, la gent i el paisatge

No sé si era Joan Fuster que deia que la millor manera de llegir és “rellegir”. I això és el que procuro fer quan tinc una mica de temps, alleujada pel fet que ni que visqués dos-cents anys arribaria a llegir tot el que voldria –així que ara no m’obsessiona pas massa acumular lectures sempre noves. Una de les coses que he estat rellegint aquests dies, doncs, és l’excel·lent estudi de l’antropòleg Eliseu Carbonell sobre el que podríem dir-ne “etnografia planiana”, sota el títol de Josep Pla: el temps, la gent i el paisatge (Edicions de 1984, 2006), que analitza les observacions agudes de Pla sobre el paisatge empordanès (el geogràfic, el social, l’ambiental…) i exposa idees tan suggerents com el fet que la gent i el medi ambient són components constitutius d’un mateix món o el fet que el temps només existeix per a les persones que hi pensen o que el volen definir, segons formulació de Sant Agustí.

El llibre parla d’un paisatge viscut socialment, que té un paper configurador en la societat i en la conformació de la seva identitat. Carbonell recull les reflexions de l’antropòleg Ignasi Terradas, que defineix la identitat cultural com “aquell reconeixement humà de la vida que es caracteritza principalment per atendre a la memòria d’allò viscut, a les seves repercussions afectives i als sentiments i drets d’arrelament que aquesta memòria sol·licita”. Així doncs, considera que un dels elements claus per a la configuració de la identitat cultural és l’arrelament -el paisatge viscut, el coneixement i el reconeixement, amb el pas dels anys, d’aquest paisatge, la percepció i el record d’aquest paisatge.

Pla planteja una vinculació entre el paisatge i la identitat cultural que s’assoleix a través de la interacció del pagès amb el medi, del conreu incessant que va modelant el paisatge natural amb l’objectiu d’obtenir un paisatge fecund, és a dir, amb una finalitat productiva i agrària. “Viure en un món natural és impossible. Seria gairebé tan difícil com una societat que tingués com a principi la sinceritat absoluta”. El mateix Josep Pla parteix de dues concepcions oposades sobre els pagesos: per una banda parla d’aquells masovers asseguts al pedrís de la masia “que estan rumiant la manera d’enganyar a l’amo” (i aquí potser parla per la seva pròpia deformació de “propietari rural” però que no treballa la terra, i que ha de confiar –poc o molt- la seva gestió als masovers). D’altra banda, però, també mostra una gran “empatia pagesa” (en aquest cas potser perquè ell mateix es considerava un “pagès sofisticat per la cultura”) quan explica que “els pagesos fan les coses perquè no tenen més remei que fer-les com les fan”. Això s’explica pels dos grans imponderables que presideixen la seva vida, dos factors que influeixen decisivament sobre ells però amb uns efectes que no es poden preveure ni calcular: “una determinada situació metereològica i una determinada situació de mercat. Aquests són els dos pols de la vida del pagès. Ni una ni altra situació poden dominar-les”. Efectivament, la comprensió d’aquests imponderables ens situa a Josep Pla en l’òrbita de la seva procedència, la d’una ruralia profunda d’arrel carlina (i aquí reprenc el concepte de “carlisme ambiental”, de Ferran Sàez Mateu, que “descodifica” Pla molt millor que alguns dels múltiples estudiosos de l’escriptor empordanès).  

I potser és en aquest punt on la referència a l’obra de Raymond Williams, The country and the city esdevé imprescindible, atès que sosté que el paisatge, entès en la seva dimensió literària, és una creació que precisa d’un distanciament respecte al camp i al treball agrícola, ja que està feta generalment sobre la base d’una actitud acrítica envers la composició social de la terra: “un camp en activitat productiva gairebé mai és un paisatge. La idea mateixa de paisatge implica separació i observació”. I precisament en això es basaria la “construcció” del paisatge anglès al segle XVIII, els primers industrials i homes de negocis de la ciutat “fugen” al camp a la recerca de la seva arcàdia particular, construint-hi les seves residències, equiparables a les de l’aristocràcia terratinent i que amb l’ajuda de poetes, pintors i arquitectes, “descobreixen” el paisatge rural. Assistim en aquesta mateixa època al desenvolupament del concepte de “jardí de paisatge” o “jardí anglès”, d’aparença aparentment natural i “espontània”, però deliberadament calculada: falses “ruïnes” clàssiques o medievals estratègicament disposades en els paisatges dissenyats per John “Capability” Brown, falses “coves” pretesament naturals o salts d’aigua artificials com el de Blentheim Palace i pintorescos pontets que salven rierols serpentejants –el curs dels quals podia haver estat fins i tot modificat “ex professo”.

El paisatge “dissenyat” del segle XVIII és una construcció cultural; el paisatge “treballat” per l’home, també (i potser el paisatgisme de l’Escola d’Olot en seria un paradigma ben clar, com també la percepció que tenim d’una comarca com la Garrotxa avui dia). Camp o paisatge, l’anomenem com l’anomenem, és sempre una construcció cultural i el resultat d’una observació que forçosament serà diferent segons qui la faci i quina distància o implicació tingui respecte al territori.

 PS. Vaig llegir una crítica bastant despietada al fet que s’hagués concedit el premi d’Honor de les Lletres Catalanes al Pare Massot http://undiaenlescarreres.blogspot.com.es/2012/03/un-premi-discutible-per-josep-massot.html . Jo, en canvi, n’estic molt contenta -la defensa i la promoció de la llengua i la literatura catalanes no sempre passen per “escriure” llibres. Un dia la senyora Florència, vídua de Josep Benet (que n’havia creat les bases), ens explicava que l’objectiu del premi en el moment de la seva creació era reconèixer aquells autors que tant havien lluitat per dignificar i mantenir la literatura catalana en temps difícils i sovint des de l’exili, com Carles Riba. D’acord; però jo no deixo de pensar que (contribuint al debat interminable) Josep Pla el mereixia…

Read Full Post »