Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juny de 2012

Plou a Sanaüja i se’m fa estrany, un 20 de juny. Ja és molt de nit i estic cansada d’Eix Transversal i gironines terres. Però és que aquesta matinada fa un any que, ben desvetllada per la xafogor i el meu mal dormir, vaig aixecar-me del llit i vaig sortir al balcó de la Carretera de Rellinars. Després de gansonejar una estona asseguda al terra, havia obert el portàtil sobre l’hule de la taula de càmping. El Giliet de Florejacs m’havia mig convençut de fer un bloc, però quina mandra que em feia (si quan hauria fet tres entrades ja me n’hauria cansat! –pensava).

Avui, després d’un any i cinquanta “posts”, n’estic contenta, d’aquella nit d’insomni. Anar a la Font amb regularitat ha estat una de les accions més disciplinades que he estat capaç de dur a terme en tota la meva vida. I no exagero. No llegeixo l’horòscop del diari, però sí que penso que el nostre signe zodiacal ens imprimeix caràcter d’alguna manera. I jo sóc una aquari de manual: pur signe d’aire i amb una por aterridora al compromís de tota mena. Em costa molt comprometre’m i prendre’m les coses seriosament (i aquí estaria fent una d’aquelles “confessions” internàuticament més impúdiques) i potser per aquest sol fet, haver escrit gairebé cada setmana des de fa un any se’m presenta a mi mateixa com un fet absolutament insòlit.

Serà que la Font ha esdevingut no pas res seriós ni cap obligació, sinó el que m’agrada que sigui: un espai on aturar-me a beure i obrir una finestra a les dèries, al que em passa pel cap i em ve de gust, sense pretensió de cap altra mena. Sempre he dit que el meu no és un bloc d’actualitat, d’aquells tan ben escrits per observadors finíssims de la realitat del país i de la condició humana. Jo al bloc escric el que em surt i ho faig com puc, sovint de patac i sense escalfament. Hi ha milers i milers de persones que ho fan molt millor, però jo m’agafo al que deia Joan Fuster sobre el fet que “Tothom -tothom qui n’és conscient- té alguna cosa a dir: alguna cosa que no podrà dir mai altri per ell. I, precisament, es tracta de dir-nos”.

La Font de Biscarri em deixa “dir-me” i és, en definitiva, el meu “terreny personal”, on sempre jugo a casa. Ara potser que reposi uns dies. O potser no (que mai no sé massa bé que faré demà). Me n’aniria a Cape Cod, però és cosa bastant improbable i en realitat m’és ben igual. De moment, jo em vesteixo d’estiu i el bloc també. D’aquelles nits amb perill d’amors adolescents. De grills i granotes cantant a la bassa. De finestres obertes i balls d’envelat. De nit d’estiu, a la Font de Biscarri… .

Anuncis

Read Full Post »

“Qui dubta d’en Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado? niguls allargassats i vermellosos, i al cel se penja una estrella i se fa de nit…”. Escolto una de les meves canons preferides pels encontorns del tossal de Mormur, en un trajecte entre Castelló de Farfanya i Algerri, on m’arribo per fotografiar una façana setcentista de pedra rosa. Pels volts de Balaguer i Lleida sempre em dóna per imaginar-me batusses sarraïnes o caravanes de colons cap al Far west… . Hi ha pobles que ho semblen, de l’”Oest” americà, travessats només per un carrer principal i sota un sol de justícia planetària. Fa cinquanta anys la meva mare es va confondre anant a portar el dinar al tros amb la moto i va fer cap de Tornabous a Santa Maria (de Montmagastrell). Sempre m’explica que era un dia d’agost al migdia i els carrers deserts i plens de pols la van fer pensar per un moment que s’havia “teletransportat” i havia fet cap a un poble de “l’Oeste”.

 

Labordeta parlava dels territoris, com el seu Aragó, on es pot percebre “l’èpica” en el paisatge. I jo la veig en el perfil del Mormur (una mostra més de la meravellosa toponímia aràbiga de Ponent) i en el més llunyà del Montmeneu, en els castells i torres esventrades com les d’Algerri i Castelló. I els Antònia Font, que hi posen la banda sonora adequada –com ho seria també la del Petit de Ca l’Eril, ara que és temps de sega.

http://www.youtube.com/watch?v=2ibpiyOb0mk

No m’és tan inspiradora, en canvi, la música més “ditxaraxera” dels The Companys, la banda sorgida en aquell paisatge quasi-bíblic de les Garrigues històriques (el cantant és l’alcalde de Maials). Potser perquè les seves cançons amanien una sèrie com “Lo Cartayà”, la comèdia de Tv3 hipotèticament situada a Ponent, on no hi apareixia el paisatge, però sí presumptament una certa idiosincràsia un poc surreal, pragmàtica però arrelada a la terra i al gust per la vida. I en parlo amb simpatia, perquè a mi mai em va molestar, “Lo Cartanyà” –ben al contrari que alguns  lleidatans o ponentins que se sentien “ofesos”. Aquest ja havia aparegut com a personatge televisiu, sempre  interpretat pel terrassenc Xavier Bertran (amb orígens a Balaguer) fent d’”home del temps” al “Malalts de tele” del Toni Soler i va acabar tenint una sèrie pròpia, farcida de personatges pintorescos, però on el més ridícul de tots acabava essent el “pijo” de Barcelona. 

 

Ara Tv3 torna a Ponent –més concretament al Pirineu, que seria una entitat diversa i “independent” de les comarques més pròpiament ponentines, però que sí que es tracta, en tot cas, del Pirineu de Lleida- amb la ficció (amb inequívoc to de comèdia) que es diu “Gran Nord”. Es tracta de les peripècies d’una mosso d’esquadra “urbanita” en un entorn rural de muntanya, en un poble que no reconeix més autoritat que la d’una mena de llibre de lleis o privilegis concedits pel propi Carlemany. Els ingredients són previsibles: el bar com a nucli de la vida del poble, el líder enèrgic i atractiu que té el seu particular “pols” amb la mosso –fins que els dos s’acabin enrotllant-, el beneit que tothom s’estima, la mestressa del bar com a “matriarca” del clan i fins i tot un èmul del cerdà Kilian Jornet, que també figura que és campió mundial de curses de muntanya.

Tots els actors que fan d’habitants de Nord parlen en “pallarès”, sembla ser assessorats per una lingüista de la Universitatde Lleida –que em sembla que també va assessorar l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano. Ara bé, per molt que l’esforç i l’intent de correcció hi sigui, la cosa no deixa de sonar un xic histriònica i impostada. És més, jo em pregunto si mai “La nostra” farà una ficció “seriosa” sobre les comarques occidentals de Catalunya –perquè vistos “Lo Cartanyà” i “Gran Nord”, sembla que els nostres accents només siguin aptes per la hilaritat.

I que no em diguin que no hi ha referents que puguin aportar grandíssims arguments i històries d’aquest “Occident”: tenim Maria Barbal pel Pirineu, però també cal comptar (i molt!) amb la literatura del grandiós Jesús Moncada, per citar un clàssic de cap a peus. I és que estem parlant d’un dels millors escriptors en la nostra llengua durant el segle XX, no en va Camí de sirga està considerada una de les novel·les més reeixides en català. Però també els seus relats curts són absolutament memorables: ara mateix, a la sala petita del TNC hi fan l’espectacle Mequinensa, basat precisament en els contes de Moncada. Una primera adaptació dels seus relats ja es va fer amb la malaguanyada (per l’escàs ressò que va tenir) L’aigua, que jo vaig veure a Terrassa i que recordo com una de les estones més intenses i desternillants que he passat en un teatre (perquè amb Moncada pots riure molt, però és que la comèdia pot ser també molt “seriosa”). I no és perquè vulgui generalitzar la Mequinensa mítica de Moncada a tot l’imaginari del “ser de poble” i la seva singularitat. Però per a mi sí que és important el fet que Mequinensa no és un poble empordanès o de la Plana de Vic, sinó que té una altra idiosincràsia, molt vinculada amb els límits geogràfics i els de l’esperit, així com amb la consciència d’”extrem” i sobretot del temps: “en un tres i no res passem d’embrions incerts a calaveres atònites”… .

L’Oest sense costa, però amb la mateixa sensació de “the edge of the world”;  l’Almacelles del Catalunya über alles i la utopia somiada al segle XVIII (i només en un lloc com Almacelles podria haver-hi un cantautor com Xavier Baró). L’oest dels matolls secs rodolant per l’asfalt i que tant em fan pensar en el Clint Eastwood de la cançó. També és marcadament “occidental” (però hi hauríem d’afegir amb més força “meridional”, perquè de fet parlem de la Ribera d’Ebre i no de la Terra Alta) la millor novel·la que he llegit els últims temps: Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals, arquitecta i escriptora dela Palma d’Ebre. Tenim la mateixa edat i això fa que quan retrata l’Èlia, la protagonista, els referents siguin els mateixos, per molt que jo no escoltés Joy Division. Però a part d’aquest component inevitablement “generacional”, la novel·la és d’una veritat i una modernor brutal. No diré que Rojals sigui un Moncada dels nostres dies, però el seu llibre t’interpel·la d’alguna manera; és l’impacte de l’aigua de la peixera que va a petar, caient al buit, a la bassa (o amb més violència: la que es desboca des de les comportes del pantà). L’Èlia, que com molts fills i filles de poble, ja ha viscut mitja vida a Barcelona, pren de cop consciència que aquells trossos d’oliveres antigues, de terra seca i gebre quan s’han de collir, li ho havien donat tot, tal com jo també els ho dec tot, a les terres de casa. Perquè és així i la cosa va com va.    

D’acord que tot això és molt personal i molt meu. Però ja ho deia Luce Irigaray, que “allò personal és polític”. I la reivindicació d’aquesta identitat tan meua és per mi una forma de fer política i una forma de ser al món a través del lloc on pertanyo, fins i tot davant els horitzons possibles que s’obririen amb aquella hipotètica “llei de vegueries”. A Torà, deu quilòmetres més a l’est del meu poble (limítrof, en tots els sentits possibles), voldrien ser de la “Catalunya Central”. Jo, en canvi, em quedaria a Ponent, tot i que tinc clar que es tracta d’una qüestió estrictament personal, d’afinitat electiva i d’identitat escollida. Potser perquè la meva sang més antiga fa el seu curs des del Llobregós (ben segur en aquell mas Garganté, on un tal Bartomich n’era cap de casa al segle XV) fins a les aigües del Segre i del Noguera, ben al fons del pantà de Camarasa; per les planúries urgellenques d’horitzons més inabastables que els segarrencs i per les vessants meridionals de la serra de la Brufaganya (que si el meu padrí es deia Magí, no era per casualitat).

Però al cap i a la fi, tot això és igual. La identitat s’escull i cadascú és d’on vol ser i jo sóc més ponentina i de migjorn, que no de llevant i tramuntana -tot i que una de les històries més explicades per l’àvia era la del mas Noguer de Segueró, a la Garrotxa, on s’enfonsaven les arrels d’algun avantpassat, que no sent-ne l’hereu havia maridat una pubilla de la Seu d’Urgell. I d’aquí a Sanaüja, vila del Bisbe i a l’extrem de “in ipse loco terribili i vaste” dels horitzons segarrecs, ja només hi hauria un pas… .

PS. Les imatges de “Minnesota Valley” i els crepuscles finals, són de l’amic JB d’Aurillac; les altres, com sempre, xoriçades de la xarxa (un dia aniré de pet a la garjola i podré cantar la “Folsom Prison Blues”…).

http://www.youtube.com/watch?v=i1xSt7iganA

Read Full Post »

Una tarda ben agradable vora el Segre després d’un copiós dinar de camp. Som unes vint o trenta persones i no ens coneixíem pas tots, però la conversa llisca amb facilitat. Famílies joves de Vic expressen la seva preocupació pel baix coneixement del castellà que tenen els nens i nenes de la vetusta ciutat dels sants i del canonge Colell –“és una llàstima”, diuen. Fins i tot una pre-adolescent que atén la conversa assegura que ella mateixa coneix millor l’anglès que no la llengua de Cervantes. Però jo no m’ho acabo de creure, per moltes dosis d’acadèmia i molts FCE o CAE que la noieta pugui acreditar.

Potser el seu castellà no té la gravetat del de Segovia o Valladolid ni el “gracejo” castís del barri madrileny o andalús. Però malgrat els nostres accents de vocals líquides, l’assimilació quasi osmòtica de la llengua castellana a Catalunya sempre serà infinitament superior a la de qualsevol altra llengua apresa en cursos de seixanta hores i en estius a Hastings o a Cork. És per això que a mi no em preocupa gens, que presumptament els nens vigatans u olotins no sàpiguen castellà. Primer perquè no m’ho crec i després, perquè si més no tot els arribarà i no se n’escaparan pas. Així que considero que la fins ara mai discutida immersió lingüística no pot retrocedir ni un mil·límetre: perquè la llengua minoritària sempre és la que necessita oxigen per sobreviure i no pas la que és la segona o tercera més parlada al món. I en tot cas, per esvanir dubtes de qualsevol tipus, diré que a la Universitat s’escriu tant malament en català com en castellà. I tots en paus.

El que hem de ser capaços de creure és que el català, aquesta llengua romànica de la mateixa antiguitat que la castellana i que un dia ressonava per tota la Mediterrània i fins i tot pels passadissos del Vaticà, és una llengua que mereix ser tractada de científica com qualsevol altra (massa sovint es deixa de banda als congressos que fem a casa nostra) i que ha de ser present com a oficial al Parlament europeu –tot i que ja sabem que la diferència entre el català i l’islandès és, a part del fet que el català el parlin uns quants milions més, que Islàndia és un estat i com a tal sí que la seva llengua té seient propi a Brussel·les o Estrasburg.

Però tornant a la qüestió dels nens i nenes, sí que és cert que els d’ara ja han crescut amb “Teletubbies” en català, però això no treu que la meva cosineta ja cantés amb quatre anys alguna cosa així com “Somos las divinas, chicas atrevidas  
verdaderas divas, lo mejor que hay!
”. Jo en canvi, de petita jugava quasi íntegrament en castellà, per la senzilla raó que la “tele” només la veia en aquesta llengua i llavors no concebia les pel·lícules, fossin de lladres i serenos o d’indis i vaquers, en un altre idioma que no fos aquest. Tot i això, aquesta immersió televisiva no impedia que de tant en tant ens sortissin coses del tipus “no lo toques, que está muello” (per “mojado”) o el fet de pensar que una “botica” no era altra cosa que la traducció natural d’una “botiga” qualsevol.

Els anys s’escolaven i del “mi mamá me mima” i “ese oso se pasea” vam passar a la cantarella del “Senyor Cordills” i al “Bola de Drac”, que mai vaig suportar. I fou durant l’adolescència que vaig contemplar fins i tot la possibilitat d’estudiar filologia hispànica, seduïda per una professora excel·lent com era la Maribel, que ens acostava a un món de lectures més suggerents que no les que marcava el pla d’estudis per les assignatures de català. Fou a les seves classes que vaig aprendre allò del “camino de la lengua castellana”, des dels monestirs de San Millán de la Cogolla i Santo Domingo de Silos –les gloses “emilianenses” i “silenses”, que aquí hauríem de confrontar amb les homilies del rector d’Organyà. I potser perquè ningú ens va fer llegir el Tirant lo Blanc que jo em vaig enamorar de les gestes del “Mío Cid”, d’aquells autors anònims de Medinaceli i San Esteban de Gormaz, que li feien dir coses a l’heroi com “Albricias, Alvar Fáñez! Que echados somos de tierra, pero juro que a más honra retornaremos a Castiella!”.  

Perquè el castellà és una llengua esplèndida, plena de l’èpica dels seus horitzons. M’agrada el castellà de Castella, però també el que s’endevina per les reixes dels patis sevillans o fins i tot el castellà dels diferents i tan variats territoris americans –aquella dubtosa “lengua de encuentro” que glossava el nostre monarca caçador, però que a part de contaminar-se de curiosos i inevitables anglicismes, en llocs com Mèxic conserva paraules tan maques i d’ús popular com “alberca” en lloc de la més vulgar “piscina” (i això que en el castellà peninsular “alberca” també s’utilitza, però més aviat restringit a la denominació de dipòsit o contenidor d’aigua).

La llengua castellana també m’agrada perquè en un curiós exercici d’”iberisme” em fa de pont amb el portuguès, que encara parlo molt poc (i quan ho intento, sempre m’acaben responent en la llengua de Cervantes i no pas en la de Camoes). I és que els portuguesos o brasilers tenen una infinita millor comprensió i domini del castellà que no pas la que nosaltres (espanyols o llatinoamericans en general) puguem tenir del portuguès. Perquè malgrat haver estat ells mateixos un imperi extraordinari (i més durador que l’hispànic), no han pogut deixar de sucumbir al fet d’estar envoltats (a Europa i a Amèrica) per una llengua que no és l’holandesa sinó l’espanyola, que com l’anglesa o la francesa sempre ha tingut vocació de “destí universal” (i allò del “camino” de la llengua no deixa de ser proverbial). Sigui com sigui, el castellà a mi m’ajuda a apropar metafòricament Barcelona i Porto, situades ja estratègicament i anímicament en línia recta –no en va la ciutat del riu Douro és la Barcelona portuguesa.

Així doncs, per aquestes i altres coses no crec pas que hi hagi cap català que es lamenti de saber-lo, el castellà. De llengües, com més millor i si hem pogut aprendre fàcilment una de les més parlades al món, doncs tot això que tenim per explicar i explicar-nos. Però la nostra que no ens la toquin i no confonguem la “gimnàsia” amb la magnèsia.  

El castellà no és la meva llengua materna, com no ho era la del Rector de Vallfogona i no ho era la del Papa Alexandre VIè, però mai em serà una llengua estranya i mai ho serà a Catalunya, València o les Balears, perquè són molts anys de conviure-hi (molt sovint perillosament). La justícia poètica del cas és que malgrat els atacs que es pretenen mortífers a les Illes, la majoria dels pares sol·liciti l’ensenyament en català per als seus fills. I ben segur que no és pas perquè no vulguin que els seus fills aprenguin el castellà. És que saben que l’aprendran, però que la seva llengua i la del país és una altra. I la llengua és indestriable de l’ànima.

I és per això mateix que avui, el futur dels nens vigatans com a experts en el “Romancero” o Calderón de la Barca ocupa el lloc 98.987è en la llista de les meves preocupacions.

http://www.youtube.com/watch?v=6yCAguhsnXs

Read Full Post »

A hores d’ara tinc molt clar quin és el meu país. Mai m’he considerat “ciutadana del món”, perquè tothom és d’un lloc o altre i dir que ets “del món” senzillament és una autèntica rucada pròpia de persones amb algun tipus de problema o de la gent del “Primavera Sound”. Ara bé, potser sí que el meu país d’ara no és el mateix del que almenys em pensava que era el meu fa vint-i-cinc anys, quan animava la selecció espanyola al mundial de Mèxic del 86. No vaig néixer independentista, jo, però sí que en el fons sabia que “el meu país” era el mateix que el de Josep Pla, Lluís Llach o Pep Guardiola, malgrat ser espanyola era un “a més a més” que no em molestava particularment –potser era “federalista” sense saber-ho o fins i tot em pensava que vivia en una mena de fictícia “Commonwealth” (sense saber tampoc el que era). El cas és que amb el temps i una canya i sovint amb l’evidència de la garrotada seca, amb els anys he acceptat que l’única solució possible per la supervivència del meu país és la de marxar d’Espanya. I em sap greu, però n’hem de marxar, d’aquesta Espanya d’eterna ferida purulenta, d’aquesta Espanya impossiblement barroca, de miralls trencats i adolorits, d’acer i Corpus toledà i sang coagulada. L’Espanya de Velázquez i Olivares, de “La Beltraneja” i de Bernarda Alba. L’Espanya dels ibèrics de Guijuelo i de las “judías del Barco”; la de las “migas extremeñas” que se t’indigesten al peu de la ferotge estàtua de Pizarro, a la plaça de Trujillo. Però també la que et recull l’ànima en el silenci d’un nocturn a Cáceres i la de terres de duresa extrema i conqueridors també durs i extrems. La dels noms femenins que m’agraden: Aldonza, Mencía… . La de la flor de taronger de les nits sevillanes, la bellesa sensual i exaltada, la del “que inventen ellos” i Cayetana Fitz-James Stuart.

El meu país és un altre. Ho tinc clar. Però això no treu que no comparteixi la urticària que els provoca a alguns “patriotes” parlar per exemple de Castella o de qualsevol d’aquelles llunyanes terres Ebre enllà, on tot els sembla provincià, ranci, “cutre” i feixistoide. És cert que també jo mateixa m’he format sovint opinions semblants: un cartell de tot just fa mig any, anunciant festes patronals en una hivernal Peñaranda de Bracamonte, on la corrida de toros es celebraria “si el tiempo lo permite, con la ayuda de Dios y la presencia de las autoridades” o la costum de pentinar les nenes petites amb llaços al cap els diumenges i “festes de guardar” (i això és una observació personal poc científica). Però una part mai fa el tot i a mi, particularment (i també per posar un exemple), Castella m’agrada. I m’agrada anar-hi, de tant en tant.

Potser hi veig una Segarra en gran, d’horitzó vastíssim i superbes arquitectures. Pocs indrets més colpidors em puc imaginar que un capvespre a San Baudel de Berlanga, on la nuesa del paisatge antic és inversament proporcional a la meravella pigmentada que s’obre en forma de palmera al seu interior. Pocs cisells més delicats que els del renaixement salmantí i pocs perfils més evocadors que el toledà vist per El Greco. No és cap espot publicitari, però Castella “la sents”. I és llavors quan sentint Castella entens que temps ençà només s’hi pogués ser “hidalgo”, místic o guerrer. Entens l’enfonsament d’un imperi en els palaus d’Àvila o Ciudad Rodrigo. Entens la retòrica de l’èpica i les imatges sangonoses dels “Cristos” de Gregorio Fernández. Castella és un estat de l’ànima, que ens colpeja i ens fa mirar molt endins, tot recordant-nos la incertesa dels límits de l’esperit. Cal anar-hi i cal sentir-la, de tant en tant. O potser a mi em cal, almenys. Serà perquè en el fons sempre he tingut quelcom més de Quixot que de “Senyor Esteve” i amb això no puc fer-hi res… .  

 PS. Que consti, però, que com deia el Vidal Vidal, no m’agradaria que quan marxem d’Espanya haguéssim d’ensenyar al passaport per anar a festa major a Binéfar, perquè malgrat tot segueixo pensant que tinc més en comú amb un ciutadà del Burgo de Osma que amb un de Vladivostok.

Read Full Post »