Per què m’agrada l’estiu, tant i des de sempre? Doncs perquè la calor només n’és un dany col·lateral sense importància (i que no em molesta particularment). Perquè a l’estiu faig vacances (important a l’hora de tenir-ho en compte…). Pels projectes i les il·lusions (que a l’estiu se’m multipliquen). Per les nits a Sanaüja: la marinada sota les moreres, sentir el xut i les granotes a la bassa. Per alguna nit (poques) a Barcelona: la ciutat des de l’Arrabassada, la plaça de Sant Vicenç, la lluna des de la torre del Port. Per algun dia a Barcelona: l’emoció de l’expectativa -aquella excitació quasi-infantil i tot. Per alguna nit a Terrassa, de cinema escadusser i insòlites sardanes nocturnes. Per les nits a qualsevol lloc. Pels vestits alegres i de colors. Per ensenyar les cames, ni que no siguin les de fa vint anys. Per ensenyar l’escot, que ha resistit prou bé aquests vint anys… . Per les Festes Majors, ni que n’estigui parcialment retirada. Per lo Cercacurts de Montornès de Segarra. Per l’Aquelarre de Cervera. Per “segarrejar”. Per tantes coses on no puc anar. Pel cric-cric dels grills a l’hora de màxima canícula. Perquè va ser a l’estiu el primer petó. Per les imatges aèries del Tour de França. Perquè res ha estat comparable a les emocions de l’estiu. Perquè cap aventura és comparable a les viscudes a l’estiu. Per les falles de Taüll. Per la fresqueta de l’Aran. Pels llibres que llegeixo i pels que mai llegiré. Pels Cursets d’Arquitectura Popular, ni que faci anys que no hi vagi. Pels eterns sopars a la fresca. Pel teatre clàssic a Almagro i la solitud nocturna cordovesa. Per la poesia en qualsevol racó. Per Pere Quart als safareigs de Guissona. Per l’espígol a la Provença. Per l’abadia de Senanca. Per les expos a Madrid. Per refrescar-me a les fonts. Pels ibèrics del “Doctrinos”. Per les tardes a Salamanca i el color daurat de la pedra. Pels porxos de Plaza Mayor. Per les nits a la Ribeira do Porto. Pel tramvia fins a Foz. Per la llum de Lisboa i els “caracois”. Per “Dona Marialda” i l’home trist de la rua Douradores. Pel silenci de la nit a Faro. Pel silenci de la nit a Èvora. Pel mercat dels diumenges a Guarda. Per les inevitables “postals italianes”. Per Chiaia, la “impepata di cozze” i la festa de “Noantri”. Per Altomonte, Marzamemi i Martina Franca. Per la Mediterrània més amable. Pels tresors de Montsegur i Rennes-le-Château. Per les “psicofonies” i els globus-sonda. Per mullar-me els peus a Ax-les-Tèrmes. Per Sant Bertran de Comenge. Pel “retaule de Sant Ermengol”. Pel passeig Joan Brudieu. Pel càmping de Solsona. Per llegir el cel. Per la calor de nit a Lleida, fins i tot! Per la platja de Castell sense gent (entre setmana i al setembre, però estiu encara). Per les platges del Maresme fins a mig juliol: Burriac a l’horitzó, Caldetes, cementiri d’Arenys, Hispània. L’Ajuntament del Masnou -com n’és de bonic!- des d’Ocata. Per la piscina de Sanaüja al matí (hi trobaré a faltar l’Esteve…). Pels vermuts al migdia i els gelats sense motiu. Pels berenars-sopars de la infància a Tornabous. Pel “bacardí amb coca-cola” de fa vint anys. Per la cervesa amb llimonada d’ara. Per l’olor de rostoll al capvespre. Pel congost de Montrebei. Per Farrera. Per les excursions prop del poble. Per caminar de nit fins a la carretera. Per la vespa fins a Ribelles. Per la furtivitat: allò del risc imaginat i tota la pesca… . Per l’olor de goma cremada. Pels bars de la plaça a la nit. Pels bars de la plaça al matí. Per la coca de pa, anís i sucre per esmorzar. Per la síndria i el meló. Pels “macarrons freds”. Per la fresqueta dels horts al matí. Per fer coses amb les amigues. Per fer coses amb els amics. Per fer coses amb l’home que estimo. Pel riure. Per tots els possibles i els impossibles. Per allò que era i ja no és. Per allò que no era i ara és. Per fer migdiada. Per no fer res… .
lafontdebiscarri 