Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Juliol de 2013

Aquests dies em costa sobremanera encarar-me amb un full en blanc, però ahir pensava en una nit de Sant Jaume de fa divuit anys. Érem a uns quaranta quilòmetres de la tomba de l’apòstol, perquè no volíem arribar-hi en un dia que es preveïa d’aglomeracions i banys de masses. Ho faríem l’endemà, dia de Sant Joaquim i Santa Anna, quan la ciutat viuria una dolça ressaca del seu dia gran. Però malgrat ser a una estona de Santiago, en la negra nit de l’alberg s’endevinaven resplandors de lluny: ens van dir que eren els focs d’artifici que inauguraven el dia del sant. Els mateixos focs d’artifici que fa dues nits es van haver de suspendre. Cap a la matinada, una virulenta tempesta elèctrica, acompanyada de pluja i vent del nord, ens va fer témer a totes per la roba que havíem estés durant el dia, sense agulles, a uns metres de l’alberg; però estàvem disposades a perdre-la abans que aventurar-nos a deixar el confort de la llitera per xopar-nos fins al moll de l’os. L’endemà, contra tot pronòstic, trobàrem la roba ben eixuta i curosament plegada al vestíbul de l’edifici. Algú s’havia aixecat, malgrat el temps infernal i havia plegat desenes de metres de roba estesa (que s’hauria entretingut a plegar cuidadosament després) o bé havia estat un miracle del sant? Potser és que fa divuit anys m’era més fácil, creure en els miracles o en qualsevol altra cosa… .

Però de tant en tant encara ho necessito, de creure en la meravella de les coses, com el dissabte de la setmana passada, quan el Vicent es preguntava si l’energia congregada d’un grup de gent fent música o poesia podia allunyar una tempesta. La qüestió no era pas banal, si tenim en compte la foscor de l’horitzó i el “vent de la broma” que va “amenaçar”, durant una bona estona, l’homenatge al Josep Mora a la pleta de Montroig. Però no sé si fou el mateix Vicent, tocant “Michelle” al piano (o seria el “cànon” de Pachelbel?), o la Dolors recitant Vinyoli o el Robert recitant Sempere, que de cop l’amenaça cessà, deixant pas a l’avantsala d’una nit esplèndida, a l’olor de rostoll i al l’horitzó imponent retallat en malva: la pedra i la terra. La memòria impertorbable al cor.

Feia un any que el Josep no hi era i d’aquí a un any en farà un que són mortes les gairebé vuitanta persones que mai van arribar a Sant Jaume. La mort com a part de la vida, sí; però quines bromes més macabres que sovint ens gasta…(un cop vaig sentir dir-li a un professor que “la vida és una filla de puta” i em va semblar una frase estranya, fins i tot extremadament dura per dirigir-la contra allò que també pot ser meravellós, però com de l’odi a l’amor, sovint tan propers, en determinat context prenia un sentit perfectament intel·ligible).

La vida “et dóna sorpreses”, que diu la cumbia de la Plateria –les cançons (fins i tot les dolentes) sempre diuen la veritat-, i tot això em feia pensar en la pròpia noció de canvi i en el canvi vist no pas sempre com a un guany, sinó com una pèrdua i una amenaça. I pensant en com canvien les coses en un, o en pocs anys, no podia pas evitar recordar com n’havia estat, de diferent, aquell altre vespre a la pleta, quan el Josep hi era i els Amics de l’Arquitectura Popular celebraven el seu desè aniversari. Aquella mateixa nit a Cervera, on aquella noia brasilera cantava la “Garota de Ipanema” al terrat del Casal i tots semblàvem estar d’acord en aquella mena de comunió cerimonial que tant s’assemblava a la felicitat. I és que el pas dels anys no només ens comporta certa evolució i mudança de les coses o els afectes, sinó també pèrdues irreparables, per la qual cosa no sé si és la tossuda consciència de la fragilitat de la vida el que m’encongeix el cor, o la senzilla i crua inefabilitat de saber que hi ha coses que en un tres i no res poden canviar per sempre (les sàvies paraules del replicant de Blade Runner –també les pel·lícules, sovint diuen la veritat…). Perquè a voltes no és el canvi el que ens paralitza –per bé o per mal, ens acabem adaptant a quina sigui la circumstància- sinó el sol fet de pensar-lo; el sol fet d’imaginar que serà de la nostra existència el dia que el riu d’Heràclit pugui endur-se allò que consideràvem sagrat. El tambaleig de les creences, les conviccions, les lleialtats i els amors… La por i la basarda del canvi, potser perquè de manera atàvica mai hem superat el primer gran canvi de la nostra vida, que és l’abandó del claustre matern.

Deu ser preciament per això que em reconfortà, ser a la pleta el passat dissabte. Perquè malgrat el canvi més gran, que era que el Josep no hi fos, en l’aire hi flotava com un polsim màgic, que feia que el sentíssim a prop. Fos per l’escultura que li dedicà, esplèndida, l’artista Àngel Eroles; fos per la mateixa pleta centenària, fos pel paisatge que creiem etern (sense que això vulgui pas dir que estigui exempt de perillosos auguris…). Hi havia una mena de referència que ens donava serenitat i ens feia sentir-nos segurs, detrurers i fins i tot contents i l’aire que colpejava amb força ens feia sentir la pell viva i amb aquell punt d’eufòria del poema de Pere Quart que hi ha als safareigs i a la font de Guissona.

Però potser tot són imaginacions meves i aquestes divagacions espessides per la calor són només fruit d’un temperament amb tendència al pitjor romanticisme i a la malenconia barata.

Més m’estimo pensar en el poema de Màrius Sempere, que llegí el Robert Cama a la pleta (i que ha tingut l’amabilitat d’enviar-me). Es diu, significativament, “Sender”:

Vida o camí, l’agafa el caminant

i va cap a  la fi, no mai enrere.

Camí vol dir que enlloc no hi ha frontera

sinó terra de tots, i anar a abastant

pel fil del rost, tombant,

torta i drecera,

l’indret on hem d’anar: sempre endavant,

i allò que som: la vida que ens espera.

 Mireu: l’amor és a llevant!

Tots a cavall del vent, fugim del fum,

fugim de la ferum

i el temps foscant!

Companys, partim : el món és gran!

Tot camí és llum!

I potser algun dia el torni a fer, el camí de Sant Jaume… .

Anuncis

Read Full Post »

Divendres 5 de juliol a Cervera : músiques tendres al pati gran de la Universitat.

Feia anys que per naps o per cols no assistia un concert d’Ars promiscua (altrament els germans Josep i Amadeu Pipó). El primer cop que vaig presenciar-ne un (també en una tendra nit de divendres) va ser encara al pati de « l’antiga biblioteca », com es coneixia aquell espai que pertanyia a l’històric immoble del núm. 15 del carrer Major, però que hi quedava separat pel carreró de Sabater, on encara voleien diversos pontets que precisament comunicaven les vetustes cases del carrer Major amb els horts (més que no pas jardins) posteriors.

Si en deu fer d’anys, d’aquell divendres, quan els Pipó feien tàndem amb un repertori de clàssics de la “chanson” francesa. Aquell era un espai recollit, que podia arribar-se a fer fins i tot petit, amb la complicitat d’algunes de les pedres més antigues de la ciutat –gairebé paret per paret amb Sant Joan Degollat- i l’esguard amatent del campanar de Santa Maria. França, Grècia, Itàlia, Argentina…Músiques del món que han passat durant anys per la destil·leria dels germans Pipó.

Ara ja fa bastants anys que les “músiques tendres” s’han traslladat al magne edifici universitari i crec que algú me’n va explicar les raons i tot, però no puc pas evitar aquella nostàlgia potser inútil del que sempre és irreversible… . Però això ben mirat ens era igual, als que fa dos divendres veiérem escolar-se dues hores com un glop de vi dolç, bresolats per un repertori transgressor del temps i la geografia. Diria que tots els que hi érem sabíem que no hi podia faltar “Le Metèque”, essent aquest estiu el primer sense Moustaki. Però tampoc va faltar un tomb pel cantó més salvatge de la vida, ni una catalaníssima “Suzanne”. I tot això sota un cel retallat pel rectangle que forma el més gran dels tres patis de la Universitat.

Perquè de tant en tant, per bé que l’oïda restava escoltant el Josep i l’Amadeu Pipó, la vista se me n’anava pels contorns d’una arquitectura que porto alguns anys mirant de conèixer i fins i tot diria que mirant d’estimar. I amb això pensava com n’és sovint, de difícil, la convivència amb la pròpia història. Cervera i el pes de la història, de les pedres, del patrimoni… . Però potser més que cap altra cosa, el que em fa la Universitat amable és pensar en el Josep Mora, que tot just fa uns deu dies del primer aniversari de la seva mort. Ell l’hi dedicà la seva tesi doctoral, a la Universitat de Cervera, i d’alguna manera també me la va “descobrir” a mi.

Deia que sovint no és gens fàcil bregar amb un llegat de segles, i la presència imponent de la Universitat –ara que ens acostem a un any especialment significatiu- ens ho recorda amb insistència. És per això que és vital que aquesta mole setcentista –que malgrat qualsevol connotació negativa a nivell històrico-polític, es tracta d’un dels millors edificis de l’arquitectura civil catalana de tots els temps- sigui un espai per a la ciutat; sigui mitjançant la presència de l’Institut Antoni Torroja, de l’arxiu o la biblioteca o com a espai per a activitats lúdiques i culturals, a més de considerar, personalment, que la Universitat hauria de ser la seu definitiva del Museu Comarcal.

Però a part dels usos institucionals que se li vulguin o se li puguin donar, resulta senzillament fonamental que la seva façana pugui “encendre’s” per l’Aquelarre i que durant les tendres nits de juliol, als seus patis s’hi pugui sentir “Grandola vila morena”. Només mitjançant aquests intercanvis pot crear-se una esfera de supervivències que vinculen la conservació del patrimoni amb el batec i el sentiment de la gent que els viu.

Amb això torno, passada la una, cap al septentrió de la comarca. A Sanaüja hi ha festa a la plaça –segon aniversari de Cal Cinca. “De Cervera, dius què vens?” –la gent em pregunta-, com si el Llobregós fos encara aquella frontera medieval que dividia la Catalunya Vella de la Nova, una frontera cap a un altre món. I mai he sabut explicar-los  que a mi Cervera m’agrada i m’hi trobo bé (i potser tampoc jo mateixa no m’ho sé explicar del tot). O potser sí, però això ja seria una altra història (o com a mínim, una altra entrada al blog que portés un títol tan cursi com “Cervera i jo”). Però això sí que ja serà un altre dia… .

(fotografia del blog http://desdelasegarra.blogspot.com)

Read Full Post »

Tot i que acostumo a fer el possible per no passar-n’hi gaires, les nits d’estiu a Terrassa no em desagraden pas del tot. M’agrada veure l’interior dels pisos que s’entrelluca per balcons i terrasses obertes de bat a bat, amb els homes que hi surten a fumar sense camisa i les olors que t’arriben de menjars cuinats amb més pressa que gràcia, tot barrejat amb la miqueta d’aire (un privilegi respecte als barcelonins) que semblen procurar-nos la serra de l’Obac, Sant Llorenç del Munt i els boscos que van cap a Rellinars.

A mi també m’agrada, sortir a la terrassa (de Terrassa). I en tinc dues per triar. La més gran és la de darrera, que té un regust antic de les eixides amb terra de rajol vermell, romanalla del fet que la casa on visc era d’aquelles “cases angleses”, com diu sempre la propietària -i sense que mai m’hagi quedat massa clar que vol dir amb això d’una casa “anglesa”… És un terrat discret, que convida a l’aperitiu, a la “gandula” i al vi do Porto, mentre hom fa veure que mira els estels (invisibles, és clar, en qualsevol indret de l’àrea metropolitana). Però també tenim un terradet amb balcó al davant, més bulliciós i connectat amb el pols del barri. Ahir m’hi vaig estar una bona estona, prenent la fresca. Vaig saludar l’Antonio del Frankfurt de baix, que em va preguntar si m’havia anat bé el viatge (no sé exactament a quin es referia) i em va donar records pel Jordi. Hi havia ambient, ahir a la nit, a la carretera de Rellinars i semblaven legió, els joves que l’enfilaven, amb aquell punt d’excitació que només proporciona la nit d’estiu i el pressentiment esperançat de que aquella sigui una nit inoblidable. I de seguida vaig entendre cap a on es dirigien, quan de sobte el cel es vestí de llum i no massa lluny de casa, a la cruïlla d’Abat Marcet i Josep Tarradellas, començava el castell de focs que clouria la festa major d’aquest any.

Mirar un castell de focs d’artifici sempre em fa pensar en Haendel i la seva Music for the Royal Fireworks, realitzada l’any 1749 per encàrrec del rei Jordi II d’Anglaterra, per tal de commemorar la Pau d’Aquisgrà. En la impressió que devia causar, fa tres segles, que la nit esdevingués dia mitjançant un esclat de llum i color, si encara avui ens embadaleixen les “palmeres” de colors, els “rams de flors” o els més novedosos “cors entrellaçats” que ofereixen les composicions de pirotècnia. Els “castells de foc”  es diuen així perquè abans, en realitat, eren una estructura fixa que s’encenia i desplegava els enginys pirotècnics -aquest tipus de “castell” només l’he vist a les entranyables “kermesses” rurals del Valle de Mexicali-, mentre avui el foc és llençat o “disparat” sense necessitat d’estructures escenogràfiques.

L’any 1774, quan a Tarragona s’inaugurava la capella de Santa Tecla de la Catedral, com a part de la festa es va fer un gran castell rematat per una au fènix, damunt de la qual encara hi havia inscrita la lletra Tau en un cercle, com a divisa de Santa Tecla. Segons les cròniques de l’època, a les vuit del vespre s’encengué pels costats, “en donde las bien acompasadas ruedas despidieron a la alternativa carretillas, al paso que del cuerpo del castillo se elevava de continuo gran copia de cohetes de varilla”. Finalment s’encengué l’au fènix, a la que el foc feia l’efecte com si fes batre les ales, fins que com a punt culminant es va encendre l’emblema de la Tau de la Santa. Aquests “castells” serien parents de les “lluminàries” pròpies del sud: des de la “Puerta del Real de la Feria” que s’il·lumina a Sevilla cada mes d’abril, fins a les que són el marc habitual de qualsevol festa major del sud d’Itàlia -no pas en va fou una empresa de Lecce “Marianolights” l’encarregada de muntar les espectaculars lluminàries que foren protagonistes a les festes de les darreres “decennals” de Valls.

Aquesta nit a Terrassa, segueixo dreta tot l’espectacle, com altres veïns que també s’aboquen al balcó per veure’l. Som a la segona dècada del segle XXI, però qui més qui menys resta immòbil i embadalit davant d’un castell de focs -ni que l’haguem d’entreveure des de terrassenques terrasses… . La màgia de les guspires que cauen, somnis d’una nit d’estiu… .  

Read Full Post »