Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2013

Els que ens dediquem, poc o molt, a la docència universitària (i que a més en gaudim), penso que en realitat som uns éssers vanitosos, als que ens agrada que ens escoltin i que ens hem acostumat a que ho faci, de manera voluntària, un auditori aparentment predisposat a que fins i tot els interessi el que expliquem. I quan tenim la sensació que això es produeix, ens estarrufem interiorment i ens donem per ben pagats (allò del “salari emocional”, tant sovint més substanciós que el salari “real”…).

montparnasse-19-les-amants-de-montparnasse-dvd-1958-c100e

Però ahir vaig tenir una agraïda (per saludable) lliçó d’humilitat. Em tocava presentar la pel·lícula “Montparnasse 19 (Les amants de Montparnasse)”, de Jacques Becker, a la Filmoteca de Catalunya, sobre el pintor Amedeo Modigliani, en el marc d’un cicle dedicat a la relació entre l’art i el cinema. M’ho vaig prendre amb il·lusió, perquè el cinema m’apassiona i perquè era una cosa nova i refrescant –i m’agrada molt tenir l’oportunitat de parlar d’artistes que no siguin pròpiament de la “meva especialitat” (cosa que s’agraeix, en aquesta nostra època de “superespecialitzacions”). Vaig preparar-m’ho ràpid però a consciència, amb la intenció d’explicar coses que a mi em semblava que podien ser “interessants” i que anessin més enllà del tòpic. Volia explicar el Montparnasse confrontat a Montmartre. El Montparnasse dels fems, les granges i els estables. El Montparnasse de la immigració, com ho pugui ser avui el Raval, i on s’hi sentien parlar tot tipus de llengües europees o eslaves. Un barri d’estrangers que eren considerats despectivament amb el nom de “metecs” però que d’altra banda no dubtaran a allistar-se a l’exèrcit a l’inici de la Primera Guerra Mundial, entre els quals artistes com Kisling o Ossip Zadkine. Volia parlar del pintor lituà Chaïm Soutine, gran amic i antagonista de Modigliani.

I volia parlar de la fascinació pel primitivisme, que neix a París en aquests anys, en un entorn cultural, literari i artístic. De l’esdeveniment que es considera “fundacional” en aquest aspecte, que seria l’adquisició per part del pintor expressionista Maurice Vlaminck d’una màscara Fang de Gabon, que acabaria venent a Derain. De que se sap que Matisse posseïa, cap a les mateixes dates, almenys una vintena d’objectes d’art africà i d’Oceania. I de que tal com havia fet Paul Gauguin vint anys abans, Picasso tindrà la seva pròpia “il·luminació” visitant el Museu del Trocadero l’any 1907 (i que impactaria en les seves Demoiselles tot just un any més tard…).

La sala era ben plena i el director de la Filmoteca va avisar-me que no m’allargués massa, perquè sinó “la gent es queixava” (i en aquell moment no em vaig imaginar fins a quint punt!). No pensava allargar-me més dels vint minuts que m’havien posat com a topall i em vaig deixar anar, sense tenir en compte que la sessió ja començava un pel tard i que el propi director també s’havia allargat un poc en la seva presentació. Però jo no volia renunciar a mirar de submergir el públic en aquell Montparnasse miserable i en la complexitat classificatòria de l’art de Modigliani. Fins i tot vaig cometre la pedant insensatesa de començar a parlar dels cafès de Montparnasse en relació als de Montmartre, parlant de Au lapin agile i de La Closserie des Lilas (tot amb un accent francophône ben impostat), com si fossin els bars de la cantonada. Ho feia de bona fe, doncs en el fons només volia fer-ho bé i explicar coses, però sóc conscient que també ho feia per aquella vanitat que coneixem els que sentim aquella adrenalina del “directe”, de parlar de quelcom que t’apassiona davant un públic que t’escolta i que després t’aplaudirà… . I em vaig passar de temps. Tampoc de manera excessiva (en lloc de quinze o vint en devia portar vint-i-cinc, de minuts), però que juntament amb el retard acumulat per les demores anteriors, feia que en lloc dels dos quarts de sis (o dos quarts i cinc) desitjables, fossin ja ben bé tres quarts. Un estossec prou perceptible i persistent (i que s’anava amplificant), fou el primer avís. Algun murmuri després i, finalment, una senyora d’edat que em llença a viva veu un “Nenaaa, que ja fa tres quarts que som aquí!!!”. Vaig aguantar el tipus de la millor manera que se’m va ocórrer i vaig mirar fer una figuereta  verbal per lligar-ho ja amb el final de la xerrada. Aplaudiments generalitzats però també murmuris evidents i esbufecs aïrats d’un sector que només volia veure la pel·lícula i no pas aguantar una pallissa sobre Modigliani i el Montparnasse de començaments del segle XX.

El director (l’Octavi Martí) em va dir que no en fes cas, que això de tant en tant passava i que era degut als diferents sectors de públic –el que suposadament “tenia interès” per aquestes coses, i l’altre que només volia veure la peli i sortir a una hora determinada. En un primer moment vaig quedar un pèl descol·locada, perquè no estic acostumada a les increpacions en aquest tipus d’escenaris (ni que vinguin de senyores grans i potser massa impacients, però a les que segurament –i de manera del tot legítima- no els interessava gens el que jo podia explicar o, en tot cas, havien esgotat la dosi de paciència que podien permetre’s en un acte com aquest). També hi havia el senyor que des d’abans de començar a parlar, ja s’havia acomodat a segona fila iniciant una becaina en clar signe de protesta contra aquelles “collonades”introductòries, com dient: “quan comenci la pel·lícula, que és el que hem  vingut a veure, ja em despertaré!”. I fins i tot la senyora “pija” de mitjana edat que, des de primera fila, va estar jugant amb el mòbil i fent cara de prunes agres des del primer minut.

És per això de seguida vaig pensar que l’escena un pèl incòmoda que acabava de viure en una sala plena de gom a gom –més de dues-centes persones- era, en el fons, la conseqüència lògica de la meva vanitat. La vanitat de no comptar amb quin tipus de públic em podia trobar (un públic que no anava a una conferència, sinó a una sessió de cinema). De no comptar que seria un públic probablement diferent al d’aquelles estranyes bombolles que són els congressos o seminaris de recerca i potser encara més diferent que els meus estimats i acostumats alumnes, que m’alimenten l’ego i el sentit d’existència (i que si els avorreixo, tampoc m’ho diran), però la consideració dels quals no puc fer extensible a la resta de món mundial… . I em sembla que vaig aprendre la lliçó. La de pensar que els qui fem de la parla un ofici, potser no som prou conscients d’allò del “verba volant” i de que res del que diem té perquè ser necessàriament important. I que si hi ha gent gran que és impacient, potser és perquè en realitat no és pas que tinguin tot el temps del món (com molta gent es pensa), sinó que més aviat ja no ténen temps per perdre. Llàstima que només em faltava explicar els amors de Modigliani, que era un gran seductor, i això potser sí, que els hauria interessat… .

teaser_ka_modigliani_top_1204201118_id_545887

Anuncis

Read Full Post »

El privilegi de tornar a estudiar té aquestes coses, com sortir de classe amb la satisfacció d’entendre que t’han explicat quelcom que t’interessa i que fins i tot et pot resultar inspirador per escriure les teves entrades al bloc de torn.

HANNAH ARENDT

Això mateix vaig pensar l’altre dia a l’assignatura de “Diversitat cultural, drets i societat”, quan el professor ens parlava de Hannah Arendt (havia de sortir algun dia) i el seu Eichmann in Jerusalem: A Report on the Banality of Evil, la narració que va fer per a The New Yorker sobre el procés a Adolf Eichmann, tinent coronel de les SS i responsable directe de la terriblement anomenada “Solució final”. Parlava del concepte de “Drets Humans” lligat a la dimensió de “nuda vida”, anterior a qualsevol mediació social i que apel·la a un subjecte desterritorialitzat. Els rics no tenen drets humans perquè no els fan falta –tenen “drets cívics”, que són els que compten de veritat.

Es comentava la incomoditat que ens provoca la visió o la “sobre-exposició” de cossos desmembrats o d’infants morts en el cas del conflicte palestí. Però és que potser no ens hem adonat que l’única arma que els queda als palestins és el propi cos i l’única cosa que poden exportar al món és la seva pròpia mort –d’aquí les fotografies dels terroristes suïcides abans d’immolar-se, o la pròpia imatge que vaig esmentar en l’entrada anterior, guanyadora del World Press Photo.

terrorista suicida con su hijo

El cas és que al cap de dos dies, el mateix professor –aquest cop a l’assignatura d’Etnologia regional II- plantejava la qüestió “provocadora” de si es pot establir un paral·lelisme entre el terrorisme suïcida palestí i la dona que es va cremar “a lo bonzo” en una oficina d’una entitat bancària a Almassora, a Castelló. Va sortir llavors Durkheim, i la seva consideració del suïcidi com a “acte social”. La dona d’Almassora no s’autoimmola en la pròpia entitat per desesperació –hauria pogut intentar el suïcidi a casa seva- sinó que hi ha una voluntat explícita d’assenyalar un culpable, d’assenyalar un enemic: “Mirad lo que me habeis hecho! Me lo habeis quitado todo!” diuen que foren les seves paraules abans de calar-se foc. Li havien pres tot el que tenia. Només li quedava el seu cos per utilitzar-lo com a protesta, per utilitzar-lo com a arma. El suicidi com la litúrgia, el suicidi com a acte sacrificial –l’ésser humà com a l’“Homo sacer” de Giorgio Agamben. I els sacrificis es fan perquè serveixin per alguna cosa (com Jesús sacrificà la seva vida –en una actitud que també es podria qualificar de “suïcida”, perquè sabia perfectament a que s’abocava- per redimir la humanitat). El sacrifici en nom de la redempció.

Les idees no són meves. Només són preses dels apunts de classe. Però vaig tornar a pensar en els que pateixen. Potser perquè ho han perdut tot, excepte el seu cos i potser –només potser- l’esperança i la dignitat.

Read Full Post »

Cervera, dissabte al matí, setze de febrer. Es celebra la cinquena edició de la recuperada “Processó de Puro”, una processó laica que commemorava la batalla que tingué lloc el setze de febrer de 1875, en el marc de la tercera Guerra Carlina, quan l’exèrcit del pretendent va atacar Cervera, en aquell moment en mans dels liberals. La jornada es va cloure amb un balanç de quaranta-vuit morts i dos-cents seixanta ferits. En acabar la guerra s’aixecà al cementiri un monument commemoratiu (avui desaparegut) de les víctimes d’ambdós bàndols, que havien estat sebollides al mateix indret i sense diferenciar els uns dels altres. Aquest esperit de concòrdia per damunt de les armes és el que volia recordar cada any aquesta singular processó vuitcentista, que es va fer fins al 1936 i que ha estat recuperada finalment al segle XXI, amb voluntat memorialística però també de clara resignificació.  

Més febrer 329

L’acte va començar amb els repicons dels campaners –previ repartiment de puros i regalèssia per tothom- i els que ens havíem congregat a la plaça emprenguerem la marxa cap al cementiri. Com a bona processó laica, es tractava de contravenir la norma de la processó religiosa: si en aquesta darrera els homes van amb el cap descobert, a la del Puro s’ha d’anar cofat amb boina o capell i anar-hi amb un puro encés. Arribats al cementiri, al lloc on s’aixecava abans el monument, el Jaume Carbonell va dir –com també havia fet a l’inici de la processó- unes paraules que farcien l’efemèride de contingut i no poca trascendència.

De fet, el cartell anunciador de la processó ja prevenia que aquest any anava dedicada “a totes les persones que han patit, pateixen i patiran per la defensa dels seus ideals, el mateix que passava entre carlins i liberals i el que passa actualment amb l’independentisme, amb els integrismes… .” Però a mi em va agradar especialment que el Jaume ho focalitzés, senzillament, en un més lacònic “als que han patit, als que pateixen i patirán”, per reblar-ho amb la frase de que “tots deixarem aquest món havent pagat la nostra qüota de patiment”.

El patiment és universal i calidoscòpic: des del patiment físic de la malaltia, al patiment més anímic, sigui per amor, sigui per alguna altra dissort vital (i el nostre voltant n’és ple, en aquesta època convulsa, de patiment “cronificat”). Però en el marc de la processó cerverina i fent honor al motiu històric i commemoratiu, jo pensava especialment en el patiment de les guerres, malgrat sóc de la generació que només les ha vist  a les pel·lícules, les ha llegit als llibres o les ha vist per la tele. Però dos llibres de lectura recent em venen al cap de manera insistent: Si un árbol cae. Conversaciones en torno a la guerra de los Balcanes, de la recentment traspassada Isabel Núñez, i Davant el dolor dels altres, de la ja fa més temps traspassada Susan Sontag. La guerra interpretada (més que explicada) amb incisiva mirada femenina.

L’efecte de quan cau un arbre, una guerra europea de fa vint anys, mentre a Barcelona hi havia Olimpíades. Aquella guerra de la que el filòsof eslovè Slavoj Zizek deia que el principal obstacle per a la pau no eren les arcaiques passions ètniques, sinó la mirada innocent d’Europa, fascinada davant l’espectacle d’aquelles passions. Una cita estremidora d’un dels escriptors entrevistats per l’autora: “He sobrevivido del mismo modo que ellos murieron. Entre mi supervivencia y su muerte no hay ninguna diferencia, porque permanezco vivo en un mundo que está marcado para siempre, indeleblemente, por su muerte“.

Per la seva banda, Susan Sontag reflexiona –d’alguna manera ja havia tractat el tema en el seu “antic” tractat Sobre la fotografia- sobre el paper de la imatge com a testimoni del patiment, per bé que es demana si les imatges procedents de conflictes bèl·lics veritablement ens sacsegen o bé, en part per un efecte de saturació, hi estem tant acostumats que fins i tot poden tenir un efecte narcòtic i inhibir la nostra pròpia capacitat de resposta.  És una mica com si allò que veiem a través de la pantalla fos “realment” una pel·lícula, que abans era l’únic que hom podia veure en una pantalla. Com ens afecta el dolor dels altres?

“Quanta, quanta guerra…”, que deia la Rodoreda. Guerres que no hem patit i que només coneixem per la imatge. Guerres que ni tan sols podem imaginar de cap de les maneres -malgrat el sempitern retret dels avis: “vosaltres no ho sabeu, el que és passar una guerra…” (i quanta raó que tenien!). Guerres de cada dia en tants llocs del món. Guerres en imatges. El patiment en imatges, com la que ha guanyat el World Press Photo d’aquest any. O com les que de tant en tant l’Anna penja al Facebook, per recordar-nos (perquè ho oblidem) que la guerra a Síria segueix de manera cruenta i salvatge. Quanta, quanta guerra que tenim  tant a prop –a l’altra riba del Mediterrani, tan petit i poca cosa vist en un mapa mundi… .

Potser no ens fa més dignes, tenir mala consciència entre la pau dels xipresos del cementiri, tot mastegant un bastó de regalèssia. Memòria de peix i vivència líquida, signes del temps. Però pensar el patiment –el propi i el dels altres- em recorda el concepte de la “fal·libilitat” humana, de la qual se’n parlava la setmana passada a propòsit de Benet XVI com a teòleg. Som humans i som fal·libles. Els que patim. Els que pateixen. Ara i sempre.

 

PS. L’endemà, 17 de febrer, feia quatre-cents tretze anys que Giordano Bruno fou cremat, per heretge, al Campo dei Fiori de Roma.

Read Full Post »

Angelo

Ahir era dijous gras, que és quan a Venècia tenia lloc la representació d’”Il volo dell’angelo”, que donava inici a les celebracions de carnaval. Ara l’espectacle es fa el diumenge abans i és tot un esdeveniment, en el que una dona jove i sovint famosa, va baixant lentament suspesa d’un cable i per sobre la multitud. És una imatge bella, reminiscent dels antics homenatges als Dux, proclius també a nombrosos rituals com les simbòliques “noces” de la ciutat amb el mar, que tenien lloc el dia de l’Ascensió, quan es llençava un anell a les aigües de l’Adriàtic, auguri de pau i prosperitat per a la República Sereníssima de Venècia.

Però ara és temps de carnaval, i no tan sols a la ciutat dels canals o a les platges de Copacabana, sinó que fins i tot el govern d’un país que fa anys que es vanta d’europeu (i amb el nostre oasi particular inclòs) està immers en el més grotesc dels carnestoltes, d’aquells del món al revés que pintava Brueghel, dels imaginats per Hyeronimus Bosch al seu carro de fenc, aquí tot farcit de confetti… .

Pieter_Bruegel_II-Combat_de_Carnaval_et_Careme_IMG_1463

L’Ada Colau, representant de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, ha comparegut aquesta setmana al Congrés dels Diputats (haurem de dir-ne aviat, segons resa l’enginy popular, “congrés dels imputats”?). La seva veu i presència, per bé alguns puguin dir que “no serveix de res”, venia a posar una mica de seny en aquest carnaval absurd i forassenyat. Una mica de dignitat humana entre el tuf de podrit del sistema i el poder.

Al voltant de tot això, pensava que potser no és casualitat que una pel·lícula com Miracolo a Milano, de Vittorio de Sica, no s’emeti fins a la matinada. La van fer la setmana passada i ja vaig quedar-me a veure-la per tres motius: pel record que en tenia, de feia més de vint anys, pel meu gust pel neorealisme italià, i perquè és una pel·lícula que em sembla enormement subversiva en els temps que corren. En realitat, penso que s’hauria de passar a les escoles, a les universitats, a les empreses i a les places públiques. Hauria d’arribar a tot arreu la història de Totó i els seus veïns, dignes habitants d’un suburbi de barraques que lluiten contra l’especulació del Sr. Mobbi. Solidaritat i revolució contra el que sovint esdevé el pitjor enemic i que no és pas el magnat de la immobiliària, sinó el propi egoisme i el mirar-nos constantment el melic.

locandina_miracolo_a_milano

A la pel·lícula, el final suposadament feliç s’esdevé perquè el “realisme” de la història es transforma en “màgic” i gràcies a la miraculosa coloma del Totó, tots els habitants del suburbi abandonen la misèria, volant en sengles escombres per damunt de les agulles de la Catedral i el cel de Milà, en el que s’ha considerat el precedent cinematogràfic del cèlebre vol d’E.T en bicicleta. Es dirigeixen “verso un regno dove buongiorno vuole dire veramente buongiorno” (la frase que queda escrita al final) i en aquest sentit, el missatge té una doble interpretació: per una banda fugen cap a un món millor, però per l’altra es veuen obligats a abandonar el que ha estat el seu propi món, perquè aquest els és hostil. Entre el fracàs del que es deixa enrere i no s’ha pogut canviar i l’esperança del demà en un món millor. No cal dir que, essent de 1951, el film no agradà a la dreta hereva del feixisme, però també fou criticada per l’esquerra, que la veia simple, naïf i conformista –la comunitat de protagonistes canta: “Ci basta una capanna, per vivere e dormir / ci basta un po’ di terra, per vivere e morir”.

Per la meva part, jo reitero que a mi em sembla una història revolucionària en el millor sentit de la paraula, potser perquè en definitiva la trobo una història d’esperança i de tendresa –la de Totó acompanyant el carro funerari de la seva “mare” morta. I pensant en Marcel Mauss i la seva “teoria del do”, potser l’esperança també ho és, un do, només a l’abast d’uns escollits (com aquells que se suposa que tenen un “do” per haver nascut la nit de Nadal…). L’esperança i la tendresa, malgrat tot. I potser aquest és el més santíssim dels Misteris: creure que un altre món és possible, i que és possible fer-lo en aquest. Benaurada esperança, benaurada tendresa. I beneïda (per necessària) Revolució.

Giuseppe Pellizza da Volpedo, Il Quarto Stato (1898-1901)

Read Full Post »