Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2015

SANTA_TECLA_SITGES

Els qui tenim algun tipus de vincle amb l’Urgell, de sempre hem sentit a parlar de la “Rubinada de Santa Tecla”, que s’esdevingué la nit del 22 al 23 de setembre de 1874 i que en realitat també va afectar les comarques del Camp de Tarragona, el Priorat, la Conca de Barberà i les Garrigues. La memòria d’aquest aiguat extraordinari no es troba només als documents i cròniques de l’època, sinó que tot tipus de senyals, discretes però prou visibles al caminant observador, es manifesten en forma de plaques o marques que recorden que “l’aigua va arribar fins aquí”. Fins i tot a Tàrrega, aquest proppassat setembre l’associació cultural Guixanet va convertir la memòria de la rubinada de Santa Tecla en un espectacle adreçat a fer conèixer la història a la mainada. S’hi posava de relleu la figura d’un tal “Cacauero”, sobrenom d’un veí que va salvar 45 persones de morir ofegades i en una mena de joc o de conte, els nens i nenes targarins d’avui havien d’aconseguir fer fora la rubinada –convertida en un personatge malvat que vivia en una cova- del casc antic.

inundacio_ondara2

Qui ho hauria de dir, que tot just un mes i mig més tard les nostres comarques, de rius migrats i secaners, viurien una altra rubinada històrica –i malauradament, en el cas d’Agramunt, luctuosa i tot… . Ondara, Sió i Llobregós baixaven amb una virulència extraordinària; mai s’havia vist a Sanaüja l’aigua en un nivel tan alt, que deixava ben poc espai a la part superior de les grans arcades del pont romànic. El cas és, doncs, que jo vaig voler batejar la riuada com a “Rubinada de les Ànimes”, donat que aquesta es produí la nit del 2 de novembre –una mica abans de mitja nit. La Virgínia Costafreda em precisava, però, que a Agramunt la rubinada havia arribat ja de matinada, per la qual cosa llavors ja érem a 3 de novembre, dia de Sant Ermengol.

En qualsevol cas, sigui de les Ànimes o de Sant Ermengol, l’efemèride va recordar-me dos aspectes vinculats amb sengles onomàstiques. Pensem que Sant Ermengol va morir el mateix 3 de novembre de l’any 1035, en una visita d’obres al Pont de Bar. El relat fet llegenda explica com el cos del bisbe sant hauria estat arrossegat per l’aigua cap a la Seu d’Urgell, on les campanes de la catedral s’haurien posat  a tocar soles al seu pas. Algunes variants de la llegenda asseguren, però, que el bisbe no s’hauria pas aturat a la Seu, sinó que el seu cos hauria seguit fins a Organyà o Peramola.

Riada

D’altra banda, tot l’imaginari vinculat al dia de les Ànimes del Purgatori em va fer pensar en un dels tan magnífics contes de Jesús Moncada, que té la mort –i l’aigua, lo riu omnipresent- com a protagonista. Es tracta de “La riada”, un dels contes apareguts a Històries de la mà esquerra, recull publicat l’any 1981. S’hi explica una riuada que va inundar els carrers de Mequinensa, entrant fins i tot als baixos de les cases. A cal Dalmau tenien l’avi difunt a l’entrada, com era habitual als velatoris de poble, quan els tanatoris no existien i la gent moria a casa. I això és que tot d’una, la implacable avinguda del riu irromp sense miraments a l’entrada d’aquella casa, emduent-se el taüt –amb el difunt a dins-, que començaria a partir d’aquell moment tot un periple que el duria fins al delta. El relat de Moncada és impagable, i ens dibuixa una mort sorneguera, que per bé que rarament és desitjada, s’imposa amb inexorable naturalitat, de manera que ens arrenca un somriure i tot:

“Aleshores vaig sentir els crits dels néts de l’oncle Dalmau, que guaitaven la riada des del balcó del segon pis: «El iaio se’n va! El iaio se’n va! Adéu-siau!». Em vaig girar una mica i, efectivament, el iaio se n’anava. L’aigua, en regolfar a l’entrada, havia tret el taüt al carrer i se l’enduia surant, junt amb les corones, que seguien la caixa en aquella navegació mortuòria. La vídua, avisada pels crits, va treure mig cos pel finestró de l’alcova i començà a exclamar, desesperada: «¿On vas, Dalmau? Mira que pots prendre mal! Torna! Dalmau, no te’n vagis! ¿On estaràs millor que aquí?» –Tot allò va ser de cosco! –digué, al cap d’una estona, el cafeter.

–I tant!

–A Riba-roja, el van veure passar al migdia.

–I a Tortosa, al tardet.

–Diuen que allí va ser la rehòstia.

–Sí. Quan tothom es pensava que anava a estavellar-se contra un pilar del pont, el taüt va fer una virada d’allò més fina i el va esquivar.

–Vell dels collons! –exclamà Josep Terrer–. Es veu que ni la mort li havia afeblit la traça de navegar.”

Avui fa una setmana de la rubinada -de les Ànimes o de Sant Ermengol-, però pel que fa a la vida política del nostre país, ara tan sols se sent, llunyana, la remor del riu… La rubinada encara ha d’arribar.

Anuncis

Read Full Post »