Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2011

Pigmalió era un escultor i rei d’Amatunte (Xipre) que vivia només per a les seves obres i una vegada va fer l’escultura d’una dona que va resultar tan bella i de faccions tan realistes, que se’n va enamorar bojament. Afrodita es va compadir de Pigmalió i va obrar el prodigi que l’escultura cobrés vida i respongués a les apassionades carícies del seu autor.

Els estudiosos de la seva obra han identificat un retrat del dramaturg George Bernard Shaw en el personatge del Dr.Higgins, que va crear per a “Pygmalion”. Així, Pigmalió i Galatea estarien representats i “actualitzats” pel professor Higgins i la florista Eliza Doolittle. El protagonista d’aquesta obra és un científic que no té d’altres compromisos que els que li dicten els ideals romàntics i que treballa en un terreny predisposat a les descobertes d’aquelles facetes de talent humà, que cal potenciar fins a obtenir-ne un rendiment òptim.

Aquesta és exactament la situació que es planteja quan l’il·lustre professor de fonètica intueix les possibilitats vocals d’una venedora ambulant de flors que crida la seva atenció a les portes del mercat de Covent Garden. En una primera fase, el Dr. Higgins tanca el “conillet d’Índies” al seu laboratori i, quan està convençut de la seva capacitat de supervivència, sotmet la noia a decisives proves en les quals ha de superar els rígids entrebancs imposats pels codis de conducta de la societat britànica.

 “Pygmalion” fou representada per primer cop als escenaris del “West End” londinenc l’any 1912, amb un èxit rotund per a l’escriptor que, juntament amb Yeats i Synge -els tres irlandesos-, renova l’escena britànica eduardiana, anquilossada en els temps de Sheridan.

 L’obra seria portada al cinema l’any 1938 per Anthony Asquith, que compava com a protagonista amb Leslie Steiner, un carismàtic actor anglès que havia triomfat a Broadway amb el nom de Howard i que obtindria la seva  definitiva consagració amb el personatge d’Ashley a “Gone with the wind” (“Allò que el vent s’endugué” en les nostres latituds i des que existeix Tv3!).

Vint anys després, l’aplicació d’una partitura d’Alan Jay Lerner a aquest mateix argument convertiria “Pygmalion” en el musical “My fair lady” (protagonitzat per l’exquisida Audrey Hepburn i per Rex Harrison) i universalitzaria el seu discurs, també emparentat amb la faula de la “Ventafocs”. I aquí és on podem fer l’enllaç amb la “Pretty woman” dels anys noranta, que d’alguna manera –com a mínim en la seva estructura- beu de “Pygmalion” i de la seva seqüela musical, deixant de banda les diferències entre les professions de les respectives protagonistes i els mètodes “educatius” que empra el seu príncep blau per fer del seu somni una realitat. Però és prou evident que quan G.B. Shaw va escriure “Pygmalion“, va institucionalitzar un dels grans temes literaris contemporanis a través de la relació sentimental entre dos personatges caracteritzats per un notable desequilibri cultural.

Dues dècades després de “My fair lady“, el dramaturg Willy Russell va proposar una nova versió del tema centrada en la relació que s’estableix entre una dona avorrida de la seva vida domèstica i el seu alcoholitzat professor de literatura, que disposa dels mitjans però no de les motivacions per a transmetre-li els seus coneixements. El mateix Russell -també autor de “Shirley Valentine“, una altra obra adaptada a la pantalla que va facilitar a Pauline Collins una nominació a l’Oscar a la millor actriu l’any 1990- es va fer càrrec del guió cinematogràfic, mentre la realització va ser encomanada a Lewis Gilbert, que va arribar als seus millors moments de glòria quan es va fer càrrec de la direcció de “The spy who loved me” (“La espía que me amó“, va dir-se aquí) i “Moonraker“, dos dels més espectaculars lliuraments de la sèrie sobre James Bond durant l’etapa de Roger Moore. I així va néixer “Educating Rita” (“Educant la Rita”), una pel·lícula protagonitzada per Michael Caine i Julie Walters i que voldria posar en relació al primer “Pygmalion” cinematogràfic.

“Educant la Rita” és una pel·lícula de plantejament i resolució teatral que al seu moment va tenir un gran èxit al seu país d’origen, Gran Bretanya -per bé que filmada íntegrament a Irlanda-, tot i que en altres latituds no va tenir una acceptació tan convincent. L’heroïna del film és una perruquera que es diu Susan però que es fa dir Rita, en honor a la seva novel·lista preferida, Rita Mae Brown, que seria l’equivalent britànic de Corín Tellado. La Rita és una dona perfectament inculta, però d’una notable intel·ligència natural. Desitjosa d’instruir-se i “conèixer-se cap a dins” (segons l’expressió que utilitza), es matricula a un curs de la universitat a distància -la famosa “Open University”- i reclama els serveis d’un professor “borratxí” i poeta fracassat, el qual, fidel a l’exhortació de Flaubert a la seva amant de què “si coneguéssim a fons cinc o sis llibres, ¡què savis seríem!”, li fa llegir a Rita “Macbeth“, les obres de Chejov i els poemes de William Blake. El resultat és que els comentaris de la singular alumna són tan suculents com els de Rosina a l”Otelo” que llegeix Alberto, l'”alter ego” de Ramón Pérez de Ayala, a la novel·la “Troteras y danzaderas“.

En definitiva, al llarg del debat entre ells sobre la literatura i l’educació, Rita es converteix en una dona nova i independent, segura de si mateixa, i el seu Pigmalió -tot i la seva incapacitat inicial d’acceptar que la seva alumna ja no depèn d’ell- acaba resignant-se i, com a compensació per les seves ensenyances aconsegueix, no l’amor, sinó un juvenil tallat de cabells de l’ex perruquera.

Un crític de cinema del qui no en recordo el nom i que ja va posar en relació fa molts anys aquestes dues pel·lícules, deia alguna cosa així com que es pot extreure una premissa de caire sociològic inherent a totes dues. Així, si es pot considerar que a la Gran Bretanya les diferències de classe es dirimeixen en dos fronts diferents: un seria el que separa la vetusta aristocràcia dels consumidors de “Pubs”, i l’altre el que diferencia a la gent culta de la que no ho és, es comprèn millor la necessitat que hi ha de tant en tant d’escriure “Pigmalions” per a sorprendre en cada context com una venedora de flors, perruquera o prostituta salta al terreny de la crítica literària i a un “status” especial.

En conseqüència, podem dir que estem davant d’un gènere específic. Tothom sap que hi haurà un professor cultíssim, madur, cínic i amb una visió distanciada del món, envoltat de llibres i mobles amb olor a tabac de pipa i galernes colonials. Que una noia extremadament grollera, amb un gust pèssim a l’hora de vestir i amb un accent “cockney” deplorable, introduirà una alenada d’aire fresc dins d’aquest món. Que el professor apostarà amb Pickering, o amb sí mateix, ésser capaç d’instruir-la. Que la noia lamentarà haver-se embarcat en l’experiència, que arribarà un moment en què es trobarà “fora de lloc” tant del seu antic món com del nou. I, sobretot, que el professor s’anirà enamorant “en silenci” de la “seva obra”. I aquesta tònica es repeteix (i en seguirem parlant…).

Anuncis

Read Full Post »

El 2 de gener de 1815 es casaven George Gordon, sisè baró de Byron, i Annabella Milbanke. No cal ser clarivident per intuir que el seu no seria un matrimoni feliç. Una dona de caràcter ferm i conducta irreprotxable i un “hereu escampa” tan guapo com faldiller i intestable, al qual s’han atribuït algunes “perles” o afirmacions del tipus: “el matrimoni és a l’amor el que el vinagre és al vi”.

El mateix any 1816 del naixement de la seva única filla legítima, Ada, Byron marxarà cap a Suïssa, on s’instal·larà a Lausanne, vora el llac Leman, per on es dedicarà a remar amb el seu amic Percy Bysshe Shelley i la seva dona Mary Godwin i la germanastra d’aquesta, Claire Clairmont, que es convertirà amb l’enèsima amant del nostre “lord” i mare d’una altra filla, Allegra, morta prematurament als quatre anys després que el seu propi pare l’abandonés en un convent. I és que segurament amb Lord Byron ens passa com amb els pirates del segle XVII, que ens cauen bé perquè formen part d’un imaginari romàntic de llibertat desbocada i heroica, però que en realitat eren només uns cafres…

http://www.youtube.com/watch?v=92U3orszabY&feature=related

La peripècia vital del nostre gentilhome acabarà l’any 1824 quan abraçarà la causa independentista de Grècia, que lluitava per desfer-se del jou de l’imperi otomà. Byron hi va anar per lluitar-hi, però abans d’entrar en combat fou víctima d’unes febres (es diu que podria haver estat la malària) que el postraren fins a la mort, després de poques setmanes de sagnies inútils i múltiples desvaris. Diuen que les seves darreres paraules foren per la petita Ada, el fruit del matrimoni amb Annabella Milbanke.

Ada Byron gairebé no va conèixer al seu pare i sembla que la seva mare va procurar inclinar-la cap a l’estudi de les ciències (no fos pas que la genètica paterna s’imposés ,decantant-la per la vessant poètica), per bé que els qui la conegueren li reconeixien una especial sensibilitat per l’escriptura i fins i tot una certa simpatia pel record (sens dubte més endolcit pel mite que no pas real) del seu pare.

Però els estímuls materns havien fet el seu efecte i Ada es dedicà amb passió a la ciència: estudiava de valent i dibuixava plànols i projectes de màquines que ella mateixa inventava. Però una noia d’una certa posició tenia obligacions més importants, com la de casar-se i procrear: ho feu amb William King, comte de Lovelace (per la qual cosa se la coneix sovint com Ada Lovelace) i de la seva unió en van néixer tres fills, el que va contribuir a minvar la de per si delicada salut de la noia, però no les seves ànsies de coneixement. L’avorrien sobiranament les convencions de la trafegosa vida social vuitcentista, però almenys d’un d’aquests actes en va treure una cosa bona: la coneixença amb el científic Charles Babbage, amb qui va iniciar una sòlida amistat i fructífera col·laboració científica. Babbage portava anys treballant en el disseny de l’Analytical Engine, un prototip de calculadora moderna compost per més de 25.000 peces i amb el que Ada va quedar entusiasmada, fins al punt que ella mateixa li va suggerir la possibilitat d’incloure en el disseny d’aquesta màquina analítica unes targetes perforades que servirien per calcular fórmules algebraiques. Els estudis subsegüents que Ada va fer-ne contemplaven l’opció que la màquina pogués utilitzar-se per compondre música i elaborar gràfics destinats a un ús científic.

Així doncs, val a dir que, malgrat la prematura mort d’Ada Byron als 36 anys, aquesta fou considerada la primera dona programadora de la història de la informàtica i pionera en el concepte d’intel·ligència artificial. En el seu honor el Departament de Defensa dels Estats Units va crear, l’any 1979, un llenguatge de programació en el seu honor, conegut com a llenguatge ADA, utilitzat per la NASA. O és que encara hi ha gent que pensa que això de la informàtica va néixer als garatges de Sillicon Valley?

No sé si el traspassat Steve Jobs seria, per contra, un Lord Byron dels nostres dies. Jo mai m’he considerat mitòmana, però reconec que em perden els estetes. Tampoc he estat mai usuària de la marca de la poma; sóc una indigent tecnològica i fins i tot l’home amb el qui comparteixo la meva vida ha estat aquests dies víctima de la caiguda del sistema Blackberry i porta un any “despotricant-ne”, planyent-se de no tenir un Iphone.

Apple ha esdevingut gairebé una religió pels seus acòlits, una manera d’entendre la bellesa i gairebé la vida. Potser el magnetisme de Jobs (o del seu personatge) residia en el que podríem dir-ne el seu “sex-appeal” –i que Bill Gates no té, per exemple- des que va presentar el primer Mac amb corbatí i cabell llarg fins a les aparicions de l’última dècada, amb texans (Levi’s 501), wambes (New Balance 991) i samarreta negra (marca St. Croix). Una imatge sobre la qual aquests dies s’especulava de si era estudiada o no! També es mirava de justificar el fet que no se li coneguessin a Steve Jobs grans obres filantròpiques –com sí seria el cas de Bill Gates, la fundació del qual financia actualment els principals programes d’investigació sobre la malària (aquestes coses desgraven molt!). Els qui “justificaven” Steve Jobs ho feien al·ludint al seu poc afany de protagonisme, per la qual cosa no es descartaria que fos un gran benefactor anònim, i fins i tot s’ha arribat a afirmar que la seva gran obra benèfica haurien estat els seus propis productes, que haurien contribuït a la “felicitat” de tanta gent –“poques persones poden canviar la vida de tants”, resava en Partal pres d’un d’aquells raptes místics que li agafen de tant en tant (ep! Que jo penso que una mesurada dosi de mística i de tensió espiritual són fins i tot benefactores…).  

Aquesta nit passada emetien a la tele un programa sobre l’últim sopar de “El Bulli”, del qual també molta gent en parlava en termes de metafísica, en termes existencials, situant el restaurant de Ferran Adrià entre les millors coses que els havien passat a la vida… Esnobisme o experiència estètica només a l’abast d’uns pocs escollits? A mi prou que m’hauria agradat, anar al Bulli (sobretot si m’hi haguessin convidat) i Ferran Adrià té tota la meva admiració, però no sé pas si tampoc m’hauria canviat la vida, la croqueta líquida de pollastre… .

En canvi, pocs vam saber que el 27 de setembre moria Wilson Greatbatch, que va inventar el marcapassos cardíac i que sí que va canviar (i millorar!) la vida de molta gent. La situació em va recordar una mica –per bé que no de manera tan descarada- la coincidència entre la mort de Teresa de Calcuta i Diana de Gal·les, essent aquesta última la que fou elevada als altars mediàtics i de la popularitat, acomiadada i recordada en olor de santedat. I és que no recordo quina pel·lícula (potser fou la magnífica “The Queen”?) ironitzava amb que “com es podia comparar una princesa rossa, alta i bonica amb una monja iugoslava baixeta i lletja”… .

Read Full Post »

Divendres al vespre sentia com la trafegosa vida “pluriuniversitària” em començava a passar factura. Pujàvem cap a Solsona i, mentre el Jordi conduïa, jo era presa d’un endormiscament que em duia a una mena d’estat de “vigília” que a mi mateixa em semblava molt tardorenc i crepuscular (potser per allò de creure –sempre en pro del “pensament màgic”- en la influència de solsticis i equinoccis, tot i que mai he arribat a dir aquella frase extraordinària de: “estem passant un equinocci terrible!”). No sé si era a l’alçada de l’Estany de Lloberola o de Mas de Sant Pere que de cop i volta… Em revingué una olor casolana de verema de secà i el soroll esquerdat de la màquina d’esquitllar ametlles. El gust i la textura del cóc ràpid i la silueta dels pobles a la nit, definida per un pobre enllumenat elèctric.

Potser era el mateix endormiscament –propi també d’un estat “pre-gripal” o de quan les defenses tenen la guàrdia baixa. Però les olors i els sabors eren ben certs, concrets i definitius, com la xocolata del confit d’ànec, la mixtura salada i dolça de la coca de salmó i els deliciosos cargols a la gormanda, tot regat amb Cristiaris, Saós rosats i abrivats i una llista curulla de vins de la terra –Costers del Segre tots ells-  dels quals jo no hi entenc, però que tenien aquella força desbocada  d’una manera de ser que m’és molt familiar i que em feia sentir, un cop més, que “el lloc compta”, més enllà de la imprecisió de les geografies (siguin físiques, mentals o sentimentals…). No sé si fou el Jordi que va dir que els vins de Les Garrigues (Cèrvoles, Vilosell…) ben aviat prendrien el relleu als del Priorat (potser per la tortuosa carretera que ve d’Ulldemolins?). I em van venir a la ment dues imatges: la dels monjos d’Escala Dei –aquell lloc prodigiós on si més no es pot sentir “l’aire d’un altre temps”- i la de les albades i els crepuscles que els amics dels cellers de Pacsona ens regalen cada dia des del Facebook. Imatges molt separades en el temps, però germanes en essència, pensava… Tot això perquè potser vaig romandre molt pensarosa durant el sopar de “maridatges”: la tardor ja era aquí (com aquella frase de “Le beaujolais nouveau est arrivé!” que m’agrada veure als pòsters dels cellers) i havia arribat discreta i amable, potser perquè amb els anys se’m fa cada cop més agradosa.

La convulsió de l’estiu dóna pas a sensacions més macerades, que per això esdevenen més saboroses. És l’olor i el sabor dels carrers solitaris d’un nocturn al poble, d’una bona taula i companyia i de l’abandonament dels règims alimentaris urbans. La tardor és cerimònia i ara encara ens regala l’escalfor d’un sol que transforma en meravella la qualitat dels objectes i de les coses. La tardor ha arribat i amb ella les mangranes i la promesa de les tertúlies –fins a les “talèries”- a l’escalf dels bars de sempre quan comença a refrescar. És una teoria de la bellesa que queda ben definida en el manifest vital de la “Carta a un hostatge” d’A. de Saint-Éxupéry: “De quina manera, doncs, la vida va construint aquestes línies de força de les quals vivim? (…) Amb quins esdeveniments secrets han estat pastades les tendreses particulars i, a través d’elles, l’amor al país? Que en fan poc de soroll, els miracles veritables! Que en són de senzills els esdeveniments essencials! (…) Feia un bon sol. La seva tebior banyava els pollancres de l’altre marge i la plana, fins a l’horitzó. Cada vegada ens sentíem més contents, sense saber per què. El sol s’hi adelitava lluint, el riu escolant-se, l’àpat essent àpat, els mariners havent acudit a la crida, la cambrera servint-nos amb una mena de gentilesa feliç, com si presidís una festa eterna. Érem totalment en pau, immersos, lluny del desordre, en una civilització definitiva. Assaboríem una espècie d’estat perfecte en el qual, acomplerts tots els desigs, ja no teníem res a confiar-nos. Ens sentíem purs, dreturers, lluminosos i indulgents. No hauríem sabut dir quina veritat se’ns manifestava en la seva evidència. Però el sentiment que ens dominava era ben bé el de la certitud. Era una certitud gairebé orgullosa. (…) És el contingut el que comptava. La pasta humana. I tots estàvem d’acord, entre amics. Tu estaves d’acord. Jo estava d’acord. Els mariners i la cambrera estaven d’acord. D’acord en què? En el Pernod? En la significació de la vida? En la dolçor del dia? Tampoc no hauríem sabut dir-ho. Però aquell acord era tan ple, tan sòlidament establert en profunditat, es referia a una bíblia tan evident en la seva substància, si bé no formulada amb mots, que de bona gana hauríem acceptat fortificar aquella tenda, resistir-hi un setge, i morir-hi darrera les metralladores per tal de salvar aquella substància…”.

(Post scriptum: la tardor és, en definitiva, temps d’estrenar il·lusions i expectatives, però sempre quedarà temps per voltar masos, pobles i sembrats i recórrer les fonts del terme. Temps d'”estampes de sants”: http://www.goear.com/listen.php?v=363bc85

Read Full Post »