Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Novembre de 2013

Orangerie

Cues llarguíssimes per entrar al Museé de l’Orangerie. El motiu: “Frida Kahlo et Diego Rivera: l’art en fusion”. França rendida a la fascinació de la parella mexicana més universal. I val a dir que aquest no és un fet pas nou o excepcional: als peus de Frida ja s’hi postrà André Breton, que la convidà a exposar a Nova York i a París. Es veu que Breton sempre deia que si mai tornava a viatjar, seria a Mèxic, on havia descobert tot un “país surrealista”.

La primera exposició de Frida a París, l’any 1939, no va tenir una acollida extraordinària –en realitat ella va “desembarcar” amb els seus quadres i André Breton encara no havia organitzat res; fou gràcies a Marcel Duchamp que es va poder “improvisar” una exposició amb Mèxic com a temàtica-, però, i ella mateixa desconfiava del qualificatiu de “surrealista” que li havia atorgat solemnement Breton, comentant irònicament que ella ni tan sols sabia que ho era, de surrealista…I de fet, no en guardarà pas bon record, ni de França ni dels seus “surrealistes”. Però sigui com sigui, en canvi ja fa temps que França va rendir-se al que ara se’n diu la “fridamania”, si tenim en compte que fins i tot el Nobel J.M.G. Le Clézio dedicà un dels seus llibres a la cèlebre parella d’artistes.

diego-and-frida-1929-1944-xx-private-collection

Hom pot considerar que mentre va viure, Frida Kahlo estigué “pretesament” a l’ombra del seu rutilant marit –malgrat la seva obra ja despertava un interès notable, ella era la primera a insistir que ella només havia començat a pintar “per distraure’s”, des de la immobilitat imposada per l’accident, i explica que senzillament “me aburría soberanamente en la cama”. Tot i això, cada vegada guanya més pes el creure que Kahlo no era pas sincera en aquest afany constant de “treure’s importància” o quan insistia en que “Lo único que sé es que pinto porqué me hace falta, y siempre pinto lo que se me pasa por la cabeza, sin considerar ninguna otra cosa”.

La qüestió és, però, que el pas del temps ha estat més generós amb Frida que no pas amb Diego, transformant-la fins i tot en una mena d’icona “pop”, contrapunt femení a la icònica imatge del “Che” Guevara. Una Frida íntima però intensa, perpètuament confrontada al “monstre” de la història que representava Diego. Fins i tot la que ha estat la biògrafa més “oficial” de Frida, com és Hayden Herrera, afirma amb contundència que la seva pintura “no podia ser més diferent”.

Tot i això, existeixen (i tant!) les veus que consideren que Frida és una pintora molt inferior a Diego, que ningú dubta que és un pintor excel·lent. Personalment, penso que amb Frida Kahlo passa una mica com Edward Hopper: són pintors icònics i això va més enllà de la seva pròpia perícia “tècnica” com a artistes. Personalment, recordo les cues immenses per entrar a l’exposició que commemorava el centenari del naixement de Frida Kahlo l’any 2007, al Palacio de Bellas Artes. En aquell espai Frida ja hi era confrontada, d’alguna manera, amb Diego. Perquè en aquell edifici mig historicista i mig art-decó, símbol del govern de Porfírio Díaz, el Diego muralista hi té una presència notable, com la de David Alfaro Siqueiros o José Clemente Orozco. Un dels murals més destacats de Rivera que hi ha és El hombre controlador del universo, que reprén el tema que fou rebutjat pel Rockefeller Center per haver-hi representat el rostre de Lenin (i on el seu encàrrec fou oferit després a Josep M. Sert).

La qüestió és que comparar Diego i Frida semblava un imponderable: el gegant superlatiu enfilat, soberbi, a les bastides. La menuda coloma delicada, d’ossos de vidre i mirada profunda. Rivera és pintor d’ofici i d’acadèmia i segueix el ritual del viatge a Europa: a la mostra de l’Orangerie hi ha exemples del seu particular “grand tour”, com l’esplèndid Autorretrato con chambergo, on no s’autoreivindica com a pintor, sinó que posa l’accent en el component bohemi de l’ambient artístic que coneixeria a París, o fins i tot un paisatge “toledà”, En la fuente de Toledo (1913), com un Greco “après la lettre”.

04-rivera-autorretrato-con-chambergo-53308

Un aspecte interessant de fer notar és que la pràctica globalitat del contingut de l’exposició procedeix de la col·lecció o més ben dit museu de Dolores Olmedo, la principal col·leccionista de Diego i Frida a Mèxic. Gran amiga de Rivera, adquirí moltes obres del pintor en vida d’aquest (i sota la seva mateixa supervisió, concedint-li poc abans de morir els drets d’autor de les obres i documents que tenia en el seu poder). Un centenar llarg d’obres de Diego Rivera, que juntament amb vint-i-cinc de Frida Kahlo i quaranta d’Angelina Beloff (primera esposa de Rivera), conformen la col·lecció que, juntament amb un notable conjunt de peces prehispàniques adquirides amb l’assessoria de Diego Rivera, constituiran el Museo Dolores Olmedo a Xochimilco, al Sud de Ciutat de Mèxic. Olmedo (que va morir l’any 2002), va llegar la seva obra a l’estat mexicà i l’any 1994 s’inaugurà oficialment el museu.

L’art en fusion” a l’Orangerie constitueix ara una bona oportunitat per acceptar el joc de tractar la “contaminació” mútua entre Frida i Diego i trobar-hi un diàleg més enllà dels tòpics sobre els seus rols respectius. Dos personatges que s’admiraven, es veneraven i es respectaven més enllà de les convencions.

Diego Rivera - La canoa enflorada (1931)

Oportunitat de “descobrir” aquest Diego més inèdit o mal conegut com a pintor “de cavallet”, que utilitza, com la pintura mural, per crear el seu propi i continuat manifest en pro de la “mexicanitat”, sigui en obres com La canoa enflorada o el croquis del mural sobre el Fusilamiento de Maximiliano. De fet, com a gran fabulador, Diego sempre explicava la seva participació en la Revolució de 1910 –com explicava també que una vegada havia menjat carn de dona-, quan en realitat es trobava llavors a París. Tot i això, a l’exposició no hi manca tampoc un Paisaje zapatista d’innegables arrels cubistes, expressió inequívoca del seu suport a la causa.

4-frida-kahlo-miscarriage-in-detroit

Per la seva banda, les obres de Frida presents a la mostra permeten visualitzar alguns dels motius que marcaran el to “vital” de la seva trajectòria, des de El accidente, on reinterpreta la tipologia, temàtica i sentit dels populars “ex-vots”, fins a la seva dificultat (i finalment acceptada impossibilitat) de tenir un fill amb Diego Rivera. A la coneguda Hospital Henry Ford, Frida apareix estirada al llit, amb els llençols ensangonats per l’hemorràgia que està patint, mentre el fetus de “Dieguito” ja està suspès en l’aire unit a la mare per un cordó vermell, com també per un cordó vermell el cos de Frida està unit a una flor esbadellada i a un cargol d’ambigua significació sexual. Els Estats Units li seran hostils per sempre més.

La_columna_rota_Frida_Kalho1

La seva autorepresentació del propi avortament recorda un xic, pel motiu del cos femení nu i estés en un llit, a la visió d’una notícia de més que habitual “crònica negra” de la violència domèstica: Unos cuantos piquetitos esdevinguts les mortíferes punyalades d’un home a la seva dona. Cossos nus i ensangonats. La carn, la sang, el dolor i la mort. Temàtiques constants que podem relacionar també amb la dolorosa eloqüència de “La columna rota”.

Dels autorretrats que trobem a la mostra de l’Orangerie, un dels més vinculats amb l’imaginari del que entenem per un “autorretrat de Frida”, és el Autorretrato con changuito, acompanyada del mico com a símbol de luxúria. Però trobo en canvi més interessant, per més primerenc i “diferent” de la majoria, el que representa a Frida vestida de vellut, i que se’ns presenta amb un coll extremadament llarg, talment una “madonna” manierista o fins i tot la Venus de Botticelli sortida del mar –així podria suggerir-ho la posició de la mà.

Un altre tipus d’autorretrat és el que es posa de manifest a Mi nana y yo, on una Frida amb cos de bebè però rostre d’adulta s’alimenta de les mames ufanoses de la seva dida índia, bruna de pell i amb el rostre ocult per una màscara prehispànica. Les arrels que nodreixen Frida, en un paisatge vegetal que reforça la idea de l’univers natural fusionat amb la “natura històrica”, amb allò que és telúric i amb la mare Terra, talment una Madonna transfigurada en la deessa Tonantzin.

frida_kahlo-mi_nana_y_yo

Aquesta relació amb el món vegetal de significat múltiple es posa de manifest en el retrat de l’horticultor californià Luther Burbank –que val a dir que Rivera l’havia inclòs en el seu mural per a l’Stock Exchange Luncheon Club de San Francisco-, que aquí és representat com un “home planta”, evocant la dedicació del personatge a les hibridacions vegetals, i a mi em recorda una mica l’univers vegetal de Georgia O’keeffe. De fet, els híbrids de vida vegetal i humana apareixen amb freqüència en l’obra tant de Frida (com a híbrid retrata a la fotògrafa Tina Modotti) com de Diego, on les figures femenines de “Vendedora de alcatraces” es fusionen amb les flors exhuberants (de fet, el tema dels “alcatraces” -mascarells, en català- apareix de forma reiterada a l’obra de Rivera –per mi és millor encara el “Vendedor de alcatraces” o el “Desnudo con flores”- i sembla quer que esdevindran, per indicació del president Lázaro Cárdenas, la flor “nacional” de Mèxic).

Frida Kahlo. Luther Burbank. 1931. Oil on Masonite. 88 x 62 cm. Dolores Olmedo Foundation, Mexico City, rivera-03

Els híbrids de Frida fan sovint referència a la seva pròpia sexualitat, a la incapacitat per concebre. A “Sol y vida” les plantes envolten uns genitals i un fetus que plora, mentre el sol, amb les faccions de Diego i un tercer ull (Frida el representa sovint d’aquesta manera, com un déu-pare o un demiürg: “Diego, pintor / Diego, mi amante / Diego, “mi marido”/ Diego, mi amigo / Diego, mi madre / Diego, yo / Diego, universo / Diversidad en la unidad / ¿Por qué digo que es Mi Diego? Nunca fue mío y nunca lo será. Él se pertenece a sí mismo”).

elcamion

Finalment, voldria fer referència a una obra que també és susceptible de vincular-se amb el sentit de “mexicanitat popular” tan present en l’obra de Diego Rivera, com és El camión, on Frida hi esbossa un petit retrat de la societat mexicana, entre la “ruralitat” i la “urbanitat”, representades ambdues en el paisatge mixte de fons, així com en la diversitat dels personatges asseguts: des de l’opulència del “gringo” amb diners a la mare de trets indígenes que embolcalla un nadó amb un “rebozo”, evocació dels mexicans que procedents del món rural s’amunteguen als suburbis del DF, talment dels personatges de  “Los hijos de Sánchez” trets a la llum per l’antropòleg nord-americà Oscar Lewis.

L’art en fusió, més que no en “confrontació”, és la proposta del museu de l’Orangerie. Una proposta “clàssica” pel que fa a la presentació o al discurs museogràfic, però interessant per la qualitat del seu contingut.

gallery_couple_6

Dit això, sempre em pregunto: per què m’agrada Frida Kahlo? I no sé trobar una resposta precisa més enllà de la fascinació pel personatge, per la intensitat i la contundència de les seves propostes, totes vestides dels colors esclatants de la vida mexicana. La vida que esclata en les seves natures mortes, on canta es canta a la joia i al dolor del sexe i al cos femení –aquell títol fascinant de La novia que se espanta de ver la vida abierta… .  Per totes aquestes coses i potser fins i tot perquè, com ella, jo tampoc em depilo massa les celles. Però el que em pot irremissiblement és com des d’un cos adolorit i pràcticament immòbil, se’ns pot donar una preciosa lliçó de vida i de llibertat: “Pies pa’ qué los quiero si tengo alas pa’ volar… No és la llibertat, al cap i a la fi, la raó de viure?

EEUU1 044

Anuncis

Read Full Post »

davidEl David Bagué és un lutier barceloní i un dels més reputats del món. El complex de Stradivarius és el nom del documental que se li dedicà fa poc, on se’l segueix durant el procés de creació d’un violí, des de la tria de la fusta als boscos de Cremona, fins al lliurament de l’instrument a Nova York.  Mesos de treball artesanal, de recollida i concentrada creació d’una peça única: l’anhel de perfecció i la recerca incansable de la bellesa. Art, ciència i alquímia i al final, màgia i pura emoció.

I el Marc Màrquez és aquest noiet de 20 anys, el campió més jove de Moto GP després de vèncer en les altres dues categories. Els cerverins i segarrencs estem acostumats a trobar-nos-el, de tant en tant, sigui per Cervera anant amb bici, sigui aquest estiu a la Festa Major de Sedó, fent el que més o menys tots hi hem fet alguna vegada. Sé que això no hauria de semblar pas extraordinari, però a molts ens desperta el ressort de les emocions i fins i tot de la tendresa. És tan jove!

El Joan deia fa dos dies que el Marc el transportava al record dels seus amics de joventut, que tenien l’habitació empaperada de pòsters dels campions de llavors. Amics que assajaven proeses amb les seves “derbi paleta”, qui sap si (segur que també) per impressionar les xicotes. Però em penso que tots en tenim, de records vinculats amb “les motos”. I més als pobles, quan la moto era sovint el passaport cap a la llibertat i la descoberta del món (ni que el món fossin els boscos del Solsonès, el castell de Ribelles o Guissona per la carretera vella). Jo no en tenia, però hi anava de paquet sovint, bo i d’amagat dels meus pares, que no volien que hi anés: no dúiem casc perquè tampoc dúiem posada la por, joves i invencibles com érem. Les motos i els amors primerencs. Deixar d’agafar-te al darrere per abraçar, amb subtilesa, la cintura del pilot…Petons amb gust de gasolina i olor de goma cremada.

marc-marquezÉs tan jove, el Marc, que em fa pensar en Wordsworth (“Doncs encara que la brillantor tan encesa / d’aquells dies de joventut, / no es repeteixi mai més a la mirada…). El record exaltat de la jovenesa esvaïda… .I reprenent el fil de l’inici, ara mateix hi haurà qui pensi que és una frivolitat comparar-lo amb el David Bagué, i no pretenc pas fer-ho. Però sí que vull expressar que si l’evocació del Marc em fa pensar en “El complex de Stradivarius” és perquè hi observo una essència comuna, indestriable. L’essència de la passió. Alguna cosa que té a veure amb geni. Amb el do. Aquella passió íntima però desbocada, d’entregar-te en cos i ànima a allò que estimes, però fer-ho al mateix temps amb precisió quirúrgica i amb la més sòlida determinació. El cos i l’ànima en comunió perfecta. L’ànima i el cos, al mateix pas.

Al Marc hi haurà qui el menystingui per ser només un ídol d’un esport “de masses”, un Messi de les dues rodes i fins i tot que el seu Twitter no estigui en català. No és pas ell qui ens ha de salvar la pàtria. Ni ha de ser cap líder espiritual ni ideològic… . Però la menudesa del seu cos i el seu somriure em fan pensar en la força d’allò que és senzill però indestructible, com la voluntat de fer allò que dóna sentit a la teva vida. I com de la mateixa confiança i senzillesa n’emergeix l’espurna del talent que pot fer-te etern. Diuen que Occident ha esdevingut “un món sense herois”, potser perquè l’heroi d’arrel guerrera i militaritzada, tal com ens el presenta la mitologia clàssica, s’ha fet impopular després d’un segle de massa dictadures i profetes i potser perquè a tots ens va convèncer allò que Bertold Brecht li feia dir a Galileu de “malaurat el país que necessita herois…”.

Però també fa temps que els narradors populars coneixien perfectament el potencial heoric de la gent “normal”, de la gent comuna. Una periodista italiana posava l’exemple de J.R.Tolkien a El senyor dels anells, que converteix l’humil Frodo, un petit i simple hobbit en heroi, per davant d’un guerrer valerós com Aragorn o un mag amb poders com Gandalf. I al cap i a la fi, en aquesta nostra societat “post-heroica” i globalitzada, on l’heroïcitat recau (si s’escau) en els grups, en l’anonimat de la massa o bé tan sols emergeix davant la tragèdia, de tant en tant necessitem recuperar un cert Roman d’Alexandre. Que ens faci somriure i creure novament en la gesta dels herois i en la llegenda.  

Read Full Post »

Avui la N. m’ha dit que s’ha mort un noi. Tot just devia passar dels quaranta, però en el meu record encara en té poc més de vint. Jo era una adolescent de setze o disset anys, que havia canviat la melena llisa per les “permanents” (o “moldejats”, també se n’hi deia) que llavors estaven de moda. Era l’any de les Olimpíades i jo no hi tenia el més mínim interès -Barcelona era lluny, sobretot a l’estiu, quan cap lloc del món em semblava més cèntric i fonamental que el meu “hinterland” particular. Temps de festes majors: concert de rock el dissabte i ball “de casats” el diumenge. Ordenàvem la nostra existència estiuenca en funció de les festes majors de cada poble. Dissabtes (texans “apretats” o “mini-faldilla” impossible) i diumenges (vestit més “arregladet” -que també deixava veure, però, un llamp de cames).

baile-moulin-de-la-gallete-renoir

I és que en aquella època, les meves amigues i jo encara ballàvem. Ballàvem “sueltes” als concerts de rock, però ballàvem “en parella” els diumenges. Ara em sembla tot tan carrincló, que de vegades em costa creure que tingui l’edat que tinc, i no pas la de la meva mare. Però és ben cert que ballàvem, i encara recordo el meu primer “ball del fanalet” a Ribelles, amb només onze anys però gairebé ja tan alta com ara (me’l va regalar un noi de disset, i aquella nit -amb poc més d’una dècada a les espatlles- vaig creure tocar el cel!). Avui ha mort un noi, d’un atac de cor mentre era a la granja. Una mort de pagès, com la mort d’un advocat, un banquer o un futbolista. Una mort com tantes altres; absurda com les altres. I jo hi havia ballat, amb aquest noi. No massa, perquè els meus “balladors” habituals eren uns altres, per bé que d’una geografia molt propera -els “balladors” eren més “prepirinencs” que no pas “segarrencs”, no sé que ho feia… . Eren “balladors”, no pas “nòvios” (precisament els meus “nòvios” -potser excepte un- mai van ser balladors…). El ballar era tota una altra cosa i no pressuposava cap epíleg concret. Recordo especialment al R., tot cor i simpatia, amb qui crec que ballàvem una mica estrany, però ens enteníem molt bé. I també recordo el J., atent i eloqüent ballador, que em tractava amb una finor exquisida (mai vaig saber si m’anava al darrere o què…). Temps de “Bailar pegados” i “The lady in red“…

Amb el noi que avui s’ha mort vàrem ballar una vegada, per Sant Marc, a Pallerols de Rialb. Aquella no era una festa d’estiu, sinó encara de primavera; una festa amb aroma d’aplec i amb música d’acordió o bé d’orgue electrònic, però amb olor de romanins de fons. Vam ballar un pasdoble, em sembla, i ell en sabia força, més que no pas jo. Ben al contrari que a la vida, en el ball m’agradava que els nois “em portessin” i ell tenia el que se’n deia “molt bona planta”. Duia un barret i una estelada nusada que li feia de capa i això, ara tan habitual, era més aviat “vistós” en aquells temps. La N. n’estava molt enamorada, d’aquest noi. Jo el recordo amb el jovent “de Peramola”, quan mai faltaven a la Festa major de Sanaüja. Cridava l’atenció, entre els altres, per ser el més alt i per ser pèl-roig i el recordo -sempre amb els altres- fent bretolades simpàtiques de matinada, quan el cel passava del blau marí al lila clar. Deu fer vint anys, del darrer cop que el vaig veure i ni en sabia els gustos, ni el que pensava i ni a què es dedicava. Però aquest vespre la seva imatge em retorna vibrant i ben nítida: matinades de festa major, barret i estelada. Un home jove, alt i fort, que avui em diuen que tenia dues nenes. I ara penso en el ball i en la parca implacable, fitant-nos potser de lluny i dient allò de “balleu, balleu, maleïts…”. “Et in arcadia ego…Nemini parco!”.

Read Full Post »