Cues llarguíssimes per entrar al Museé de l’Orangerie. El motiu: “Frida Kahlo et Diego Rivera: l’art en fusion”. França rendida a la fascinació de la parella mexicana més universal. I val a dir que aquest no és un fet pas nou o excepcional: als peus de Frida ja s’hi postrà André Breton, que la convidà a exposar a Nova York i a París. Es veu que Breton sempre deia que si mai tornava a viatjar, seria a Mèxic, on havia descobert tot un “país surrealista”.
La primera exposició de Frida a París, l’any 1939, no va tenir una acollida extraordinària –en realitat ella va “desembarcar” amb els seus quadres i André Breton encara no havia organitzat res; fou gràcies a Marcel Duchamp que es va poder “improvisar” una exposició amb Mèxic com a temàtica-, però, i ella mateixa desconfiava del qualificatiu de “surrealista” que li havia atorgat solemnement Breton, comentant irònicament que ella ni tan sols sabia que ho era, de surrealista…I de fet, no en guardarà pas bon record, ni de França ni dels seus “surrealistes”. Però sigui com sigui, en canvi ja fa temps que França va rendir-se al que ara se’n diu la “fridamania”, si tenim en compte que fins i tot el Nobel J.M.G. Le Clézio dedicà un dels seus llibres a la cèlebre parella d’artistes.
Hom pot considerar que mentre va viure, Frida Kahlo estigué “pretesament” a l’ombra del seu rutilant marit –malgrat la seva obra ja despertava un interès notable, ella era la primera a insistir que ella només havia començat a pintar “per distraure’s”, des de la immobilitat imposada per l’accident, i explica que senzillament “me aburría soberanamente en la cama”. Tot i això, cada vegada guanya més pes el creure que Kahlo no era pas sincera en aquest afany constant de “treure’s importància” o quan insistia en que “Lo único que sé es que pinto porqué me hace falta, y siempre pinto lo que se me pasa por la cabeza, sin considerar ninguna otra cosa”.
La qüestió és, però, que el pas del temps ha estat més generós amb Frida que no pas amb Diego, transformant-la fins i tot en una mena d’icona “pop”, contrapunt femení a la icònica imatge del “Che” Guevara. Una Frida íntima però intensa, perpètuament confrontada al “monstre” de la història que representava Diego. Fins i tot la que ha estat la biògrafa més “oficial” de Frida, com és Hayden Herrera, afirma amb contundència que la seva pintura “no podia ser més diferent”.
Tot i això, existeixen (i tant!) les veus que consideren que Frida és una pintora molt inferior a Diego, que ningú dubta que és un pintor excel·lent. Personalment, penso que amb Frida Kahlo passa una mica com Edward Hopper: són pintors icònics i això va més enllà de la seva pròpia perícia “tècnica” com a artistes. Personalment, recordo les cues immenses per entrar a l’exposició que commemorava el centenari del naixement de Frida Kahlo l’any 2007, al Palacio de Bellas Artes. En aquell espai Frida ja hi era confrontada, d’alguna manera, amb Diego. Perquè en aquell edifici mig historicista i mig art-decó, símbol del govern de Porfírio Díaz, el Diego muralista hi té una presència notable, com la de David Alfaro Siqueiros o José Clemente Orozco. Un dels murals més destacats de Rivera que hi ha és El hombre controlador del universo, que reprén el tema que fou rebutjat pel Rockefeller Center per haver-hi representat el rostre de Lenin (i on el seu encàrrec fou oferit després a Josep M. Sert).
La qüestió és que comparar Diego i Frida semblava un imponderable: el gegant superlatiu enfilat, soberbi, a les bastides. La menuda coloma delicada, d’ossos de vidre i mirada profunda. Rivera és pintor d’ofici i d’acadèmia i segueix el ritual del viatge a Europa: a la mostra de l’Orangerie hi ha exemples del seu particular “grand tour”, com l’esplèndid Autorretrato con chambergo, on no s’autoreivindica com a pintor, sinó que posa l’accent en el component bohemi de l’ambient artístic que coneixeria a París, o fins i tot un paisatge “toledà”, En la fuente de Toledo (1913), com un Greco “après la lettre”.
Un aspecte interessant de fer notar és que la pràctica globalitat del contingut de l’exposició procedeix de la col·lecció o més ben dit museu de Dolores Olmedo, la principal col·leccionista de Diego i Frida a Mèxic. Gran amiga de Rivera, adquirí moltes obres del pintor en vida d’aquest (i sota la seva mateixa supervisió, concedint-li poc abans de morir els drets d’autor de les obres i documents que tenia en el seu poder). Un centenar llarg d’obres de Diego Rivera, que juntament amb vint-i-cinc de Frida Kahlo i quaranta d’Angelina Beloff (primera esposa de Rivera), conformen la col·lecció que, juntament amb un notable conjunt de peces prehispàniques adquirides amb l’assessoria de Diego Rivera, constituiran el Museo Dolores Olmedo a Xochimilco, al Sud de Ciutat de Mèxic. Olmedo (que va morir l’any 2002), va llegar la seva obra a l’estat mexicà i l’any 1994 s’inaugurà oficialment el museu.
“L’art en fusion” a l’Orangerie constitueix ara una bona oportunitat per acceptar el joc de tractar la “contaminació” mútua entre Frida i Diego i trobar-hi un diàleg més enllà dels tòpics sobre els seus rols respectius. Dos personatges que s’admiraven, es veneraven i es respectaven més enllà de les convencions.
Oportunitat de “descobrir” aquest Diego més inèdit o mal conegut com a pintor “de cavallet”, que utilitza, com la pintura mural, per crear el seu propi i continuat manifest en pro de la “mexicanitat”, sigui en obres com La canoa enflorada o el croquis del mural sobre el Fusilamiento de Maximiliano. De fet, com a gran fabulador, Diego sempre explicava la seva participació en la Revolució de 1910 –com explicava també que una vegada havia menjat carn de dona-, quan en realitat es trobava llavors a París. Tot i això, a l’exposició no hi manca tampoc un Paisaje zapatista d’innegables arrels cubistes, expressió inequívoca del seu suport a la causa.
Per la seva banda, les obres de Frida presents a la mostra permeten visualitzar alguns dels motius que marcaran el to “vital” de la seva trajectòria, des de El accidente, on reinterpreta la tipologia, temàtica i sentit dels populars “ex-vots”, fins a la seva dificultat (i finalment acceptada impossibilitat) de tenir un fill amb Diego Rivera. A la coneguda Hospital Henry Ford, Frida apareix estirada al llit, amb els llençols ensangonats per l’hemorràgia que està patint, mentre el fetus de “Dieguito” ja està suspès en l’aire unit a la mare per un cordó vermell, com també per un cordó vermell el cos de Frida està unit a una flor esbadellada i a un cargol d’ambigua significació sexual. Els Estats Units li seran hostils per sempre més.
La seva autorepresentació del propi avortament recorda un xic, pel motiu del cos femení nu i estés en un llit, a la visió d’una notícia de més que habitual “crònica negra” de la violència domèstica: Unos cuantos piquetitos esdevinguts les mortíferes punyalades d’un home a la seva dona. Cossos nus i ensangonats. La carn, la sang, el dolor i la mort. Temàtiques constants que podem relacionar també amb la dolorosa eloqüència de “La columna rota”.
Dels autorretrats que trobem a la mostra de l’Orangerie, un dels més vinculats amb l’imaginari del que entenem per un “autorretrat de Frida”, és el Autorretrato con changuito, acompanyada del mico com a símbol de luxúria. Però trobo en canvi més interessant, per més primerenc i “diferent” de la majoria, el que representa a Frida vestida de vellut, i que se’ns presenta amb un coll extremadament llarg, talment una “madonna” manierista o fins i tot la Venus de Botticelli sortida del mar –així podria suggerir-ho la posició de la mà.
Un altre tipus d’autorretrat és el que es posa de manifest a Mi nana y yo, on una Frida amb cos de bebè però rostre d’adulta s’alimenta de les mames ufanoses de la seva dida índia, bruna de pell i amb el rostre ocult per una màscara prehispànica. Les arrels que nodreixen Frida, en un paisatge vegetal que reforça la idea de l’univers natural fusionat amb la “natura històrica”, amb allò que és telúric i amb la mare Terra, talment una Madonna transfigurada en la deessa Tonantzin.
Aquesta relació amb el món vegetal de significat múltiple es posa de manifest en el retrat de l’horticultor californià Luther Burbank –que val a dir que Rivera l’havia inclòs en el seu mural per a l’Stock Exchange Luncheon Club de San Francisco-, que aquí és representat com un “home planta”, evocant la dedicació del personatge a les hibridacions vegetals, i a mi em recorda una mica l’univers vegetal de Georgia O’keeffe. De fet, els híbrids de vida vegetal i humana apareixen amb freqüència en l’obra tant de Frida (com a híbrid retrata a la fotògrafa Tina Modotti) com de Diego, on les figures femenines de “Vendedora de alcatraces” es fusionen amb les flors exhuberants (de fet, el tema dels “alcatraces” -mascarells, en català- apareix de forma reiterada a l’obra de Rivera –per mi és millor encara el “Vendedor de alcatraces” o el “Desnudo con flores”- i sembla quer que esdevindran, per indicació del president Lázaro Cárdenas, la flor “nacional” de Mèxic).
Els híbrids de Frida fan sovint referència a la seva pròpia sexualitat, a la incapacitat per concebre. A “Sol y vida” les plantes envolten uns genitals i un fetus que plora, mentre el sol, amb les faccions de Diego i un tercer ull (Frida el representa sovint d’aquesta manera, com un déu-pare o un demiürg: “Diego, pintor / Diego, mi amante / Diego, “mi marido”/ Diego, mi amigo / Diego, mi madre / Diego, yo / Diego, universo / Diversidad en la unidad / ¿Por qué digo que es Mi Diego? Nunca fue mío y nunca lo será. Él se pertenece a sí mismo”).
Finalment, voldria fer referència a una obra que també és susceptible de vincular-se amb el sentit de “mexicanitat popular” tan present en l’obra de Diego Rivera, com és El camión, on Frida hi esbossa un petit retrat de la societat mexicana, entre la “ruralitat” i la “urbanitat”, representades ambdues en el paisatge mixte de fons, així com en la diversitat dels personatges asseguts: des de l’opulència del “gringo” amb diners a la mare de trets indígenes que embolcalla un nadó amb un “rebozo”, evocació dels mexicans que procedents del món rural s’amunteguen als suburbis del DF, talment dels personatges de “Los hijos de Sánchez” trets a la llum per l’antropòleg nord-americà Oscar Lewis.
L’art en fusió, més que no en “confrontació”, és la proposta del museu de l’Orangerie. Una proposta “clàssica” pel que fa a la presentació o al discurs museogràfic, però interessant per la qualitat del seu contingut.
Dit això, sempre em pregunto: per què m’agrada Frida Kahlo? I no sé trobar una resposta precisa més enllà de la fascinació pel personatge, per la intensitat i la contundència de les seves propostes, totes vestides dels colors esclatants de la vida mexicana. La vida que esclata en les seves natures mortes, on canta es canta a la joia i al dolor del sexe i al cos femení –aquell títol fascinant de La novia que se espanta de ver la vida abierta… . Per totes aquestes coses i potser fins i tot perquè, com ella, jo tampoc em depilo massa les celles. Però el que em pot irremissiblement és com des d’un cos adolorit i pràcticament immòbil, se’ns pot donar una preciosa lliçó de vida i de llibertat: “Pies pa’ qué los quiero si tengo alas pa’ volar”… No és la llibertat, al cap i a la fi, la raó de viure?
lafontdebiscarri 