Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Mai de 2015

niqab-in-islam

Madrid, juny de 2013. Les vuit del vespre al carrer del Arenal, en ple bollidor de la ciutat. Una dona alta, que s’endevina esvelta, vestida amb niqab i un bolso de mà elegant. Està dempeus, immòvil, gairebé al davant de l’església de San Ginés, com si estigués esperant algú. Demà mateix i a la mateixa hora, la veig ara en moviment, dirigint-se, determinada, cap a un lloc que desconeixem. És ella, la mateixa dona. L’he reconeguda pels ulls (podria dir), intensos, negres i grans, ressaltats per un maquillatge expert i precís. O és pel mateix niqab (hauria de dir), que l’he reconeguda? Perquè tinc la impressió que aquests ulls intensos m’estan interpelant? Què és el que veritablement ens “torba” de la presència d’una dona gairebé completament velada?

Cos de dona que pretenent-se invisible, es fa més que mai visible, car és ben bé l’única persona que he estat capaç de recordar dels centenars o milers que hauré vist pel carrer del Arenal aquests dos dies a Madrid, on fan una exposició, al Museo del Prado, que es diu La belleza encerrada i una altra, al Real Jardín Botánico, que es diu El cuerpo revelado… .

Segons Malek Chebel –psiquiatre, que interpreta la sexualitat islàmica a la llum del psicoanàlisi-, el vel islàmic rep múltiples denominacions que van des de la més coneguda, hidjab, fins a d’altres com khimar, choudar, malhafa, safsari, haïk, izar, o litham, tot i que el mateix autor reconeix que existeixen d’altres denominacions segons l’àrea geogràfica i segons les pròpies característiques del vel, per exemple: mal’a, niquab, ‘abaya, tarha i bourqou’ al món àrab, tchador a l’Iran, tcharchafe i bachlik a Turquia, purdäh a l’Índia o taguemoust pels touareg. Totes aquestes diferències no són tan sols geogràfiques, sinó que poden canviar els colors, els teixits, la significació, la utilització, etc.

Però el vel no és simplement un tros de tela que hom utilitza per preservar la testa del sol i les altes temperatures. Chebel adverteix:

Il est le vecteur premier, la frontière, le symbole de la séparation entre les sexes. En lui se condensen toutes les équivalences morales et philosophiques liées à la nudité, à la décence, à la pudeur, à la modestie, à l’honneur, à la respectabilité d’un foyer et à la timidité. Le voilement/dévoilement sous-tend l’ensemble du dispositif de démonstration (kachf), parfois celui de l’exhibitionnisme. Le voile existe comme arme et comme protection: tantôt, il dévie la demande et atténue l’agression; tantôt, il la condense, la ramasse, la sélectionne”.

muslim-woman-david-lambertino

Chebel parla també de la dicotomia “velament/desvelament”, com a fet que transcendeix el propi vel en tant que “matèria” o “prenda” i el significat es focalitza en l’ús que se’n fa, fins al punt que el vel esdevé un equivalent simbòlic de l’himen (que en àrab seria hiyab-al-bukuriyya, precisament, “el vel de la virginitat”).

En aquest sentit, el vel i el vestit es revesteixen, al seu torn, de la càrrega seductora d’allò que se suposa que han d’ocultar –no acostuma a dir la crítica artística (situant-nos en el marc de la història de l’art occidental) que la goyesca Maja vestida és indiscutiblement més eròtica la la Maja desnuda?

No serà aquest “velament” el que afavorí, en part, les fantasies eròtiques de l’home occidental des dels inicis del segle XIX? Observem com els pintors de l’època representen ben sovint les dones (“odalisques”, ballarines, etc.) presumiblement musulmanes u senzillament “orientals” gairebé (o en la seva totalitat) despullades –és a dir, de manera contrària a la que qualsevol viatger de l’època les podia arribar a veure. És la fantasia de l’harem, “d’allò que ens està prohibit”: dones semi nues, que quan van –en canvi- vestides, també tenen una actitud inequívocament eròtica (vegi’s l’”Odalisca” de Renoir), sigui manifestada per la pròpia roba o per l’expressió facial.

renoir-odalisque-woman-of-algiers

Així doncs, malgrat l’existència d’una tradició literària musulmana on les dones tenen un paper actiu, sovint convertides en guerreres i heroïnes –la pròpia Sharazade de Les mil i una nits-, “l’orientalisme” creat a Occident optarà per formar-se una imatge de la dona musulmana com a passiva, indolent i permanentment “disponible”. D’altra banda, cal tenir en compte que la imatge de la dona passiva (per bé que virtuosa, en el cas europeu) es correspon amb la de les dones que apareixen en la literatura victoriana, pertanyents a un tipus de patró que promovia el col·lapse de la salut femenina, no obstant les naturaleses malaltisses i dèbils s’associaven al sacrifici, la bondat i l’elegància –el culte a la “tísica sublim”.

Kate-Moss-Vogue-3Jul13-Allen-Jones_b_240x360

I és que com que acostumem a tenir molt mala memòria i sovint el passat no ens serveix, no està de més remetre’ns a la sociòloga Fatema Mernissi i al seu ja “clàssic” L’harem occidental, on en una afirmació absolutament reveladora, ja fa anys que ens va descobrir que les dones occidentals carreguem el nostre propi hidjab o niqab, que és el de les talles impossibles a l’hora de vestir. Mernissi cita Bourdieu, que afirmava que “Al confinar a las mujeres al estatus de objetos simbólicos que siempre serán mirados y percibidos por el otro, la dominación masculina las coloca en un estado de inseguridad constante. Tienen que luchar sin cesar por resultar atractivas, bellas y siempre disponibles“, però també a Naomi Wolf, que ens recorda, expeditiva, que “El sometimiento a regímenes alimenticios es el sedante político más potente de la historia de las mujeres: una población silenciosamente trastornada es una población muy fácil de manejar“.

 

Anuncis

Read Full Post »