Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Agost de 2012

Ja fa molts anys que, per imperatius de la geografia, passo ben sovint per davant de l’Àrea de Guissona. No per cap de les botigues “Bonàrea” que omplen els barris més diversos de les ciutats del país, sinó “l’àrea” que en podríem dir “matriu”, a cavall entre el centre comercial i l’àrea de servei. Aquesta es troba situada estratègicament a la sortida de la població (Guissona, sí; no tan sols una marca d’embotits i càrnics en general, sinó també un poble), a la cruïlla de la carretera que d’Andorra va cap a Cervera (i Barcelona) amb la carretera que va cap a Tàrrega (i Lleida). Mai m’ha deixat de sorprendre, quan hi passo durant el cap de setmana, que hi hagi tanta gent, majoritàriament de les comarques barcelonines –i més concretament de l’anomenada “àrea metropolitana”- disposada a passar tot un dia en una àrea de servei (potser seria exagerat dir-ne “centre comercial” en aquest cas, però ja fa el seu fet). Gent que posa benzina o gas-oil a bon preu, que omple carretons a vessar i fa llargues cues per poder dinar à gogo per només cinc euros. La jornada pot acabar amb una migdiada o partit de futbol a la gespa tan escarransida com perillosament pròxima als vorals de la carretera, com si d’un dia de la “mona” o d’una calçotada es tractés.

Però la de “l’Àrea” segarrenca tampoc és un cas tan estrany si tenim en compte que la quantitat de gent que passa jornades ben llargues en gran centres comercials –els de debò, amb botigues de marca o no, multi-cine i menjar ràpid- és aclaparadora, més encara quan l’estiu abaixa la persiana i les platges tanquen per vacances.

Llegeixo de Saramago que “la mentalitat antiga es va formar en una gran superfície que es deia catedral; ara es forma en una altra gran superfície que es diu centre comercial. El centre comercial no és únicament la nova església, la nova catedral, és també la nova universitat”. L’escriptor portuguès considera que el centre comercial ha acabat amb la plaça, el jardí o el carrer com a espai públic i d’intercanvi, esdevenint l’únic espai segur i conformador d’una nova mentalitat –que té por de ser expulsada del paradís de la societat de consum (és a dir, de ser expulsada “del temple”).

Ara que amb els anys em torno cada cop més vulnerable als rigors de la meteorologia i que aguanto tan malament el fred com la calor, trobo que l’Àrea de Guissona i els centres comercials en general tenen potser una sola virtut –jo que sóc poc amant de gernacions ni de comprar massa- però gens menyspreable: s’hi està ben fresc. Serà per això que trobem tants jaios asseguts als bancs que normalment precedeixen l’entrada als supermercats o se situen a les “places” fictícies que de vegades creen aquests espais. I és ben curiós això de provar de recrear l’àgora grega o el fòrum romà dins de grans estructures de formigó, vidre o alumini.

Però la imatge que conjuga a la perfecció la voluntat de crear un succedani de plaça pública dins d’un centre comercial per a mi té un nom i un aspecte determinats, fruit d’un record de fa ja alguns estius: és l’anomenada “Plaza” Cachanilla de Mexicali, ciutat fronterera en ple desert californià, on el passeig és impossible –com en moltes ciutats nord-americanes, per molt que estiguem parlant de Mèxic en aquest cas- i tot està pensat per circular en automòbil des de casa fins als llocs “segurs”. La “Cachanilla” és el centre comercial per excel·lència i segurament el lloc més concorregut de Mexicali; aquell que tothom t’ensenya quan visites la ciutat, talment una autèntica “Catedral” moderna. I tu, ves per on, ho agraeixes infinitament (malgrat la teva al·lèrgia congènita als centres comercials de casa nostra), perquè resultat que la “Cachanilla” esdevé l’oasi anhelat i més efectiu per fugir dels habituals 50º dels estius a Mexicali.

Saramago es preguntava si amb la crisi (que ja treia el cap abans del traspàs del Nobel) tornarem a la plaça (la de “debò”) i a la Universitat. A mi m’agrada pensar que la crisi ens durà, al cap i a la fi, alguna cosa bona. El que em temo en aquests moments és que la “plaça” s’assembli massa a la de “Los lunes al sol”, la pel·lícula de Fernando León de Aranoa, on els aturats hagin senzillament “d’estar-s’hi” a veure-les venir. D’altra banda, pel que fa al “retorn” a a la Universitat, diuen que aprofitant l’atur, hi ha gent que decideix estudiar, però em temo que amb l’augment salvatge del preu de les taxes, “universitat” i “pública” passi aviat a ser allò que en diuen oxímoron. Tornar a la filosofia? (això s’acaba preguntant Saramago). Potser és el que ens quedarà… .

Anuncis

Read Full Post »

Sota aquesta denominació s’hi acullen diferents supòsits. En primer lloc, el d’aquelles parelles furtives que es troben als hotels, a l’empara d’un nom fals (en aquest cas, fer la reserva per “Booking.com” és més complicat). Aquestes les hauríem potser de situar més aviat en pensions d’aquelles que en diríem “de mala mort”, on et pots registrar fàcilment com a “Sres. Pérez” –confesso que un amic de fa anys va proposar-m’ho una vegada, tot passejant per la Barcelona més vella. Vaig resistir la temptació “pel·liculera”, però ara potser tindria alguna cosa més per explicar (o en tot cas, per recordar).

De pensió de mala mort n’he conegut més d’una, dins la “legalitat” o en solitari. Però no és d’això del que volia parlar. I de fet, tampoc de les parelles suara esmentades -les de les arrambades furtives i naturalesa prohibida-, sinó més aviat les parelles perfectament estables (moltes amb “papers” i tot) que hom troba als hotels en temporada de vacances. Acostumen a ser hotels d’aquests “modernillos” d’ara –de “disseny”, diuen alguns-, sovint força “coquetons” i que es fan dir “boutique-hotel” –i que tenen indefectiblement espai “chill-out”. En aquests hotels hi ha, sobretot, parelles sense fills. Són aquelles parelles que, amb cara de son, baixen a esmorzar recent dutxades, amb la guia sota el braç per repassar, entre el croissant i el cafè amb llet, el que aniran a veure avui. A algunes parelles se’ls nota si porten més o menys anys plegats. Per a algunes aquell viatge i aquella ciutat seran els primers i quan passi el temps “sempre els quedarà París”. Per a d’altres potser serà l’últim, perquè ni “trasplantar-se” uns dies a una lluminosa ciutat mediterrània serà remei vàlid per la seva minada salut conjugal. N’hi ha de disposats a fer el turista compulsivament durant almenys catorze hores, per arribar a l’habitació a la nit sense alè i sense l’esma de guardar un “cartutx” d’energia per d’altres alegries, que el relaxament de la vacança i l’estímul de parets noves haurien d’afavorir. També n’hi ha, en canvi, algunes de les quals en sents (per les parets noves i que semblen de paper) el panteix accelerat i fins i tot un crit mig ofegat. 

Diuen que és després de vacances que hi ha més divorcis i separacions. L’haver de compartir més hores junts, l’evidència terrible del no tenir res o ben poc a dir-se… . Però a mi m’agrada pensar què seria de moltes parelles sense els hotels o, el que es el mateix, sense la “il·lusió” dels vacances -aquell viatget, aquella estada que podran explicar en una ciutat europea o en una platja del Carib. Aquella oportunitat d’espolsar-se la quotidianitat i pensar que no són ells sinó uns altres. Pensar que s’és ric sense ser-ho. Que hom pot fer de “Lawrence” d’Aràbia o de doctor Livingstone (suposo), viure la “Pasión turca” o fantasiejar amb comprar una casa a la Toscana. I potser això mateix els salva. Potser el mateix hotel els salva.

 Ps. Faig notar que parlo de les “parelles d’hotel” en tercera persona. No fos cas que algú pensés que jo hi he estat mai, en aquests hotels de parelles… .

Read Full Post »

(Aquesta entrada no fou pensada per aquest bloc sinó per aquest altre http://forumdelesarts.com/2012/07/30/hopper/#more-2705, però aprofitant la ganduleria de l’estiu i que aquest meu bloc ara va vestit “de Hopper” i s’hi refereix sovint, doncs aprofito l’avinentesa i la vostra benevolença…)

No és la primera vegada que Hopper viatja a Europa (la mostra més important havia estat fins ara la de l’any 2004 a la Tate Modern de Londres), però sí que la del Museu Thyssen de Madrid (des del 12 de juny fins al 16 de setembre) neix amb la voluntat d’esdevenir la primera gran exposició continental d’aquest pintor americà, que a partir del novembre arribarà, en una versió ampliada, al Grand Palais de París.

Hopper és avui garantia d’èxit en qualsevol espai expositiu i la gernació que s’agombola davant les seves pintures a Madrid així ho avalen. Hopper agrada al públic, que hi veu l’Amèrica tants cops representada a la pantalla i que a través de les seves pintures creu copsar-ne fins i tot l’ànima, el background, més que no pas mitjançant la pintura de Jackson Pollock.

Celebrat com el pintor de la modernitat americana –i el de la Gran Depressió-, paradoxalment fou considerat “carrincló” per algun sector de la crítica, pel seu posicionament al marge de les avantguardes –ell mateix rebutja els seus contemporanis americans (Rothko, De Kooning…) i Ralph M. Pearson es pregunta en el seu article “Why modern?” a New Republic (1933), per què les obres de Hopper han d’anar al MoMa si aquestes són contràries al moviment modern. El cas és, però, que en canvi ha resistit fenomenalment el pas del temps, esdevenint gairebé un pintor “icònic” i ha estat també acollit clamorosament per la postmodernitat –no obstant la solitud dels seus personatges encaixa perfectament en la “socitat líquida” preconitzada per Zygmunt Bauman.

L’exposició del Museu Thyssen està dividida fonamentalment en dues parts temàtiques: les arrels de la seva pintura –amb el seu viatge a París durant la primera dècada del segle XX- i la maduresa de l’artista, amb els seus paisatges urbans i de la costa est dels Estats Units i en el protagonisme de la figura humana, majoritàriament femenina.

Així doncs, en el primer àmbit s’hi troben representats el seu mestre, Robert Henri i altres pintors coetanis, com John Sloan o George Bellows, que l’any 1908 protagonitzaven juntament amb Henri una exposició a Nova York on es reivindicaven com hereus del realisme –Velázquez, Vermeer, Courbet o Manet com a referències principals-, en contra de l’acadèmia o de l’impressionisme. Hopper no participà en aquesta exposició, coincidint amb la seva estada francesa, per la qual la seva obra apareix aquí confrontada amb Albert Marquet o Félix Vallotton. Una “confrontació” en la que podem pensar que el Hopper primerenc, que coneix els post-impressionistes però no s’identifica amb l’avantguarda, surt clarament perdedor –com en el cas de la incursió de Degas amb Llotja de cotó a New Orleans, que apareix dos o tres àmbits expositius més enllà. A Degas se l’ha volgut presentar com la principal influència en la pintura de Hopper –i potser per això el primer àmbit recull obres del britànic Walter Sickert, que n’era un fidel seguidor- però en aquest cas una presumible “influència” no ha de comportar la comparació directa, perquè estem parlant de coses molt diferents. Sorprenent resulta, en canvi, el Hopper gravador, que no per escàs és menys interessant.

Aquest primer àmbit –amb profusió d’interiors teatrals (un dels temes recurrents en l’obra del pintor, com les sales de cinema) finalitza amb dues obres de temàtica similar però molt allunyades en el temps: per una banda, l’obra que resumiria aquesta etapa primerenca i el seu sojorn a París; es tracta de Soir bleu, que representa el recurrent escenari del cafè parisenc, on Hopper s’autorretrata com un Pierrot fumant entre dos personatges d’aspecte obrer, una prostituta i una parella elegant de presumible classe alta. El títol està pres d’un vers de Rimbaud, que s’erigeix juntament amb Verlaine com una de les seves referències literàries. D’altra banda, també hi apareix –com tancant el cercle de la producció artística de Hopper, ja que de fet es tracta de la seva última obra- Two comedians, on torna a representar-se com a Pierrot acomiadant-se del públic des d’un escenari, juntament amb la seva companya, Josephine, caracteritzada aquí com a “Colombina”.

El segon àmbit ja ens introdueix en el Hopper genuïnament “americà”, en els paviments de Nova York vistos en picat –una monja camina per la vorera i l’aire li aixeca la toga… . Les finestres definitòries de les composicions urbanes, com en precisos enquadraments fotogràfics (o més ben dit, cinematogràfics) i els rostres imprecisos que miren quelcom que està més enllà dels límits del quadre. Solitud urbana, alienació. Se l’ha volgut posar en relació a les obres de Giorgio Morandi i també amb les arquitectures imaginàries de Giorgio de Chirico, que Hopper “traduïria” a una atmosfera més real però igualment oberta a múltiples interpretacions.

Els paisatges “urbans” s’alternen amb els paisatges de la Costa Est dels Estats Units (hi ha també algun altre paisatge rural d’interior, poc afortunat): Gloucester, Maine, Cape Cod… . Una de les seves principals estudioses, Gail Levin (conservadora durant molts anys de les seves obres al Whitney Museum i autora de la seva biografia més complerta), ha reeditat fa poc una versió ampliada del llibre Hopper’s places, on fa una comparativa entre els paisatges del pintor i les fotografies de l’autora, que en localitza pacientment els indrets. La pròpia Levin afirma que sovint les localitzacions no són exactes, i que les pintures de Hopper prenen elements d’indrets diversos i darrera la senzillesa dels paisatges hi ha tota una laboriosa elaboració. A l’exposició de Madrid hi veiem alguns dels seus fars, com a al·legoria de la seva pròpia figura solitària i també la famosa casa vora les vies del tren (que hom  considera tradicionalment la de la pel·lícula “Psicosis”). Es tracta d’arquitectures amb personalitat pròpia, expressió de la solitud i desolació. Paisatges i arquitectures amb qualitats humanes, sovint expressades a través dels títols de les pròpies obres, com les dues cases bessones de Two puritans.

L’exposició avança cap a algunes de les escenes més conegudes de l’imaginari del pintor, les que retraten la intimitat dels interiors novaiorquesos, sigui una dona nua de cara al sol matinal, sigui una parella amb ben poques coses per dir-se, sigui una assistenta fent llits en un hotel. Personatges a l’exterior, com l’home de l’estació de servei en una carretera inhòspita a “Gas”, com el grup de turistes a “Gent prenent el sol”, com la parella i el gos de “Capvespre a Cape Cod”, per bé que s’hi troben a faltar alguns dels seus títols més emblemàtics, com el cèlebre Nighthawks o fins i tot l’Automat, aquella dona solitària en una cafeteria, que segurament no espera res ni a ningú. Però sí que hi trobem la constant dels personatges amb la mirada perduda, que ocupen habitacions d’hotel u oficines nocturnes, on s’hi fan reunions intempestives i on es percep la tensió de les relacions prohibides.

Hotel room és una de les seves obres més celebrades i que, a més, forma part de la col·lecció del propi museu Thyssen, on se li ha reservat un lloc d’honor dins de l’exposició. Des de la porta observem una dona en roba interior, asseguda al llit i llegint un paper que bé podria ser un missatge d’un amant esquiu, una carta que ha rebut o que acaba d’escriure o fins i tot els horaris del tren o l’autobús. És una dona “en trànsit” –les maletes estan disposades de forma irregular pel terra, com les sabates, de camí cap a algun lloc. Podria ser l’escena d’una pel·lícula de Douglas Sirk, molt crític amb la societat americana de l’època, on les dones són víctimes de la doble moral que invalida els seus somnis. Les dones de Hopper, sovint soles, poderoses i fràgils a la vegada, no deixen de constituir l’expressió d’un món d’opressió, de manera que pot considerar-se que fins i tot el propi pintor utilitza la imatge de la dona com a metàfora del seu propi món interior, on hi planen les conseqüències de l’esperit del puritanisme. Efectivament, les dones de Hopper estan absortes, entre el silenci i la solitud. Hopper les presenta com en seqüències congelades, en un instant d’abstracció, com si s’hagués suspès el flux continu de la vida. Es tracta de figures poc comunicatives però en constant tensió.

A Hopper costa trobar-li paral·lels en la pintura del seu temps i més aviat les seves escenes i el que ens suggereixen podem acostar-les al món d’escriptors com Tennesee Williams o Sherwood Anderson (i fins i tot de Raymond Carver, per bé que una mica a posteriori) i de filòsofs com Thoureau o Ralph Waldo Emerson. I potser és perquè Hopper actua com a director invisible d’un drama mundà, que la intertextualitat entre la seva pintura i el llenguatge cinematogràfic és tan evident. De fet, és ben sabut la utilització per part del cinema negre d’elements visuals que accentuessin certs sentiments d’opressió -il·luminació molt marcada, enquadraments agressius, etc.

El cas és que les influències mútues entre Hopper i el cinema són constants i anirien des d’Alfred Hichcock fins a Todd Haynes, Wim Wenders o David Lynch. En el documental Hopper: el pintor del silencio (Canal +, 2005), l’artista Antonio López considera que no és que existeixin tals influències “cinematogràfiques”, sinó que cinema i Hopper representen el mateix món i els mateixos imaginaris. Tot i això resulta impossible no remetre’ns al voyeurisme de la “Finestra indiscreta” de Hichkock quan observem aquelles dones en “deshabillé”, movent-se per l’interior d’un apartament novaiorquès. I no és pas gratuït que l’exposició es clogui precisament amb la representació –per a mi ben prescindible- d’un “set” cinematogràfic que reconstrueix Sunlight morning i on des d’un punt concret, pujant un esglaó, l’espectador pot “enquadrar” perfectament l’escena.

I d’aquest “estudi” de cinema passem directament a la botiga que s’ha habilitat especialment per l’exposició, on el públic consumeix compulsivament el marxandatge elaborat sobre Hopper –des d’un estoig d’ulleres de sol fins a bosses, ventalls i imants de nevera. El crític Clement Greenberg el considerava un mal pintor, però al mateix temps afirmava que hagués estat bon pintor potser no hauria tingut aquesta capacitat magnètica de transcendir èpoques, modes i moviments. Bon o mal pintor, Hopper va ser capaç d’elaborar un imaginari propi, molt vinculat a la seva procedència, però també a tota una cultura.

En definitiva, l’exposició que el museu Thyssen li dedica és una exposició al servei del protagonista, amb les dues parts molt desiguals en referències –a la segona només hi apareix, gairebé com un intrús,  l’anteriorment esmentat Degas “americà”. És en aquest punt quan, posats en el joc de la comparativa, potser hauria estat interessant confrontar-lo a un Rockwell, més que no insistir en “l’ascendència” europea (per bé que aquest també deu ser un dels objectius de la mostra, el de mostrar en certa manera un Hopper “europeu”). Norman Rockwell –amb el que penso que s’hauria d’haver comptat-, era il·lustrador com ell i és el pintor de les “american scenes” –que Hopper sempre havia rebutjat. Rockwell és l’Amèrica col·lectiva i juga amb tots els elements emblemàtics que configuren l’American way of life -l’Amèrica edulcorada, la de la mantega de cacau… . Hopper, en canvi, és l’Amèrica individual; l’altra cara de la moneda, el cantó fosc del somni americà.

Read Full Post »

“El fado […] té, en general, com a temàtica, la misèria, la pobresa, la humiliació econòmica, la saudade, la buidor, en certa manera crematística. De vegades és canallesc, desvergonyit, que es canta accentuant la seva caracterització, la gesticulació i la mímica canalla, una cosa que vol ser l’equinç de l’ofegat. […] Ara: el fado portuguès té una característica sui generis: és una expansió que estableix situacions que no tenen solució, absolutament mancades de sortida, tant si és per renúncia com per destrucció de la voluntat de la persona afectada, cau pel pes definitiu del fracàs o de la catàstrofe personal que gravita sobre situacions determinades. No hi ha escapatòria possible, no es veu cap llum, no es distingeix cap interstici de llum, ni raonable, ni instintiu. És el final de tot, el capdavall de la corba, la consumació definitiva. Mirant la cançó des d’aquest punt de vista, resulta molt original i d’un gran interès, perquè demostra que, en aquest punt, els portuguesos han arribat a l’os de les coses, a la fi del món de la desesperança, a una espècie de nihilisme sentimental i social extrem (…)”.

Josep Pla, Direcció Lisboa, 1975 

http://www.youtube.com/watch?v=bODZJ426OM4&feature=related

Tabacaria, d’Álvaro de Campos (heterònim de Fernando Pessoa): http://www.youtube.com/watch?v=VnQSA-Kcbno&feature=related

Read Full Post »