Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Octubre de 2013

Calplaça7Hi ha dies en que prens consciència del pas del temps. Però també n’hi ha en que te n’adones no tan sols de la fugacitat, sinó també de la intensitat de la vida mateixa. I llavors pares compte en que, com si res hagués passat, has fet més coses de les que et sembla i de les que fins i tot recordes. I és que ara se’m fa estrany, pensar que durant cinc anys vàrem regentar una casa rural. No es que ens dugués massa feina: podíem fer-la gràcies a la inestimable ajuda de la Mari, que venia a fer la neteja, i també de la meva mare, que ens deixava a punt llençols i tovalloles cada setmana. I a mi, precisament, el que més m’agradava era passejar per la casa neta, abans que arribessin els “hostes”, i col·locar les tovalloles als armaris de cada habitació.

Calplaça9 Calplaça4

M’agradava ensenyar la casa, quan ja es notava l’escalfor de la cal·lefacció generosa que convidava al refugi de les boires hivernals. N’explicava tot luxe de detalls: que si la història -era un casal del segle XVI, partit en tres durant el segle XVIII- que si l’origen dels mobles, que si el Jordi havia restaurat això o allò;  les excel·lències gastronòmiques de la comarca i el fet de confiar -sempre en “solemne exclusiva”- els secrets més amagats d’allò que calia veure i que desconeixien “els altres” turistes.

Calplaça1Calplaça5

Va passar-hi força gent, en cinc anys i mig. Coses i noms que s’havien amagat entre els plecs imprecisos de la memòria i que fa dos dissabtes “revivíem” , gràcies al fet de recuperar el “Llibre de visites/Libro de visitas/Book of Visits/Livre d’Or”, que dormia el son dels justos en un prestatge. Gairebé un centenar de pàgines escrites que deixaren fragments viscuts entre les centenàries parets de la casa. Com els primers “clients”: dues famílies de Yecla (Múrcia) que creien en els fantasmes -encarnats en les fotografies antigues que el Jordi havia penjat, desencertadament, a manera de decoració (val a dir que ells havien vist Los otros, d’Amenábar, feia massa poc temps). Hi havia també la petja dels primers canadencs, que arribaren puntualment al poble i sense perdre’s (els que es perdien eren sempre “del país”). Fogosos amants que es trobaven a la casa en secret (i l’ADN dels quals encara seria excrutable entre les fibres tèxtils del sofà…). Els aragonesos del concert d’Extremoduro. Còmplices valencians trempats de les valls d’Albaida i del Vinalopó. La família de Cambridge (Massachussets). Els primers francesos i les darreres angleses. Els quebecois que ens van convidar a Sitges. Cargols i coques de recapte.  Dibuixos fets per nens que ja no ho deuen ser. Espígol sec i premsat com per fer un herbari. Cinc anys i mig en un llibre de tapes dures i lletres daurades… .

Ara ja no hem d’estar pendents de “la casa” on hi viu, feliçment instal·lada, la meva cunyada, amb el marit i la nena. Han canviat mobles de lloc i la vida ja no hi és només de cap de setmana. Un gos petitó i les joguines de la Núria. Però el llibre de visites em va fer pensar en tota aquella gent i en el que deu haver estat de la seva vida; la vida que seguí després d’haver vingut a “Cal Plaça”. D’haver estat a “la casa” i haver-hi deixat uns pocs moments -potser fins i tot feliços-, ara arraconats entre els fulls d’un llibre de visites… .

Calplaça8Calplaça6

Anuncis

Read Full Post »

Aquesta és l’entrada que fa cent d’aquest blog, i ja havia resolt amb fermesa que, quan em decidís a escriure-la, ho aprofitaria per donar el blog per acomiadat. No és que el tanqués definitivament, però ja feia uns mesos que no sentia aquella frisança per escriure-hi, i m’havia vençut la idea que havia de dedicar, en tot cas, més estones a l’altre blog (el de les pedres, que encara tinc més abandonat que aquest).

The_Lady_and_the_Unicorn_Sight_det4

No és que hagi esmerçat massa temps a pensar de què volia que anés l’entrada número cent; em feia mandra que fos de la Via Catalana, de la crisi… Finalment, la mort ara farà un mes de Martí de Riquer va esvaïr qualsevol dubte que pogués tenir. I no és pas que ara vulgui dedicar un elogiós obituari (molt tardaner, a més) a la figura d’aquest gran savi. Però fou ell qui em descobrí la lírica trobadoresca, que durant uns anys (ja en fa molts, però) vaig convertir en el meu ideal de vida -jo volia ser Elionor d’Aquitània! Fou gràcies a la seva obra que vaig escriure el primer article que vaig publicar a la meva vida (editat en un llibret de l’associació “Amics dels càtars”, del Centre d’Agermanament Occitano-català) i que vaig dedicar a la “trobairitz” Azalais de Porcairagues. Eren èpoques aquelles d’anar a Castellbò i a Josa i travessar cap a l’Arièja -la vigília de la sel·lectivitat, amb la mica d’irresponsabilitat que m’ha caracteritzat sempre, me la vaig passar a Montsegur, ballant al “Prat dels cremats” amb un atractiu dansaire de Montpeller. Eren temps aquells, de regalar el cd de “Els Trobadors” (la llavors parella formada per Alfons Encinas i la desapareguda Dolors Lafitte) al meu amor de llavors; temps de veure la catedral de Narbona, il·luminada rere els vidres nocturns dels trens cap a París… .

Després vingueren les classes de la Isabel de Riquer, la filla del Martí que parlava en castellà (la llengua de casa seva), però ens explicava la Chanson de Roland amb aquella la passió transmesa pel pare, de Berta “la dels peus grans”, del bisbe Turpin, de la “barba florida” de Carlemany… No hi estava matriculada, a les classes de filologia romànica, però hi assistia d’oient i així podia tenir la sensació de “fer classe” a l’edifici històric de la UB, més bonic que els ja desapareguts “ovnis” de del carrer Baldiri Reixach, que tan poc estimulants em resultaven. La filla del Martí de Riquer em va descobrir Raoul de Cambrai, i Lancelot com el “cavaller de la carreta” (una d’aquelles eternes “figures del destí”…).

Tot de records que s’acumulen fins arribar, un cop llicenciada, al màster de Duoda i a les classes de la Teresa Vinyoles: Eloïsa i Pere Abelard. Les cartes que vaig llegir en castellà, que Eloïsa escrivia des del convent del Paraclet i que així començaven d’aquesta manera estremidora: “A su señor o, mejor, su padre; a su esposo o, mejor, su hermano. Su sierva o, mejor, su hija; su esposa, o mejor, su hermana: a Abelardo, Heloísa…” i acabaven amb el no menys estremidor “Termino con una palabra esta larga carta: adiós, mi único“.  Quan no es pot viure sense desig (en contra de qualsevol “nirvana” budista). El “dous cossirer” o el “Fin ioi me d’on alegranssa” de la comtessa Beatriu de Dia. La finor i la civilitat. “À mon seul désir“: la dama i l’unicorn.

laberinto-de-chartres

Hi he tornat a pensar aquests dies, a Chartres, on m’he retrobat amb aquella Mare de Déu dita de “La belle verrière” de la que el Manel ens parlava als disset anys. Amb el llibre d’Otto von Simpson sobre la Catedral, amb Suger de Saint-Denis i amb el laberint, que una tarda era recorregut per una munió de gent descalça, alguns amb una espelma a la mà (“ils vivent dans un autre monde, mais tant mieux pour eux!”, em deia un ancià arquitecte belga, que havia conegut Le Corbusier). Dissabte a la nit, aprofitant la “Nuit Blanche” de París, un documental a l’interior de Notre-Dame em recordava Victor Hugo i Viollet-le-Duc i pensava en com res és mai casualitat del tot i com “tot està connectat” d’alguna manera. Ara diuen que és temps de tornar als orígens. Potser sí. Torno de París amb dos imants de nevera: la “belle verrière” de Chartres, i “Gust”, de la “Dama de l’unicorn”, que a finals d’any ja es podrà tornar a veure al museu de Cluny.

Fruita madura de tardor, temps de metamorfosis: tornar als orígens. Bernard de Chartres: “Nous sommes comme des nains assis sur des épaules des giants“.

PS. Ara, després de tot, potser que no tanqui pas el blog. Veurem que passarà. Potser tot dependrà de “l’arribada del temps clar”:

A l’entrada del temps clar, eya
Per jòia recomençar, eya
E per jelòs irritar, eya
Vòl la regina mostrar
Qu’el’es si amorosa
A la vi’, a la via, jelòs,
Laissatz nos, laissatz nos
Balar entre nos, entre nos.

Read Full Post »