Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2012

Quan vaig fer la comunió, la senyora Úrsula (traspassada ja de fa molts anys: era l’àvia del Xavier Sala i Martín) em va regalar un llibre d’aquells grans, de tapa dura i ben il·lustrats que es deia Historia del mundo, que potser no em va agradar tant com la celebrada –i anteriorment glosada en aquest bloc- enciclopèdia infantil dela Tieta Pepita, però on vaig descobrir dues imatges que d’acord amb la meva naturalesa procliu a la fascinació vuitcentista, em van enlluernar: la primera era un retrat de la bellíssima emperadriu d’Àustria, la coneguda popularment com “Sissi” –personatge complex i profundament dissortat, malgrat la imatge que n’oferien les novel·letes il·lustrades que llegia i les pel·lícules de la també dissortada Romi Schneider. L’altra imatge era un retrat d’una joveníssima reina Victòria d’Anglaterra, de la que llavors no sabia que, amb seixanta-quatre anys de regnat, havia encarnat –com potser no ha fet cap altre monarca, amb l’excepció de Lluís XIV de França- la natura i l’esperit de tota una època.   

Per aquells temps jo descobria també la literatura de Charles Dickens, que sovint llegia sota la forma de novel·les il·lustrades (com les de la “Sissi”) i em vaig familiaritzar ben aviat amb alguns personatges i situacions d’aquell Londres de Victòria i Albert, per bé que algunes em semblaven força depriments. Així, Oliver Twist o Nicholas Nickleby em produïen una tristor tremenda, potser perquè de joveneta temia que em passessin coses terribles –com al nen italià que cercava la seva mare per mig món amb un mico que es deia Amedio (això segons els dibuixos animats, que a Edmondo d’Amicis no l’havia pas llegit)- i m’imaginava com una nena desemparada davant la pitjor de les adversitats.

El 6 de febrer va fer dos-cents anys que Charles Dickens naixia a Portsmouth, tot i que és a Londres on aquest any –a part dels Jocs Olímpics i del “Jubilee” de la Reina (els seixanta anys de regnat d’Isabel II, que s’apropa al “rècord” de la seva insigne avantpassada)-, la ciutat rememora l’esperit i sobretot els espais de les novel·les de Dickens: des dels més coneguts “Bank of England” o Covent Garden, passant per la sinistra presó de Newgate, fins a la  parròquia on batejaren la “petita Dorritt”, que sempre he pensat que hauria de ser una d’aquelles esglésies de Christopher Wren i James Gibbs, com Saint Martin-in-the-fields o Saint Mary-le-Strand, per bé que segurament aquestes són massa elegants i ens hauríem de remetre més aviat a una fosca esglesiola gòtica, de les que devien sobreviure al gran incendi de 1666.

Samuel Johnson deia que “quan un home està cansat de Londres, està cansat de la vida », per bé que el poeta Percy B. Shelley la percebia més aviat com “el més semblant a l’infern, plena de fum i superpoblada”. La Londres de Dickens és victoriana per la consciència d’època, però físicament és encara la Londres“georgiana” del segle XVIII. Deu ser per això que sovint les imatges literàries de Dickens a mi em remeten a les pintures i gravats de William Hogarth, realitzades cent anys abans. La dicotomia entre França i Anglaterra a “The roast beef of old England”, l’ambient dels baixos fons dels carrers de Londres als “The four stages of cruelty”, “The harlot’s progress” o “The rake’s progress”, els matrimonis interessats a “Marriage à la mode” o la corrupció política a “An Election entertainment”. I sempre m’he imaginat a Mr. Picwick com al reverend Robert Walker patinant al Duddingston Loch del pintor escocès Henry Raeburn.

La setmana passada vaig acabar de rellegir David Copperfield i algun dia “revisitaré” Great Expectations, que era el meu preferit –potser per la imatge de la “solterona” Miss Havisham amb el seu vestit de núvia, tot i que la història de Pip Pirrip (també orfe, com no podia ser d’una altra manera) també era més aviat desgraciada.

De fet, la qualitat literària de Dickens sempre ha estat objecte de debat –potser per allò de què si li agrada a tothom, no deu ser pas bo. Diuen que cobrava a tant per paraula, i llavors omplia les històries de palla, donant-los-hi un aire del tot “folletinesc” i també que els seus personatges són plans, caricaturescs, previsibles i estereotipats. Però heus ací, probablement, la clau del seu èxit i la seva perenne actualitat. Els de Dickens són personatges universals, que sempre ens poden donar lliçons de vida.

Un exemple dels més feliçment retrobats: el peculiar i entranyable Mr. Micabwer, a David Copperfiel, sempre arruïnat però sempre optimista “If something turns up (wich I am sure it will very soon)…”, que al final acaba fent quelcom realment útil, “desemmascarant” les intencions del sinistre Uriah Heep. Però la que ha esdevingut més cèlebre de les sentències de Micabwer, perfectament aplicable als nostres dies i que ens dóna la clau, en última instància, dels rigors d’aquesta nostra crisi global és el seu famós consell al jove David: “salary twenty pounds, expenses nineteen pounds, result –happiness; salary twenty pounds, expenses twenty-one pounds, result –ruin

http://www.independent.co.uk/news/business/why-america-should-heed-mr-micawber-1110967.html

Mr. Micabwer i la seva família acaben emigrant a Austràlia, on fins i tot assolirà una certa rellevància social en la seva comunitat, mentre a Londres havia estat un personatge risible i quasi marginal. Potser perquè Austràlia representa un món nou que és capaç de posar en valor les qualitats d’un Micabwer que és un desastre pel que fa a l’administració de la seva pròpia economia, però presenta en canvi una gran empatia vers els altres (i per això Dickens –o la Providència- li dóna sempre una segona oportunitat).

M’ha agradat rellegir la novel·la. En acabar-la, m’ha revingut la imatge cinematogràfica de Sir Michael Caine llegint David Copperfield cada nit als nens de l’orfanat de Saint Cloud (la “Casa de la Sidra”), acabant amb allò tan bonic de: “Good night, you princes of Maine…You kings of New England”.

Anuncis

Read Full Post »

La rutina té una mala premsa terrible en la nostra societat tant “postmoderna”: la rutina com a enemiga mortal de la feina, de la parella i de la vida en general, gairebé convertida en antònim de la felicitat. I és que en aquest oceà d’incertesa que ha esdevingut el nostre “món”, la felicitat -o el desig de la felicitat- ha passat a tenir un paper essencial, gairebé quimèric, en la nostra vida. Anhelem i ambicionem la felicitat i allò que pensem que la fa possible, de manera que tants manuals d’autoajuda sobre com aconseguir-la i que sovint copen més espai als prestatges de les llibreries que no pas la literatura clàssica, no poden ser res més que un símptoma d’una desfici i una insatisfacció permanent que ens portaria a “obrir un ou kinder darrera l’altre, sense que mai ens acabi de plaure el que hi trobem a dins”.

I és que més que citar a Zygmunt Bauman i el seu ja tan repetit concepte de la “liquid life”, a mi m’agrada més la “teoria de l’ou Kinder”, que vaig aprendre fa uns anys als “Amics de les Arts” de Terrassa, acompanyant la meva cosina a un cicle de conferències que d’entrada no m’interessava gens i que es deia alguna cosa així com “De l’estètica a la política”. Però mira, mai res és del tot en va i així fou com vaig “descobrir” Slavoj Zizek. Aquest filòsof eslovè no és que s’inventi la sopa d’all, però sí que fa aportacions originals a l’hora d’explicar alguna de les qüestions de la postmodernitat a través del cinema –Màtrix és un dels seus exemples preferits per tal d’explicar la societat actual- i la seva “Guia de cinema per a perversos” és prou suggerent.

Segons el conferenciant que me’l va descobrir, Josep Mª Casasús i Rodó, Zizek parla dels ous “Kinder sorpresa” en referència al concepte lacanià d’”objet petit” i es pregunta: “¿No és la joguina l’objet petit a en estat pur, un objecte petit que omple un buit central, el secret amagat, l’agalma, en el centre?” I afegeix: “Els nens que compren l’ou de xocolata tot sovint el desemboliquen i trenquen l’ou sense menjar-se’l, preocupant-se només de la joguina al centre.” Per tornar-se a preguntar: “No són aquests amants de la xocolata casos perfectes del lema de Lacan: “t’estimo, però, sense poder explicar-ho, estimo alguna cosa en tu més que a tu i, en conseqüència, et destrueixo?””. Diu Zizek que aquest buit material en el centre equival al buit estructural a causa del qual cap producte és realment el que és, cap producte està a l’alçada de les expectatives que desperta. L’objet petit a (o objecte alfa) s’insereix dintre de la teoria lacaniana del desig. Si els instints tenen un objecte de desig definit i identificable, l’objecte de desig de les pulsions no és res fix i és més aviat percebut com una “falta de », una mancança. Per això Zizek es recrea en la enumeració de mercaderies que prometen més: compri un reproductor de DVD i li regalem 5 pelis, compri aquesta pasta de dents i emporti-se’n un 25% més de franc, miri dins el tap dela Coca-cola i podrà guanyar nosequè. “La funció d’aquest “més” ”, diu Zizek “és omplir la falta d’un “menys”, compensar el fet que per definició, una mercaderia mai compleix la seva promesa (fantasmàtica)”.

Tots hem sentit algun cop la inquietud del desig d’aquest “més” que mai és “prou”. I sempre havia pensat que en aquesta inquieta recerca la “rutina” era l’enemic a combatre. Ben “tocada” d’adolescent per aquell film que parlava de poetes morts, jo també volia viure a consciència i, sobretot, “viure molt” (sense que això tingués res a veure amb la longevitat) amb una absoluta exigència d’intensitat (de les emocions, de l’amor…).

Dijous de la setmana passada anava cap a Ponts. Feia una tarda esplèndida i conduïa com si ho fes per la ruta 66, quan vaig veure l’autobús escolar que parava a Ribelles a deixar la canalla. Una imatge que devia repetir-se cada dia d’entre setmana, més o menys a la mateixa hora de la tarda. Rutines de la vida diària, que no són exclusives dels adults proletaritzats que han de “fitxar”, sinó que el “paradís” de l’univers infantil també hi està sotmès (al cap i a la fi, hi ha algú més rutinari que els nens, que quan són petits s’han d’alimentar cada tres hores?).

Però coses de la “magdalena de Proust”: més que la inevitable evocació dels meus anys d’institut –quan el transport el féiem amb furgoneta-, el que em va suggerir l’autocar arribant a Ribelles va ser la imatge d’aquell cotxe que cada dia s’esperava a la cruïlla de la masia dels Bellons, esperant a que el “micro-bus” hi deixés els nens que venien d’escola. Casa encara era lluny i el camí no era asfaltat, per la qual cosa el transport escolar només deixava els nens fins a la cruïlla més practicable. Jo em trobava el cotxe cada dia, quan anava a caminar a mitja tarda cap al camí de Sallent. Era l’any (en deu fer uns deu) que escrivia la tesi, i jo mateixa m’havia imposat certes rutines. La més important: sortir a caminar a mitja tarda per ventilar les idees. Arribar a la cruïlla dels Bellons i trobar el cotxe, amb la mare o la padrina que esperaven als nens em feia somriure cada vegada, era la confirmació que el món estava endreçat i que tot rutllava.

http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&v=S49qvE86Qs0&NR=1

No sé si fou llavors que vaig començar a pensar que la rutina potser no era pas tan nefasta. Hi ha rutines que ens reconcilien amb el món i fins i tot ens apropen de forma ben tangible a la felicitat, sota la forma d’un té vermell amb xocolata negra (intensa rutina de la tarda) o com la rutina d’anar a la biblioteca perquè sí. Per agafar llibres que potser mai no llegiràs (els d’ahir sí que espero llegir-los: un del Ferran Sàez i un altre del Gregorio Luri) o asseure’t a llegir les mateixes revistes: que si “Le nouvel obs.”, que si el “Serra d’or” o qualsevol altra.

De vegades sents especialment que el món dins teu està en ordre (“ganhei o dia”, com diuen els portuguesos). Has guanyat el dia i et sents, fins i tot, feliç.


Read Full Post »

La Revolució Francesa va donar lloc a diferents fets paradoxals: des de l’aparició de la Declaració dels drets de la dona i la ciutadana d’Olympe de Gouges, fins al terror de Termidor, que acabarà amb les aspiracions femenines (es tanquen els clubs de dones i la pròpia Olympe de Gouges és executada). A partir d’aquest moment i en el camp artístic, la nova república vindrà representada novament per la pintura de Jacques-Louis David, que encarnarà una república estrictament masculina. Tot i això, podem parlar de pintores post-revolució i deixebles de David, com Anne Valladier-Coyster o altres com Constance Mayer, Nadine Vallain, Pauline Auzou i Mme. Benoist.

 En el món anglosaxó, podem destacar la presència de gèneres peculiars com la pintura animalística, amb Rosa Bonheur com a paradigma o la pintura de batalles, representada per Elizabeth Thompson, més coneguda com a Lady Butler. Dins l’Anglaterra victoriana, cal assenyalar l’obra de Mary Osborn, pintora de temes moralitzants d’acord amb les costums victorianes o el grup prerrafaelita, on la pintura d’ Elizabeth Siddhal quedà ben aviat eclipsada pel seu paper de model i musa del pintor Dante Gabriel Rossetti.

La batalla per la qüestió de l’Acadèmia encara continuava al segle XIX, quan moltes pintores es formaven en acadèmies privades comla Julien. Alumna d’aquesta acadèmia fou la pintura d’origen rus Marie Baskirsheff, autora d’uns diaris interessantíssims sobre la precarietat de la condició de dona i artista, que constitueix un excel·lent testimoni dels problemes contra els que havia de lluitar la dona artista a París durant la 2ª ½ del s XIX: “Dilluns 30 de setembre de 1878: Li he escrit a Colignon que desitjaria ser un home. Sé que podria arribar a ser algú, però amb faldilles on voleu que vagi? (…) Protesto de ser una dona, ja que d’elles només en tinc la pell”.

File:Osborn nameless.jpg

Els diaris de la infortunada Marie ens traslladen, doncs, novament a París, on a finals de segle l’impressionisme farà la seva aparició esclatant. Els mestres Manet i Monet seran seguits per deixebles com Eva Gonsales –en el cas del primer- i Lilly Cabot Perry, deixeble de Monet i gran difussora de l’impressionisme als Estats Units. Però va ser Berthe Morissot l’única dona rellevant en la formació del grup impressionista i participà regularment en les exposicions conjuntes del grup i exercí un paper important en les tertúlies del cafè Guerbois. De fet, sembla que fou Morissot qui convencé a Manet per a que comencés a pintar “a plen air”. L’altra dona més coneguda del grup, Mary Cassat –nascuda als Estats Units- s’hi integrà més tard, quan  l’impressionisme començava a ser ja un estil superat; ella aconseguirà donar un pas més enllà i definir un llenguatge plàstic més personal, destacant les seves pintures sobre maternitats. Precisament la insistència en aquesta temàtica és un fet que s’ha criticat sovint en l’obra de Mary Cassat, però si pensem que si –tal i com afirmava l’escriptor Emili Teixidor- Picasso pintava la seva dona o la seva amant del moment no era per la voluntat explícita de pintar-les, sinó per que eren el que tenien més a prop, per què Cassat no pot pintar allò que en un determinat moment li és més proper i inspirador?

 

El “fin-de-siècle” ja era un fet, i amb ell la consciència de la necessitat de desprendre’s de l’art del passat i trencar definitivament amb l’acadèmia. Això no treia que personatges com Schopenhauer, Maupassant, Strindberg o Nietzsche s’oposin de forma tenaç a qualsevol indici d’emancipació femenina. Per ells la dona era una criatura perillosa, sensual, plena de maldat… . La misogínia dels filòsofs tindrà traducció pictòrica en decadents i simbolistes, amb la formulació de la “femme fatale” o la dona vampírica. Estem definint els trets principals del tipus femení de l’”Art Nouveau”, derivat dels Prerrafaelites i les representacions que William Morris i Dante Gabriel Rosetti ja havien fet de les seves esposes i muses. Aquest tipus de dona bellíssima però melancòlica, de llavis sensuals i espatlles estretes ressorgia durant la dècada de 1890, però amb l’afegit de quelcom més mòrbid i demoníac, com en les il·lustracions d’Aubrey Beardsley per a “Morte d’Arthur” l’any 1891 i “Salomé” l’any 1893. Dones sexualment possessives –una de les grans pors masculines: la veritable naturalesa de la sexualitat de la dona (o no va ser Nietzsche un enamorat acomplexat de l’extraordinària Lou Andreas Salomé?)- que contrastaven amb les noies de mitges negres que ballaven el can-can a París. Les dones de Toulouse-Lautrec, en definitiva, però que també eren les prostitutes gens glamouroses que s’havien de sotmetre a revisions sanitàries contra les malalties venèries. No era gens fàcil pintar el món de la nit per a una dona “respectable” i que volgués ser respectada. I no era fàcil mesurar-se amb un “home de geni”: Camille Claudel, escultora magnífica, va acabar tancada al manicomi. Ni la seva mare ni el seu germà van escoltar les seves súpliques.

Però el segle XIX deixava encara el traç d’altres lluites, lluny de la vella i decadent Europa: l’any 1848 havia tingut lloc als Estats Units l’anomenada “convenció de Seneca Falls”, considerada el moment fundacional del feminisme nord-americà; però en aquesta Nord-amèrica encara faltava aixecar-hi la barrera de la segregació racial, davant de la qual Edmonia Lewis es convertirà en la primera artista negra reconeguda per les seves escultures, ben representatives del concepte d’”alteritat”. La seva obra més representativa, de títol ben contundent:  “FOREVER FREE”.

Però deixeu-me acabar amb una obra de l’abans esmentada pintora de batalles Elizabeth Butler, com a homenatge a l’actualitat política del moment. Es diu: “SCOTLAND FOR EVER”.

 

Read Full Post »

Hom considera que l’ascensió de les artistes dins l’escala social del Renaixement s’acompanya d’un canvi d’actitud vers l’educació de les dones: L’any 1528 Castiglione publica El Cortesà quan vivia a la cort dels Montefeltro, a Urbino i abans de final de segle aquesta obra havia conegut més de trenta edicions a Italia. Castiglione dedica un capítol sencer a descriure les qualitats ideals d’una dama noble, que per excel•lir en la virtud havia de saber pintar, tocar diversos instruments, tenir una cultura refinada, cantar i escriure en vers, així com mantenir converses brillants i espirituals. Aquestes idees no eren noves en si mateixes –ja les propugnava l’amor cortès- però l’aparició de la impremta els dóna una difusió inusitada, propiciant un gran èxit entre les famílies de la petita noblesa i dels mercaders enriquits.

L’exemple més evident d’aquestes filles de la petita noblesa o de la burgesia enriquida que mitjançant el tractat de Castiglione es veuen empeses a ampliar els seus horitzons culturals es Sofonisba Anguissola, de la qual en són força coneguts els seus autorretrats, on es representa no únicament printant sinó també llegint (o amb un llibre entre les mans) i tocant un clavicordi. En aquest sentit, veurem que són força habituals els autorretrats de dones pintant o tocant un instrument com a prova de la seva cultura i refinada educació, però també com a autoafirmació de la seva pròpia vàlua. És el cas de Lavinia Fontana –que s’atreveix també amb la pintura religiosa de gran format o retaules d’altar i que va treballar per grans aristòcrates- o Caterina van Hemessen, que també havia treballat a la cort de Felip II i devia tornar a Flandes poc abans que arribés a Espanya Sofonisba Anguissola.

Sofonisba va coincidir a la cort de Felip II –on feia de dama de companyia de la reina Margarida de Valois- amb altres dones, intel•lectuals i polítiques, com la controvertida princesa d’Èboli o la pintora, poeta i música Isabel Sánchez Coello –filla del pintor del mateix nom. Tants autorretrats d’Anguissola responen al fet que ella mateixa va ser en la seva època objecte de curiositat. Va ser profusament adulada pels seus contemporanis, fet que podia impel•lir altres famílies a cultivar l’educació artística de les seves filles. Sofonisba també és una de les quatre dones citades a les “Vides” de Vasari. Però en destaca més les seves virtuts com a dama que com a artista en aquests termes: “La casa del señor Amilcar Anguissola, feliz padre de honesta familia, no me pareció solamente el emporio de la pintura, sino también el de la virtud”.

L’obra de Vasari és significativa de la consideració paternalista i esbiaixada vers les dones artistes, tant en la descripció de les qualitats de Sofonisba com en la d’altres artistes com Propercia di Rossi, de la qual afirma –sempre segons la traducció castellana que hem utilitzat- que era “…de cuerpo bellísimo, tocó y cantó en sus tiempos, como la mejor de las mujeres de la ciudad, y como era de carácter caprichoso…se puso un dia a entallar huesos de melocotón, trabajándolos tan bien y con tanta paciencia que fue cosa singular y maravillosa el verlos”. o bé “…joven virtuosa no solo en los quehaceres de su casa como las demás mujeres, sino en muchas ciencias, hasta el extremo que mujeres y hombres envidiaron sus cualidades”.

D’aquestes dones del Renaixement passem al barroc d’Artemisia Gentileschi, pintora més coneguda per les vicissituds relacionades amb la seva vida personal –sobretot per haver estat objecte d’una violació- que segons els estudiosos freudians seria definitiva per comprendre el seu art –ràbia i acarnissament de Judith amb Holofernes, per esmentar la que probablement és la seva pintura més coneguda. De fet, si tenim en compte els adjectius que alguns autors utilitzen per definir obres d’autores femenines (gràcia, tendresa, fragilitat…), quan una obra mostra una gran força expressiva, com la Judith i Holofernes d’Artemisia Gentileschi, els mateixos crítics (masculins) consideren que la pintora demostra d’aquesta manera la seva ràbia contra els homes pel fet d’haver estat violada. Artemisia, però, era en realitat una dona amb gran caràcter i determinació, tal i com es posa de manifest en el seu també conegut autorretrat, que ella mateixa oferia a títol “publicitari” a la recerca de protectors i on s’autorrepresenta no pas mirant a l’espectador i sostenint una paleta de pintures o uns pinzells, sinó en l’acció concentrada i decidida de pintar.

En definitiva, podem afirmar que la pràctica artística de les dones a l’època moderna és deguda gairebé sempre a dues situacions: la pertinença a una classe benestant segons la qual la pràctica de la pintura formava par de l’educació integral de la dama noble o bé la filiació a parentiu amb algun artista de l’ofici, de manera que la dona en qüestió pogués tenir accés al taller familiar. El primer cas seria, doncs, el de Sofonisba Anguissola, mentre en el segon supòsit s’integrarien dones com Marietta Robusti (filla de Jacopo Robusti “Il Tintoretto”, l’esmentada Artemisia Gentileschi, filla d’Orazio Gentileschi, i en el cas hispànic Luisa Roldán, filla de Pedro Roldán i coneguda popularment com “La Roldana”).

Però deixem les “passions romanes” per dirigir-nos cap als Països Baixos, on la importància del comerç artístic va fer que proliferessin les dones dedicades a la pintura, generalment de natures mortes i flors, com Rachel Ruysch, Maria von Oosterwyck o Clara Peeters. Hi ha amb tot, alguna gran pintora d’escenes de gènere com Judith Leyster, les obres de la qual sovint s’han confós amb les de Frans Hals.

D’altra banda, si ens situem al segle XVIII, trobem que a l’època de la Il•lustració es redescobreix la infància en part a través de les obres d’Emile de Rousseau, que tenen un impacte semblant al que havia tingut “El Cortesà” de Castiglione pel fet que contribueixen a canviar l’educació infantil. Aquest fet va tenir una important conseqüència en la professionalització de les dones artistes: les nenes s’instrueixen en centre diferenciats amb una orientació específica cap als treballs manuals, fet que generarà una gran demanda de professorat especialitzat. Així, en les classes acomodades seran imprescindibles unes nocions de dibuix i pintura i moltes artistes completaran el seu treball prenent pupil•les al seu càrrec, com és el cas d’Adelaide Labille-Guirard tenia nou alumnes a les que anomenava “les nou muses”.

L’accés de les pintores a l’Acadèmia fou un dels cavalls de batalla més complexos i en el qual les dones van patir tota mena de dificultats. Sembla que en primera instància, l’acadèmia francesa, fundada per Lluís XIV, permetia l’accés a les dones, però això s’acabà l’any 1770, quan es redueix a quatre el nombre d’admeses. De la mateixa manera, aquestes no podien assistir a les classes ni ser nomenades “agregades”.  

Adelaide Labille-Giard i Elizabeth Vigée-Lebrun entren a l’acadèmia l’any 1783, però l’amistat d’aquesta última amb Mª Antonieta fa que després de la Revolució s’hagi d’exiliar. Viatjarà per diferents corts europees, essent reclamada per molts aristòcrates per a que els pintés el seu retrat. De fet, la Revolució francesa empitjorarà la situació, denegant absolutament l’accés a les dones, situació que es mantindrà fins a començaments del segle XX.

Paradoxalment trobem dues dones en la fundació de l’acadèmia anglesa, la Royal Academy, concretament Mary Moser i Angelica Kauffmann, però la seva representativitat fou molt escassa, ja que a les dones se’ls prohibia de forma sistemàtica la participació en les classes de dibuix amb models nus, el que de forma indirecta els impedia l’execució del gènere pictòric acadèmic per excel•lència: la pintura d’història, on òbviament l’estudi de l’anatomia per a la representació dels cossos era fonamental.

Com a pintora al pastel, Rosalba Carriera tanca un cicle històric; la seva personalitat simbolitza l’esplendor culte, decadent i rococó de la Venècia divuitesca. La seva fama arriba a Dresde, on és cridada per August III, elector de Saxònia. Cal assenyalar que, tradicionalment, la pintura al pastel era considerada una tècnica sumament fàcil i agraïda, “ideal” per a les dones, però pensem que tot un Quentin de la Tour era un gran mestre en aquesta tècnica, i com a tal se’l considera. Malgrat tot, Rosalba assoleix l’èxit al marge de la “gran pintura”. Es forma al taller d’encaixos de la seva mare i degut a la crisi que travessava el sector s’especialitza en pintura sobre marfil per a l’ornamentació de tabaqueres i altres objectes decoratius.

Finalment, el refinament de la vida domèstica i la consolidació de la burgesia com a nova classe social comportarà una demanda creixent de productes manufacturats, el que implicarà un extens desenvolupament de les arts decoratives i industrials, per la qual cosa cal tenir en compte el paper important que tingueren les dones, ja al segle XIX, en el moviment anglès de les Arts & Crafts, ja que si bé durant molt temps hi ha hagut recança a parlar de dones artistes, la presència d’aquestes es fa més abundant quan entra en escena el concepte d'”artesà”.

Allò artesanal, mecànic, que “només” requereix ofici però que està exempt de “geni”… Pensem en l’escassa valoració encara avui dia de la pràctica artística relacionada amb els teixits: tapissos, brodats, etc. han sortit sovint d’expertes mans femenines, fins i tot a l’època medieval, quan la boira imprecisa de la història ens ha llegat el nom d'”Elisava” o bé la llegenda de la reina Matilda brodant el tapís de Bayeux. Ara probablement es reconegui (i ho va apuntar ja Manuel Castiñeiras), aprofitant l’avinentesa de la seva restauració, que el Tapís de la Creació de la Catedral de Girona hauria estat obra de monges -potser les de Sant Daniel, que avui encara segueixen habitant el monestir mil·lenari i la bellíssima vall que li és homònima? Certament, als monestirs medievals els homes també teixien i brodaven, com les dones també treballaven l’hort. Però perquè tothom troba “normal” que les monges es dediquin encara avui a brodar estovalles d’altar, com les de la Sagrada Família, i en canvi ben escassament ens havíem plantejat que elles mateixes fossin les autores d’una “obra d’art” com la gironina? M’estalviaré la resposta, adoptant les paraules de la Margaret Mead: ““Facin el que facin els homes, encara que sigui vestir ninots per a una cerimònia, sembla dotat del màxim valor”.

Read Full Post »

Quan estudiava i vivia al “Penyafort” –mític o circumstancial per a tanta gent i des de fa tants anys-, hi havia una llegenda que segur que era infundada, però hi era: deia que els residents de les terres Lleida ens enteníem millor amb els de les comarques de Tarragona, que no pas amb els de Girona, que –sempre segons els mateixos rumors- eren més “seus”. La veritat és que mai vaig fer l’esforç quantitatiu de contrastar dades que confirmessin o refutessin aquesta teoria, però potser sí que hi havia una mena de remolí que congriava essències ponentines i meridionals, resultant-ne una mena d’all i oli ben lligat (fos a còpia de “carajillos” i “botifarra”), però el cert és que tampoc me’n recordo massa, de tot això -jo que m’obstino en estudiar arquitectes vigatans i que prou que em plau força, treballar a Girona, on des dels Àngels s’albira una de les porcions de món de major bellesa en termes absoluts d’aquests país nostre.

Però no amagaré una matisada predilecció (o potser hauria de dir-ne més aviat “simpatia”?) –gens impulsiva i molt madurada amb els anys, això sí- per les comarques de Tarragona, en les seves múltiples variants. Potser és que en part tinc la sensació que les terres lleidatanes i les tarragonines compartim més coses -una manera d’entendre la vida?-, no tan sols des de temps de Jaume I, quan suposadament donàrem el nostre accent pels tocoms valencians, o durant el segle XVIII, quan construíem aquelles esglésies sobredimensionades –els “castells” del poble- fruit de l’oli i l’aiguardent (a Lleida, les “catedrals de l’oli”; a Tarragona, les “catedrals del vi”). Compartírem temps d’esplendor, de renaixements incipients –l’arquitectura de “l’Escola del Camp” a Tarragona, els Reials Col•legis de Tortosa, l’impuls de l’Estudi General de Lleida… – i fins i tot d’orgullós veïnatge “convivial” amb l’Aragó. L’impuls il•lustrat –més monàrquic a Sant Carles de la Ràpita, i més “burgès” (qui sap si farcit d’ideals massònics) a Almacelles- ens deixà aquestes noves poblacions. A Tarragona, els ports de Salou i els Alfacs; a Lleida, el projecte del Canal d’Urgell i la denostada Universitat de Cervera. Les de Lleida i Tarragona som terres que hem compartit sort i dissort al llarg de la història, i hem arribat al segle XXI amb un cert ressentiment. Ressentiment d’abandó, i notable complex d’abocador, lluny del verger català de les comarques gironines: teoritzat, interioritzat i institucionalitzat.

Pregunteu-ho sinó a l’adés bellíssim Camp de Tarragona, que tant bé s’albira des de qualsevol de les seves talaies naturals, i que fa anys algú decidí que seria l’emplaçament ideal per la indústria petroquímica més important del país. Una mica més avall –que per platges boniques ja hi ha les de la Costa Brava- hi col•locarien una nuclear i encara una altra cap a l’interior, vora l’Ebre, prop d’una altra indústria química a Flix. Encara hi faltaven molins (els aerogeneradors), de manera que els situaren a la Terra Alta, en aquells paratges damnats encara pel dolor de la guerra.

 Ara a la Segarra també en sabem un niu, de “molinets” i ja fa anys que porten oferint-nos fruits d’allò més saborosos: des sospitoses indústries altament contaminants, a plantes de biomassa, presons i abocadors. I més enllà d’aquell complex que en diuen del NIMBY (allò del “not in my back yard”), el que em ve al cap és l’evocació bíblica de l’anomenat “efecte Mateu”: “a aquell qui té, li serà donat i en tindrà de sobres; però a aquell qui no té, fins allò que té li serà pres”. Penso llavors en aquesta Segarra feble i dolguda, en les Garrigues oblidades i en les indolents planes urgellenques i penso en les comarques de Tarragona, que van patir més infortuni encara que les nostres.

En tot això pensava quan fa una setmana vaig baixar a l’Aleixar per visitar la capella de la Santa Fímbria (relíquia singular), que està essent restaurada. Feia mal dia –no pas perquè no fes sol, sinó perquè després de tanta comèdia, tampoc va ploure el que convenia- i vaig baixar fins a Reus “sense contemplacions”, que en el meu cas particular voldria dir sense massa ànsia contemplativa: ascensió de Tàrrega fins a Belltall i descens en picat cap a la Conca, superat el mur d’aerogeneradors monstruosos que s’han fet forts a la serra del Tallat. Circumval·làrem Reus per enfilar, molt a prop de l’Institut Pere Mata, la carretereta que va a Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana, des d’on es pot seguir fins a Prades o es pot baixar fins a la Selva. En aquest raconet de món, que sembla viure d’esquena a l’urbs i al monstre petroquímic, els poblets us saluden amb esvelts campanars, com el de Maspujols, l’església del qual, com la de l’Aleixar, és de finals del segle XVII. El Pau, el restaurador, em va obrir la porta des de dins: l’església era fosca i s’hi endevinava una mena de polsim daurat que deixava entreveure els retaules barrocs, miraculosament intactes després de l’última guerra. Vaig fer un toc a l’antic bar del casal de “La Unió” i vaig tornar cap a casa després d’aturar-me a La Selva a comprar oli i fruits secs. Em vaig acomiadar del Camp des d’Alcover i vaig endinsar-me altre cop cap a la Conca, per iniciar l’ascensió cap a l’altiplà segarrenc. Només un matí d’un parell d’hores escasses, però l’empremta indeleble del paisatge a l’ànima.

Diumenge el vam passar a Arbeca amb amics: a una banda, les muntanyes de Prades i el Montsant; de l’altra, el Montsec, el Port del Compte i la serra del Turp com a la porta de sempre al Pirineu. Tot això des d’una partida de terme de la qual no en recordo el nom, prop de “lo presidi del Malleu”. Feia vent, però a mi no em molestava especialment: sentia bategar la vida amb tota la seva meravellosa sensualitat. Pensava que en aquesta època tan “líquida” –època de facebook- i d’informació instantània –època de twitter-, s’agraeix que hi hagin categories que s’escapin a aquesta denominació. La visió del paisatge des d’Arbeca no era quelcom efímer; se t’arrapava a l’anima. Pertanyia a allò que és sòlid, com les pedres dels marges i les cabanes.

D’aquí a unes hores obrirem finestres al nostre, de paisatge: la mateixa ànima, el mateix cel. http://www.1minut.info/espitllera.cat/html2/pdfs/paisatge.pdf

Read Full Post »