Fa deu anys que col·laboro amb la revista Llobregós informatiu, i ja hi porto escrites algunes ratlles. I fa deu anys, quan la revista en feia només mig que existia, jo en vaig escriure l’editorial del mes de març. Hi evocava la cançó de Pete Seeger Where have all the flowers gone, on es preguntava què se n’havia fet, d’aquelles flors, en referència a un temps i a unes persones que se n’havien anat per sempre. I precisament entre les persones que jo hi glossava hi havia la Paquita Casals (la Paquita de Cal Valentí), que ens havia deixat a finals de desembre. Ara fa deu anys, sí, i jo he tornat a recordar aquella dona entusiasta, generosa i eloqüent, que fins i tot quan la malaltia ja li impedia parlar, s’expressava per escrit de manera sorprenentment brillant i eficaç. Gran coneixedora del seu poble i amb una gran vocació lectora, casa seva sempre era oberta per explicar als curiosos les llegendes i les tradicions de Sanaüja. El seu bon caràcter i una innata habilitat pedagògica la van portar, primer, a ensenyar voluntàriament costura a les nenes de l’escola i, posteriorment, a principis dels anys noranta va ser la impulsora de la creació de l’escola de puntaires de Sanaüja. Aquesta associació va aconseguir, gràcies a l’entusiasme inicial de la Paquita, que en el seu moment àlgid, cap a cinquanta dones entre nenes, joves i grans, recuperessin l’art centenari de la punta al coixí. De punta jo no en vaig fer, però en canvi sí que havia anat “a cosir” amb ella, malgrat la nostra ja no era l’època en la qual les nenes “feien costura” com a precepte educacional, que considerava que els hi seria una ocupació més útil (i més “pròpia del seu sexe”) que no pas les regles de gramàtica o d’aritmètica. Nosaltres ja estàvem escolaritzades al cent per cent, en igualtat amb les nostres congèneres masculins. Tot i això, algú devia considerar que “el llegir no ens hauria de fer perdre l’escriure” i que no ens faria cap mal saber cosir un botó o saber posar un pedaç (era encara molt propi de les padrines de l’època el fet de pensar que les nenes ens havíem de començar a fer l’aixovar, en lloc “de voltar tot el dia pels carrers”…). I aquí fou quan cada dimecres, véiem baixar la Paquita per sota de les escoles velles, amb una mena de cistellet o cosidor, sempre amb bon humor i disposada a passar una estona amb nosaltres -que llavors devíem tenir entre 8 i 12 anys-, amb tota la paciència del món perquè adquiríssim una certa habilitat (sense la pretensió de fer cap aixovar, però) amb el fil i l’agulla.
El cas és, però, que amb mi no hi havia res a fer, a diferència d’altres “alumnes” més hàbils i aventatjades que captaven de seguida les indicacions de la Paquita a l’hora de fer un repunt, un sorgit o una vora. En canvi, a mi se m’embolicava el fil, se m’arrugava el drap i em punxava a cada moment, “desastre de dona” com sempre he estat… . Però independentment de les nostres desiguals habilitats, a la Paquita ens l’estimàvem totes, i ella ens obsequiava sempre (em sembla que era per Nadal) amb un poema que ens dedicava i que la majoria conservem:
“Unes nenes molt boniques
que aprenen de cosir:
la Rosa, les Montserrats,
la Laura i també la Noemí.
Totes són molt xamoses,
alegres com picarols
i mentre cusen, canten i riuen
semblen talment rossinyols.
La Maria tota dolça,
la Mireia un cascabell,
la Yolanda tota seriosa
i trapassera la Meritxell.
Les dues Sílvies diligents
i amb ganes de treballar,
i la Núria i la Merçè
no paren d’enraonar…i treballar.
L’Esmeralda una doneta
i amb ganes d’aprendre tant,
que fins i tot a casa seva
l’àvia n’hi va ensenyant.
La Marta i la Vanessa
també aprofiten el temps,
i de la Pilar que us diria,
és la quina ha treballat més!
Són totes tan dolces i tendres
i amoroses amb mi,
que espero sempre el dimecres
per poder tornar a cosir.”
Un mes i mig abans que la Paquita s’havia mort Miquel Martí i Pol (així com altres dos poetes segarrencs, Ramon Turull i Teresa Bertran). I a mi m’agrada pensar que la Paquita també n’era a la seva manera, de poetessa. Però més més que els entranyables poemes que ens pogués dedicar (tocats tots ells per la màgia de la tendresa i la generositat), la seva obra definitiva fou la seva actitud vital, per què potser no és pas poesia, creure en la bellesa de fer les coses per amor? Ella ens deia que nenes érem flors. Aquelles flors que ja s’han fet grans… . I què bé que li escauen, a la Paquita, els versos del de Roda de Ter!
“Deixeu-me dir que ja és temps d’estimar,
que ja és temps de creure altre cop en els prodigis (…)
que el poble és com abans
i que algun dia hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres”.
Has estat molt en encertada amb la descripcio ke has fet de la Paquita, dones com n’hi ha poques.JO tambe entinc molt bon record, encara ke no hi vaig anar a cosir ja ke soc mes gran, pero com que erem tan veines sempre ens haviem fet molt. Felicitat
Gràcies, Nati! Tots la recordem de manera entranyable. Era d’aquelles persones “que omplia”…
La paquita era una persona entranyable. S’havia avançat al seu temps. Els anys 50 recordo que anaven a passeig amb el Valentí, el seu marit, tots dos pedalant dalt d’una bicicleta doble, tàndem. Aquell vehicle a la canalla ens sobtava molt. Després als anys 90 també els havia vist pels boscos del Solsonès conduint el mític Cetrill, Citroèn, de rodes altes per passar per tot arreu. Eren una parella molt ben avinguda, que sabien compartir bons moments.
I tant, Jaume! Jo també sempre he pensat que era una dona en certa manera “avançada” al seu temps…
Maria, moltes gràcies per aquest homenatge a la meva àvia.
L’he compartit amb tota la família i ens ha fet molta il·lusió llegir-lo i veure que hi ha tanta gent que la recorda amb tanta estima.
Ha estat un plaer, Laia! Totes les amigues coincidim en el magnífic record que en tenim!