Sant Jordi 2013 i passejada barcelonina acomplerta a hores d’ara. Aquest any no m’he trobat l’E., pel carrer Ferran. L’any passat em va comprar una rosa i expressava, un cop més, aquella malenconia de la joventut perduda. Les roses de Sant Jordi no fan olor i odio aquella cel·lofana amb la senyera que les protegeix. Ja fa anys que vaig començar a reclamar un llibre i deixar de fer el joc al que em semblava un intercanvi desigual.
Però va haver-hi un temps que somiava només amb roses. Un temps llunyà, quan encara no havia ingressat al club de la parella estable –i ara me n’adono que en porto molts, d’anys, tenint parella estable (ni que potser no hagi estat sempre la mateixa). Per ser exactes, crec que el darrer Sant Jordi sense parella (almenys estable) va esdevenir-se quan tenia dinou anys -i ara m’esgarrifo, tot pensant que exactament es tracta de la meitat dels anys que tinc ara! Era el meu primer any a Barcelona i Sant Jordi queia en dissabte. M’hi vaig quedar a veure què –cosa extraordinària, jo que no em perdia gairebé un cap de setmana al poble… . Barcelona es despertava radiant, si fa no fa com avui, i el F. va trucar a la porta de l’habitació per regalar-me la primera rosa del dia. La primera d’un dia “gran”, d’aquells que jo considerava que eren de “triomfadora”, almenys en matèria de seducció –comptar roses era com comptar els clavells que et regalaven una nit determinada al col·legi major on vaig viure quatre anys. Hi ha coses que suposo que per absurdes o fins i tot vergonyants, s’esborren del disc dur de la memòria. Deu ser per això que no recordo el nom de l’efemèride (es feia cada any, de fet) segons la qual una nit de tardor, quan no feia molt que havia començat el curs, els nois cantaven cançons de la inefable “tuna” (sobretot la més inefable –o seria infumable?- “Clavelitos”) a les noies que els contemplàvem des de la balconada de la terrassa del bar del Penyafort. Quan finia el recital, les damisel·les baixàvem a baix, sota el pont que unia els abans separats col·legis majors de Sant Raimon de Penyafort i Nostra Senyora de Montserrat, i que ja feia alguns anys que s’havien fusionat esdevenint simplement “el Penya”. I era sota el pont, que els improvisats cavallers oferien clavells a les complagudes donzelles, que amb somriure i posat mig murri (tipus Sara Montiel a “La violetera”, per entendre’ns), ens deixàvem fer la cort, mentre de reüll fèiem “recompte” dels clavells amb els que ens havien obsequiat, i els exhibíem orgulloses si notàvem que el nostre ram era especialment abundós.
El meu primer Sant Jordi barceloní també vaig acumular més roses que mai i això em feia sentir increïblement poderosa i invencible, malgrat haver d’haver de fer front a algun petit malentès, com les tres roses blanques d’un aimador que també pensava “triomfar” i va acabar la nit enduent-se una carbassa com una catedral, en un tuguri del carrer de Sant Domènec del Call. Però si l’he recordat avui, aquell Sant Jordi, no és per la balsàmica autocomplaença d’imaginar-me en uns temps en que m’agradava ensenyar unes cames llargues i sense rastre de venes varicoses –aquell Sant Jordi duia un vestit curt del tipus “provençal”, d’aquells que havia posat de moda la Carolina de Mónaco-, sinó perquè veure avui els carrers de Barcelona m’ha recordat quelcom que definiria com l’emoció de “l’expectativa”. L’emoció de no saber qui et regalaria una rosa, de no saber si ho faria aquell que t’interessava, de no saber si ho faria algú amb qui potser no t’havies fixat… .
L’any passat, passejant pel carrer Ferran, em va semblar captar, en la malenconia de l’E., també una certa nostàlgia de “l’expectativa” –“m’ho he passat molt bé, a la vida”-, em deia –“però ara tot ha passat avall i fa massa temps que m’he adonat que les senyores ni em miren…”-, i això no era pas una “boutade”. Resignat amb natural elegància, però no pas content amb les renúncies, deixava aflorar encara l’instint de rebel·lia contra el destí, ni que fos projectat en una persona trenta anys més jove, a la que volia aconsellar: –“Tu encara ets jove… No ho desaprofitis, que això passa molt ràpid!”. I sí, jo encara penso “passar-m’ho molt bé” (i en tinc la determinació, amb tots els matisos i implicacions que es vulguin); però això no treu que em segueixi estremint el record d’aquella emoció exaltada, aquella primavera eterna que vivia als dinou anys, quan ja era major d’edat però no em sentia pas adulta.
Ara m’interessen més els llibres, és ben cert, però potser algun dia els deixaré de banda i tornaré a anhelar una rosa imprevista. Sàvia predicció aquella de “No llencis les cartes d’amor”, el poema de Joan Margarit que ens recorda que:
“Cauran els anys i avorriràs els llibres.
Davallaràs encara,
i perdràs, fins i tot, la poesia.
El soroll fred de la ciutat als vidres
anirà esdevenint l’única música,
i les cartes d’amor que hauràs guardat
la teva última literatura.”
“The wedding of St. George and Princess Sabra”, Dante Gabriel Rossetti
M’has fet recordar vells temps Maria, si la meitat de la nostra vida! 😉 A mi mai em van regalar un clavell “la nit de les Verges” al Penya. Es deia així? I també era frustrant, jaja. O els nois no es fixaven en mi, o eren molt tímids! 😉
La festa de les Verges! Doncs el nom també tenia “tela”…I nosaltres ben encaterinades!
Ai, Marieta!
M’has fet pensar quan, per primera vegada, vaig recordar uns fets intranscendents que, tot i tenir-los ben presents, feia vint anys que havien quedat enrere; en aquell moment, vaig prendre consciència que començava a tenir edat. Aleshores, la cançó del Serrat, encara a l’horitzó llunyà, definia la línia d’un trist consol…
Ara, fets els primers passos més enllà del doblet serratí, em pregunto si ja he traspassat el mezzo del cammin, mentre la meva ment manté prohibida la decadència.
Ja fa anys que regalo roses amb arrels, tal vegada negació inconscient de la fugacitat del moment àlgid, potser prova fefaent de la renúncia a tota expectativa o, per ventura, encarnació de l’esperança que, altrament, el millor està per arribar…
Jo de vegades també hi penso, en la frase “dantesca” (i potser per “dantesca” -en el sentit menys líric- m’inspira només dos mots: “Mama, por”). Però també jo m’autoenganyo amb la pastanaga que és l’esperança (què el millor encara ha d’arribar? Com el bon vi? Esperant l’última onada? A Godot?…). També jo vull creure que encara estic a l'”acmé” dels grecs i que després vindrà una fructífera maduresa. Però què vols que et digui? Com E., jo també temo el dia que noti que deixo de tenir cert efecte en els senyors. No per res concret, sinó pel simbolisme terrible que comporta… . Però bé, diuen que ens hem de preparar de joves per als “plaers sense edat”! I sí, procurem estalviar-li a la ment la decadència… .
PS. Les roses amb arrels deuen fer bonic en un Florejacs sempre “florit”…