“Qui dubta d’en Clint Eastwood mirant el Gran Cañón del Colorado? niguls allargassats i vermellosos, i al cel se penja una estrella i se fa de nit…”. Escolto una de les meves canons preferides pels encontorns del tossal de Mormur, en un trajecte entre Castelló de Farfanya i Algerri, on m’arribo per fotografiar una façana setcentista de pedra rosa. Pels volts de Balaguer i Lleida sempre em dóna per imaginar-me batusses sarraïnes o caravanes de colons cap al Far west… . Hi ha pobles que ho semblen, de l’”Oest” americà, travessats només per un carrer principal i sota un sol de justícia planetària. Fa cinquanta anys la meva mare es va confondre anant a portar el dinar al tros amb la moto i va fer cap de Tornabous a Santa Maria (de Montmagastrell). Sempre m’explica que era un dia d’agost al migdia i els carrers deserts i plens de pols la van fer pensar per un moment que s’havia “teletransportat” i havia fet cap a un poble de “l’Oeste”.
Labordeta parlava dels territoris, com el seu Aragó, on es pot percebre “l’èpica” en el paisatge. I jo la veig en el perfil del Mormur (una mostra més de la meravellosa toponímia aràbiga de Ponent) i en el més llunyà del Montmeneu, en els castells i torres esventrades com les d’Algerri i Castelló. I els Antònia Font, que hi posen la banda sonora adequada –com ho seria també la del Petit de Ca l’Eril, ara que és temps de sega.
http://www.youtube.com/watch?v=2ibpiyOb0mk
No m’és tan inspiradora, en canvi, la música més “ditxaraxera” dels The Companys, la banda sorgida en aquell paisatge quasi-bíblic de les Garrigues històriques (el cantant és l’alcalde de Maials). Potser perquè les seves cançons amanien una sèrie com “Lo Cartayà”, la comèdia de Tv3 hipotèticament situada a Ponent, on no hi apareixia el paisatge, però sí presumptament una certa idiosincràsia un poc surreal, pragmàtica però arrelada a la terra i al gust per la vida. I en parlo amb simpatia, perquè a mi mai em va molestar, “Lo Cartanyà” –ben al contrari que alguns lleidatans o ponentins que se sentien “ofesos”. Aquest ja havia aparegut com a personatge televisiu, sempre interpretat pel terrassenc Xavier Bertran (amb orígens a Balaguer) fent d’”home del temps” al “Malalts de tele” del Toni Soler i va acabar tenint una sèrie pròpia, farcida de personatges pintorescos, però on el més ridícul de tots acabava essent el “pijo” de Barcelona.
Ara Tv3 torna a Ponent –més concretament al Pirineu, que seria una entitat diversa i “independent” de les comarques més pròpiament ponentines, però que sí que es tracta, en tot cas, del Pirineu de Lleida- amb la ficció (amb inequívoc to de comèdia) que es diu “Gran Nord”. Es tracta de les peripècies d’una mosso d’esquadra “urbanita” en un entorn rural de muntanya, en un poble que no reconeix més autoritat que la d’una mena de llibre de lleis o privilegis concedits pel propi Carlemany. Els ingredients són previsibles: el bar com a nucli de la vida del poble, el líder enèrgic i atractiu que té el seu particular “pols” amb la mosso –fins que els dos s’acabin enrotllant-, el beneit que tothom s’estima, la mestressa del bar com a “matriarca” del clan i fins i tot un èmul del cerdà Kilian Jornet, que també figura que és campió mundial de curses de muntanya.
Tots els actors que fan d’habitants de Nord parlen en “pallarès”, sembla ser assessorats per una lingüista de la Universitatde Lleida –que em sembla que també va assessorar l’adaptació televisiva de Les veus del Pamano. Ara bé, per molt que l’esforç i l’intent de correcció hi sigui, la cosa no deixa de sonar un xic histriònica i impostada. És més, jo em pregunto si mai “La nostra” farà una ficció “seriosa” sobre les comarques occidentals de Catalunya –perquè vistos “Lo Cartanyà” i “Gran Nord”, sembla que els nostres accents només siguin aptes per la hilaritat.
I que no em diguin que no hi ha referents que puguin aportar grandíssims arguments i històries d’aquest “Occident”: tenim Maria Barbal pel Pirineu, però també cal comptar (i molt!) amb la literatura del grandiós Jesús Moncada, per citar un clàssic de cap a peus. I és que estem parlant d’un dels millors escriptors en la nostra llengua durant el segle XX, no en va Camí de sirga està considerada una de les novel·les més reeixides en català. Però també els seus relats curts són absolutament memorables: ara mateix, a la sala petita del TNC hi fan l’espectacle Mequinensa, basat precisament en els contes de Moncada. Una primera adaptació dels seus relats ja es va fer amb la malaguanyada (per l’escàs ressò que va tenir) L’aigua, que jo vaig veure a Terrassa i que recordo com una de les estones més intenses i desternillants que he passat en un teatre (perquè amb Moncada pots riure molt, però és que la comèdia pot ser també molt “seriosa”). I no és perquè vulgui generalitzar la Mequinensa mítica de Moncada a tot l’imaginari del “ser de poble” i la seva singularitat. Però per a mi sí que és important el fet que Mequinensa no és un poble empordanès o de la Plana de Vic, sinó que té una altra idiosincràsia, molt vinculada amb els límits geogràfics i els de l’esperit, així com amb la consciència d’”extrem” i sobretot del temps: “en un tres i no res passem d’embrions incerts a calaveres atònites”… .
L’Oest sense costa, però amb la mateixa sensació de “the edge of the world”; l’Almacelles del Catalunya über alles i la utopia somiada al segle XVIII (i només en un lloc com Almacelles podria haver-hi un cantautor com Xavier Baró). L’oest dels matolls secs rodolant per l’asfalt i que tant em fan pensar en el Clint Eastwood de la cançó. També és marcadament “occidental” (però hi hauríem d’afegir amb més força “meridional”, perquè de fet parlem de la Ribera d’Ebre i no de la Terra Alta) la millor novel·la que he llegit els últims temps: Primavera, estiu, etc. de Marta Rojals, arquitecta i escriptora dela Palma d’Ebre. Tenim la mateixa edat i això fa que quan retrata l’Èlia, la protagonista, els referents siguin els mateixos, per molt que jo no escoltés Joy Division. Però a part d’aquest component inevitablement “generacional”, la novel·la és d’una veritat i una modernor brutal. No diré que Rojals sigui un Moncada dels nostres dies, però el seu llibre t’interpel·la d’alguna manera; és l’impacte de l’aigua de la peixera que va a petar, caient al buit, a la bassa (o amb més violència: la que es desboca des de les comportes del pantà). L’Èlia, que com molts fills i filles de poble, ja ha viscut mitja vida a Barcelona, pren de cop consciència que aquells trossos d’oliveres antigues, de terra seca i gebre quan s’han de collir, li ho havien donat tot, tal com jo també els ho dec tot, a les terres de casa. Perquè és així i la cosa va com va.
D’acord que tot això és molt personal i molt meu. Però ja ho deia Luce Irigaray, que “allò personal és polític”. I la reivindicació d’aquesta identitat tan meua és per mi una forma de fer política i una forma de ser al món a través del lloc on pertanyo, fins i tot davant els horitzons possibles que s’obririen amb aquella hipotètica “llei de vegueries”. A Torà, deu quilòmetres més a l’est del meu poble (limítrof, en tots els sentits possibles), voldrien ser de la “Catalunya Central”. Jo, en canvi, em quedaria a Ponent, tot i que tinc clar que es tracta d’una qüestió estrictament personal, d’afinitat electiva i d’identitat escollida. Potser perquè la meva sang més antiga fa el seu curs des del Llobregós (ben segur en aquell mas Garganté, on un tal Bartomich n’era cap de casa al segle XV) fins a les aigües del Segre i del Noguera, ben al fons del pantà de Camarasa; per les planúries urgellenques d’horitzons més inabastables que els segarrencs i per les vessants meridionals de la serra de la Brufaganya (que si el meu padrí es deia Magí, no era per casualitat).
Però al cap i a la fi, tot això és igual. La identitat s’escull i cadascú és d’on vol ser i jo sóc més ponentina i de migjorn, que no de llevant i tramuntana -tot i que una de les històries més explicades per l’àvia era la del mas Noguer de Segueró, a la Garrotxa, on s’enfonsaven les arrels d’algun avantpassat, que no sent-ne l’hereu havia maridat una pubilla de la Seu d’Urgell. I d’aquí a Sanaüja, vila del Bisbe i a l’extrem de “in ipse loco terribili i vaste” dels horitzons segarrecs, ja només hi hauria un pas… .
PS. Les imatges de “Minnesota Valley” i els crepuscles finals, són de l’amic JB d’Aurillac; les altres, com sempre, xoriçades de la xarxa (un dia aniré de pet a la garjola i podré cantar la “Folsom Prison Blues”…).
I a l’oest extrem, entre Algerri i Castelló de Farfanya, la bella Serra Llarga, aquell altre paisatge que manté tots els matisos dels nostres turons guixencs, d’evolució geològica que ens és tan propera. Veïna, germana o amiga.
L’occident constant. Aquell estat d’ànim que neix al peu d’un ametller desmanegat, entre els colors dels sembrats primerencs, amb l’olor dels rostolls o en la pols efímera que vola pels terrossos de bancals llaurats al juliol.
Aquells pobles petits que s’arrapen a les pendents, temorosos a redós d’una torre o castell. O atrevits quan baixen a trobar els horts frescals i l’aigua de la vall.
Aquella identitat que no s’escull. Aquella identitat que no et deixa, que t’omple i et fa, a plaer, el seu esclau.
Preciós, el comentari (gràcies!) i molt evocador… Ara, amb això de la identitat que no s’escull no sé ben bé que dir-te: entenc que tu parles de quelcom tel·lúric, que t’arrossega i “t’enganxa” sense remei; però jo, que a Sanaüja sempre he tingut una particular consciència de límits difuminats, la qüestió de la “identitat” (si més no la geogràfica) me l’he plantejat durant molt temps. És més, en els anys de la meva primera jovenesa o adolescència, jo reivindicava un apropament i una afinitat amb el Solsonès (potser una mica com fan a Torà, he,he…). Amb els anys, la meva sensibilitat ha esdevingut més “ponentina”; d’un esperit extremadament romàntic que anava amb l’edat –les boscúries, els masos i les bruixes del Solsonès- he passat a familiaritzar-me amb un classisisme més moderat –la serenor de la plana urgellenca, on m’he retrobat de forma molt intensa amb les arrels maternes. I ambdós pols –amb la Segarra eterna al centre- conformen una part important –penso-, de la meva personalitat. I per això pujar al punt més alt del castell de Sanaüja em produeix una sensació especial: el poder mirar cap a totes bandes i retrobar-me amb aquests referents essencials per a mi. Però en fi…
Potser sí que hi ha una particular consciència de límits difuminats. De fet, per mi que tot el Llobregós Nord té com una dualitat. Per una banda et pots enamorar dels àrids rostolls i els herbassars secs de Rodamilans, Puig Arner o de Solibernat, i per altra pots somiar ajadut/da a l’ombra espessa d’un bosc de pins a Santes Creus, vora Sallent o a Llanera.
És màgic.
Exacte: i aquesta dualitat és la que sento particularment des d’aquest punt. L’he viscuda sempre així, per bé que com et deia, amb el temps pot cambiar la perspectiva: abans m’entestava a mirar (per reconèixer-me) només cap al nord, i d’anys ençà em reconec me´s cap al sud…
((No em puc creure que la foto dels rostolls del teu escrit sigui feta a Minessota. És impossible. Mai he viatjat a Amèrica i en canvi n’estic segur que he trepitjat aquests trossos i marges que situo perfectament al sud de les Gesses Granollers quedaria a l’esquerra, fora de la foto i a la dreta quasi s’endevina Les Sitges. No hi veus el castell ?))
És màgic.
Això de viatjar és molt elàstic. Es pot viatjar de múltiples maneres. Així que si la Segarra no va a Minnessota, Minnessota anirà a la Segarra, he, he…