Avui vaig tard i em costa escriure. Feia un dia esplèndid per caminar i em calia fer-ho. Hi hem anat per vora el Sió, entre Castellnou i Malgrat, fins al molí del Majà. Creuar el riu, de presència migrada i silenciosa, però certa, ha resultat del tot infructuós. Una passarel·la de bigues aluminoses no és que oferís massa garanties, però a l’altra banda el camí es perdia entre un hort i un tros encara per segar. Hem girat cua, novament cap a Malgrat. El poble -amb les estelades de Cal Moliner “marcant territori”- es dreçava orgullós i polit, retallat en un fons de blau intens –“ “Malgrat” tot, és bonic”, deia el Joan, sempre amb enginy insuperable. Castellnou a l’altra banda, s’estenia, més discret, en aquella obaga que l’encara a tramuntana i el converteix en un poble humit i tremendament fred, a l’hivern. Castellnou d’Oluges és un poble obac de carrerons estrets, pedres sofertes i un gran lledoner a la plaça, que amanseix i sadolla l’esperit a les tardes d’estiu. Em sembla que amb el Toni n’havíem parlat algun cop, d’aquesta ubicació singular, per intempestiva, del que era el seu poble d’origen. Avui hem vist casa seva, l’hort i les oliveres. Hem parlat d’ell, però no pas amb pena, com diria el poeta. Sí que hem parlat de l’atzar, del destí, la providència, la fatalitat…Contingències de la vida. I de la mort.
Llegeixo avui no pas a un Giliet irònic o sorneguer, assot de corrupteles o finíssim bisturí de dissecció de l’actualitat http://giliet.wordpress.com/2012/07/02/adeu-al-senyor-del-temps/ . El seu escrit d’avui està ple de sentiment, que en fa sobreeixir els marges i parla de coses que també puc fer meves. Perquè la meva memòria propera del Toni és bastant comuna a la seva en el temps i les circumstàncies. Com ell, jo també hi era, aquella nit a Sanaüja, quan una caterva testosterònica de futbolistes locals i comarcals van començar a corejar allò d“An-ti-ci-cló”. També hi era, quan tots plegats participàvem de les “paisatjades” per la nostra comarca i el Toni sempre ens ajudava a mirar-la amb ulleres noves. I a les reunions i als sopars i a tots els actes “espitllers” on mai negligia participar-hi i on sempre se li “encolomava” formar part d’un grup de treball o altre.
L’amic Giliet diu que fer-se gran fa mal, i és veritat. És el mal que em fa passejar pel cementiri per Tots Sants i comprovar que cada cop hi ha més gent amb qui vaig compartir algun moment de vida. És el mal que em fa mirar un àlbum de casament i veure a tanta gent que ja no hi és. I és el mal que em fa mirar les fotos de les nostres “espitllerades” vàries, els vídeos casolans del Miquel i pensar que ara el Toni no hi serà –i recoi, com em costa, imaginar-lo absent per sempre!
http://www.youtube.com/watch?v=u-9lh2KTDn8
Però com el Giliet, també penso que hi haurà veus més autoritzades per parlar-ne i jo, pobra de mi, poca cosa en puc dir, més enllà d’evocar-ne igualment aquell somriure mig murri, però també aquella mirada neta i extraordinàriament bonhomiosa. Com recordo el sentiment de les seves paraules quan jo, consternada per la virulència del foc de fa tres anys, m’esbravava pel Fòrum, amb ràbia i dolor. A mi em semblava un home “de la terra” en tots els sentits abastables. De tros, més que no pas de poble. D’olivera i espardenya. De pedra calerenca i foc d’”Aquelarre”. D’ànima clara i lliure.
Me n’he assabentat per la “tele” i el diari ha quedat obert per la pàgina que glosava la glòria del futbol hispà. Ja no he arribat a llegir “La Contra”… . Entrevistaven després al Jordi Savall, que parlava de la música, de l’esperit, de la bellesa… (Només la bellesa ens pot salvar, diuen que deia Dostoievsky).
Avui, el dia n’estava ple, de bellesa. L’aire era fresquet, però el sol cremava. De retorn al septentrió de la comarca, un crepuscle espatarrant senyorejava el cel, on pinzellades de núvols delicats dibuixaven una dansa perfecta. He volgut pensar que era una mena d’obra mestra i un magnífic homenatge del cel que tant observava. Les llums ja s’encenien a La Morana i un pessigolleig ocular persistent ha alliberat, a la fi, una llàgrima salada i amarga. Sostenir la posteritat dels absents en la memòria. La memòria del cor, que és l’autèntica pàtria. El Toni seguirà viu en la nostra, de memòria, però també en la del paisatge. En la bellesa del paisatge que tant estimava i en l’esperit d’aquesta nostra (que ara ens sembla tan dissortada) i seva comarca. En el “geni” del lloc i del país. I que aquesta terra, company, et sigui lleu… .
Gràcies per aquestes paraules; potser res no ens reconforti del tot; però ara, en mig del desconcert, m’ha fet bé llegir-les.
Comparteixo els teus sentiments tan bellament expressats, Maria. La terra mai no pot ser lleu per a qui se’n va abans d’hora, però potser sí per a qui, com en Toni, l’estimava profundament.
Xavier
Què bonic!
M’han emocionat les teves belles paraules Maria.
Vane
Brutal Maria, brutal.
Quin escrit més bonic! I el del Giliet, igual! Demà l’enterrament del Toni Nadal serà a Cervera a les 6 de la tarda. Serà un enterrament multitudinari de molt dol, i amb la participació de moltes entitats culturals de Cervera. L’han plorat molt perquè estava ficat en totes les coses de la ciutat.
Em permetràs dir que a la foto, bonica, hi ha una empastifada al cel, uns “chemtrails” en forma de X i ho aprofito per a denunciar aquest crim secret, desconegut i misteriós. Fa uns 15 anys que ens fumiguen a nivell mundial. Són l’assot de tot el món, però de la seca Segarra en particular, que cada any l’estan desertitzant. Perdoneu aquest incís, però el Toni, com a home del temps i bona persona com era, hauria patit molt si hagués conegut l’existència d’aquesta conspiració mundial, que altres homes del temps prou coneixen, però ens l’amaguen.
Preciosa la teva remembrança Maria. Seguirem el nostre camí complint el deure de servei a la Pàtria, cadascú des d’allà on pugui. L’adéu al Toni en el cementiri de Castellnou a l’hora de les darreres llums del dia, voltats dels pocs familiars i els hereus naturals del Toni -tan petits- feien escruixir. Només l’esperança del retrobament espiritual i el deure de servei ens esperonen a servar la terra fins el darrer dia que la trepitgem.