“In ipsa marca extrema”… A propòsit de la liquidació de la Segarra, aquest “loco horribilis et vaste”

El meu escrit parteix únicament de la meva opinió personal (i a voltes completament arrauxada) i de manera més seriosa i documentada han tractat el tema des del Josep Anton Vilalta al Giliet de Florejacs. Jo només penso, ras i curt, que l’origen de tota aquesta “febre secessionista” que afecta la menyspreada “Segarra administrativa” té un punt de partida claríssim, que és l’annexió de l’antic municipi de Llanera a Torà l’any 1968 (podem esgrimir dates més antigues, però penso que objectivament ja queden massa lluny). Una annexió poc “natural” si parlem de territori, si parlem d’història, de paisatge, de sociabilitats i sensibilitats… .

Hem parlat sovint de les comarques històriques o naturals, i en aquest sentit és ben clar que el límit septentrional de la Segarra (igualment històrica i natural) és el Llobregós –no estrictament el riu, sinó les poblacions que conformen la seva vall. És a dir: començant per Sanaüja i acabant per Calonge de Segarra (on neix el riu), amb Calaf i Prats de Rei (potser amb Aguilar de Segarra) a l’extrem nord-oriental. I quan parlo de “poblacions” parlo fonamentalment dels seus nuclis urbans, no pas de la seva extensió municipal a tramuntana. En aquest sentit, no és pas descabellat veure que tant Lloberola com Llanera (i les Cases de la Serra, encara més inexplicablement pertanyents al municipi de Torrefeta i Florejacs!), tenen molt més a veure amb el Solsonès que no pas amb la Segarra, tant pel paisatge com pel tipus d’hàbitat (disseminat, mentre que a la Segarra predominen els nuclis de població formats a redòs d’un element defensiu). La pròpia orografia del paisatge “solsonenc” garantia una protecció natural per als masos, que ja no precisaven tant “d’agrupar-se” com sí que succeïa en el més “desprotegit” territori meridional.

El cas és que si Llanera hagués tornat al Solsonès, com sí que repetidament havien demanat els seus habitants (cosa que sempre es va veure inviable des del “cap i casal” de Torà), potser ara no hi hauria debat. Amb Lloberola no tinc tant clar que hauria passat (si ara féssim una associació toponímica poc seriosa pel debat, ens podria semblar lògic que s’integrés al municipi solsonenc de Llobera i deixeu-me dir que sembla que Biosca, quan es van fer les enquestes de l’any 1931, va ser la població que més clarament expressava la seva vinculació amb Solsona), però també semblaria molt més lògic que les Cases de la Serra quedessin integrades a Pinell, més que no pas ser-ne ara un illot segarrenc d’un municipi bona part dels habitants del qual en desconeix tan sols l’existència.

En canvi, trobo un xic delirant (amb tots els respectes, insisteixo que es tracta únicament de la meva opinió personal) que les poblacions –em refereixo als habitants dels principals “nuclis urbans”- de Biosca i Torà vulguin ser del Solsonès, quan geogràficament tenen tant de solsonines com d’araneses o empordaneses, és a dir: res! A Sant Llorenç de Morunys hom pot percebre que forma part d’un territori pre-pirinenc vinculat a Solsona; i també es pot percebre això mateix a Sant Climenç, per bé que aquests dos nuclis siguin molt diferents. Solsona n’és una síntesi que els aglutina. En canvi, ni Torà ni Biosca (parlo dels pobles, no pas de la part septentrional dels seus termes municipals) hi tenen res a veure -digueu-me frívola, però els pobles de Biosca i Torà (igualment com Sanaüja) quedarien com un afegit recosit amb mala traça al sud del Solsonès. Són pobles tipològicament més segarrencs que altra cosa –si fins i tot la moneda de “Sikarra” la van trobar a Biosca, carai! Però això segurament són ruqueries que no tenen avui cap mena de credibilitat pels afectats. I va, en lo de la tipologia, deixem-ho en que serien poblacions “liminars”, però en cap cas del tipus de nuclis que configuren el Solsonès.

Es parla de qüestions pràctiques i logístiques: a banda de la sempiterna qualificació de “municipi de muntanya”, que ja s’ha repetit moltes vegades -i sembla que Torà i Biosca ja gaudeixen des de fa uns anys de la sobredita qualificació-, de debò que els habitants de Biosca i Torà volen ara que els seus fills i filles vagin a l’institut a Solsona en lloc de Guissona? Jo diria que el primer els queda força més lluny, però vaja… . Del tema del partit judicial, que voleu que us digui; també Tàrrega i Bellpuig són partit judicial de Cervera –s’haurien, doncs, aquestes dues importants poblacions d’integrar a la Segarra (i abolim llavors la comarca de l’Urgell)? De debò que avui dia els mercats (diuen que es va més a mercat a Solsona que no pas a Cervera) poden ser un criteri seriós, en un moment en que la mobilitat és absoluta i anar al mercat setmanal és més una distracció que no pas un afer vital per tancar tractes econòmics o professionals? De veritat que és tan important anar a un lloc o un altre (si anem a l’hospital indistintament a Lleida, Igualada o Barcelona i a comprar on ens dóna la gana –a Tàrrega i a Manresa la majoria de vegades)? Fins i tot s’ha arribat a esgrimir la pertinença al bisbat… No ho sé, però no m’imagino a Linyola demanant l’annexió a la comarca de l’Alt Urgell perquè pertany al bisbat de la Seu.

Es parla de sentiments: això és un imponderable, que vol dir que no es pot valorar. A mi també m’agrada més la fira de Sant Isidre de Solsona que no pas la de Cervera, ho confesso. Però perquè hi tinc uns records concrets de la meva adolescència, vinculats a com m’agradava (i m’agrada!) la capital Solsonina i el paisatge que hi portava. Però això no hi té res a veure. També m’agraden la Garrotxa i la Vall de Boí, i no per això m’hi vull annexionar. Com a sanaüjenca i “llobregosina”, sempre he tingut clar que la Vall del Llobregós ha sentit Cervera bastant lluny per motius diversos; el que no tinc tant clar, però, és que sentim Solsona tan a prop…I ni que els solsonins ens hi sentin a nosaltres.

I ja que esmento la meva condició de sanaüjenca, anem a parlar del meu poble estimat: es veu que no ens resignem a quedar “sols” convertits en una punta de banya al septentrió de la Segarra administrativa i llavors, segons la notícia apareguda al Segre el proppassat divendres 30 de maig, resulta que estem “estudiant” la possibilitat de passar o bé al Solsonès o bé a la Noguera. Ens hem tornat bojos????!!! En primer lloc, a diferència de Torà i Biosca, Sanaüja no té una extensió del municipi a tramuntana ni molt menys tan gran, on hi ha unes poques masies avui totes elles deshabitades (i encara la major part de les masies estan a la part meridional del poble, en un terreny de guixeres que està a les antípodes del paisatge natural del Solsonès). I passar a la Noguera? A la comarca més gran de Catalunya de la que sempre ja se n’ha discutit la dispersió –la “distància” en tots sentits entre Balaguer i la zona coneguda com el “mig Segre”, amb Ponts al capdavant. Ens costa anar a Cervera i aniríem ara a Balaguer? Au, va! Sí que ens toca per qüestió de sanitat, però això són figues d’un altre paner, al dependre del CAP de Ponts… . Podria esgrimir a favor de promoure aquest sentiment secessionista, que d’adolescent anava a la “Green’s” i a la “Bronx”, totes dues a Ponts (com l’institut on vaig passar quatre anys fonamentals de la meva vida), però tot i això mai em va passar pel cap voler ser de la Noguera (però serà perquè sempre he defensat que Sanaüja era una “república independent”, és clar, filla com sóc de l’antiga “Athanàgia” irreductible…).

Finalment, de veritat que Sant Guim de Freixenet vol passar a formar part de l’Anoia, que ja és de per sí i des de la seva creació durant els anys trenta del segle passat, la considerada una de les comarques més “artificials” i mal girbades de Catalunya? Potser sí que al final tot és qüestió de “quartos”, i ja sabem tots que la bossa de la Diputació de Barcelona és molt més granada que la lleidatana, però… . Tan feble és ara sentit de pertinença a un territori? Diuen que la identitat és una construcció social i un fet dinàmic, però amb un elevat nivell de fixació i perdurabilitat. I davant de tot aquest desori no puc deixar d’expressar la meva perplexitat.

No amago que aquella votació a mà alçada que es va fer a Torà l’any 2010 a propòsit d’això em va semblar del tot surrealista i pensava que la cosa quedaria com una “boutade” sense transcendència, però sembla que no ha estat així. I evidentment que no m’arriscaré a que algú m’increpi perquè no respecto “la voluntat popular”. Que la gent vol marxar massivament al Solsonés? Endavaaaaaaant!! I de passada preparem-nos per un ball de festa major amb tot de municipis catalans fent el contrapàs. I res, que al cap i a la fi potser sí que resulta que la meva perplexitat em convida a respondre-hi amb ironia. Perquè potser sí que, si al cap i a la fi tot és resumeix i s’explica per motius diguem-ne “crematístics”, és que ens hem begut l’enteniment i ens pensem que, si marxem, anirem a parar a una “terra promesa” on:

Tothom troba el que demana;
per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.
La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, fruites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.
Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
albercocs del pinyol dolç.
Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d’or i plata;
i els camps, coberts de capons.
Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.

Allà no s’ha de passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.
Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s’hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.
I quan ja s’és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i… bona nit i bona hora!
Amb això, sense disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.
I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai…
d’eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada.