El proppassat dia 30 sortíem de Sanaüja per anar a passar el cap d’any Pirineus enllà.
Ja que l’eix transversal hi passa relativament a prop i teníem tot el temps del món, ens varem acostar a la població osonenca de Centelles, a veure de què anava la festa del Pi. Perquè festes amb arbres vinculades al solstici d’estiu n’hi ha un fotimer, des dels arbres de maig fins a l’”haro” o les falles pirinenques, però a l’hivern no són tan habituals –si deixem de banda la “fia-faia” de Bagà, que serien com una mena de falles hivernals que, “cristianitzades”, celebren el naixement de Crist: “Fia-faia, Nostre Senyor ha nascut a la paia”. I, de fet, ara me n’adono que potser hauria de rectificar això de què hi ha poques tradicions del solstici d’hivern que tinguin a veure amb un arbre: si a Catalunya fem cagar el tió! (amb la meravella que suposa que un tronc sense vida sigui capaç d’excretar saborosos presents).
El cas és que de Centelles m’havien explicat alguna cosa d’un pi que l’anaven a buscar de bon matí i el portaven a la vila en un carro de bous, amb la finalitat de dur-lo fins a l’església, on el penjaven al presbiteri (al pi, no pas als bous) de cap per avall.
Ningú m’havia dit, però, que a Centelles hi ha una associació de trabucaires (que allà es diuen “galejadors”) en honor a Santa Coloma, patrona de la vila, i que precisament aquest dia fan la seva festa grossa, convertint la plaça en un infern de trons i pólvora. Però reitero que això jo no ho sabia. Sí que m’havia cridat l’atenció, només arribar, la cua de gent a la farmàcia, que sortia fins al carrer –“quina feinada per ser diumenge; què els agafa, a la gent?”, me’n fotia tota ingènua i enriolada.
I és que a mi no m’agraden els trabucaires: ras i curt, els odio (amb tot el “carinyo”, però els odio). Ves per on, en canvi, que sense saber-ho, n’havia anat a veure (i sobretot a sentir-ne) uns tres-cents seixanta de cop! Fou llavors quan, mentre mirava de protegir-me sense èxit de les estrepitoses galejades, que em colpejaven els sentits i el magí en una tortura inclement, pensava en el que ens deia el Manuel Delgado a classe: allò de que “no hi ha etnografia feliç…”, parafrasejant la cançó de Brassens, ara versionada pels Mishima “No existeix l’amor feliç”. I ho pensava perquè en aquells moments vaig ser plenament conscient de lo babaus que som, els turistes, que només podem anar a tafanejar, però que és impossible que entenguem res (“què bèstia! Què bèstia! Aquesta gent està sonada…” –no podia parar de repetir-me a mi mateixa).
M’imaginava que la cosa acabaria amb aquest plany, que em feia pensar que “Il n’y a pas d’amour heureux”. Però va arribar llavors EL PI, de repent i com suspès en l’aire entre un mar de boira, majestuós ídol pagà celebrat amb més trabucades. Esvanit finalment el núvol de la fumera dels trabucs i sense que s’hagués ensorrat cap edifici, seguírem entre curiosos i atordits el trajecte de carro i pi cap a l’església. Primer i un cop descarregat del carro, l’arbre es lliurà a un frenètic ball rodó davant la façana setcentista, que cridà la meva atenció pel seu regust moratonià (la deformació professional sempre pot acabar entorpint qualsevol altra cosa que res hi tingui a veure). Però més que l’arquitectura, era el pi el que mirava: pensava en com l’entaforarien al temple; pensava en què podia passar-hi, allà dins. Valdria la pena entrar-hi? Si no s’hi cabria, etc., etc. Però si érem a Centelles i havíem sobreviscut a l’infern galejador, era per veure el que passaria precisament allà dins.
Havien tret tots els bancs; ni rastre del rector o de quelcom que fes pensar que allà s’hi oficiaven misses. El pi fou adornat amb pomes i neules i començà a elevar-se, cap per avall, talment un “deus ex-machina”. Els congregats acompanyaven l’Ascensió (clamorosament pagana, podríem dir; però potser és que el vincle amb el sagrat i la religió és inherent a qualsevol forma de ritual), tot cantant l’himne de Santa Coloma, patrona de la vila. I fou en aquest moment que em vaig estremir de veritat: havia pagat la pena el martiri del trabuc, només per tenir l’oportunitat d’escoltar un cant religiós (uns goigs, en definitiva), entonats a ple pulmó, amb una potència inusitada, com si es tractés del més revolucionari dels himnes (prego al lector que visioni el vídeo per fer-se’n una idea i que el visioni fins al final; se n’adonarà que si fos pels centellencs -als quals Felip Vè atorgà el privilegi de les armes-, la independència seria cosa de bufar i fer ampolles…).
Vam fer nit a Nîmes; l’endemà ens esperava l’amic Vicenç a la ciutat dels dos rius, de la que tantes pastisseries en prenen el gentilici. Però aquella nit, ni les romanes arenes ni la “maison carrée” atreien massa la meva atenció, magnetitzada encara per l’excitació d’una força estranya, d’un clam, d’un desig per al nou any que ja s’entrellucava: “Patrona de Centelles, Coloma ocell del cel, guieu vers el camí de les estrelles a aquest poble fidel!!!”.
http://www.youtube.com/watch?v=bj2tDTVZxjQ
(fotografia del diari ARA)
Molt emocionant”
Guardant les distàncies i a petita escala, a Florejacs, enguany, vam celebrar la Nit de Reis dins l’església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció, en un acte que feia més de trenta anys que no hi tenia lloc. Prop d’una vintena d’infants (i més del doble d’adults, alguns dels quals em van confessar que feia anys que no entraven dins una església) van gaudir d’allò més presenciant com el Rei Melcior repartia obsequis i conversava, ben “campetxano”, amb grans i petits.
L’acció estava concebuda per apropar l’església, amb minúscula, a la gent, reivindicant la noció d'”assemblea del poble” i l’estimació de l’edifici com a lloc de trobada feliç. I el propòsit es va assolir amb escreix!
Aquestes experiències ens demostren que, més enllà de rituals i creences, d’interpretacions artístiques, històriques o “culturetes”, el patrimoni tindrà futur mentre el poble el mantingui viu i hi gaudeixi fent-ne un ús que no ha de coartar-se per res més que el respecte i allò que en ara se’n diu “sostenibilitat”.
No se m’hauria acudit expressar-ho millor, Giliet. Només puc dir, també emocionadament, que enhorabona per la iniciativa! 🙂
Coloma ocell del cel… 🙂
Encantada de veure’l per aquí, monsieur…(ni que sigui per rectificar-me, com sempre, amb bon criteri -corregit està ;-).
Maria, he arribat al teu blog tot cercant informació del Palau dels comptes de Centelles i com a Centellenc que sóc no he pogut resistir la temptació de seguir l’enllaç on condueix en aquesta altre entrada. M’ha agradat molt aqueta entrada que vas publicar fa uns mesos, menciones com a professor teu el Manel Delgado, si mai en tens la ocasió menciona-l’hi la festa del pi de Centelles i t’en sabrà dir un munt de coses, desde molta de la seva simbologia i significat fins a xperiències personals. VISCA LA SANTA!
Gràcies, David!
Precisament el Manuel Delgado fou el “responsable” de la meva curiositat per la festa del Pi. El vaig tenir com a profe l’any passat i ens en va cantar les excel·lències, a part d’amanir-ho amb les seves sempre suculentes teories. Va ser un plaer presenciar la vostra festa. Emocionant!