Quan em disposo a criticar una cosa que ha agradat a la majoria, sempre m’entra una sensació d’incomoditat. No pas pel fet de discrepar-hi, sinó pel temor a reproduir un clixé de “repel·lent” o “snob” i llavors penso que serà inútil qualsevol justificació de què no sóc cap “gafapasta” (fa massa temps que em vaig operar de miopia) ni tampoc cap “Noia Verdi” (fa massa temps que no trepitjo els cinemes de Gràcia). Només vagi per endavant que la meva opinió és només això; una opinió més aviat poc fonamentada.
No fa gaire que una amiga a la qual li suposava ben poques lectures em va preguntar tota emocionada si m’havia llegit 50 ombres d’en Grey. A punt vaig estar de deixar anar algun estirabot que per fortuna vaig saber contenir i en el fons em va saber greu no haver-me llegit el llibre (o la trilogia, posats a fer) i no poder compartir-ne comentaris còmplices.
Vaig mirar d’arreglar-ho llegint almenys algun capítol d’aquests penjats a Internet –que a les biblioteques estan tots en préstec i amb llistes d’espera inacabables i a comprar-me’l no hi arribo (no per diners sinó per voluntat). Qualsevol em pot criticar, doncs, que no m’hagi llegit el llibre (o llibres) sencer i que extregui conclusions a partir de proves tan parcials i fragmentàries.
Però com que les berenades a la font de Biscarri no tenen res de transcendent més enllà de satisfer l’impuls hedonista dels que ens voldríem rendistes i desvagats, ni pretenen arreglar el món, ho diré amb la mateixa frivolitat del que es pot dir en una fontada: el que he llegit ho he trobat més dolent que l’oli de fetge de bacallà i més proper a un libel de la Corín Tellado que no pas a cap novel·la guanyadora de “La sonrisa vertical”.
Els personatges em semblen del tot inversemblants –Christian Grey hauria de tenir un mínim d’uns deu anys més per ser literàriament creïble- i Anastasia Steele és una bleda assolellada que va esgrimint tota l’estona aquella bestiesa de la seva “deessa interior”. Però és que la novel·la és dolenta ja des del punt de vista formal: un llenguatge pobre, repetitiu i amb pocs recursos –hi ha qui diu que és culpa de les males traduccions, però ho dubto- que no contribueix a aixecar el nivell d’una història de per si tan poc consistent. A mi no m’agrada gaire la literatura de ciència ficció, però almenys hi ha un cert “agreement” general que considera que l’èxit una saga com la de Joc de trons és atribuïble en part a què l’autor escriu molt bé. No és el cas de E.L. James, que escriu molt pitjor que P. D. James (Phyllis Dorothy James, que curiosament va crear el personatge de la investigadora privada Cordelia Gray -no és Grey, però per poc- en les seves novel·les policíaques).
Això no vol dir, però, que estigui d’acord amb la consideració estesa (per homes) de què “50 ombres” és, fonamentalment, “porno per a mames”, sobretot perquè la trobo de molt mal gust –mai he sentit a parlar de l’existència del “porno per a papes”- per tot el que pressuposa de forma “innocentment” perversa i que es resumiria en aquests tres punts: 1) les “mames” tenen sempre una “certa edat” i condició que les exclou del “mercat”; 2) les “mames” són cursis i sensibleres i 3) les “mames” tenen una vida sexual bastant penosa (sobretot a aquest últim punt es referien els que inventaren el concepte del “Mummy porn”).
També hi ha qui ha volgut fer el “retrat robot” del tipus de “mama” que s’ha fet apòstol de Grey, tractant-se generalment de dones d’educació i tarannà conservador –d’aquelles que al llegir somriuen per sota dient “ui, què fort que és això!” (el comentari el vaig veure no sé on; no és pas meu)- i que els hi agrada sentir-se “transgressores”. Serien dones que mai van veure Emmanuelle? Precisament fa poques setmanes va morir Sylvia Kristell, l’actriu que li donava vida, encetant un nou concepte d’erotisme femení –un tipus de dona un xic andrògina, gens mamelluda ni curvilínia. Vaig llegir una divertida història al bloc del Gregorio Luri a propòsit de la inoblidable Emmanuelle, sobre un amic al qual l’havia deixat l’amant després de veure la pel·lícula i descobrir que volia ser lliure com la protagonista, perquè tenir un marit i un amant era la perfecta expressió d’un comportament hipòcrita i petit burgès i ella no volia ser una “petita burgesa”.
http://elcafedeocata.blogspot.com.es/2012/10/sylvia-y-nosotros-que-la-quisimos-tanto.html
Però tornant a la qüestió purament literària: sembla que amb les 50 ombres del carall s’hagi inventat la sopa d’all (m’ha sortit un rodolí i tot). “Kamasutres” a part, cap d’aquestes entusiasmades lectores havia tingut la curiositat d’anar a la llibreria i demanar, com feia aquell famós gag de “La Trinca”, un exemplar de la novel·la Amorrada al piló, de Maria Jaén? Ningú es va encuriosir per Las edades de Lulú, L’amant de Lady Chatterley o es va deixar endur per La passió segons Renée Vivien? Al bloc Llibres i companyia, del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona fan una crítica de 50 ombres d’en Grey tan encertada com aclaridora, precisament per contrastar-la amb altres exemples de “literatura eròtica”. Exemples bons.
D’alguns dels llibres citats se’n poden llegir petits fragments en català al bloc http://violadevent.wordpress.com, però jo em quedo amb l’esment que es fa d’una de les novel·les més fresques i de més impacte a les lletres catalanes dels darrers dos anys, com és Primavera, estiu, etc., de l’arquitecta i editora ebrenca Marta Rojals. És tracta d’un llibre de múltiples virtuts que han estat glossades ací i allà i que fins i tot jo mateixa vaig gosar parlar-ne a l’entrada del bloc que intitulava “Occident”. Però entre aquestes virtuts hi ha, precisament, la genialitat a l’hora d’abordar les escenes eròtiques. Amb sinceritat, sensibilitat (que no pas “sensibleria”), ritme i molta, molta veritat. Comproveu-ho, els qui no hagueu llegit el llibre, anant directament al capítol –ja cap al final- intitulat “Un os que peta”, per reblar-ho amb la cirereta del capítol –brevíssim- següent: “Què és sinó sentir el Bernat enfonsant-se’t a dintre, desbocat i salvatge? Evasió pura”… .
El cas és que em consta que algunes lectores de la trilogia de les “50 ombres” havien llegit igualment Primavera, estiu, etc. i que, en definitiva, per la quantitat de dones que han seguit les aventures d’en Grey i l’Ana, el pressuposat “retrat robot” de la lectora-tipus quedaria desfasat completament. Les “50 ombres” ja són “mainstream”, de manera que si ets dona de més de trenta anys –les lectores no són només “mames”-, gairebé et fa cosa i tot no haver-te’l llegit i la sensació és una mica com quan d’adolescent em sentia marginada –almenys els primers cinc minuts del dia- per ser l’única de la classe que no mirava Bola de Drac i no podia comentar el capítol del dia anterior. Però no puc evitar sentir-me, al mateix temps, profundament desagradable pel fet de pensar que si a les dones ens agraden aquest tipus de llibres, és que tenim un problema no resolt de segles.
Perquè en definitiva, amb la història de la jove virginal que després de sotmetre’s als desitjos més foscos del seu amant –que en el fons és un ésser torturat per un passat terrible- aconsegueix “salvar-lo”, no estem fent res més que reproduir el complex de la dona redemptora –aquella que sempre pensa, amb la determinació d’una Scarlett O’Hara, que “jo el canviaré!”.
És la vella història del condemnat redimit per l’amor d’una dona, amigues meves. La de l’Holandès errant, que arrossega la condemna de navegar eternament sense poder tornar a port, fins que l’amor i la fidelitat de la jove Senta, que serà capaç de lliurar-li la seva vida, el “lliurarà” a ell de la maledicció. Si fa no fa com li passarà al més nostrat Comte Arnau, que vagava pel Ripollès amb un corser de foc fins que (repetim!) la seva ànima serà redimida per l’amor d’una dona (l’antídot infalible en aquests casos). Així ho cantava Joan Maragall, rubricant el Poema del Comte Arnau:
“En un pendís de la muntanya
hi ha una pastora de l’ull blau
que, tot cantant la cançó estranya,
se’l va estimant, el comte Arnau.
(…)
I la pastora enamorada
canta que canta la cançó:
li ha mudat tota la tonada
i ha redimit el pecador.
Que, des de que ella l’ha cantada
amb altra veu, amb altre acord,
ja no hi ha ànima damnada…
La cançó ha mort, la cançó ha mort.
(…)
Cantant, cantant, nasqué la infàmia,
i descantant, la redempció:
el comte Arnau tenia l’ànima
a la mercè d’una cançó.
Lo que la mort tanca i captiva,
sols per la vida és deslliurat:
basta una noia amb la veu viva
per redimir la humanitat.”
http://www.youtube.com/watch?v=LaGxgwB7DRY
[imatge: “Esperando al holandés errante” de Pulo http://loscuatroelementos.wordpress.com/2008/09/09/el-holandes-errante/]
estic d’acord amb tu però, amb tot, sóc una gran defensora de la “lectura basura”. No per costum… ben dosificada… sense que ens caiguin els anells.
(tot i que et confesso que no tinc cap intensió de llegir-me les 50 ombres)
Per descomptat! Només es tractava de qüestionar una mica tant rebombori per un llibre que en realitat no en mereix ni la meitat, ni per qualitat ni per “transgressió”. Salutacions i enhorabona pel bloc!