Quan estudiava i vivia al “Penyafort” –mític o circumstancial per a tanta gent i des de fa tants anys-, hi havia una llegenda que segur que era infundada, però hi era: deia que els residents de les terres Lleida ens enteníem millor amb els de les comarques de Tarragona, que no pas amb els de Girona, que –sempre segons els mateixos rumors- eren més “seus”. La veritat és que mai vaig fer l’esforç quantitatiu de contrastar dades que confirmessin o refutessin aquesta teoria, però potser sí que hi havia una mena de remolí que congriava essències ponentines i meridionals, resultant-ne una mena d’all i oli ben lligat (fos a còpia de “carajillos” i “botifarra”), però el cert és que tampoc me’n recordo massa, de tot això -jo que m’obstino en estudiar arquitectes vigatans i que prou que em plau força, treballar a Girona, on des dels Àngels s’albira una de les porcions de món de major bellesa en termes absoluts d’aquests país nostre.
Però no amagaré una matisada predilecció (o potser hauria de dir-ne més aviat “simpatia”?) –gens impulsiva i molt madurada amb els anys, això sí- per les comarques de Tarragona, en les seves múltiples variants. Potser és que en part tinc la sensació que les terres lleidatanes i les tarragonines compartim més coses -una manera d’entendre la vida?-, no tan sols des de temps de Jaume I, quan suposadament donàrem el nostre accent pels tocoms valencians, o durant el segle XVIII, quan construíem aquelles esglésies sobredimensionades –els “castells” del poble- fruit de l’oli i l’aiguardent (a Lleida, les “catedrals de l’oli”; a Tarragona, les “catedrals del vi”). Compartírem temps d’esplendor, de renaixements incipients –l’arquitectura de “l’Escola del Camp” a Tarragona, els Reials Col•legis de Tortosa, l’impuls de l’Estudi General de Lleida… – i fins i tot d’orgullós veïnatge “convivial” amb l’Aragó. L’impuls il•lustrat –més monàrquic a Sant Carles de la Ràpita, i més “burgès” (qui sap si farcit d’ideals massònics) a Almacelles- ens deixà aquestes noves poblacions. A Tarragona, els ports de Salou i els Alfacs; a Lleida, el projecte del Canal d’Urgell i la denostada Universitat de Cervera. Les de Lleida i Tarragona som terres que hem compartit sort i dissort al llarg de la història, i hem arribat al segle XXI amb un cert ressentiment. Ressentiment d’abandó, i notable complex d’abocador, lluny del verger català de les comarques gironines: teoritzat, interioritzat i institucionalitzat.
Pregunteu-ho sinó a l’adés bellíssim Camp de Tarragona, que tant bé s’albira des de qualsevol de les seves talaies naturals, i que fa anys algú decidí que seria l’emplaçament ideal per la indústria petroquímica més important del país. Una mica més avall –que per platges boniques ja hi ha les de la Costa Brava- hi col•locarien una nuclear i encara una altra cap a l’interior, vora l’Ebre, prop d’una altra indústria química a Flix. Encara hi faltaven molins (els aerogeneradors), de manera que els situaren a la Terra Alta, en aquells paratges damnats encara pel dolor de la guerra.
Ara a la Segarra també en sabem un niu, de “molinets” i ja fa anys que porten oferint-nos fruits d’allò més saborosos: des sospitoses indústries altament contaminants, a plantes de biomassa, presons i abocadors. I més enllà d’aquell complex que en diuen del NIMBY (allò del “not in my back yard”), el que em ve al cap és l’evocació bíblica de l’anomenat “efecte Mateu”: “a aquell qui té, li serà donat i en tindrà de sobres; però a aquell qui no té, fins allò que té li serà pres”. Penso llavors en aquesta Segarra feble i dolguda, en les Garrigues oblidades i en les indolents planes urgellenques i penso en les comarques de Tarragona, que van patir més infortuni encara que les nostres.
En tot això pensava quan fa una setmana vaig baixar a l’Aleixar per visitar la capella de la Santa Fímbria (relíquia singular), que està essent restaurada. Feia mal dia –no pas perquè no fes sol, sinó perquè després de tanta comèdia, tampoc va ploure el que convenia- i vaig baixar fins a Reus “sense contemplacions”, que en el meu cas particular voldria dir sense massa ànsia contemplativa: ascensió de Tàrrega fins a Belltall i descens en picat cap a la Conca, superat el mur d’aerogeneradors monstruosos que s’han fet forts a la serra del Tallat. Circumval·làrem Reus per enfilar, molt a prop de l’Institut Pere Mata, la carretereta que va a Maspujols, l’Aleixar i Vilaplana, des d’on es pot seguir fins a Prades o es pot baixar fins a la Selva. En aquest raconet de món, que sembla viure d’esquena a l’urbs i al monstre petroquímic, els poblets us saluden amb esvelts campanars, com el de Maspujols, l’església del qual, com la de l’Aleixar, és de finals del segle XVII. El Pau, el restaurador, em va obrir la porta des de dins: l’església era fosca i s’hi endevinava una mena de polsim daurat que deixava entreveure els retaules barrocs, miraculosament intactes després de l’última guerra. Vaig fer un toc a l’antic bar del casal de “La Unió” i vaig tornar cap a casa després d’aturar-me a La Selva a comprar oli i fruits secs. Em vaig acomiadar del Camp des d’Alcover i vaig endinsar-me altre cop cap a la Conca, per iniciar l’ascensió cap a l’altiplà segarrenc. Només un matí d’un parell d’hores escasses, però l’empremta indeleble del paisatge a l’ànima.
Diumenge el vam passar a Arbeca amb amics: a una banda, les muntanyes de Prades i el Montsant; de l’altra, el Montsec, el Port del Compte i la serra del Turp com a la porta de sempre al Pirineu. Tot això des d’una partida de terme de la qual no en recordo el nom, prop de “lo presidi del Malleu”. Feia vent, però a mi no em molestava especialment: sentia bategar la vida amb tota la seva meravellosa sensualitat. Pensava que en aquesta època tan “líquida” –època de facebook- i d’informació instantània –època de twitter-, s’agraeix que hi hagin categories que s’escapin a aquesta denominació. La visió del paisatge des d’Arbeca no era quelcom efímer; se t’arrapava a l’anima. Pertanyia a allò que és sòlid, com les pedres dels marges i les cabanes.
D’aquí a unes hores obrirem finestres al nostre, de paisatge: la mateixa ànima, el mateix cel. http://www.1minut.info/espitllera.cat/html2/pdfs/paisatge.pdf
Fa uns dies, a propòsit de la dissort que han tingut les terres de Lleida, vaig escoltar un admirat contertulià (precisament d’Arbeca) que deia que Lleida és “la motxilla de Catalunya” i ho entroncava amb la terrible corrent del “leridanismo” que fa cinquanta anys maldava per separar Lleida de Catalunya en la creació de l’artificiosa “Región del Valle del Ebro”…
Segur que tot això ja ha quedat enrere, però les amenaces provinents dels planificadors del territori tancats en obscurs despatxos del Cap i Casal provoquen butllofes: faraònics canals de reg que no reguen, aerogeneradors que punxen, deixalleries que contaminen i empudeguen o, valga’m Déu!, macroparadisos del joc i el neó que neguen la nit… El consol és que, si això és el purgatori, creuar la Franja suposaria deixar enrere tota esperança.
És palès que la gent del camp de Taragona han patit molt més la destrucció i l’explotació despòtica del seu territori i que els nous vells temps (torna el Trasvassament a “paso militar”) no els permeten ser optimistes, però cal mirar endavant i constatar que a les terres de Lleida (i a l’altiplà segarreta, esquarterat per mitja dotzena de comarques i tres províncies) encara hi som a temps! Documents com el de l’Espitllera ens fan sortit de les lamentacions i el derrotisme i mirar endavant! Sí, senyora, UN PAISATGE PER DEMÀ!
Felicitats (doblades en el dia d’avui), Marieta, per la part que et toca.
És “lo presidi del Maeu”, si no ho tinc mal entès, amb el nom propi marcat per un triftong poc probable al català normatiu, però possible en dialecte arbequí …
Gràcies, Joan! Sí, de fet no sabia si era Malleu, Mayeu o una altra cosa…Però l’anècdota em va impressionar molt quan li vaig sentir explicar ja fa molts anys al Fèlix Martín de La Floresta. I per cert, ratifico el que deia a l’entrada: magnífic el paisatge arbequí!
Sobre lo presidi del Maieu, un article d’un bon amic amb cognom de la vostra Segarra (comença a la p. 49): http://www.cerclebellesarts.com/pdfs/arts29.pdf
Gràcies, Alberto! M’ha encantat, sobretot per aquesta reivindicació de la “dèria” com una forma de llibertat. La llibertat de viure fora la “norma”. Sempre he admirat la valentia de fer-ho!
Quan vaig conèixer la història d’aquell munter de pedres, em vaig quedar glaçat. És molt dura.