Avui torno sobre “Pygmalion” i “Educating Rita” per referir-me a la frase tan coneguda de “darrera un gran home, sempre hi ha una gran dona”. Tots suposem que això es refereix al paper –sovint pacient i abnegat- de dones excepcionals que han donat suport i acompanyat la carrera exitosa del seu cònjuge, fins i tot a costa de sacrificis personals i professionals. Però també podríem aplicar-ho a la necessitat de l’existència d’una dona com a aval de la vàlua social i professional de l’home en qüestió. I és aquí on aquestes dues pel·lícules serveixen com a pretext, ja que per bé que avui en dia no resulta massa ètic -tot i que no pas inversemblant- que a la dona se li recordi que fou creada a partir d’una costella d’Adam, tampoc ho és massa que el suposat Pigmalió li recordi constantment a Galatea, que ell és el seu creador i, per tant, el seu amo.
I és que el que fa el professor Higgins amb Eliza és utilitzar-la com a conillet d’índies i com a objecte d’una aposta que ha de servir per confirmar la seva indiscutible vàlua professional. Higgins no té cap mena d’escrúpuls en explotar la noia per tal d’aconseguir el seu propòsit, però malgrat això, tot va bé fins que es confirma que “l’experiment” ha estat un èxit. És llavors quan els dos respectables cavallers -Pickering i Higgins-, semblen haver-se oblidat d’Eliza i tan sols es feliciten a si mateixos pel triomf obtingut; tornen a casa mig beguts i Higgins només te en compte Eliza per tal de demanar-li les sabatilles en una actitud molt pròpia. La bomba està servida: la noia se sent menystinguda i esclata, alhora que és la primera en mostrar els seus sentiments, que Higgins es limita a banalitzar, recordant-li que és ell qui ha guanyat l’aposta -val a dir que té el detall d’intentar consolar-la amb una xocolatina. Esclata llavors un enfrontament dialèctic entre els dos, però la noia sap que té les de perdre perquè no sap on anar, es sent inútil i no sap fer res, “què serà de mi!”, exclama amb aquella expressió dolorida que incita a la compassió. Les sol·lucions de Higgins són esperançadores: li proposa que Pickering li compri una botiga de flors (està clar que té molts diners), però sobretot li recomana que es casi, tot i que no acceptarà de cap manera que la seva obra d’art es perdi en els braços d’un home amb tan poc cervell com el pretendent Freddy, faltaria més!
Poc a poc, però, Eliza descobreix aviat com ferir l’amor propi del se professor: es decideix a donar classes de fonètica com a ajudant de Karpathy, el rival professional de Higgins. Aquesta determinació provoca la ira de Higgins, que tots sabem que està bojament enamorat de la noia, però com que és un home intel.ligent no pot evidenciar-ho (està clar que només els ingenus passarells com en Freddy poden demostrar el seu amor a una noia de forma tan evident, que no pot fer més que demostrar la seva manca d’intel.ligència) i evoca els seus poders demiürgics, amb la sola modèstia de reconèixer que no pot fer funcionar l’ànima d’Eliza. Però en aquest moment, la noia no s’atura i cada cop fereix més Higgins amb el do de la paraula que ell li ha ensenyat. Higgins es veu derrotat, alhora que tem perdre Eliza per sempre. És llavors, quan se n’adona que sense Eliza no recorda cap de les seves cites i zas! s’esdevé la profecia del “darrera un gran home sempre hi ha una gran dona”, ni que sigui per a dur-li les sabatilles, que és el primer que li demana quan veu que ella, finalment, ha tornat… .
Per contra, la pel·lícula sobre el text de Willy Russell li dóna un nou enfocament al mite, més en la línia del guió de “Shirley Valentine”, on també és una dona la que decideix passar de tot, donar-li el bistec del seu marit al gos i anar-se’n a Grècia a “salvar-se”. “Educating Rita” és, doncs, un film que supera amb certa dignitat la pretensió de la superioritat de l’home, alhora que els dos actors donen una bona mostra de classe interpretativa, tanta com per a que el respectable aguanti dues hores al seient, pendent de si la cultura que va impregnant la senzilla noia provoca més canvis encara dels previstos en el seu comportament envers l’altre sexe, la societat i ella mateixa. Val a dir, de tota manera, que Russell va saber dotar aquesta Rita d’una psicologia més profunda que la d’Eliza Doolitle, tot i que, probablement, si Eliza no té una personalitat prou “arrolladora” és per que el senyor J. Bernard Shaw no la va deixar. El cas és que, a la pel.lícula de Lewis Gilbert, és la pròpia Rita la que decideix que s’ha acabat, que n’està farta de ser una inculta i vol posar-hi remei, encara que tampoc no arribi a sospitar quina magnitud podrà tenir la seva transformació en la seva visió del món i les seves esperances. I malgrat el seu marit no veu amb bons ulls ni els estudis ni la seva peculiar relació amb Frank, Rita decideix seguir a la universitat i comença a madurar social i sentimentalment. Sobre aquest aprenentatge mutu, ja que Rita també influeix en les determinacions del seu escèptic professor, flueix la història en la qual durant les llargues converses al despatx es van destapant les demés mancances de la Rita, a banda de la cultural, i també la falta de sociabilitat i demés mancances emocionals d’un home tancat en si mateix arran d’una desgràcia personal, de manera que el que no ha omplert la cultura ho ha fet la soletat i, si no, la beguda.
Efectivament, Rita, la primera Rita senzilla que llegeix novel.les rosa i que es tenyeix “a lo Marilyn”, de la mateixa manera que en un principi rendeix homenatge a Eliza Doolitle amb el seu horrorós accent “cockney”, aportarà frescor i il.lusió al desil.lusionat Frank Bryant, un home conscient del mon decadent que l’envolta i que la beguda li ajuda a suportar. Aquesta frescor i feminitat de Rita -que demostra ingènuament en fixar-se en l’erotisme del quadre de Bryant té al despatx- contrasten amb l’anodina i refinada Júlia, que no dubta en embolicar-se amb un altre membre de la universitat -amb música clàssica de fons.
Però dins la seva simpàtica i desenfadada ingenuïtat, Rita és una dona inquieta, que intueix que hi ha “una cançó millor per a cantar”, malgrat això li costi el seu matrimoni -el marit és un bonàs típicament masclista que la vol deixar “prenyada” i que li llença els llibres de Chejov al foc quan se n’adona que ella prèn la píndola. No obstant això, la seva tenacitat obra el miracle i Frank comença a estar insatisfet del canvi de Rita (que torna a dir-se Susan), que ja és una dona instruïda en crítica literària, fascinada pel nou món que se li obre davant, però incapaç de fer broma com abans sobre coses banals i això entristeix estranyament al professor. Aviat ens adonem, però, que Frank lamenta perdre a Rita com a dona, no com a estudiant avantatjada i se sent gelós, a l’igual que Higgins, fins a punt de tenir la sensació, d’haver creat un monstre (al.ludeix a Mary Shelley), quan en realitat no suporta la idea que Rita ja no depengui d’ell, que ja no el necessiti. En definitiva, la història s’ha desmarxat de la mitologia i Rita no és la Galatea submisa que respon a les carícies del seu autor; és una dona independent i capaç d’escollir del seu propi destí, malgrat notem en ella un cert conflicte i malenconia existencials que abans desconeixia, “és l’adéu a la innocència i als mites que cauen”, com el de la seva perfecta i culta companya de pis, que no resulta ser més que una solitària que està cansada de viure. Rita/Susan ha descobert una altra cançó per a cantar, però finalment també arriba a comprendre que hi ha coses més importants que la literatura, Frank l’ha ajudat molt, però ella també a ell.
http://www.youtube.com/watch?v=T5sjjvVP8Eg
D’aquesta manera, amb un final sense xantatge sentimental directe (tot i que a Bryant ja li hauria agradat), “Educant la Rita” acaba essent una d’aquelles pel·lícules com “Lost in translation“, que sense escenes de sexe salvatge i turmentat ens parlen d’autèntiques històries d’amor, que en ambdós casos cristal.litzen en una abraçada i, a “Educant la Rita, amb un “Gràcies” d’ella, que ell li torna amb la mirada. Així doncs, “desterrat” a Australia, el nou Higgins deixa de banda els seus suposats -mai evidenciats- anhels amorosos, per cel.lebrar la substitució del món cacuc de l’illa (Gran Bretanya), pel món “nou” de l’Altra Illa (Australia), que és el futur.
Deixa un comentari