La Vanguardia, 6 de desembre de 1933
“El auto que hace el servicio de viajeros entre Solsona y Torà, arrolló el otro día a una mujer llamada Antonia Argerich Ribalta, dejándola muerta en el acto. Por este Juzgado se instruye el correspondiente sumario.”
De petita em cridaven força l’atenció els cenotafis de les carreteres. Eren com les làpides de cementiri, que m’agradava llegir amb atenció quan fèiem la “visita” el dia de Tots Sants. Algú diria que es tracta d’una curiositat macabra o, senzillament, d’un altre costum estrambòtic dels meus (una altra “freakada”, que en dirien ara). M’agradava observar la data de defunció –per veure quines eren les més antigues-, l’edat del difunt, si hi havia alguna explicació sobre la circumstància del decés…I són ben coneguts els epitafis, no tan sols de personatges famosos –alguns convertit en “llegendes” com el suposat i fals epitafi de Groucho Marx-, sinó de personatges anònims i amb un gran sentit de l’humor, com aquell que vaig llegir una vegada al cementiri de Poble Nou de Barcelona:
“Josep Verneda em diguí: Jo, que sense mals ni danys, passats setanta-nou anys, robust i trempat visquí. Un metge… no diré qui, sols un dia em visità, un vomitiu m’ordenà, responguí que no el volia: em digué que em curaria i vaig morir l’endemà”.
Dels cenotafis de les carreteres –molts dels quals avui desapareguts o arraconats- en sabíem la motivació, que acostuma a ser un accident de trànsit, si bé a la mateixa carretera de Torà a Solsona, prop del trencall de Puigredon n’hi ha un que commemora la mort de dos homes assassinats durant la Guerra Civil. Del malmès cenotafi de l’Antònia Argerich no en tenia notícia fins que el Xavi va enviar-nos, a mi i als companys de “l’Espitllera”, una fotografia que ell mateix definia com “una pedra a la carretera” i que primer no vaig mirar amb gens d’atenció i ni tan sols la vaig situar en el seu context –d’aquí a que fins i tot errés el meu primer diagnòstic pensant que es tractava d’un tros de làpida que havia anat a parar “accidentalment” ves a saber on… L’observació més acurada del David va situar aquell element insignificant en la direcció correcta i va encetar un animat debat en el sí dels mateixos “espitllers pedraferits”, que va concloure amb la troballa d’hemeroteca que aclaria la sobredita causa de la mort de la finada i, en definitiva, el motiu del senzill i oblidat cenotafi, avui també en una oblidada carretera del nord de la Segarra o del sud del Solsonès… .
I és que les carreteres i els seus revolts han estat sovint escenari d’històries de fantasmes, esperits o apareguts, alguns convertits en llegendes urbanes d’abast transcontinental –qui no ha sentit a parlar de les nombroses “noies de la corba” (i no em refereixo a les professionals del sexe de la carretera de Martorell a Terrassa) que fan autoestop i adverteixen els conductors de la perillositat d’un revolt just abans de desaparèixer. O les “dames blanques” que s’apareixen als mateixos revolts en les nits de pluja (a la carretereta que duu a Tudela de Segre n’hi ha una, diuen). També diuen que prop d’Ogern s’hi apareix un noi que, de sobte i des del mig de la carretera, fa com qui llença una pedra al cotxe que li ve de cara… Això per no parlar de les llegendes més urbanes i contemporànies sobre cotxes que van sense llums a la nit i que formarien part de perillosos grups sectaris que sota consigna perseguirien i assassinarien al primer conductor que els avisés.
Però les històries amb fantasma incorporat sempre són les que m’han agradat més –i potser per això havia estat partícip, en la meva adolescència, d’infructuosos intents de captar “psicofonies” a la “presó” del castell de Sanaüja o a Sallent de Solsonès, on deixàvem la gravadora amb l’esperança (i el terror, també) d’albirar “focs fatus” al cementiri o de sentir ves a saber quins laments. Esperàvem una estona dins del Panda i després comprovàvem que els únics sons enregistrats eren els lladrucs llunyans dels gossos de la masia de Cucurulls, que alertaven d’una presència estranya (la meva i dels meus amics) pels encontorns de l’abandonat llogarret de Sallent. Però malgrat sempre he estat aficionada (al mateix temps que després m’atemoria tota sola sota els llençols) a les llegendes d’ “apareguts” i visions de tota mena, fins al “llibre negre del Rialb” o els especialistes en “fer ballar cadires” i tot tipus de mobiliari a la zona de Plans del Sió (telequinèsia avant-la-lettre?), he de dir que els hi tinc també un respecte profund. Serà que les coses del “pensament mític” o el “pensament màgic”, que tant bé explicava el senyor de Bearn, sovint se’ns escapen i no les podem controlar.
Per això em fascina la història de l’espiritisme a l’època contemporània, quan després de les revolucions del segle XVIII cau el teocentrisme “tradicional” però la gent comença a lliurar-se a tota una sèria d’heterodòxies (polítiques i religioses) que van des de la masoneria fins a la teosofia, passant per l’espiritisme. I com aquestes mateixes “heterodòxies” tindran també un paper rellevant en les revolucions del XIX ho explica, per exemple Gerard Horta a De la mística a les barricades, de títol ben eloqüent i també a Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. I és que ja ho deia Chesterton, que “quan vam deixar de creure en Déu vam començar a creure en qualsevol cosa“…
Per això em va fer gràcia descobrir fa anys, tot visitant el cementiri parisenc de Père Lachaise, la tomba d’Allan Kardec, “pare” de l’espiritisme com a “doctrina” contemporània i que avui jau prop de l’Edith Piaf i del Jim Morrison. Aquest pedagog francès (Kardec, no el cantant dels The Doors) que abans s’havia dedicat a escriure sobre aritmètica, va publicar el 1857 el Llibre dels esperits, al que seguiran El llibre dels mèdiums (1861), L’Evangeli Segons l’Espiritisme (1864), El Cel i l’Infern o la Justícia Divina segons l’Espiritisme (1865) i Gènesi, els Miracles i les Profecies segons l’Espiritisme (1868). El 1858 va fundar la Revista Espírita, de la qual fou director fins a la seva mort.
No sé que en pensava Verdaguer de tot plegat quan practicava els seus exorcismes a Vallcarca –a casa de les Duran- o al carrer Mirallers, però el moviment espiritista va tenir una gran incidència a Catalunya a finals del segle XIX i començaments del XX. Queden per la història personatges com Amalia Domingo Soler, gran espiritista, seguidora de Kardec i fundadora a Barcelona, l’any 1879, del diari La Luz del Porvenir, dirigit a la “dona espirita”, o el fet que el mes de setembre de 1888 va celebrar-se també a Barcelona el primer congrés espiritista mundial al Saló Eslava de la Ronda de Sant Pere. Així mateix, l’eminent lleidatà Humbert Torres fou una de les màximes autoritats en espiritisme de tot l’Estat espanyol –el seu fill i recentment traspassat Víctor Torres recordava com a casa el seu pare organitzava reunions de “mediumnitat” amb d’altres assistents. I si encara avui a Tàrrega hi ha un Centre Espirita!
El cas és que la descoberta del cenotafi de l’Antònia Argerich Ribalta m’havia fet fantasiejar amb els esperits. Li havíem retornat el nom, l’havíem tornat a “anomenar” i l’havíem tret de l’oblit. Això despertaria el seu esperit, que dormia el son dels justos o, per contra, li retornaria la pau manllevada per tants anys d’oblit maldestre? Durant el debat telemàtic el David recordava com els antics egipcis creien que pronunciar el nom d’un difunt el feia, d’alguna manera, reviure i al mateix temps, si el nom no es pronunciava, desapareixia també el seu record –de fet, no és pas molt diferent a avui en dia: quants noms oblidats s’han hagut de recuperar per “desenterrar” el que en diem “memòria històrica”. Amb la descoberta d’aquella “pedra a la carretera”, l’Antònia havia reviscut novament. D’altra banda i en un altre sentit, la visió del senzill i malmès cenotafi se’m presentava com aquella làpida descoberta pels pastors de l’Arcàdia –i representada per les pintures d’Il Guercino o de Nicolas Poussin- amb la inquietant i certa sentència: “Et in Arcadia Ego”… . I sí, la mort també es troba a l’Arcàdia mítica i a la del Llobregós, prop de Fontanet, on l’Antònia hi deixà la vida fa gairebé vuitanta anys.
La mort, els records, la persistència i fragilitat de la memòria. Tot plegat concentrat en un nom de dona, que m’ha de dur irremissiblement a fer un símil cinematogràfic. Es tracta de “Closer”, la pel•lícula basada en l’obra teatral de Patrick Marber. Parla d’un redactor de necrològiques i aspirant a escriptor que interpreta Jude Law, que té una relació de quatre anys amb una misteriosa jove, interpretada per Natalie Portman, que respon al nom –que al final de la pel•lícula es revelarà com a fals- d’Alice Ayres. Efectivament, quan al final la noia desapareix de la seva vida, un dia el protagonista descobreix, al parc londinenc de Postman’s Park una làpida commemorativa amb el nom d’Alice Ayres i que en realitat feia referència a una nena que “who by intrepid conduct” i amb el cost de la pròpia vida havia salvat tres nens d’un incendi el 24 d’abril de 1885.
Addictiu i esperitat recorregut per la dimensió desconeguda. No puc deixar de fer una ampliació de dades per segarrenejar-lo més: el metge que va ajudar al traspàs del tal Verneda del Poble Nou, de qui tampoc diré el nom -però és responsable dels anisets que periòdicament dono als meus fills-, té un petit museuet dedicat a Florejacs i és un digníssim descendent de la Dama del castell, un dels personatges d’ultratomba més notoris i glamourosos de la comarca.
Per altra banda, un lament (o una constatació): veig que compartim també fascinació per l’obra de Poussin (les geometries ocultes de la qual són origen també de moltes càbales, algunes inspiradores de best-sellers davincians) i m’has manllevat el títol (irònic i pedant) que tenia en cartera per un proper article revelant al món la relació entre els Bergers d’Arcadie i el Pastoret de la Segarra i el Priorat de Sió amb el riu homònim que travessa els plans de la Segarra.
En tot cas, pensant també en la comú afició per Poe, com a mesura preventiva t’exhorto perquè evitis titular cap altre escrit amb el lament “nevermore”…
No sé si pensar que “tot està connectat” , però no en tenia ni idea que el “galé” que va enviar a l’altre barri al pobre Verneda tingués una vinculació tan segarrenca: vigila amb els anisets! D’altra banda, sí amic Giliet, a mi em fascina tot lo barroc, que per això m’hi dedico i m’agraden les llatinades pròpies dels quadres de “vanitas” tipus “In ictu oculi” o el més vulgar, per conegut “sic transit gloria mundi” -tot i que en realitat, si bé el barroc és l’època daurada per aquestes coses tan pedants, l’arrel clàssica de les expressions delata que aquestes ja es comencen a posar de moda durant el Renaixement. Seria allò de l’”Ubi sunt”: “Que se hicieron de las damas, que se hizo de aquel trovar…?” de l’inefable Jorge Manrique i les “Coplas a la muerte de su padre” que suposo que també et deurien fer estudiar a l’institut (“Recuerde el alma dormida, avive seso y despierte como se pasa la vida, como se llega la muerte, tan callando…” o allò de “Nuestras vidas son los ríos que van a dar a la mar, que es el morir; allí van los señoríos…” –què bonic!). Bé, el cas és que sí que m’agrada Poussin –tot i que em confesso més de Rubens- però les seves geometries ocultes no les he explicat mai a classe, que ja em prenen prou per “heterodoxa” en algunes coses. I no passa res per que tornis a utilitzar l’Et in Arcadia ego –molt encertat per l’argument que proposes-, que al cap i a la fi aquestes coses serveixen per això (per a que els pobres mortalets que no som genis ens fem els cultes i els pedants ;-). I d’acord, em dono per avisada: del “nevermore” de Poe, ni mu…
De camí a casa, passada l’església de Lladurs, a l’esquerra de la carretera, just a sobre de la casa Cinca, hi ha un cenotafi amb tres o quatre noms. No són ni de la guerra del 36, ni de cap accident de trànsit, sinó de molt abans dels faistes i dels cotxes automòbils: els noms, aquests sí que deuen ser definitivament oblidats, són de la guerra civil d’un segle abans, de la Primera Guerra Carlina.
I tot devia començar així (segons un del meu poble -lliberal, en aquest cas- li escrivia al seu germà el 17 de desembre de 1833):
“Hay algun indicio de si algun atolondrado en la parte de Llobera, entre Torà y Solsona, se ha levantado; pero solo se dice que al presente tendrá como de 40 a 50 hombres, por cuyo motivo tanto en esta (Sanaüja) como en Torá se hacen las correspondientes diligencias para evitar alguna sorpresa en las noches, a cuyo intento se mantienen vigilantes en aquella, y también se dice que las tropas de Solsona han salido en su persecución”. Però no va ser només cosa d’algun “atolondrado”: mossèn Benet i el Ros d’Eroles van cavalcar força temps…
Ja veus: cap nom no és oblidat, doncs.