Del Roser de Maig a Santa Rita (Rita, Rita…)

Les festes del Roser de Maig mantenen encara un fort arrelament popular a les nostres contrades –el Roser de la Cirera, a Gualter, o la Dansa del Roser a Torà, on cada any priors i priores, solters i casats, mantenen aquesta tradició ancestral d’inequívoc origen pagà, per bé que passat pel sedàs del catolicisme, que centrà el culte en el rés del rosari i les novenes. Perquè no descobrim res si diem que l’antropologia veuria aquesta festa com a reminiscència de les antigues “Maies” paganes, celebracions de culte a la fertilitat, que en algunes poblacions (a Sant Climenç de Pinell, sense anar més lluny) encara es manifesta sota la forma de “l’Arbre Maig”. De fet, jo me’n recordo d’haver vist a Sanaüja aquell pi plantat al mig de la plaça, gairebé completament pelat i del qual se’n penjaven llepolies com ampolles de cava, que els intrèpids havien d’aconseguir després de trepar pel tronc deliberadament relliscós de l’arbre.

 

Però sigui com sigui, el mes de maig és el més de la Mare de Déu i així ho celebràvem a l’escola de Sanaüja, quan érem petits. Encara recordo l’esglai del primer dia en que vaig veure com tancaven les finestres de l’aula per encendre espelmes davant la imatge de la Verge i entonar els càntics corresponents. Però aquella escena lúgubre ben aviat es va convertir en quelcom entranyable i portador de bons auguris –sobretot la confirmació de l’esclat de la primavera i la proximitat cada cop més real de les vacances d’estiu. Fèiem torns cada setmana per dur flors a la imatge de la Verge amb pots de conserva, que la senyoreta Mª Rosa disposava acuradament: flors de temporada com els intensos i efímers lilars o les roses badades dels colors més diversos. Cada ram havia de ser més maco que l’anterior i aquella marededéu de guix, amb vestit blanc i mantell blau havia de lluir com mai. Era una imatge sense Nen Jesús –és a dir, no era una típica “Verge del Roser”, sinó més aviat entre una Verge Assumpta amb les mans obertes i acollidores i una Immaculada però amb vel, que trepitjava igualment la serp maligna -i jo m’embadalia mirant-la, que lo meu amb les imatges era més idolatria que una altra cosa. Però també feia col·lecció d’altres marededéus: les que apareixien a les estampetes que ens donaven a l’església, cada tarda durant el rosari. Eren unes verges com de dibuixos japonesos i a sota hi posava sempre una de les lletanies, que jo confonia amb un nom propi –“Rosa mystica”, “Turris eburnea”… . Ara ja fa molt temps, de tot això –vist ja com a patrimoni etnològic- però jo encara somric quan sento la cançó del Joan Masdéu que parla del “Mes de Maria” (i cada cop prenc més consciència del fet que els qui hem crescut en un poble som més afortunats que la gent de ciutat. I ho dic no pas com una opinió, sinó com una categoria irrefutable):

http://www.youtube.com/watch?v=O9DZ6KSFtYU

 El cas és que tot i la omnipresència de la figura dela Verge Maria durant els mesos de maig de la meva infantesa, a l’hora de la veritat l’efemèride més important del mes estava protagonitzada per una santa. Rita de Càssia o de Cascia, localitat de la regió italiana de l’Umbria, on algun dia he fet la prometença d’anar –i mira que és fàcil: vol de Ryanair des de Girona fins a Perugia, capital de la regió i a una hora i mitja de cotxe, pam! ens plantem al santuari on no hi deu haver impossible que es resisteixi. Perquè si Santa Rita desperta tantes passions és pel seu caràcter o qualitat de patrona “dels impossibles” –i qui no té un impossible per demanar?

A Sanaüja van ser els frares agustins, que hi tenien convent, els qui introduïren la devoció a aquesta santa del seu orde, per bé que la tradició atribueix l’origen de la festa a un vot de poble, segurament en motiu d’alguna pesta. El cas és que la missa de Santa Rita és de les més –sinó la que més, directament- multitudinàries de l’any, i a Sanaüja constitueix la nostra “festa del Roser” particular i singular. Les dones porten a beneir les millors roses, ufanoses i vermelles de sang, en homenatge a la santa –una espina de les quals duu clavada al front- i amb l’objectiu més pràctic d’assecar-ne alguna i posar-la al calaix o a la caixa on es guarden els diners, ja que diu la tradició que mentre hi hagi una rosa beneïda, els diners no s’acabaran mai (“ni que sigui una pesseta”, com deia la meva àvia).

Santa Rita ja és el bon temps, les ganes d’estar per fora i d’olorar el pressentiment de l’estiu. El ball a la nit ja no  es fa a porta tancada, com el de Sant Antoni a l’hivern, sinó amb totes les portes alçades i obertes. Els entrepans són els mateixos: saborosos i fets a l’escalf del mateix foc que a l’hivern. En recordo alguna, de Santa Rita, havent apurat fins a apagar-se l’última xeia, conversant al voltant de les cendres. I guardo també a la memòria alguna Santa Rita excepcional, amb l’orquestra Tràffic actuant a un cobert dels Vilars –per compensar la seva negativa a actuar després de la pluja un divendres de festa major. La resta són balls senzills, al local social de sempre i als quals com a molt seguirà una “disco-mòbil” si la festa cau en dissabte –que en cas contrari, l’endemà sempre hi ha matines.

Potser no és una festa espectacular –com aquelles “setmanes grans” de la Festa Major-, però és molt sentida pels sanaüjencs, que potser no som especialment religiosos –hi deu haver de tot-, però que sí que som indiscutiblement devots de Santa Rita (la meva cosina parlava un dia d’instaurar una secta que fos coneguda com el “Ritisme”, completament al marge del catolicisme). I sí. Jo sóc de les que de tant en tant demano la clau del santuari a la Mallola(abans la demanava ala Teresa de Cal Caelles, que ja me la deixava penjada a la porta) per portar algun ciri a la imatge de la Santa. Potser perquè, com tothom, sempre hi ha algun “impossible” per demanar. La sort que tenim els sanaüjencs, doncs, és que sabem a qui demanar-lo (i no ens falla mai): només ens cal arribar fins a l’”estop” i creuar la carretera. I tot fos tan fàcil com això!

Missa en Re Major

Ahir vaig anar a missa. L’ofici era a les nou del vespre. El temple: l’Estadi Olímpic; el sacerdot: Bruce Springsteen; escolans i sagristans: The E Street Band. Els feligresos: unes setanta-mil ànimes que des de les sis de la tarda havien iniciat el peregrinatge a la muntanya de Montjuïc, talment un calvari dels de Setmana Santa.

A mi aquests concerts sempre em fan mandra. Que jo sóc més de sala petita i ambient intimista i precisament ahir també en feien un, de concert (i dels que m’agraden) al guissonenc Teatre de Ca l’Eril. I jo l’hauria (ai!) preferit al macro-concert del “Boss”.

N’hi ha que parlen de “concerts memorables” sempre que les grans “patums” com els Rolling Stones, els AC/DC o els U2 visiten Barcelona. Però per posar-ne alguns exemples, del darrer d’U2 només en conservo fotos de l’escenari impressionant (era la famosa gira dels 360º) ara tot de color verd, ara de rosa fluorescent, ara de color blau…Però cap record especialment (o musicalment) memorable –exceptuant la infructuosa trucada del Ton, que ens intentava explicar (en va) que acabaven de ser pares dela Paula. Del de Radiohead, res d’especial tret de la gespa i la proximitat del mar al Fòrum. I del The Police (ineludible per l’excepcionalitat del “retorn”) només em va quedar un magnífic Steward Copeland davant les mòmies que semblaven l’Sting i l’Andy Summers (a més, em vaig quedar amb la recança que el mateix dia, a l’Auditori, actuava el Franco Batttiato –al qual hauria triat amb els ulls tancats). Perquè per a mi un concert memorable és el del Quimi Portet a la sala “La Toranesa”, davant d’un auditori d’unes cinquanta persones “i un micròfon amb pèls de la barba de Sòcrates”, o el del Paul Fuster a Ca l’Eril de Guissona. Proximitat descarnada, sentiments a flor de pell.

Però el cas és que al Jordi els grans concerts el “xiflen” –sigui perquè ell va “batejar-se” a l’època del del “Live aid”, del famós concert d’Aministia Internacional a Barcelona o del “Tunnel of Love”, sigui perquè és fidel a l’esperit de “los viejos rockeros nunca mueren”. I jo aquesta setmana ni me’n recordava, però ell ja tenia les entrades de feia temps “aquest és dels artistes que en directe, guanyen”…Doncs som-hi, cap a missa!

Cues i cues d’acòlits diligents com formigues alineades a les diverses portes d’accés. Busquem la graderia, estem a la primera i en una situació prou bona. En poca estona ja he vist tres o quatre coneguts (sempre em passa el mateix: la constatació de què a la força devem ser un país petit). Estelades, barres i estrelles i fins i tot una bandera d’Occitània –es veuen coses ben pintoresques, quan hi ha tanta gent… . Molts amb samarreta del “Boss” i d’altres amb aquelles que hom es compra als USA: des de la sobada “I love NY” fins a de més locals com “The Pony Stone. Asbury Park. New Jersey. USA”. A la vora hi tinc un senyor que sembla una versió rockera del meu pare i que de tant en tant, abans que el concert comenci, aplaudeix amb energia tot cridant: “Vengaaaa! Vengaaaa!”. Al davant, un noi tot ben tatuat, al qual la melena –que ja clareja en algunes parts- ja no li fa el mateix efecte que fa vint anys. Veig famílies (fins a tres generacions) i una franja majoritària per damunt dels trenta, dels quaranta, dels cinquanta… .

La gent comença a fer l’onada i jo faig cara mig de fàstic, com si allò no anés amb mi, amb aquell punt de distanciament esnob i aristocràtic que faig veure que gasto en aquestes ocasions. Són gairebé les deu, i penso que m’estimaria més ser a Ca l’Eril escoltant l’ex-cantant dels “Alquimistes folls”. Però “de repent”, hòstia, que no sé que em passa: surten, majestuosos, els membres de l’E-Street Band amb vint anys més i el “Last dance” de la Donna Summer i em sembla que m’emociono una mica…I quan surt, al final, el “boss”, hòstia, hòstia, que començo a aplaudir de manera frenètica i em sembla que m’he emocionat del tot! (i ja ni me’n recordo del Fuentes i la seva mitomania patètica ni del que jo em mirava com “el populatxo” fent l’onada…).

El senyor del costat comença a ballar endimoniadament, amb uns moviments que semblen més propis del “twist” i el melenut del davant, a cantar totes les cançons del nou disc, amb un anglès que no sé si l’ha après a còpia d’escoltar l’Springsteen o, per contra, el canta sense saber el què canta –com tots hem fet en algun moment de la nostra existència, “uan, xu, fri, uat xi kei…”.

No hi ha la Patti Sciaffa (“és a casa amb els nens”, aclareix el Bruce). El bateria té pinta de professor de matemàtiques… . L’Springsteen és de New Jersey, però jo em començo a sentir “born to run”, “run away from the wheat fields” com la “cowgirl de la Segarra” que canta el Marc:

http://blogdelmarcsala.blogspot.com.es/2012/05/cowgirl-de-la-segarra.html

“Well, we made a promise we swore we’d always remember
no retreat, baby, no surrender…”.

I en un rampell em trec la jaqueta, en un gest al més pur estil “miss camiseta mojada” i m’espolso la melena, per tal de treure pit amb una de les meves samarretes preferides. Hi porto la bandera de les barres i estrelles, la“Star-Spangled Banner” i sempre em fa vergonya dur-la a la Universitat, perquè tinc por que algú em surti amb una invectiva del tipus “Imperialista!” i que els alumnes em comencin a mirar malament. Però el moment idoni per lluir-la és ara, quan n’hi ha una penjada a un extrem de l’escenari, mentre a l’altra banda hi ha la senyera (“aquest home sap on està”).

“Dedico aquesta cançó als indignats del 15-M i als qui lluiten per Catalunya” (no és cap traducció; tot (que és bastant) ho diu en català –la majoria llegit, però en català). Algú diu: “ni Guardiola ni “cuentos”, si fitxem al Bruce per a la causa, en quatre dies adéu Espanya!”.

“Everybody has a hungry heaaaarttt!!!”

A l’iphone del Jordi, el diara Ara diu que Moody’s rebaixa la qualificació de setze bancs espanyols, però són gairebé la una i el Bruce i la banda encara xuten. Un record per Clarence Clemons. Fa bona nit a Barcelona, i potser també la fa a New Jersey (“a pray for better times…”).

Qui no hauria volgut, en un moment de la seva vida, ser una estrella del rock? Ho cantava Tomeu Penya:

http://www.youtube.com/watch?v=X5f3PmAGT2w

 “Perquè s’altre dia a Palma, vaig anar a un recital i es mateix vespre somiava que era, rock n’ roll star…”. I és que no només seria per allò del sexe i les drogues, sinó per la sensació acollonant de veure setanta o cent-mil persones cantant a l’uníson una cançó teva o corejant el teu nom –suposo que vindria a ser com el “Messiii, Messiii” del camp del Barça després d’un gol d’antologia, però en música és tota una altra cosa. El temps s’atura i no existeix. Pura fibra d’emoció i el cor sortint per la boca:

 You can’t start a fire, worryin’ about your little world falling apart

This gun’s for hire even if we’re just dancing in the dark

Even if we’re just dancing in the dark

Even if we’re just dancing in the dark

Even if we’re just dancing in the dark…

“Agost” covat

Mainstream. adj. Paraula que té el seu origen en l’anglès nord-americà: referent a gran public, dominant, popular. L’expressió « cultura mainstream » pot tenir una connotació positiva, en el sentit de « cultura per a tots », o bé negativa, en el sentit de “cultura hegemònica”. Aquesta definició l’he pres de la contraportada del llibre de Fréderic Martel Mainstream. Enquête sur cette culture qui plaît à tout le monde (Flammarion, 2010 –em sembla que ara l’han editat Taurus en castellà) que vaig comprar deu fer un any a la Jaimes de Pg. de Gràcia, encuriosida per la naturalesa del fenomen al voltant de la pròpia paraula, és a dir, de la pròpia denominació.

La setmana passada vaig anar a veure “Agost” al Teatre Nacional de Catalunya. Fou l’obra estrella de la temporada anterior, amb un repartiment espectacular i que va fer un ple absolut tots els dies. La crítica teatral havia estat gairebé unànime i el seu director, l’omnipresent Sergi Belbel sortia als mitjans un dia sí i un altre també cantant-ne les excel·lències. L’èxit havia estat tan aclaparador que reposarien l’obra la temporada següent, per donar l’oportunitat als espectadors que no hi havien sigut a temps, de gaudir de la que ja s’apuntava com a obra més vista de totes les produccions del TNC.

 http://www.youtube.com/watch?v=tuMYWpAxBRI

En principi no sabria dir si “Agost” tindria una voluntat apriorística d’esdevenir un “mainstream”(algú diria que el teatre, per si mateix, ja no ho és…): es tracta de l’obra d’un autor americà viu (Tracy Letts, nascut l’any 1965 i que també és actor), l’argument de la qual giraria al voltant de la sempiterna “decadència moral de la família americana”, amb la corresponent i truculenta història familiar que a estones es mou entre la hilaritat i el deliri. A mi no em semblava pas un tema extraordinàriament original, però es veu que a Broadway va arrasar, fent-se amb sengles premis Tony i Pulitzer l’any 2008 i la mateixa crítica dels Estats Units l’encimbellaria com a “primera gran tragicomèdia americana del segle XXI”. Vaig pensar que això era alguna cosa important i que si em donaven una segona oportunitat, no podia desaprofitar l’ocasió de tastar aquest calze.

I ves per on que vaig sortir-ne amb un cert desassossec, propi del qui és conscient que el seu raonament deu ser anòmal, perquè no es correspon amb la percepció majoritària. Però és que a mi no em va semblar que n’hi hagués per tant –literalment: considero que allò que s’havia d’explicar, no precisava de tres hores i mitja per fer-ho.

Un patriarca crepuscular enceta el primer acte, “confessant-se” a una jove cheyenne que acaba de contractar com a assistenta i “llegant-li” (a manera de testament) un llibre de T.S. Eliott. Anem coneixent personatges: l’esposa addicta a les pastilles o les filles que acudiran davant la incertesa de la desaparició sobtada del pare. El segon acte és el millor, potser perquè juga amb unes cartes segures: l’àpat familiar que s’imposa a un ritme trepidant a manera de “banquet funerari” que sempre dóna bons resultats, tant a nivell plàstic -el sopar dels captaires a la “Viridiana” de Buñuel o al “Festí de Babette”, per donar referents més cinematogràfics-, com de contingut, amb la suculenta “capsa de Pandora” que serà destapada d’un moment a un altre –quants sopars “memorables” en la literatura, el teatre o el cinema! Finalment, el tercer acte pivota al voltant de les conseqüències de tot plegat: són els trossos que s’han d’anar recollint “després del diluvi”. I la veritat és que d’aquest tercer acte en sobren les tres quartes parts. És llavors quan encertadament observava en Julià Guillamón (gràcies Hèctor!) que “per compensar la pèrdua de tensió, els actors criden i sobreactuen en les parts dramàtiques.” Efectivament, sembla que gran part del geni interpretatiu de “grans dames” com l’Anna Lizaràn o l’Emma Vilarasau es basa en cridar com a posseïdes i en esgaripar de forma esperpèntica –en aquest cas, la Vilarasau s’enduu la palma d’or de la sobreactuació.

La decadència moral de la família americana? No em va semblar que el tal Tracy Letts descobrís la sopa d’all; i potser sí que és la “primera gran tragicomèdia americana del segle XXI”, com he dit que diuen més amunt, però és que en tot cas no difereix en essència de les del segle XX, potser perquè l’herència de Bush no és massa diferent a la de Reagan o a la de Nixon. Personalment, trobo que tot això ho explica mil vegades millor un Raymond Carver a Principiants (el recull dels seus contes, que anteriorment s’havia publicat de forma parcial sota el títol de What we talk about when we talk about love… i que ara trobareu publicats per Anagrama-Empúries), on en relats breus, de set o vuit pàgines, parla de coses molt més intenses que les que sentim durant les tres hores i mitja de teatre, on cap moment té la poesia i la potència de la parella jove ballant entre les desferres d’una casa (i d’una vida) al conte Why don’t you dance? I si sou més de novel·la, al cap i a la fi, Tennesee Williams parla del mateix, com en parlava també Sherwood Anderson als contes de Winesburg, Ohio, dels anys vint del segle XX i on també en sis o set pàgines diu bastant més que Tracy Letts en tres hores i mitja (pensareu que estic insistint massa en això dels relats “curts”, però és que quan una obra de teatre se’t fa molt llarga, mal senyal…).

Però jo, al cap i a la fi, no hi entenc pas i potser ja es tractava d’això; de navegar per llocs comuns i no pas de fer cap descoberta “transcendental” sobre les interioritats de l’ànima humana i per aquesta mateixa raó l’obra triomfà a Broadway i triomfa arreu, també en aquest país nostre, on ja se’ns diu d’entrada allò “que ens ha d’agradar”. Però llavors tampoc cal que hi posem (com ha fet algun “crític”) a Tolstoi pel mig, amb les referències a l’Anna Karènina per allò de “totes les famílies felices s’assemblen, mentre les desgraciades ho són cadascuna a la seva manera”. Ni tampoc cal fer –com el Sr.Belbel a les rodes de premsa- constant referència a la “crisi de valors” com a comodí de la qual l’obra n’esdevé una “metàfora universal”.  

Tot i això, ho hem d’admetre: davant el que a mi em va semblar un vodevil més aviat pla i sense tensió, el públic reia, aplaudia entregat i sobretot, predisposat. “Agost” semblava agradar a tothom perquè així tothom ho esperava (jo també!) i així havia estat fins al moment; era ja un producte “mainstream” ben nostre, amb els “nostres” Belbel, Vilarasau i companyia. De veritat que penso que a l’hora de valorar determinats aspectes de la “cultura catalana” (la dels nostres dies, el nostre “mainstream” particular), de vegades tampoc “n’hi ha per tant” –i que no sigui que ens passi com la conya que explicaven dels argentins: allò de comprar-los pel que valen i vendre’ls pel que ells es pensen que valen….

 http://www.youtube.com/watch?v=CcE0zdQCS_o&feature=related

Crisis? What crisis?

Aquest és el títol del disc que van treure els Supertramp l’any que vaig nèixer. Hi he pensat el dia que hem sabut que el “rescat” de Bankia superarà amb escreix les retallades en sanitat i educació. El mateix grup britànic (Supertramp, no Bankia…) va editar l’any 1979 “Breakfast in America”, que conté la celebèrrima “The logical song”, que tant pertinent resulta en els nostres dies (a algú li sona alguna cosa així com: “When I was young, it seemed that life was so wonderful, a miracle, it was beautiful, magical…”?).

http://video.google.com/videoplay?docid=4466537824796013909#

 M’estic asseguda al terra del balcó, com d’habitud a estones desvagades o saturades de pantalla. Veig que davant de casa, en un local que feia temps que era buit, han obert una immobiliària. S’hi atura una dona jove, que no fa pas massa que acaba de parir; es mira als vidres i es col·loca bé el jersei, que li marca massa una silueta encara desafinada. Finalment hi entra, empenyent el cotxet que deixa entreveure el capet d’un nadó de pocs dies. Hi ha encara somnis per vendre i per construir? (“La casa que vull, que la mar la vegi i uns arbres en fruit, que me la festegin” que deia Salvat-Papasseit i nosaltres cantàvem a la classe de català…).

Més avall, un família de l’altra banda de l’oceà acampa fora una oficina de Catalunya Caixa (la que hi ha a l’avinguda 28 de juliol, en honor a la Revolució vuitcentista coneguda com la “setembrina”). La família que vingué de l’hemisferi sud ha perdut la casa i ha de continuar pagant. Me’ls miro mentre agafo el tren cap a Barcelona, amb el regust encara d’una multa injusta i l’esbroncada per anar indocumentada. Quanta raó, Margarit, quan escriu (i canta Ribalta) que la llibertat no tan sols és la raó de viure, sinó també “anar indocumentat”.

A la tele fan (i en horari infantil) pornografia pura, de tall sentimental: aquell nen que farà la comunió amb un vestit de préstec (perquè ni de lloguer podia ser). Dempeus, damunt la tapa del water, se l’emprova i sembla content. La mare plora.

Una imatge de bellesa: tornant de Ponts, no sé quin dia del cap de setmana, ja a la vista de Ribelles. Em creuo en cotxe amb el J., que deu anar cap a la vila de la “parada i fonda”, d’on jo en torno a mig matí. Duu ulleres de sol i el posat resolut a regalar-se una estona vora un dels finestrals del Valldans, llegint el diari i potser la vida de la gent que passa. D’aquesta manera, malgrat el bat de sol esclatant rere els vidres, em ve a la memòria una imatge cinematogràfica més relacionada amb la boira, que ara ja fa dies que ha fugit d’aquests verals: és la bellesa de la dansa entre la boira de Sarajevo a “La mirada d’Ulisses” (Ulysses’ Gaze), la pel·lícula del recentment traspassat Theo Angelopoulos. La boira representa un parèntesi entre la guerra absurda i ferotge: representa la llibertat. Harvey Keitel ballant “música moderna” entre la boira… .  

Aquests no són dies de boira, sinó d’una virulenta primavera que ens sorprèn de tant en tant amb un xàfec inesperat. “Abans de la pluja” (Before the rain) va ser una altra pel·lícula sobre la violència als Balcans que em va colpir al seu moment i una paràbola d’una bellesa extrema (i amb música extraordinària) sobre la “tensa espera” abans de la pluja…Plourà, encara.

http://www.youtube.com/watch?v=sP-q-uLyLUQ&feature=related

PS. Guardiola se n’ha anat i no, ja sabem que no és Michael Collins; però és que anem tan justos d’èpica i d’herois que mira… .

 

 

La moto del padrí

La recordo de color marró per la pols que la cobria en aquells baixos sinistres de la casa de Tornabous. El gos del llogater va destrossar-ne el seient de pell i espuma i aquest fou el cop de gràcia que la convertí en una desferra del tot innecessària. A més, jo ja no l’hi havia vist mai, al padrí amb la Montesa, que quan jo era menuda ja estava inutilitzada. Ell l’havia substituït per una Mobilette, més petita i funcional per anar a l’hort o a la Plana i amb la qual sí que guardo a la memòria algun passeig fins al Canal o la Masia del Ribalta. M’agradava especialment sentir els efectes (visuals) del que jo em pensava que era una velocitat supersònica en els canyissars que hi havia a ambdues bandes del camí.

No vaig pujar novament a una moto fins a l’adolescència, quan les dues rodes passaven a ocupar un lloc important dins el nostre imaginari social, sentimental i vital. Perquè els meus quinze anys no haurien estat els mateixos sense les escapades furtives cap a les Cases de la Serra o el llogarret abandonat de Sallent, amb els també furtius petons amb olor de benzina i oli cremat –escapades que jo era capaç de negar fins a tres vegades, com l’apòstol Pere, davant l’interrogatori inquisitiu dels meus progenitors. Més inofensives eren (a priori) les incursions nocturnes fins a la cruïlla de Ribelles, fent de “paquet” de la Derbi de la Sílvia (no pas una 80 com les altres, sinó una 50 d’aquelles tipus “vespa”), quan anàvem a esperar –sovint infructuosament- suposats festejadors que venien de Cubells o d’alguna altra població “mig-segrenca”. La moto resultava un complement imprescindible, per la qual cosa no era estrany que en la nostra adolescència (i “efervescència”) qui més qui menys hagués quedat “marcat” pel tub d’escapament d’aquests vehicles. Sort que a Sanaüja teníem –i encara tenim- tota una experta en guarir les cremades més virulentes mitjançant oracions específicament poderoses. La meva, de cremada, va ser de “luxe”: tot passejant en una Harley Davidson (i de les bones!) pels carrers del casc antic de Ponts una nit d’estiu, quan desenes de motards s’havien congregat en una mena de trobada a la capital del Mig Segre. Vaig ocultar la cremada als de casa i, afortunadament, l’oració remeiera va fer el seu fet. Les motos i jo: la indescriptible sensació de baixar de la Baronia de Rialb cap a Ponts, a tota velocitat i sense casc (el perill no existia; la inconsciència del risc era una forma de vida), rere un atractiu motorista bosquetà… .

Ara fa poc que l’home amb qui comparteixo la meva vida va decidir rescatar aquella vella Montesa del padrí i salvar-la del desguàs al que ja l’havia destinat inexorablement la meva mare. Vaig pensar que era una dèria pròpia d’algú avesat al motor des de la seva infància i que fins i tot s’havia deixat un genoll corrent autocross per aquests caminots de déu. El seu perfeccionisme connatural el va fer reunir totes i cadascuna de les peces necessàries per a una restauració òptima, no pas sense esmerçar-hi esforços, diners i molta paciència. La moto portava guerra i algun cop considerable, fruit del pretèrit atropellament d’una verra a la Fuliola, que havia creuat precipitadament la carretera quan la portaven “al verro”.

Finalment, el proppassat dissabte a la una del migdia, la moto va tornar a la vida després de 40 anys (i l’iphone de rigor dóna fe dels primers i novament vigorosos espetecs de l’artefacte). I dic “artefacte” perquè esta “feta amb art”, aquesta esplèndida Montesa Brio 81 amb un moderníssim color verd “trucha” –un dels primers metal•litzats de l’època. Ara només falta trobar el casc del mateix color i jo ja penso en un “look vintage” per anar-hi a passejar. La meva mare està contenta i el meu pare somriu recordant la seva, de moto, i el que representava d’autonomia i llibertat en moments d’alegries escasses i horitzons més aviat limitats. M’agrada veure els pares contents amb aquestes foteses, però que potser no ho són tant. I m’agrada tenir el company de vida que tinc, que ara fa un àlbum per la meva mare i que es dirà “la moto del Magí”, en record del padrí que va morir farà cinc anys (l’àlbum ha de ser una sorpresa, però com que ma mare no llegeix el bloc…).

Les motos formen part de la història: dels individus i de les parelles. A la nostra, d’història, també hi ha una moto (i que no és la del padrí): una moto que recordo com una bèstia rabiüda d’alt cubicatge i que ens enfilava pels camins impracticables de l’antic terme de Llanera, mentre jo serrava les dents i m’arrapava (com a la mítica cançó del Pere Tàpies) a la cintura del qui llavors encara (per poc temps, però) no era la meva parella… .

 

Mr. Darcy

Hi ha una part de la societat anglesa –no sabem si la mateixa que plorava Lady Di i que va embogir amb la boda de William i Kate l’any passat- que sovint s’embranca en debats ben curiosos, vinculats amb els personatges (reals o imaginaris) que formen part de la seva “iconografia” particular com a nació cultural. És per això que no és estrany que hi trobem partidaris de les germanes Brönte diametralment enfrontats (o potser hauria de dir “enfrontades”) amb els partidaris (o potser també hauria de dir “partidàries”) de Jane Austen. Encara recordo l’impacte de Wuthering heighs  (Cims borrascosos) en la meva adolescència, quan estava més abocada al temperament romàntic que no pas a la contenció clàssica i il·lustrada –i devia ser per això mateix que el primer cop que em vaig aproximar, en canvi, als llibres de Jane Austen, aquests van avorrir-me sobiranament. Vaig haver d’esperar a la descoberta cinemàtogràfica de les novel·les d’Austen, a la cara de babau encantador que posava el Hugh Grant fent d’Edward Ferrars a Sense and sensibility i, sobretot, a la descoberta de Mr. Darcy. Pels (o per les) puristes Mr. Darcy és Colin Firth i només Colin Firth –fixem-nos en el personatge de  Firth al Diari de Bridget Jones i que respon al nom de “Mark Darcy”, en tot un homenatge al Mr. Darcy que l’actor havia encarnat feia uns anys.

Però tornant als enfrontaments entre “brontianes” i “austenianes”, un dels més antològics és el debat Edward Rochester versus Fitzwilliam Darcy. O encara més: la parella “bröntiana” Heathcliff-Rochester vs. Mr.Darcy. El feminisme clàssic pot llençar el crit al cel: el Heathcliff dels “cims borrascosos” és cruel i obsessiu i el Rochester de Jane Eyre té la seva primera dona (desequilibrada) tancada a les golfes. Són personatges, això sí, “apassionats” i disposats a pagar un preu molt alt en nom de l’amor.

http://www.youtube.com/watch?v=ShunlG2aRUI

http://www.youtube.com/watch?v=C8J6Cjn06kA

Jo –malgrat la meva preferència primerenca per les Brönte- sóc més de Mr. Darcy, ho reconec. I aquí també la feminista clàssica hi tindria quelcom a dir: perquè Fitzwilliam Darcy té una escassa habilitat social (només compensada per la seva immensa fortuna), té “prejudicis” (que sinó la novel·la no es diria Pride and prejudice…) i és, en definitiva, bastant desagradable. Però la gràcia de Darcy és que no s’enamora d’Elizabeth perquè aquesta sigui bella i salvatge (com la Catherine de Cims borrascosos) o vulnerable i humil com Jane Eyre. L’atractiu principal d’Elizabet Bennet és la seva intel·ligència i eloqüència.

I és en aquest punt que trobem la clau que pot propiciar un cert antagonisme entre Austen i les Brönte. Curiosament es tracta d’escriptores que no van tenir una vida massa diferent: crescudes en sengles rectories paternes, van romandre solteres i dedicades a l’escriptura. Charlotte i Emily Brönte naixien un i dos anys després de la mort d’Austen. Aquesta seria probablement la diferència més substancial: els personatges de Jane Austen són fills encara d’una cultura setcentista, la de la les convencions i la contenció, però amb un cert esperit hereu de la cultura “salonnière”, on l’art de conversar era tan important. Els personatges de les Brönte, en canvi, ja són victorians per època i romàntics per naturalesa, víctimes de la moral i les seves pròpies passions desbocades.

Jo amb els anys m’he anat fent més de Jane Austen, i em diverteixen els grups de Facebook amb noms com I blame Jane Austen for my high expectation on men, Ladies who fantasize living in Jane’s Austen kind of world, Every girl is waiting for Mr. Darcy o fins i tot That awkward moment when Mr. Darcy asks to marry you! Potser la conya és tan inofensiva com les múltiples pàgines que ridiculitzen Sergio Ramos, però la cosa és més greu del que sembla: de debò que cada noia espera que un tipus arrogant i desagradable arribi a la seva vida? Deixem-ho en que Heathcliff i Rochester (magrat tenir algunes fervents partidàries, que suposo que els personifiquen en els rostres de Ralph Fiennes o el més recent i magnífic Michael Fassbender, respectivament) són “massa” impetuosos, fins al punt de la violència, i per això els descartem. Però que passa amb Mr. Darcy? No seria aquest una versió “soft” del “bad boy” que en el fons ens encanta perquè no ens ho posa fàcil? Si qualsevol (fins i tot jo) s’aixecaria a les sis del matí per sortir a passejar pel camp, tot esperant que aparegui entre la boira i les primeres llums de l’alba un tipus (concretament el Mr. Darcy interpretat per Mathew Mcfayden) que et digui: “My affections and wishes have not changed, but one word from you will silence me forever. If, however, your feelings have changed, I would have to tell you: you have bewitched me, body and soul, and I love… I love… I love you. And I never wish to be parted from you from this day on”.

http://www.youtube.com/watch?v=pqidX_5ZsLg

I jo no sé si donar-li la culpa a Jane Austen, a Charles Perrault o als germans Grimm…Encara ho vaig veure més clar quan fa poc temps vaig enxampar, en no sé quin canal, una telesèrie que es deia Lost in Austen, on una noia d’avui dia (fan de les novel·les de l’escriptora anglesa, això sí) s’intercanvia amb l’autèntica Elizabeth Bennet (la protagonista de Pride and Prejudice) i es submergeix en el temps i l’espai de la novel·la, on fins i tot  acabarà renunciant a tornar al seu món “real” per quedar-se a viure a començaments del segle XIX amb el seu enamorat Mr. Darcy (que al començament s’havia mostrat tan desagradable amb ella com ho és en el llibre amb Elizabeth).

Tot plegat per vomitar, pensava, mentre em deia que a mi no m’enredaria pas, un individu com Fitzwilliam Darcy. El mal és que he de reconèixer que aquest darrer (el de la telesèrie), em va posar molt però que molt tonta (ai, els “dolents”! Qui se’n recorda de Colin Firth?…).

http://www.youtube.com/watch?v=7WOCU7eHzeI

Ritmes

Hi ha coses que contribueixen a fer agradable la vida de les persones: que a Guissona hi hagi una sala com el Teatre de Ca l’Eril n’és una. Dissabte hi actuava el Paul Fuster i dir que vaig xalar és poc i previsible. Eren quarts de dues quan vam sortir i a pocs metres, a l’església, celebraven la Pasqua ortodoxa… .

No tinc cap intenció de fer una “pseudo-crítica” musical, que l’única cosa que en sabia, jo, d’aquest xicot de “mirada opiàcia”(sic.) i que parla català amb accent “yankee” era que el seu pare és un reconegut cardiòleg, el que no és saber-ne gran cosa –i més encara tractant-se d’un músic. Es tractava, a priori, d’una mixtura curiosa d’arrels cardonines i d’aquella Nova York per la qual sempre bavejo, però que jo (ai, las!) només he vist de turista (el que tampoc és veure gran cosa). 

Serà potser perquè el millor que és pot esperar, doncs, és no esperar tampoc “gran cosa”, que llavors la vida va i et sorprèn de tant en tant, com en una nit d’abril al casal guissonenc dels Erill –egrègia arquitectura del segle XVII- en una sala de ball centenària, desempolsada i reinventada pel “petit” de la casa; aquell noi de veueta prima que sembla cantar-li a les sargantanes i als grills de l’estiu a la Segarra.

I així fou com els sons perpetrats per mans de soldador en guitarres de ferralla se’m van clavar a l’ànima –i no estic sent pas exagerada-, potser perquè també sóc molt susceptible d’enamorar-me de determinada música popular, que a mi em sembli que recull l’esperit de qualsevol riba del Mississipi -i que a més, en aquest cas, estava cantada en català. Però no era d’això que volia parlar, no. No pas de ritmes musicals, sinó de ritmes més aviat “vitals”. Hi pensava en els llargs interludis entre afinació i afinació, en els “ritmes” que sovint ens imposem en una època dominada per la “tirania del moment i de la pressa”.  Algú (sembla que un tal Thomas Hylland Eriksen, per ser més exactes i pedants) advertia de les escruixidores conseqüències de la pressa: “tant el passat com el futur entesos com a categories mentals es troben amenaçats per la tirania del moment. Fins i tot l’”aquí” i “l’ara” estan amenaçats, perquè el moment següent arriba tan de pressa que resultat difícil viure en el present” (la cita és de Jordi Llovet).

Paul Fuster jugava amb la percepció del temps i anava al “seu”, de ritme, mentre desgranava els temes de “Repte”. Parlava del fet de “desimportanciar” (treure “importància” al que és “important”), perquè el seu català lliure –el de la “Santa Collons”- li permet també “crear” paraules. Em va fer somriure la referència a la “confirmació”: catòlic sagrament que contrasta amb la paradoxa de la impossibilitat de “confirmar” res en la vida real, perquè no podem saber què farem ni si serem vius d’ací a dos dies… . Potser no és filosofia de gran alçada i no descobrim la sopa d’all, ara que tothom parla de la “liquid life“, però em va fer bé compartir-la aquella nit. Ritmes i reptes.

Perquè fins i tot coses com escriure aquest bloc m’hi fan pensar, en això dels ritmes: no hauria d’estar (ara mateix) escrivint un article d’art o arquitectura per a una revista “indexada”? No m’hauria d’estar preparant la classe aquella? No hauria d’estar omplint l’aplicació informàtica del currículum per enviar a l’ANECA (Agencia Nacional de Evaluación dela Calidad y Acreditación)? I no hauria d’acabar d’omplir la de l’AQU (Agència per la Qualitat Universitària)? No hauria d’estar fent coses més “importants”?

“Tant pis!”, com diuen a França… Perquè el cert és que en aquest precís moment m’és ben igual, tot això (és més: se’m refot!). Que avui vull el mateix que el “guardià” de Salinger, que qui segueix la carretera de Kerouac. I em deixo anar per les avingudes del “Manhattan líquid” que glossava Llibert Ferri, pel Brookyn de Paul Auster i pel Harlem de les noies com la “Precious” de la pel·lícula o la “gorda negra i sense orgull” del famós article censurat a l’Anna Grau. El cel i l’infern. Tot arreu i enlloc. I poden ser quatre, les vides, en una sola estona, sense que per això ens haguem d’aixecar, necessàriament, “ben d’hora, ben d’hora”… .